divendres, 25 de gener del 2008

HOMILIA DG-TO-A03
GALILEA DELS PAGANS (Mt 4,12-23)

Avui vivim a la Galilea dels pagans. Europa s’assembla cada cop menys a la Jerusalem cristiana i s’assembla més a la Galilea dels pagans. L’Església està convidada a fer aquest èxode de Jerusalem a Galilea. I si no el fa de grat, molt em temo que l’haurà de fer per força. El Senyor ens ho va donar i ara ens ho ha volgut prendre, lloat sigui el Nom del Senyor.

Per molt que nosaltres no ens acabem de fer a la idea, sembla que Déu té una especial predilecció per aquesta cruïlla de cultures i de persones que és Galilea. Sense anar més lluny, Jesús no comença el seu ministeri a Jerusalem, com Joan Baptista, sinó a Galilea; no el comença a aquesta banda del Jordà, sinó a l’altra; no al centre, sinó a la perifèria.

A la Galilea dels pagans les identitats sembla que es desdibuixen, com les fronteres. I això no agrada a Jerusalem. Jerusalem és la identitat clara, ferma, delimitada, afirmada, viscuda i joiosa. ¿Sabeu quin és el problema? El problema no és Galilea i tampoc Jerusalem, el problema és quan contraposem l’una a l’altra. Galilea i Jerusalem es necessiten com el pa al vi i el foc a l’aire. El problema és quan convertim el Jordà en un límit i no en un passatge, en una frontera i en una raó per barallar-se.

El problema no és la identitat, sinó la tendència al gueto, al grup tancat i refractari. El problema no és obrir les portes a l’estranger i deixar que ens ompli el vestíbul de tendes de campanya, sinó descuidar la llar i permetre que les brases deixin de donar flama.

¿Et queixes de Galilea? ¿Et sembla massa oberta i disbauxada? ¿Prefereixes tenir l’església buida a tenir-la una mica desendreçada? ¿Oblides que una identitat tancada no és, per essència, una identitat cristiana? ¿Et queixes de Jerusalem? ¿Et sembla massa fosca i emmurallada? ¿Quantes hores passes pels carrers de Galilea, en comptes de queixar-te, portant en el seu nom una bona paraula, una orella pacient i una abraçada?

L’Església no és una partida d’escacs, Papa blanc contra Papa negre, Jesús de Tarazona contra Jesús de Pagola (+Pagola). Ja en temps de Pau aquesta partida absurda va acabar en taules: ni Jesús d’Apol·ló ni Jesús de Pere, l’únic “Jesús” és el de Crist, cruïlla de tots els camins que agermanen Galilea i Jerusalem, la perifèria i el centre. Mentre no ens convencem d’això, seguirem marejant la perdiu, a major escàndol dels pagans i menor glòria de Déu.

Diu l’evangeli que Jesús “anava per tota Galilea, ensenyant a les sinagogues, predicant la Bona Nova del Regne i guarint entre la gent tota malaltia”. Pels cristians, tant pels de Galilea com pels de Jerusalem, aquesta és la nostra identitat, el nostre horitzó i la nostra passió. I tot afegit ens és un destorb.

divendres, 18 de gener del 2008

HOMILIA DG-TO-A02
L'ANYELL DE DÉU (Jn 1,29-34)

Poques imatges hi ha tan prolífiques com la de l’anyell de Déu. De la teologia clàssica a la psicoanàlisi, de la pregària litúrgica a la literatura moderna, s’han escrit moltes pàgines amb aquest motiu. No seré jo qui jutgi l’abast i l’encert de tot aquest material al·lusiu.

Té o no té sentit?
Si el que vull és no trobar-li sentit, disposo d’una gran quantitat de recursos. Per exemple, hi ha la teoria del “magnicidi diví” que veuria en l’anyell de Déu el símbol d’un cristianisme construït sobre el sentiment de culpa que té l’home per haver mort Déu, és a dir, el pare. O la teoria del “boc expiatori” que senyala la tendència de la societat a descarregar la seva culpabilitat exigint el sacrifici d’un innocent. O la teoria del “Déu sàdic” que demana despietadament la mort del seu propi fill com a única reparació justa per l’ofensa rebuda. Etc.

No dic que totes aquestes “aproximacions crítiques” al motiu del l’anyell de Déu no tinguin la seva part de raó, però precisament és aquest el seu problema i la seva limitació: que la part de raó que ignoren és la més important. La part de raó que obliden és la que fa que tingui sentit, la que fa que el motiu de l’anyell de Déu aplicat a Jesús sigui una imatge vàlida de l'amor de Déu i no una animalada. Quasi res.

