divendres, 28 de setembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C26
ELOGI DEL PURGATORI (Lc 16,19-31)

La paràbola del pobre Llàtzer i el ric epuló ens presenta la mort com el moment de la veritat, perquè "no hi ha res d'amagat que no s'hagi de descobrir, ni res de secret que no s'hagi de conèixer" (Lc 8,17). Més enllà de la mort, "tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats" (Lc 12,3). Al moment definitiu, serem jutjats a la llum d’un amor que és veritat; no una veritat judicial, sinó una veritat amb entranyes (que pot arribar a ser molt més “forta” que la judicial).

Viu i deixa morir

El ric epuló no va al lloc dels turments per ser mala persona; de la mateixa manera que Llàtzer no va al sí d’Abraham per ser bona persona. El ric pot ser un bon home, amic dels seus amics, generós, esplèndid... i va de patac a la fornal. Llàtzer pot ser un rònec, amargat, rondinaire, desconfiat i desagraït, però Abraham mateix l’acull a la seva falda. El problema no és ser més o menys bona persona.

Aleshores, ¿quin és el problema? És un problema d’esclerocardia, de tenir el cor necrosat i les entranyes obturades. És un problema de ceguesa: el ric no veu Llàtzer, no perquè sigui curt de vista, sinó perquè no vol veure la seva misèria i el seu dolor. És un problema de negligència, la seva ceguesa no és congènita, sinó selectiva.

El lema del ric epuló és “viu i deixa viure” i amb això es justifica. Però de fet aquest lema es converteix en “viu i deixa morir”. El problema no és viure bé, el problema és tancar el cor i les entranyes a aquells que viuen malament. La festa de la vida es converteix aleshores en “l’orgia dels vividors” (Am 6,4-7): uns pocs "mengen els anyells més tendres i els vedells engreixats en estables", mentre molts altres malviuen de les engrunes que cauen de la seva taula.

Els efectes purificadors del foc

Arribant al país dels morts (el Sheol), el ric epuló alça els ulls i veu Llàtzer per primer cop. Per fi, assegut a la falda d'Abraham, el reconeix com a germà. L'home veu, en la infinita tendresa d'Abraham, el negatiu del patiment infinit que Llàtzer ha sofert en vida. Aquell que jeu a la falda d'Abraham, és el mateix que jeia sota la seva taula. Sabia que hi havia algú allà sota la taula, barrejat amb els gossos, però no sabia quina cara tenia. Els pobres fan tots la mateixa cara.

El foc de la misèria que va nafrar el cos de Llàtzer, ara nafra el seu propi cos. El ric epuló sent el patiment de Llàtzer en la seva pròpia carn. Ara descobreix com era d'immensa, en vida, la fossa que el separava de la falda d’Abraham. Tancant el seu cor al patiment de Llàtzer, l'home ric ha fabricat un infern.


Però la veritat amb entranyes és un foc que purifica i la millor proba dels efectes purificadors del foc ens la forneix el mateix ric epuló: "Llavors, pare, t'ho prego: envia'l a casa del meu pare, on tinc encara cinc germans." El record dels germans és el primer pas en la línia de superar un abisme que sembla infranquejable. Els ulls s'han obert i emergeix un món que sembla nou. El purgatori no és l'avantsala de l'infern, sinó el llindar del cel.

La veritat amb entranyes

Em va impressionar el procés de pacificació de Sud-àfrica, liderat pel bisbe Desmond Tutu. La condició imposada als botxins de l'apartheid per a ser amnistiats consistia en reconèixer tot el que havien fet, amb pèls i senyals, davant les seves víctimes, confrontats a la seva mirada. Aquest era el seu judici: ser confrontats a les mirades carregades amb l’infern que ells mateixos havien provocat, amb l’infern que ells mateixos havien ignorat. Sentir la pena i el sofriment de les víctimes, com a pas necessari per a la purificació i la reconciliació.

Algú proposava que l'infern, per a Hitler, consistiria en veure passar davant d’ell totes i cada una de les seves víctimes. Els milions de morts, de ferits, d’empresonats, els seus familiars, etc... Aguantar la mirada de tots i cada un d’ells i sentir en el seu cor el patiment i el dolor de cada un d’ells. Rebre la mirada de la veritat amb entranyes com a única purificació possible.

Elogi del purgatori

Això ens ho podem aplicar a la nostra modesta escala. Només la veritat amb entranyes ens fa veritablement lliures. Per això necessitem el purgatori, la purificació que, tot i que comença ara, va més enllà de la mort. Perquè la misericòrdia de Déu és molt més poderosa que la mort, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap llibertat humana que resisteixi la força transformadora de la veritat amb entranyes, perquè esperem i desitgem que no hi hagi cap cor, per necrosat que estigui, que pugui resistir la força purificadora d’aquesta mirada.

