divendres, 29 de febrer del 2008

HOMILIA DG-QR-A04
ELS CECS HI VEUEN (Jn 9,1-41)

Hi ha coses a la vida que són inapel·lables: "Només sé una cosa: jo, que era cec, ara hi veig". Quan et cures, et cures, i ja et poden venir amb romanços i amb explicacions simbòliques. Les coses s'han d'explicar, els miracles s'han d'entendre, les curacions s'han de situar en el seu context, tant com vulgueu, però una cosa està clara: Jesús curava. I no només simbòlicament, metafòricament, literàriament, psicològicament. Curava realment i totalment, no només el cos, no només l’ànima, curava la persona sencera, el cos i l’ànima junts, perquè en el seu món aquesta dramàtica separació encara no s’havia produït.

Els esmenadors de planes de la història i del sentit, rondinen: "fora de la ciència no hi ha salvació: només les pastilles i els hospitals, poden curar". Però hi ha planes que, per molt que t’encaparris, no es deixen esmenar: "això és el que em desconcerta: vosaltres no sabeu d’on és, però a mi, m’ha obert els ulls". S’acosten temps, més ben dit, ja han començat, de conversions a Jesús i a l’evangeli, ja veurem si a l’església també. Gent que no hi veia, cecs de naixement o d’accident, que recuperen la visió i demanen el baptisme o el reviuen com si fos nou.

"Volem bisbes cristians igual que volem que hi hagi capellans, estudiants, pagesos, obrers, administratius, funcionàries, periodistes, professionals… que també ho siguin". La intenció és bona, però hem d’anar en compte de no erigir-nos en els únics dispensadors oficials de les úniques etiquetes homologades del ser cristià, ja que cauríem nosaltres en el mateix parany que volem evitar. La bona notícia no és que els vidents, en realitat, no hi veuen, això en tot cas és un drama i una constatació lamentable. La bona notícia és que els invidents hi veuen.

Jo veig gent que abans no hi veia, encegats pel dolor, per la frustració, per la pèrdua del sentit i de l’horitzó, pel bloqueig interior, pel cinisme ideològic, pels prejudicis... i que ara hi veuen. No parlo dels "born again", dels fanàtics de la visió, dels telepredicadors i dels il·luminats empallegosos. No em refereixo a aquells que esgrimeixen la seva suposada conversió com una venjança, com un passar comptes contra la societat, la història i els altres. No em refereixo a la conversió visceral de l’antic fumador que ara veu els altres fumadors com ànimes captives o com a mig criminals.

Em refereixo a aquells que descobreixen que l’evangeli és molt més que un banc de cites edificants per edulcorar una ètica de valors políticament correctes. I que, de cop, descobreixen que aquelles paraules que creiem saber de memòria, diuen coses noves i diferents si se les deixa parlar i si s’està disposat a escoltar. Em refereixo a aquells que descobreixen que la Bíblia és altra cosa que la caricatura d’un Déu colèric i capritxós. I no li donen la culpa d’aquest dèficit i d’aquest retard als altres, als capellans, als pares, a la societat d’abans ni a la d’ara.

Em refereixo a aquells que s’adonen que la societat del benestar només pot oferir benestar. I que l’increment de benestar no satisfà la necessitat de sentit, ans la fa més palesa i més urgent. Em refereixo a aquells i aquelles que després d’una experiència traumàtica o després d’una consolació inefable, després de tocar fons o després de tocar el cel, se’ls han obert els ulls i han vist Déu en el rostre d’un que els ha estimat, que els ha perdonat, que els ha acollit i que els ha curat d'una ceguesa amb la qual s'havien arribat a identificar.

Això és convertir-se: tu, que eres cec, ara hi veus. I quan et trobes cara a cara amb Jesús, a qui abans no coneixies, li dius: “Senyor, m’han exclòs de la sinagoga, del claustre, del partit, de la radio... per culpa d’aquest miracle. No sé qui ets i no sé en què crec, però si Déu és això i tu ets el seu missatger, jo hi crec, Senyor”.

I resulta que, a partir d’ara, tot és el mateix, però ja res no és igual.

dissabte, 23 de febrer del 2008

HOMILIA DG-QR-A03
DÓNA’M SET (Jn 4,5-42)

Fins i tot les vides més plenes i pletòriques conserven un no sé què de nostàlgia i un fons expectant a la mirada. Hi ha com un espai disponible que portem gravat a l'ànima, com una certa plenitud ajornada, que és com el nostre codi de barres. Hi ha silencis que cap música no pot callar. Hi ha solituds que cap presència no pot acompanyar. Hi ha buits que cap societat no pot omplir. Hi ha sets que cap aigua no pot saciar.