El món pateix de sobrepès
Si vull ajudar algú que porta quatre bosses del supermercat, hauré de carregar jo amb dues. No puc descarregar l’altre sense carregar-me jo. Està clar que ens podem ajudar els uns als altres a portar la càrrega. Està clar que podem fer-nos més lleugera la càrrega amb generositat i bona voluntat. Però amb això no hi ha prou.

El món pateix d’un sobrepès crònic que no aconseguim eliminar per molt que li apliquem “cures d’aprimament” en clíniques especialitzades. El pecat és aquest sobrepès que ens aixafa i aixafa els altres; aquest sobrepès que no som capaços d’eliminar només amb esforç i bona voluntat.

Joan batejava només amb aigua i això era un ajut, però ell mateix reconeixia la seva provisionalitat. L’aigua fa menys feixuga la càrrega, però no ens descarrega del sobrepès. Jesús és l’anyell de Déu que pren damunt seu el sobrepès del món i, només així, ens descarrega. Això és el que Joan reconeix i anuncia.

No una "matada", sinó una "ressuscitada"
¿Però com pot Jesús suportar un pes tan descomunal sense ser esclafat? De fet, no pot. De fet, Jesús va ser momentàniament esclafat. Jesús no és Superman, Jesús és un home i la seva humanitat no podia suportar físicament un pes tan excessiu. Ara bé, Joan Baptista va veure com l'Esperit baixava del cel i es posava damunt d'ell. I un altre Joan va veure com del seu costat traspassat, brollava aquest mateix Esperit en forma de sang i d'aigua.

La creu és la imatge visible de les dues coses: un cos esclafat pel pes del pecat i un Esperit que allibera aquest cos del pes que l’esclafa. Jesús va rebre la plenitud de Déu en el seu cos mortal i és aquesta plenitud d'amor la que el va capacitar per a prendre damunt seu el sobrepès del món sense ser definitivament esclafat. Els cristians no podem, si no volem trair el seu sentit, separar la mort de Jesús de la seva resurrecció, el seu sacrifici de la nostra salvació.

No és el sacrifici el que salva, sinó l'amor, és cert, però ¿quin amor, sinó aquell que es revela en el sacrifici? I és que el sacrifici de Jesús no és una "matada". La manera de viure de Jesús, en fidelitat a un Déu que és amor amb entranyes de misericòrdia, no és per a nosaltres una “matada”. La seva aposta per una humanitat que, tot i haver-se extraviat, ell no dóna mai per perduda, no és per a nosaltres una “matada”. Per a nosaltres, l'amor que porta Jesús al sacrifici no és una “matada”, sinó una “ressuscitada”.

divendres, 11 de gener del 2008

HOMILIA BAPTISME DEL SENYOR
DÉU ES MULLA (Mt 3,13-17)

El meu germà Pere és escalador professional i guia d'alta muntanya. Vaig anar a visitar-lo a Argentina quan va néixer l'Anuk, el seu primer fill. Estant jo allà va portar un grup de gent al "Valle Encantado", amb l'objectiu d’escalar el "Dedo de Dios", la principal muntanya d’aquella vall majestuosa (vegeu la foto). Calia creuar el riu Limai, un riu que baixa amb una força insospitada a jutjar per la seva aparença tranquil·la. L’únic mitjà del que disposaven per creuar el riu era una barqueta inflable de més aviat petites dimensions.

Van anar passant a l’altra riba en grups de dos, fent un gran esforç per fer avançar la barqueta a contracorrent. Només faltava una parella. Uns metres abans d’assolir l’altra riba, la barca va tombar i els dos joves se n’anaren a l’aigua. Un dels dos va aconseguir el marge del riu, però l’altre va ser arrossegat per la corrent. Era ple hivern i l’aigua estava gelada. El jove va perdre la força i la consciència. Les aigües que se l’enduien com un trofeu. Van quedar tots petrificats: un amic estava a punt de desaparèixer i no podien fer res per salvar-lo. El riu s'enduia la partida i la vida.

Algú es mulla
De sobte, el meu germà va engegar a córrer marge avall, com si hagués perdut l’enteniment. Quan va estar a un tret de pedra del nàufrag, sense pensar-s’ho, es va llençar a l'aigua, va agafar el jove per la solapa de l’anorac i va començar a tirar d’ell amb totes les forces. L’aigua estava massa freda i el jove pesava com un mort. Una mica més i el riu se’ls enduria tots dos. Va estar a punt de deixar-lo anar, però en aquell moment un dels joves que l’havia seguit en la seva carrera es va llençar a l'aigua i entre tots dos aconseguiren treure el noi a terra ferma.