Per això (i només per això), per molt que l’infern existeixi (¿qui seria capaç de negar-ho, tan a prop que sentim l'escalfor de les seves flames?), tenim dret a creure que, finalment, estarà buit.

divendres, 21 de setembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C25
RIQUESES ENGANYOSES (Lc 16,1-13)

Impressiona la imaginació i el talent que som capaços d'esmerçar per tal d'administrar riqueses enganyoses: diners, propietats, èxits, renom... Enganyoses encara que siguin bones: qualificació professional, coneixements científics, sensibilitat artística... En fi, tot allò que forma part del ric patrimoni de la humanitat en la seva versió més digna. El problema no està, doncs, en la riquesa, sinó en el que té d'enganyós.

Posem un exemple

En Borja frega els 35 anys i és un crack en el sector informàtic, ha creat una empresa puntera que ha obtingut una quota de mercat espectacular en molt poc temps. En deu anys ha assolit la fita màxima, això sí, treballant totes les hores i més. Tothom li ho reconeix i això li produeix una gran satisfacció. Ha administrat bé uns talents i ara frueix del benefici. Fins aquí la riquesa.


En aquests deu anys en Borja també s'ha casat, ha tingut dos fills, no ha parat per casa, la dona li ha demanat el divorci i ara pot veure els seus fills un cap de setmana cada quinze dies. Mentre servia amb deler un senyor en descurava l'altre. "No hi ha per tant, ho feia per ajudar la família... Dóna'm una segona oportunitat, Blanca." És massa tard, el mal administrador no se'n adona fins que ho ha perdut tot: "Una segona no, Borja, vols dir una desena oportunitat... d'ara endavant no podràs administrar els meus béns." Fins aquí l'engany.

El mateix o més...

No us preneu això com un al·legat feminista, només és un exemple, com el de Jesús, però posat al dia. Ens sol passar una mica com el Borja: malbaratem els béns de més valor a canvi de riqueses enganyoses. Jesús lloa un home que, ni que sigui quan es veu amb l'aigua al coll, actua en sentit contrari: decideix malbaratar uns béns enganyosos per a guanyar-se uns de més valor. Canvia riquesa per amistat, és evident que ho fa tramposament i amb la riquesa d'un altre, però Jesús no lloa la trampa, sinó la intenció; no lloa el desfalc, sinó la prudència, l'astúcia.


La mateixa imaginació, la mateixa energia, el mateix olfacte, la mateixa astúcia has d'esmerçar en tenir cura de la teva parella i dels teus fills, que en adquirir el paquet d'accions més prometedor. El mateix rigor, la mateixa intel·ligència, el mateix interès, la mateixa dedicació has d'esmerçar en nodrir la teva fe, que en preparar l'exposició del teu treball final de carrera. El mateix temps, la mateixa intensitat, el mateix orgull, la mateixa sensibilitat has d'esmerçar en acollir el famolenc (de pa o de sentit) a casa teva, que en presentar un curtmetratge a un concurs internacional. La mateixa o més. Si no vols que la riquesa es desfaci i et quedi només l'engany.

divendres, 14 de setembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C24
NO HI HA PÈRDUES COL·LATERALS (Lc 15,1-32)


L'infern s'assembla a una sala d'objectes perduts on mai ningú no s'hi acosta a reclamar res. Desolador. Al cel, en canvi, no hi ha departament de "subjectes perduts", perquè tot allò que estava perdut, per petit i insignificant que fos, ha estat retrobat. D'aquí l'alegria.

El cel és el cor de Déu en expansió per l'alegria que experimenta quan un que estava perdut és retrobat. L'infern, en canvi, és el cor de Déu encongit per un de sol que s'extravia. Sístole i diàstole del cor de Déu.

Sístole i diàstole

Déu és la possibilitat sempre oberta per a l'home de fer el pas de la pèrdua al retrobament, de l'angoixa a l'alegria, de la mort a la vida. En Jesús, la humanitat ha fet aquest pas (aquesta "pasqua") d'una vegada i per sempre. Ell és el fill que s'havia perdut i ha estat retrobat. En ell, tots els fills perduts, per perduts que semblin, han estat retrobats. En ell, tots hem estat retrobats per un Déu que estima fins a la temeritat. D'aquí l'alegria.


Però no hi ha autèntica alegria sense agonia. Sístole i diàstole; expansió, però també contracció. L'agonia provocada per la possibilitat, sempre oberta per la llibertat humana, de que el retrobament no arribi finalment a produir-se. Déu assumeix aquesta agonia com a pròpia. Podria no fer-ho; podria eliminar aquesta agonia eliminant la llibertat; però d'un cop es carregaria l'amor i, amb l'amor, es carregaria també l'alegria.

Jesús a la creu, mireu l'agonia de l'amor de Déu. Varillon ho diu molt millor: "L'home continua sent lliure davant la creu. El respecte de Déu per la llibertat de l'home va fins a l'extrem. El rebuig de l'home és possible: d'aquí l'agonia del seu Pare al més secret de la seva intimitat." Hem d'aprendre a sentir paraules gruixudes a propòsit de Déu, si no volem que la nostra fe es quedi anorèxica.

