divendres, 29 de desembre del 2006

HOMILIA DG-ND-CSAGRADAFAMÍLIA
L’AMOR CREMA (Lc 2,41-52)

Els jueus, com tantes altres cultures, oferien sacrificis rituals que consistien en la cremació de la víctima. Holocaust és una paraula grega que significa “una ofrena completament (holos) consumida pel foc (kaustos)”. Quan es tracta d’oferir la collita o el bestiar, diguem-ne que no hi ha problema; el problema ve quan es tracta d’oferir el fill primer. Per sortir del pas, es fan els sacrificis de substitució o de rescat, és a dir, ofereixo un animal en el lloc del meu fill i, amb aquest sacrifici vicari, “rescato” al meu fill. L’ofrena del fill a Déu és simbòlica, però la de l’animal que el substitueix no tenia res de simbòlica, era ben real.

L’important aquí és que no hi ha pròpiament ofrena si no hi ha quelcom que es consumeix, que es crema, que desapareix, que queda reduït a cendra. Per molt ritual i simbòlica que sigui, l’ofrena o és real o no és ofrena.

Vegem un exemple: fa una setmana vam celebrar confirmacions a la parròquia i els nois van voler oferir unes bambes com a símbol del camí fet, etc. Les bambes eren noves, de bàsquet, llampants. “Quines bambes més maques li heu regalat al bisbe, no sé si les farà servir, però segur que li han agradat molt”, els vaig dir provocativament, un cop acabada de la cerimònia; “Ai, tens raó, que són de l’Adrià, ara les vaig a buscar”, em respon el Manel; “però, ¿com que les vas a buscar? ¿no les heu ofert?”, replico amb impostada fermesa; “ja, però només era un símbol”.

A més de les bambes llampants, van oferir un mp3, un telèfon mòbil i no sé quantes coses més. De fet, l’única veritable ofrena va ser el pa i el vi, això sí que ningú no va anar després a recuperar-ho a la sagristia. Només el pa i el vi es van consumir, van cremar-se, van desaparèixer. Poso aquest exemple només per il·lustrar la diferència entre símbol i ofrena. El símbol no crema, l’ofrena sí. El símbol es recupera, l’ofrena es consumeix.

Anna, dona d’Elcanà, ens recorda a la primera lectura (1Sa 1,20-28) la força que té l’ofrena. Ella havia demanat a Déu un fill amb la promesa d’oferir-lo si li era concedit. El Senyor concedeix a Anna el fill que havia demanat. Anna es nega sorprenentment a pujar al santuari de Siló per oferir el sacrifici ritual que la llei prescrivia pel fill primer i ho argumenta d’aquesta manera: “Quan hauré desmamat el nen, ja l’hi portaré; el presentaré al Senyor i que es quedi allà per sempre més”. Anna es pren seriosament la prometença que ha fet al Senyor i no vol fer una ofrena simbòlica, que pugui rescatar per darrera, sinó una ofrena real, a l’alçada del seu agraïment.

Un altre exemple: quan la meva neboda Rita tenia divuit mesos, posem per cas, va acostar els seus ditets a la flama d’una espelma amb intenció d’agafar-la com si fos un objecte. És de color groc i es mou, per tant, es deu poder agafar. Jo la vaig advertir, “Rita pupa”, però no li ho vaig impedir. Va aguantar dos segons amb els dits pinçant la flama. El primer segon li va servir per entendre que no tot el que és groc i es mou es pot agafar amb els dits. El segon segon li va servir per entendre que el foc crema. Una lliçó magistral, pedagogia activa en estat pur, una mica bèstia teniu raó, però molt més eficaç que mil discursos.

Aquesta és la meva pregunta avui: ¿no convertim sovint l’amor més en símbol que no en ofrena? ¿Un amor provisional, que no crema, que es recupera entre bambolines, un cop acabat l’espectacle? ¿No defugim el foc, refugiant-nos en la il·lusió infantil de que l’amor no cremi?

En cas afirmatiu, nosaltres no som ni els primers ni els darrers. També Josep i Maria, com a “bons” pares, s’aferraven al símbol i posposaven l’ofrena. Jesús els recorda, en aquest episodi insòlit de la seva infància, que la ofrena serà el signe real i no simbòlic de la seva vida sencera: “al cap de vuit dies de néixer em vau portar al temple per oferir-me a Déu, sapigueu que allò no va ser un símbol, sinó una realitat; jo no us pertanyo a vosaltres, sinó al meu pare, és per això que m’estic (¡tres dies!) a casa seva”. Maria haurà de guardar això en el seu cor i trigarà uns quants anys a treure’n tot l’entrellat. Als peus de la creu, Maria copsarà fins a quin punt l’amor crema, i fins a quin punt les ofrenes, quan són de debò, es consumeixen.