Tants pous, tantes sets
Aquesta set és la que li devia notar Jesús a la samaritana. La mateixa set que se’ns nota a tots nosaltres, per molt que, en aparença, tinguem totes les sets saciades. Perquè, diguem-ho ben clar, en la nostra societat no hi ha lloc per la set. Només els necis i els pobres passen set. Avui en dia, tenim pous abundants per fer callar la nostra set de forma immediata. Ens apressa la set d’eficàcia? Tenim el pou de la tecnologia. Ens inquieta la set d’espiritualitat? Disposem d’abundant literatura esotèrica. Ens mou la set de transcendència? Tenim el pou de l’art i de l’espectacle. Ens atreu la set del risc? Disposem de l’esport d’aventura... Un pou per cada set i una set per cada pou. Aigua abundant i a l’abast dels qui se la poden pagar. Fins a oblidar aquella set de Déu que cap aigua no pot saciar.

Déu es fa present en la set
L’aigua apareix molt sovint a l’Escriptura com a signe d’una altra cosa, un lloc de passatge en el qual no ens hem d’entretenir massa, perquè hi ha el perill de quedar emmirallat. El poble d’Israel havia quedat emmirallat en l’aigua; per això, quan els en falta, comencen a dubtar de Déu. Els israelites es creien amb dret a l’aigua, incapaços d’entendre que a Déu se l’ha de trobar en la set si se’l vol trobar en l’aigua. Déu es fa present en la set, recordant-nos que només Ell pot saciar del tot aquesta set, recordant-nos que qualsevol altra aigua no fa més que despistar la set sense saciar-la.

Un Déu assedegat
I si Déu es fa present en la set és perquè Ell sap molt millor que nosaltres el que significa passar set. La set de Déu és, molt abans que la set que nosaltres tenim d’Ell, la set que Ell té de nosaltres. Sí, Déu es mor de set per nosaltres. El Déu tendre, el Déu misericordiós, el Déu compassiu i benigne; però també el Déu gelós, el Déu colèric i el Déu temible no són més que maneres de parlar, de manera més o menys encertada, d’un Déu assedegat. I és que l’amor dóna set, set de la persona estimada, set del seu bé i de la seva benaurança. Jesús en creu és la viva imatge d’un Déu assedegat, que estima la humanitat fins a morir de set per ella, una set que no l’apaga una esponja mullada en vinagre.

La set de la samaritana
Jesús comença el diàleg amb la samaritana demanant-li aigua. Jesús també es mor de set, la mateixa set que Déu té de nosaltres. La set de la samaritana i la set de Jesús, confrontades. Les nostres petites sets i la set que Déu té de nosaltres, confrontades. La seva set de justícia confrontada a la nostra set d’harmonia; la seva set de misericòrdia confrontada a la nostra set de reconeixement; la seva set de compassió confrontada a la nostra set de seguretat. No és una confrontació per a empetitir la nostra set, sinó per a engrandir-la; no per a ridiculitzar-la, sinó per a dignificar-la. Nosaltres ens convertim, a les seves mans, en un pou d’on es pot treure aigua. És un pou fondo, cal baixar molt, però Ell està disposat si nosaltres l’ajudem. Cal començar per la veritat, que és com una immersió, amb quelcom de perforació, sovint traumàtica, però sense ella no hi ha aigua. Ell coneix, estima i desitja la nostra aigua, per això, la seva set ens salva.

Dóna’m set
Benaurada la set que ens manté oberts a Déu i als altres! Les persones que han canviat el món, han sigut persones profundament assedegades. Han estimat aquesta set que els parla de Déu, fins i tot, quan més els manca. Persones que han mantingut la set de justícia, en el desert d’una injustícia abrusadora. Persones que han suportat la set de pau, sota la pressió ensordidora de les bombes. Persones que intenten viure a fons la seva fe en el sí d’una església que sovint les col·loca al marge. Persones que s’han pogut omplir de Déu perquè han renunciat a saciar aquella set amb qualsevol aigua. Necessitem persones, com la samaritana, que ens donin les coordenades d’Aquell que, assegut a l’escaire dels nostres pous locals, ens pot donar la Set que mereix la seva Aigua.

divendres, 15 de febrer del 2008

HOMILIA DG-QR-A02
OPTIMISTES O ESPERANÇATS (Mt 17,1-9)

L'Anton em comentava, arrel de l'homilia de diumenge passat, que no era massa optimista amb l'ésser humà. I té raó, no ho sóc gaire, d'optimista vull dir. Ara bé, que no sigui optimista no vol dir que sigui pessimista. El passat i el present de la humanitat no em conviden a l'optimisme, sinó a l'esperança. ¿Quina és la diferència?