¿Per què va tombar la barca? ¿Per què va ser incapaç el jove de vèncer la corrent? ¿Per què va començar a córrer el meu germà? ¿Per què es va llençar a l’aigua desafiant totes les lleis de la física i de la prudència? El fet és que el meu germà es va mullar per aquell jove i el va salvar de la mort. El meu germà va acceptar el risc d’una mort més que probable, per mirar de treure aquell jove de nou cap a la vida. ¿Per què ho va fer? Aquestes coses no tenen perquè, es fan i punt, responen a una crida interior molt més profunda que totes les raons possibles.

Déu es mulla
Jesús també arrenca a córrer darrera nostre quan les aigües de la mort se’ns volen endur riu avall. Jesús sent la veu de Déu que li diu a cau d’orella "aquell que s’ofega és el meu fill, el meu estimat", i no s’ho pensa, arrenca a córrer i es llença a l'aigua per tal de rescatar-nos de la mort i estirar-nos de nou cap a la vida. Jesús ve a dir-nos que Déu es mulla per nosaltres, que no s'ho mira de la riba estant, que es llença a l'aigua i que arrisca la vida per salvar-nos.

Entenem molt bé l'estranyesa de Joan Baptista: "¿Com és que tu véns a mi?" La veritat és que no hi estàvem avesats a un Déu així, a un Déu que ve a nosaltres quasi d'incògnit, a un Déu que es posa a la cua dels pecadors, a un Déu que es submergeix en la nostra història, a un Déu que ha quedat xop d'humanitat, a un Déu que es deixa esquitxar per la tendresa i pel pecat.


És cert, Déu ens ha agafat per sorpresa, no ens ho esperàvem, ja ens deixàvem anar, enduts per la força i la fascinació de l'aigua. Però Déu ens ha agafat de cop per la solapa de l'anorac i ens ha tret fora d'una estrebada. No estem xops d'aigua, estem xops de l'Esperit d'un Déu que es mulla per nosaltres.

divendres, 4 de gener del 2008

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR
ELS TRES REIS (Mt 2,1-12)

S'han posat de moda els càstings televisius. Primer va ser "El Gran Hermano", després "Factor X", i ara estan proliferant càstings de tota mena, "Fama", "A Bailar", "Tu sí que vales"... El model és conegut i solvent: un jurat composat per tres persones, "el bueno, el feo y el malo", versió postmoderna de Melcior, Gaspar i Baltasar, tres reis mags que fan i desfan les il·lusions dels candidats: "a tu et portem la bicicleta; a tu , en canvi, t'ha tocat carbó".

No n'he vist gaires d'aquests programes, però he de reconèixer que tenen ganxo i que quan m'hi he posat he quedat com imantat. Us he de confessar una cosa: dels tres reis, el que més m'interessa és normalment el més fosc. Reconec que si no fos pel Risto Mejide i tots els seus clònics, el poder d'imantació que tenen aquests programes no seria el mateix. Baltasar ha estat sempre el meu preferit.

De totes maneres, cal parar atenció, sovint les coses no són el que semblen ni és or tot allò que llueix. Resulta que el bo potser no és tan bo, el lleig potser no és tan lleig i el dolent potser no és tan dolent. Perdoneu si avui surt una homilia de perfil mes aviat baix, però no me'n puc estar de convidar-vos a mirar aquest impactant vídeo del "rei Baltasar".



Els "gentils" saben reconèixer també, a la seva manera, el Messies. I ho fan seguint la seva estrella, no la nostra. Si nosaltres fem el mateix, ens trobarem més tard o més d'hora en el camí, perquè el portal és el mateix per a tots. És molt important no confondre els tres reis amb Herodes: els primers busquen el Messies per adorar-lo, el segon el busca per matar-lo. Sovint els posem a tots en el mateix sac, només perquè no segueixen la nostra estrella i porten els seus exòtics presents tan diferents als nostres.

Els profetes no deixen d'advertir al poble escollit que la Salvació no és una prerrogativa exclusiva de ningú i que a força d'apoderar-se'n i d'excloure els altres la poden acabar perdent. En les nostres escriptures cristianes, el reconeixement de Jesús com a Messies Salvador comença pels gentils i acaba pels pagans. Els tres reis simbolitzen la humanitat "gentil" que ve de l'Orient i que reconeix el Messies en el moment de néixer. El centurió romà simbolitza la humanitat "pagana" que ve de l'Occident i que reconeix el Messies en el moment de morir. D'un extrem o de l'altre, del començament al final, d'Orient a Occident, la humanitat s'acosta al portal i aprèn a reconèixer el Messies en el lloc que ell ha escollit per a mostrar-se: una menjadora i una creu.

L'important és això, que el Messies sigui adorat en el seu portal i no en el nostre. En aquest portal ningú no té més dret que un altre, perquè aquí tots hi hem estat igualment convidats i tota la hipoteca la paga Déu.