divendres, 24 de setembre del 2010

PSICÒPATA

HOMILIA DG-TO-C26 (Lc 16,19-31)

Aquest estiu he llegit un llibre veritablement inquietant: «Cara a cara con el psicòpata». No és cap novel·la negra, és un assaig sobre la psicopatia escrit per un psicòleg criminalista amb una àmplia experiència professional en el tema. ¿Què n'he tret?

Primer de tot, un psicòpata és un idiota moral, per dir-ho més finament, encara que més brutalment, algú incapaç de sentir el patiment de l'altre. No que frueixi amb el patiment de l'altre, ja que aquest seria un sàdic, sinó algú que no el sent.

He après també que hi ha psicòpates violents, típic cas dels maltractadors de dones, dels assassins en sèrie, dels grans dictadors, de l'assassí de la catana i tota aquesta còrrua de monstres humans que de tant en tant es donen en el nostre món.

Però també hi ha psicòpates socials, gent més o menys integrada en el teixit social i laboral, que no actuarà amb violència física, i que pot civilitzar la seva psicopatia amb una bona educació i un cert equilibri emocional; però capaç d'una violència psicològica inusitada en determinades circunstàncies.

M'interessen ara dues coses. Primera, el psicòpata ocupa el darrer lloc de la cadena de la deshumanització per una simple raó, perquè no té aquella qualitat bàsica que distingeix l'home de la bèstia: l'empatia, la capacitat de sentir com a teu el patiment de l'altre. Us podeu imaginar un èsser humà sense capacitat de compassió? Ho sento, però a mi em fascina la possibilitat.

El ric de la paràbola d'avui no sé si era un psicòpata social, però la seva conducta manifesta una psicopatia flagrant: no és que faci patir Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria... és que no el veu, simplement, no sap que existeix, no coneix el seu patiment perquè és incapaç d'imaginar-lo, de concebre'l.

La nostra societat, i nosaltres en ella, té conductes psicopàtiques que la deshumanitzen, no perquè frueixi amb el patiment dels altres, sinó simplement perquè no el veu, perquè no el concep, perquè és incapaç de posar-se en el seu lloc, d'empatitzar. I mireu que Déu ens envia constantment missatgers que ens l'expliquen, que l'han conegut i compartit. Però no en fem cas, per molt que Llàtzer ressusciti i se'ns planti al davant amb les seves nafres ben visibles.

Segona, he conegut un psicòpata social. És capellà i està al darrera, encara que anònimament, d'un blog a internet que es dedica a generar una bilis malaltissa contra el Bisbe de Barcelona, la Companyia de Jesús i tots aquells que en un moment o altre han desenmascarat la seva greu psicopatia social, la seva infinita capacitat de seducció al servei del seu ego, de la seva ànsia de poder i domini. Ara va de carca espanyolista, a l'estil de la Cigueña i tota aquesta penya, però abans era més aviat progre, però tant se val perquè ell no és ni carca ni progre, ell és, estrictament, un psicòpata.

Si encara no l'han suspès a divinis, intueixo que és només per no donar-li publicitat, i imagino també per un exagerat sentit de la compassió que els altres encara conserven malgrat tot. Potser perquè no saben el que és un psicòpata social, com no ho saben tampoc tots aquells que encara li donen suport i li riuen les gràcies, perquè en la seva empresa no està sol, evidentmemt.

S'ha de dir que el psicòpata és el veritable seductor, perquè sedueix en estat pur. Un cop ha seduït és molt difícil desfer l'encanteri i aleshores pot dominar, afalagar o tallar la gespa sota els peus, amb la mateixa fredor i indiferència moral. Només així s'explica aquesta sanya, aquesta ferida mantinguda oberta com un record sempre viu de la infinita i sagrada voluntat de venjança, una venjança que no es sacia mai. Només qui ho ha conegut sap de què estic parlant.

Estimat R, et compadeixo, de debò. Tinc un càncer i no sé si me'n sortiré, tard o d'hora ningú no surt viu d'aquesta aventura que és la vida. L'única cosa digna que podem fer en el temps que ens ha estat concedit és humanitzar-nos i l'única via és la compassió i l'empatia. No conec altres camins, demana ajuda, crec encara no està tot perdut, encara et pots salvar.

Pren-te aquesta homilia com la visita de Llàtzer. Abraham no ho va poder permetre amb el ric de la paràbola, però Jesús ho permet amb tu, perquè Ell ha penetrat el sheol per rescatar els qui hi esteu, de fet, a dins. Creu-me, hi ha una cosa pitjor que estar morint-se, i és estar ja mort. Germinans non germinabit.

divendres, 17 de setembre del 2010

VLADIMIR ILICH

HOMILIA DG-TO-C25 (Lc 16,1-13)

Perdoneu la sortida de to en l'homilia d'avui, prometo que no es tornarà a repetir, però hi ha coses que necessites manifestar de tant en tant, i ara que venen les eleccions, no me n'he pogut estar de publicar aquesta homilia de marcat to polític, el tema de l'evangeli d'avui crec que ho justifica. Ho sento, atribuï-ho als efectes fatals de la malaltia.

Hi ha alguns tòpics, diguem-ne mundans, dels que ens hem d'anar desenpallegant tots plegats d'una vegada. Molts d'ells tenen a veure amb el tema de les riqueses. Per exemple, que els pobres són bons i els rics uns interessats. O que els empresaris són tots uns aprofitats i els obrers els únics que guanyen el pà amb la suor del seu front. O que els sindicats defensen, sempre i exclussivament, els drets dels treballadors. O que la riquesa es genera sola i només cal repartir-la bé. O que la riquesa és una creatio ex-nihilo d'Emilio Botín, per obra i gràcia de l'Esperit Sant que per suposat és catòlic i de dretes, i per això li nega el crèdit als pobres d'esquerres.

