divendres, 24 de juny del 2011

NO+ DE PA

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI (Jn 6,51-58)

És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat d'aquest tipus de preguntes que s'alimenten només de pa.

És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap altre 'mannà'?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia, quan el sistema no canviava, quan totes les bones intencions semblaven caure en sac foradat... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que algú va exclamar: "Man-hu?", és a dir, "què és això?" I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat. L'evangeli de Joan ens diu que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

Pregunteu-li a Jesús si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar-ne l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat de fer allò, a veure què us respon. Us miraran amb cara de peix i us diran: - "sense necessitat"? però què vol dir "sense necessitat"? -. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan "sense necessitat", perquè la necessitat se’ls queda curta... com el pa.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure'l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament en tants forats? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem sobreviure nodrint-nos només de pa? No podríem ser cristians sense necessitat de "menjar la seva carn i beure la seva sang"? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

divendres, 17 de juny del 2011

PER ENRECORDAR-SE

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT (Jn 3,16-18)

Mentre a casa nostra hem anat escurçant els noms de les persones, a Amèrica Llatina, per exemple, els han anat allargant. Aquí ens diem Alba, Anna, Marc i Pau. En altres indrets es diuen Ricardo José, Carlos Antonio i, fins i tot, Wilmer Jonathan Júnior.

Abans no era així: hi havia molts noms compostos, com Joan Enric i Maria Eugènia, i a tots ens posaven fins a tres noms a l'acta de Baptisme: Marc Segimon Feliu, en el meu cas. No sé, potser hem anat simplificant perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

Una vegada, Moisès va tenir l'ocurrència de preguntar-li a Déu quin era el seu nom i va rebre una evasiva per resposta. No és que Déu no vulgués respondre, o que li faci vergonya dir el seu nom: el que passa és que no pot suportar que l'etiquetin darrera un nom. Si vols que Déu et digui quin és el seu nom has de tenir el temps i la disposició per a rebre la resposta, si no és així, millor no li preguntis.

Moisès estava disposat a esperar fins a quaranta anys, que és el mínim necessari, i es va posar en camí. Va caldre molt desert, sorra, punyetera poca aigua, pujar muntanyes, ganes de tornar a casa, un bedell de fosa i gravar dues vegades les tauletes de l'aliança. Llavors, en el moment més inesperat, mentre Moisès tenia les dues tauletes a les mans i no podia prendre nota, Déu digué per fi el seu nom: « Jo sóc el Senyor, Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l'amor. » Com devia fer Moisès aleshores per enrecordar-se ?

També, a propòsit de Jesús, n'hi havia molts que preguntaven: « Ets tu o n'hem d'esperar un altre? » « I tu, quin senyal realitzes, perquè el vegem i et creguem? » « Senyor, si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta? » Llavors, en el moment més inesperat, enmig d'una pujada a Jerusalem que tothom temia i ningú no desitjava, Déu digué de nou el seu nom, però ells havien fugit i ja no l'escoltaven. Sort que un centurió i un lladre, malgrat tot, van prendre acta.

Més tard, quan els deixebles vivien d'acord amb el seu Nom i feia temps que el proclamaven, el deixeble estimat, recordant unes paraules de Nicodem, va posar per escrit el nom de Déu de la forma més fidel i precisa que en tenim constància: « Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna. »

Aleshores, els cristians el vam abreujar i en vam fer un signe « en el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant », perquè sigui més fàcil enrecordar-se.

divendres, 10 de juny del 2011

OXIGEN

HOMILIA A-PENTECOSTA (Ac 2,1-11)

« Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Ja l'he desitjat així i tanmateix no l'he trobat? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’asfixia, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’oxigen que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què necessitaves l’oxigen, aleshores el trobaràs -. »


L'Esperit és això: l’oxigen que necessitem per a sentir-nos vius. L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’oxigen. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè no li falti l'oxigen, perquè respiri a ple pulmó. Podem estar segurs que no ens faltarà mai la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat.

És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar.

divendres, 3 de juny del 2011

TENS QUARANTA DIES

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR (Ac 1,1-11)

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Imagina que et diguessin: "tens quaranta dies de vida", serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, 'els quaranta principals', perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per deixar l'acampada i posar-te a treballar de debò, no esperant que arribi el Messies amb el nou sistema sota el braç. Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre Ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'ha volgut trobar. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.