Déu no estima simbòlicament, donant bon exemple i dient paraules edificants, Déu estima lliurant-se, com l’espelma, com el pa i el vi, com el seu Fill a la creu. L’amor, al menys l’amor de Déu revelat en Jesucrist, crema i es consumeix.

Encara un últim exemple: ahir vaig anar al cinema a veure “El gran silenci”, 160 minuts acompanyant la vida dels monjos de la Gran Cartoixa de França. Hi ha moltes coses que sorprenen, que enganxen, que captiven, que causen estranyesa; però hi ha una cosa profundament intrigant en aquest film, una pregunta que ens sacseja per dins, un qüestionament directament dirigit a les entranyes del nostre sistema de valors amb codi de barres i data de caducitat: ¿com pot ser que aquest senyors passin tota la vida en silenci i fent cada dia el mateix? El mateix director, davant la crítica de no haver explicat una mica més els perquès de la vida dels cartoixans, respon: “els monjos passen 65 anys de mitjana al monestir, 65 anys en els què segueixen el mateix ritual dia rere dia: per molt que jo vulgui no puc explicar a ningú el que això significa”. L’amor, o crema o no s’explica.
¿QUÈ SIGNIFIQUEN ELS CODIS DE LES HOMILIES?
  • Les homilies porten un codi de tres dígits que serveix per a ubicar-les en el calendari litúrgic, per exemple: DG-TO-B27

Us explico com funciona,

  1. Primer dígit: Dia de la setmana [DL= dilluns; DM=dimarts; DX=dimecres; DJ=dijous; DV=divendres; DS=dissabte; DG=diumenge] Normalment, publicaré només l'homilia de diumenge, però no descarto publicar d'altres.
  2. Segon dígit: Temps litúrgic [TO= Temps Ordinari; AD= Advent; ND= Nadal; QR= Quaresma; SS= Setmana Santa; PQ= Pasqua; FS= Festivitats especials]
  3. Tercer dígit: Any litúrgic i setmana [Any A, B o C, pels diumenges; setmana de la 01 a la 34]

dissabte, 23 de desembre del 2006

HOMILIA DG-AD-C04
ELS HIPERVINCLES DE LA VISITACIÓ (Lc 1,39-45)

Als evangelis, no hi ha cap paraula que sobri. És més, és com si totes les paraules portessin un “hipervincle”: totes reenvien a d’altres paraules, a d’altres sentits, a d’altres significacions, cada cop més pregones i més riques. Som nosaltres qui, per mandra o per ignorància, hem convertit els evangelis en un banc de cites més o menys edificants i, d’aquesta manera, els hem petrificat. El text de l’evangeli està avui més viu que mai, més carregat d'“hipervincles” que mai. L’escena és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. ¿Què passaria si cliquèssim al damunt dels noms dels personatges que surten en l’escena? Fem la prova.

Clicant sobre “Maria”, ens reenvia al nom hebreu “Miriam”. Trobem diversos sentits possibles en l’arrel semítica de la paraula:
§ D’una banda, “marà” pot significar aquella que es revela, que protesta.
§ D’altra banda, “rum”, vol dir aixecar-se, posar-se dempeus.
§ Encara tenim que “marom” implica un pes, allò que està gràvid.
Podríem aproximar una interpretació: Maria, com a encarnació de l’esperança, és la verge gràvida de Déu (la mare del meu Senyor) que visita un poble estèril, cansat d’esperar, sense forces ja ni per la protesta (la província de Judà, ocupada i humiliada pels romans, ombra del que van significar en un passat), i fa que aquest poble s’aixequi, es posi dempeus i salti d’entusiasme perquè la promesa (allò que el Senyor t’ha fet saber) finalment es complirà.

En el cas de Zacaries les referències són molt més clares. “Zakar” vol dir recordar, rumiar, repassar els fets passats per treure’n profit. Pels jueus aquesta paraula té un sentit molt fort, el “Zikkaron” és el memorial, allò que fa el poble per celebrar i agrair el pas de Déu per les seves vides. Aquests dies de dinars i sopars d’empreses, és molt típic fer l’homenatge als companys que es jubilen. Mitjançant una poesia, un panegíric, un collage de fotos... el que sigui, el fet és que fem memorial agraït de la seva vida i del seu pas per l’empresa. El dia de pasqua, en les famílies jueves, l’infant més jove de la família li demana al més vell de la casa que faci memorial del pas de Déu per la seva història. El memorial converteix la simple enumeració de fets passats en història de salvació. El memorial té el poder d’evocar el passat tot fent-lo present: allò que va passar fa molts anys segueix passant ara per a nosaltres, s’actualitza. Per això, l’eucaristia cristiana és també “memorial”, Jesús va donar la seva vida per amor i la segueix donant en el gest de partir i repartir el pa consagrat.