El problema de les dretes espanyoles no és que siguin conservadores, és que són obscenes, però sovint són més progressistes que les esquerres. El ser conservador no és un patrimoni de la dreta, de fet hi ha molts consevadors d'esquerres. Tenim el telepredicador Fidel Castro, el gorila magnat del petroli, corrupte i corruptor, dictador implacable Hugo Chávez i, per no anar tan lluny, el sindicat USTEC al nostre país, i fins i tot, el bon jan Herrera. Tots ells són Vladimir Ilich, perquè ens entenguem, conservadors d'esquerres, carques amb pell de progre. No és progre aquell que s'omple la boca amb "polítiques de progrés", amb "mesures progressistes", amb "majories d'entesa" i amb "sostenible", "igualitari", "treballadors", "justícia social". La gent més "carca", tancada, dogmàtica, impositiva, inflexible, que he conegut són gent suposadament progre.

Queda dit, perquè l'evangeli d'avui lloa la prudència dels homes del món, per incentivar l'astùcia dels fills de la llum, i que no s'adormin en els llaurers dels discursos autocomplaents, ideològics, sectaris i que ens eviten de pensar i de progressar en el nostre pensament. Sovint els cristians ens estanquem en discursos de secta, de grup identitari, d'allò més simplista, sobre els pobres i els rics, sobre la justícia, el materialisme del nostre món, les maldats del neoliberalisme, les bondats dels okupes i dels antisistema... tots els tòpics "bonistes" que ens justifiquen i ens donen la coartada perfecte per no haver de pensar i de revisar el que pensem, discursos que fan riure per la seva ingenuïtat i que ens mantenen en una minoria d'edat espiritual, mental i social. És a dir, Vladimir Ilich.

Us presento el decàleg de Vladimir Ilich en el món, comprovareu que amb aquest nivell d'astúcia mundana, qualsevol li confiaria l'administració dels seus béns. Fugiu com la pesta de manaments com aquests i no els doneu cap cobertura, si us plau:

Primer manament: Els pobres ho són per culpa dels rics que estudien a ESADE.
Segon manament: No et manifestaràs mai en favor d'un germà jueu o nord-americà, perquè són rics i opressors.
Tercer manament: No criticaràs mai Chavez ni Ahmadineyad perquè són pobres i oprimits, ni que defensin la lapidació d'una dona per adulteri.
Quart manament: Defensaràs només els drets dels treballadors que tenen treball.
Cinquè manament: El sistema educatiu no va bé per culpa de l'Escola Concertada, perquè treballen més, millor i molt més barato.
Sisè manament: Fa molta ràbia que la Rahola tingui raó tan sovint (excepte quan es posa èpica), però no se li ha de concedir mai.
Setè manament: Canya al govern socialista, encara que estigui coaligat amb ells, governi amb ells i tingui una mica d'oxígen polític gràcies a ells.
Vuitè manament: La culpa de la SIDA a l'Àfrica és del Papa i de la seva prohibició del preservatiu.
Novè manament: El que fa falta és un govern de progrés, amb solucions d'esquerres, progressistes, i autosotenibles de progrés, és a dir, "bla, bla bla...".
Desè manament: Sóc una bona persona, una molt bona persona, perquè no tinc pecat original.

Si volem avançar, ho sento, però no podem anar per aquí.

divendres, 10 de setembre del 2010

L'ALEGRIA DE DÉU

HOMILIA DG-TO-C24 (Lc 15,1-10)

Què diu Stephen Hawking de l'alegria de Déu? Res, evidentment, per honestedat. La ciència és ciència i Déu és alegria. El científic té, doncs, tota la raó. És massa important l'alegria de Déu com per reduir-la a una mena de guspira inicial, a un tret de sortida, a la posada en marxa de l'interruptor de l'univers. Si necessitem Déu només per garantir aquesta funció, quina inmensa badallada. No m'extranya que a la bona ciència "el tema de Déu" li provoqui un badall còsmic. La ciència està obligada a buscar altres recursos, diguem-ne, més científics i, per tant, més modestos; i que, uns i altres, creacionistes i evolucionistes, deixin Déu en pau pel que val realment la pena.

Una alumna i amiga m'escribia ahir al feisbuc: «Odio reconocer que admiro profundamente esa fe tan espiritual que siempre te ha caracterizado.Y lo odio porque no comprendo como ante el racionalismo de la persona, se puede anteponer algo tan efimero y abstracto como es ese amor a dios.»

Jo li contestava donant-li la volta a les seves mateixes paraules: «Yo no comprendo como ante algo tan rotundo y definitivo como es el amor de Dios manifestado en la Cruz de Cristo, se le puede anteponer algo tan efímero y abstracto como es el racionalismo de la persona.»

Consti que admiro, per damunt de moltes coses, la raó humana, la seva capacitat, sóc un apassionat admirador de la ciència, de la filosofia, de tots els àmbits del saber humà, respecto profundament la facultat intel·lectual, no em considero per a res un "espiritual", més aviat el contrari, desconfio de tot allò que menysté la raó i la raonabilitat en nom de l'esperit o la sensibilitat o les vibracions còsmiques.

Però, és clar, estem mirant de posar al mateix nivell "el racionalismo de la persona" amb l'alegria d'un pastor que surt a buscar una ovella perduda en plena nit, no perquè sigui la més grassa o la més bonica, sinó simplement perquè està perduda. I no només això, resulta que «al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se.»

És clar, si comencem així, no hi ha color.

divendres, 3 de setembre del 2010

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que creu en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè ens estimem els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, sense aquesta vocació, dic, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat i amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.