divendres, 30 d’abril del 2010

COM JO

[HOMILIA DG-PQ-C05 (Jn 13,31-35)]

Jesús ens dóna un manament nou, inèdit, una primícia absoluta en això dels manaments. I és que estem acostumats als deu manaments, als codis ètics, als drets humans, a les normes de conducta i als manuals de bona educació. És així com funcionen les societats humanes, no només amb regles i normes que obliguen per defecte, sinó també amb manaments que orienten els esperits cap a un horitzó més alt i més noble.

Jesús es posa Ell mateix com a manament: «Tal com jo us he estimat...» no com us estimeu vosaltres, o «com s'estima la gent», o els amics a les pel·lícules, o com s'estimen els d'una mateixa ètnia, poble, nació o club de futbol, sinó «com jo». Jesús és pretensiós, molt pretensiós, és a dir, que té pretensions molt elevades pel que fa a nosaltres, vol que estimem molt, encara més, com ell.

Ser cristià és obeir aquesta pretensió de Jesús, i no rebaixar-la malgrat la nostra incapacitat manifesta. La pretensió de Jesús és molt més forta i agosarada que el nostre pecat, la seva oferta està molt per damunt de les nostres rebaixes. És per això que l'amor és per a nosaltres un manament, i no simplement un consell, un estat d'ànim o una inclinació natural.

L'amor és molt més que tot això, l'amor és l'absolut, el més sagrat; l'amor és el camí, la veritat i la vida; l'amor és l'únic que pot salvar les nostres vides del desastre, de l'absurd, de l'infern; l'amor és com Jesús, l'amor és Jesús, l'amor és Déu en Jesús.

Una cosa tan important no s'improvisa, no es treballa a les estones lliures. Una cosa tan important no és optativa. Davant el manament de l'amor de Jesús som lliures només en part, som lliures com ho som davant la vida i la mort: escull l'amor i viuràs, encara que moris; no escullis l'amor i t'arrossegaràs per la vida com un mort vivent.

Està bé que algú ens ho recordi de tan bona gana.

divendres, 23 d’abril del 2010

LES MANS DE DÉU

[HOMILIA DG-PQ-C04 (Jn 10,27-30)]

La Bíblia parla sovint de les mans de Déu. La mà de Déu és poderosa, el seu braç derroca els poderosos del soli i exalça els humils. Els braços de Déu són musculosos a l'Antic Testament i les seves mans són fermes, com els braços i les mans d'un guerrer capaç de sostenir l'escut i l'espasa.

Jesús ens parla també d'aquest Déu amb el braç fort i la mà poderosa. No és potser el braç musculat del guerrer, sinó el braç robust del pastor; i no sosté un escut i una espasa, sinó una ovella ferida i perduda.

D'on treu Déu aquesta força a les mans i aquesta potència als braços? Certament, no del gimnàs. No és un Déu que es complau en la seva majestat sobirana, com el culturista que fa peses hores i més hores davant d'un mirall.

Déu no treu la força de la seva magnificència, sinó del seu amor. L'amor muscula els braços de Déu i dóna una força increïble a les seves mans. Força per sostenir el cansat, per aixecar el caigut, per eixugar les llàgrimes del pobre i per embenar el ferit. Força per carregar-se l'ovella ferida a les espatlles, per tocar les nafres del leprós amb infinita tendresa, per protegir l'esclau del flagell de l'opressor.

Heu vist mai les mans de la mare Teresa de Calcuta? Heu vist com tocava els malalts? Mai unes mans tan lletges, tan arrugades, tan esquerdades, tan petites... m'havien semblat tan belles i tan fortes. El món està ple de mans com les seves, afortunadament Déu té tantes mans a les seves mans!

Definitivament, l'amor de Déu passa per les mans. Ningú no pot arrencar res d'aquestes mans, ni tan sols la mort. Els homes van voler arrencar el Fill de les mans del Pare i el van clavar a la creu, per un moment Déu va haver d'obrir les mans, però la força amb que el va tornar a agafar va ser tal que, junt amb el Fill estimat, es va endur la mort i va anorrear el pecat.