En aquest sentit, l’esperança no existeix sense la memòria agraïda. Només podem esperar l’acompliment d’allò que ja hem viscut, ni que sigui parcialment. Podem esperar que l’amor tindrà la darrera paraula, perquè recordem amb agraïment infinit que va ser la primera. Només la memòria agraïda del passat, representada per Zacaries, pot acollir l’acompliment de la promesa, representat per Maria. Una persona que no sàpiga agrair el passat, difícilment pot mirar amb esperança el futur. Quants hipervincles!

Només ens queda Elisabet. Cliquem sobre l’arrel semítica del nom i ens trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! ¿Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu). El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia. Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

divendres, 15 de desembre del 2006

HOMILIA DG-AD-C03
L'AIGUA I EL FOC (Lc 3,10-18)


L’altra dia vaig preguntar-li a un noi de quinze anys, a boca de canó, què en pensava del nostre món. “Malament”, em va respondre. “Malament, què?”, li vaig dir. “Malament tot, anem a pitjor, no podem continuar així”. Vaig pensar que la consciència catastrofista no és exclusiva de la gent gran.

Alguns dels qui anaven a escoltar Joan Baptista, probablement, compartien aquesta consciència sobre la societat de la seva època i sobre les seves pròpies vides. A ells la consciència catastrofista els va portar al desert, a escoltar una veu que anunciava possibilitats reals de canvi. El desert desvetlla noves possibilitats allà on semblaven barrades: “¿què hem de fer?”. Vet ací, un primer pas per a superar la consciència catastrofista: la possibilitat remota de que alguna cosa es pot fer, encara que no tinguem massa clar quina és aquesta cosa.


Sempre hi ha gent disposada a passar de la lamentació a l'acció. Afortunadament, el Nadal és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla per tota la família, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Tanmateix, per a la immensa majoria, arriba el Nadal i la pregunta que ens surt més espontània és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a Santa Claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.


Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dues mans, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Tot això està molt bé. Passar del “¿què puc demanar?” al “¿què puc donar?”, per si sol, ja és un pas de gegant que ens posa en l’òrbita del Nadal. Ara bé, tot això no és més que aigua, falta el foc. Joan Baptista ho té molt clar: fes el pessebre, engalana l’arbre, menja torrons, fes cagar el tió, canta nadales, recull ampolles de cava, compra regals... però no t’esveris quan tot això cremi com la palla i quedi només l’Infant posat a la menjadora, aleshores inclina’t i adora.


Si tens la sort de que això passi, alegra’t i omple’t de goig, Nadal ha arribat i tu estàs aquí per donar-li la benvinguda. Nadal és aigua, però, sobretot, és foc. L’aigua és donar, el foc és donar-se. L’aigua fa que tu donis allò que et sobra, que tu en donis. El foc fa que tu donis el que ets, que tu et donis.

Déu no en tenia dos, Déu en tenia un i l’ha donat, el seu Fill únic, l’estimat, carn de la seva carn i sang de la seva sang: Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat. Això és Nadal. Això és el foc. Als peus de l’Infant, amb el sarró buit, en aquesta nit fosca, però estelada, ens entren ganes de repetir aquella pregunta: “¿què hem de fer?”... és la mateixa pregunta, però sona com si fos una altra!

divendres, 8 de desembre del 2006

HOMILIA DG-AD-C02
UNA VEU QUE CRIDA (Lc 3,1-6)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

L’advent és un crit a solidaritzar-nos, d’una banda, amb aquells que no tenen veu per cridar i, de l’altra, amb aquells que l’han perduda de tant cridar en favor seu.

En el nostre món s’escolten, però, molts altres crits. Hi ha, per exemple, un crit histèric, desproporcionat, adolescent, com els participants dels reality-shows. Criden de pura emoció, emoció sense sentiment, emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes televisius o radiofònics de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una exhalació, una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, sinó de les vísceres.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora.
Al límit de l’afartament, ¿gosarem cridar en favor de la sobrietat compartida?
Al límit del malbaratament, ¿gosarem cridar prou alt en favor de la solidaritat fraternal?
Al límit de l’individualisme, ¿entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit dels pobres, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?

dilluns, 4 de desembre del 2006


SI NO OS HACEIS COMO NIÑOS...

El ser humano es un animal curioso:
pasa los primeros veinte años de su vida
deseando ser mayor;
los siguientes veinte años
deseando ser joven;
los siguientes veinte años
deseando ser niño
y, por fin,
veinte años más tarde,

lo consigue.