Al cel, tots els retrobaments

I és que per a Déu no hi ha pèrdues col·laterals. Tota pèrdua, per petita i marginal que sembli, és un terrabastall. L'univers sencer es col·lapsa si es perd un sol d'aquests petits. Si creiem en un Déu que no dóna mai ningú per perdut, tampoc nosaltres no podem donar mai ningú per perdut.

Tanmateix, la nostra experiència ens diu que molts es perden i, per molt que posem tot de la nostra part, no arribem mai a retrobar-los. Nosaltres potser no, però confiem que Déu sí. Al cel, tots els retrobaments. Al cel retrobarem tot allò que nosaltres donàvem per perdut, però Déu no. D'aquí l'alegria.

Diem que l'energia no es perd, només es transforma; ¿per què no hauríem de dir el mateix de l'amor, que és infinitament més poderós que l'energia? L'amor no es perd i no dóna res per perdut. Déu és aquest amor que no es perd, sinó que es transforma, ens transforma.

Mireu "Arrels": ¿quants d'aquells que lluiten per deixar la droga o l'alcohol, recauen? Potser la majoria; però, de tant en tant, un que se'n surt, i no sabeu quina alegria! Doncs això.

divendres, 7 de setembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C23
ÉS MASSA DUR (Lc 14,25-33)

El Joan diu que l'homilia del Camino de Santiago era massa dura. No que no li agradés o no hi estigués d'acord, però que la troba massa dura. L'evangeli d'avui també és massa dur, no que no m'agradi o no hi estigui d'acord, però el trobo massa dur.

No faré un panegíric en favor de la duresa evangèlica. No m'atreveixo. ¿Qui sóc jo per a gloriar-me de la duresa del seguiment de Jesús? La Rosario em diu: "Home, tu ets jesuïta, ho has deixat tot, has estimat més Jesús que el pare, la mare, l'esposa i els fills..." Ai, Rosarillo! Va haver un temps en que jo també m'ho creia i portava la medalla penjada; però ja no sé què se n'ha fet d'aquella medalla.

No ens enganyem

Tanmateix, prefereixo que no m'enganyin. Jesús engresca, però no enganya. ¿Vols seguir-me? Doncs primer calcula. No t'emocionis massa, atura't, fes recompte, amb realisme (que és el mateix que dir amb modèstia): ¿com estic de forces?, ¿fins a on estic disposat a arribar?, ¿què és el que realment em mou?, ¿quina data de caducitat tenen les meves motivacions?, ¿què passarà quan passi el pessigolleig inicial?

No tot és rauxa, radicalisme, cremar les naus, tirar la casa per la finestra... en el seguiment de Jesús. També hi entra el seny. No per prudència, sinó per ambició. Hi ha un seny que frena, però hi ha un seny que precedeix el salt, que mesura la distància, que calcula l'impuls i fixa amb precisió l'objectiu. Es tracta de no quedar-se a mig camí.

¿Val o no val la pena?

¿És massa dur? Potser sí, però el tema no és aquest, el tema és si val la pena. ¿Vols arribar d'un salt a l'altra banda del riu, amb totes les seves promeses, o prefereixes mirar-t'ho a través dels prismàtics? Quan creus que una cosa val la pena, et seus a calcular si les oportunitats compensen els riscos, i si decideixes tirar endavant, no hi ha recança. Jesús vol això: que seguis i facis els teus càlculs, no per a desanimar-te, sinó perquè no facis curt.

En Pau ha tornat de Libèria després de dos anys treballant amb el Servei Jesuïta per als Refugiats. Està una mica descol·locat, fora de lloc, desconcertat. És dur. Ell va fer els seus càlculs: quin és el lloc més estret, quanta tirada he d'agafar, on posaré el peu per impulsar-me..., però després va com va, diferent al que tu havies calculat. Ara bé, pregunteu-li si el salt ha valgut o no la pena. Pregunteu-li si, ara que coneix el resultat, hagués deixat de fer el que ha fet perquè era massa dur.

¿Sabeu el què és realment massa dur?

No les meves recances, els meus dubtes, les meves perplexitats, les meves inconsistències... el que és realment massa dur són els milers de refugiats que fugen de la por, de la gana, de la guerra; el que és realment massa dur són les dones que moren cada any per maltractament, els nens que són abusats sexualment, els joves que s'adonen massa tard que la droga no és un joc; el que és realment massa dur és, no el que Jesús diu a l'evangeli, sinó el que els homes fem, massa sovint, amb el món i amb la vida humana, aquest món i aquesta vida que Jesús va estimar tan forassenyadament.

¿És que potser no devia asseure’s, Jesús, a fer els seus càlculs? ¿És que no li devia semblar massa dur? Segur que sí, però, gràcies a Déu i sortosament per a nosaltres, va agafar tirada i no va frenar a l'últim moment.