Per això no tenim por, per això oferim les nostres mans... perquè ara sabem del cert que no podíem estar en unes millors mans.

divendres, 16 d’abril del 2010

SANT ESMORZAR

[HOMILIA DG-PQ-C03 (Jn 21,1-14)]

Els pescadors feinegen de nit al llac de Galilea i recullen les xarxes a trenc d'alba. Aleshores, abans de tornar cap a casa, preparen unes brases i fan un bon esmorzar, amb pa, vi i uns quants peixos acabats de pescar. És el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat la ingratitud del mar i la seva gasiveria, aquesta feina val la pena.

Però aquella nit, els set deixebles no pescaren res. Res vol dir res, ni tan sols quatre peixets per fer a la brasa. Una nit perduda i un matí sense esmorzar. Imagineu quin devia ser l'estat d'ànim dels set apòstols de l'Església naixent... i això que el Ressuscitat ja se'ls havia aparegut abans en dues ocasions! En fi, que els començaments són el que són i m'agrada que els evangelis no els vulguin magnificar.

I potser per això, perquè estaven desanimats, no el van reconèixer quan Jesús se'ls mostrà vora l'aigua. Bé, i també perquè devia haver una bruma matinal de mil dimonis i encara poca llum i la distància... Però van decidir fiar-se d'aquell desconegut que els convidava a tirar les xarxes a la dreta de la barca. A aquelles hores... tan aprop de la riba... quina bestiesa! Però, total, què podem perdre?

Aquest pas del desànim a la confiança, és la fe. Per què no intentar-ho? No perdem res i, en canvi, ho podem guanyar tot (ho deia Pascal). Quan ja no pots creure en tu mateix, ni en les teves forces, ni en la teva infinita capacitat d'omplir les xarxes... aleshores pots desanimar-te o confiar. El desànim et porta a tu mateix, però amb una particularitat diabòlica: quan més t'hi acostes més lluny estàs. La confiança et porta a Déu i, de retruc, als altres.

I així com Jesús va "celebrar" la seva mort amb un sant sopar, va voler celebrar la seva resurrecció amb un sant esmorzar, al voltant d'un foc, amb peix i pa coent-se sobre les brases, per celebrar la confiança, no la nostra, sinó la de Déu, que és la que de debò pot omplir les xarxes.

Un esmorzar: així de familiar, així d'entranyable, com el moment dels riures, de les anècdotes, del sentir-se viu i del dir-se que, malgrat les inclemències de la missió i la seva aparent escassedat, aquesta feina val molt la pena... no perquè nosaltres creguem en Ell, sinó perquè Ell creu en nosaltres.

divendres, 9 d’abril del 2010

VER O NO VER

HOMILIA DG-PQ-C02 (Jn 20,19-31)


«Feliços els qui creuran sense haver vist». Avui rebo aquesta benaurança del Ressuscitat com una revelació, perquè ara m'adono que jo no l'he vist mai, enlloc; no com el van veure els deixebles, no com el va veure Tomàs. Veure o no veure, aquesta no és la qüestió. La qüestió, avui com ahir, és creure o no creure.

Perquè l'únic que jo sóc capaç de veure són les ferides, la marca dels claus. Veig un món ferit, veig el dolor que travessa la seva història, com els claus van travessar les seves mans. Veig els marges plens de gent, i encara més gent passant de llarg, entre els quals també m'hi trobo jo. Veig una església ferida per les seves misèries presents, i doblement ferida per les seves glòries passades. Veig moltes preguntes que no porten enlloc i moltes respostes que no venen d'enlloc. Veig, oh tan clarament!, que no veig res.

Perdoneu-me la franquesa... i no em compadiu. No vull dreceres, no vull aparicions, no vull espectres, ni energies, ni 'crist sideral', ni cap altre mite, ni un final feliç. No vull veure el que tants altres no han pogut veure. És més, vull no veure, per no enganyar-me, per no trair la memòria de tantes víctimes de la història, per no trair la seva (la nostra!) única possible esperança: «feliços els qui, sense haver vist, creuran». No vull veure el que no van veure les víctimes de les cambres de gas, el que no van veure les víctimes del genocidi ruandès, el que no van veure les víctimes del terratrèmol d'Haití...

He vist massa, i per això em costa tant de creure. Confesso que he convertit el Ressuscitat en un ídol i la resurrecció en un mite. Confesso que he cregut per poder veure, i que he cregut massa ràpid el que creia veure. Confesso que he vist i que, per això, realment no he cregut, no en el Ressuscitat. Perquè d'ell no podem veure més que la marca dels claus i no podem creure més que a partir del rumor que ens arriba de lluny. Un rumor que travessa els segles i que surt de la boca d'aquells que no van creure tot i haver vist, d'aquells que van fugir, que el van negar, que van demanar proves, que es van amagar.

Un rumor que perviu avui en la veu oxidada d'una església tan poruga i tancada com l'església del cenacle. Però una església que conserva, malgrat totes les disfresses que amuntega, les marques dels claus que van crucificar el seu Mestre i Senyor, l'única imatge que ens pot fer creure, l'única penyora certa de la seva resurrecció i de la de tots els que en Ell, encara, esperen.

És per això que encara espero creure, tot i no ser capaç de veure.

divendres, 2 d’abril del 2010

AL·LELUIA!

[HOMILIA C-PASQUA (Jn 20,1-9)]

Ja fa un temps que l'Església està a l'ull de l'huragà mediàtic per l'escàndol dels capellans pederastes. Se l'acusa de no haver-los apartat a temps del seu ministeri pastoral, de no condemnar-los i d'encubrir-los. La majoria dels casos són de fa més de 30 anys, però això tant se val.

Cap cas de pederàstia és justificable, ni des del punt de vista moral ni des del punt de vista legal. L'Església s'ha equivocat al no tractar amb la deguda contundència molts d'aquests casos, sobretot perquè hauria d'haver preservat per damunt de tot els drets i la integritat dels més febles. Actitud que ha corregit inequívocament l'actual Papa, almenys des de 2005.

Dit això, deixeu-me que comparteixi una dada extreta de la meva experiència recent. En els darrers cinc anys, he conegut dos casos d'abusos sexuals a infants o adolescents. Tots dos casos s'han produït a l'interior de l'àmbit familiar. En tots dos casos, s'ha mirat de posar els mitjans per evitar el contacte de la nena amb el familiar pederasta, però en cap dels dos casos, repeteixo, en cap, no s'ha portat el cas al jutjat, i l'abusador continua amb la seva vida professional i familiar. Per què? Per diverses raons: per evitar l'escàndol, perquè "tampoc va anar més lluny", per què l'escarment ja ha estat prou fort, per no perjudicar a la família directa del pederasta... No dic que la solució sigui bona, però ha estat així. Això ha succeït, no el 1974, sinó després del 2005, i no en l'àmbit eclesial, sinó en l'àmbit civil. No és una justificació. És un aclariment.

A què ve tota aquesta introducció? Us ho respondré amb una altra pregunta: on era l'apòstol Pere quan crucificaven al seu Mestre i Senyor? Amagat i lluny de la creu. Tan lluny com ho ha estat l'Església en molts moments de la seva història. Però, qui pot acostar-se a la creu del Senyor? Qui pot beure el seu mateix calze? Qui pot? Ningú no pot acompanyar el Senyor en la passió, a no ser que el mateix Senyor li ho concedeixi.

Hi ha una desproporció en la manera d'atacar l'Església que va infinitament més enllà del que seria just. Hi ha una inquina, una perversió que superen en molt el seu mereixement objectiu. Antoni Puigverd donava unes xifres molt eloqüents al respecte: «las cifras del caso alemán revelan la magnitud del problema (¡210.000 casos censados desde 1995!) y, a la vez, la cuota de responsabilidad católica: sólo 94 casos corresponden a religiosos: un 0,045%» (Antoni Puigverd, Espinas de semana santa, La vanguardia, 29 març 2010).

Hem de denunciar aquest excès, però, més enllà de la resposta justa i decidida, ens ho hem d'agafar com una oportunitat d'acompanyar el Senyor en la seva passió. El Senyor ho permet en bé nostre.

L'Església sortirà molt pobre de tot això, sortirà flagelada. Ecce ecclesiam. Paguem pel que mereixem, i això és just; però també pel que no mereixem, i això és la creu. No la volíem, però aquí la tenim. Acollim-la, només si ens acosta al Senyor.

Pau ens recorda ben oportunament que «si morim amb ell, també viurem amb ell», i ara ens toca viure-ho. Potser morirem, però si morim amb ell (i només si és amb ell), ressuscitarem. Al·leuia!