Pujar la muntanya
¿Heu fet mai una excursió a la muntanya? Quan comences a caminar, el cim és lluny i el camí incert. A estones flaqueges i no et sents capaç, i quan més t'atures més et costa torna a arrencar. L'optimisme inicial s'ha estroncat i no et serveix ja com a incentiu. L’optimisme té aquesta tara: quan més el necessites, menys et serveix.


Imagina, aleshores, que algú et convida a enfilar-te a un turonet proper. Malgrat el desànim i la incredulitat, hi accedeixes. Des d’aquest monticle es veu el cim llunyà cap a on et dirigeixes. De cop, respires. És lluny, sí, però ja no tant. Estàs tan bé que t'hi quedaries, però contemplar el cim no és el mateix que pujar-lo. Cal baixar i reprendre el camí, ara ja no per optimisme, sinó per esperança.

Mirar l'horitzó
Jesús ens convida a enfilar-nos amb ell a un turonet. Des d'allà, ens fa contemplar la veritat més profunda de nosaltres mateixos, aquella que només es veu amb la perspectiva que Déu ens dóna. El rostre se’ns fa lluminós, la mirada se’ns torna transparent i la por desapareix. Podem contemplar el nostre destí, lluny encara, però cert. Jesús ha esquinçat el vel que ens impedia la visió d'allò que som. A través seu hem contemplat el rostre transfigurat de la humanitat tal com Déu la mira i la somia des del principi.


Aquesta mirada és el que justifica la meva esperança. Crec i espero en l'ésser humà perquè Déu creu i espera en ell. L'optimisme depèn de l'estat d'ànim, de la cadena de radio que escoltes al matí, de la sort que has tingut a la vida, de la teva estructura psicològica, de la digestió que has fet aquella tarda. Hi ha gent més optimista i gent més pessimista, hi ha dies més optimistes i dies més pessimistes. És per això que no puc fonamentar la meva esperança en l'optimisme.

L'esperança obliga
Dins els vagons que conduïen els jueus a l'extermini, algú, mogut encara per l'optimisme, va dir: "No sabeu que han fet arribar a Hitler un ultimàtum perquè alliberi immediatament tots els jueus?". Com diu Vassili Grossman a "Vie et destin": "Està clar, l'opi absurd de l'optimisme ve a socórrer els homes quan una resignada desesperança deixa lloc al sentiment agut de l'horror". L'esperança no és el contrari del pessimisme, sinó de l'horror. L'esperança compromet infinitament més que l'optimisme.


L'esperança m'obliga a creure en l'ésser humà, en la seva irreprimible vocació a la vida, en la seva capacitat de vèncer les forces de la mort, en la seva castigada facultat d'estimar i en la seva urgència de ser estimat. No m'hi obliga l'optimisme, és Déu qui m'hi obliga: "Aquest és el meu Fill, el meu estimat, en qui m'he complagut; escolteu-lo". Un manament que hem de posar al costat d'un altre, equivalent al primer en importància: "Aquests són els meus fills estimats, els teus germans, estima'ls com jo els he estimat".

L'esperança transfigura
Allò que dóna sentit a la vida és molt més que una qüestió d'optimisme. La felicitat és una qüestió d'esperança, no d'optimisme. Jo espero que un dia serem veritablement feliços, però no només jo, sinó tots: "els bons" perquè agrairan a Déu la seva bondat i "els dolents" perquè li agrairan la seva misericòrdia. Feliços, no només per tenir un mòbil amb videojocs, no només perquè m'han donat la feina, no només perquè les coses em van bé; sinó feliços perquè Déu s'ha complagut en nosaltres i perquè l'Amor amb què ens estima té més força que l'horror.


En aquest món i en aquesta vida, experimentem una felicitat que passa i no podem construir-hi tres cabanes per evitar que passi. La visió s'acaba. Hem de baixar de la muntanya i prosseguir el nostre camí. Hem de sortir del núvol, d'acord, però no podem oblidar el que hem vist i sentit. Som pelegrins en un món que passa, som indigents que busquen una llar, som captaires que demanen un bocí de pa i un glop de sentit... però som pelegrins, indigents i captaires transfigurats.

divendres, 8 de febrer del 2008

HOMILIA DG-QR-A01
NO ENS DEIXIS CAURE (Mt 4,1-11)

Jesús va ser temptat, i si em traguessin aquest passatge de l'evangeli se'm faria més difícil de creure en ell. La temptació és la mateixa, la seva i la nostra, el que no és el mateix és la resposta. I penseu que un dia es pot suportar, dos o tres a més estirar, però ¿quaranta? Deixeu-me que us faci la crònica d’una temptació, d’un dia al desert, només d'un dia.

Al desert, comences per sentir-te de cop molt lluny del món i de la gent. Pots fugir de tot, però no pots fugir de l'ànsia de fugir. Desconcerta sentir de cop aquest rebuig, aquest fàstic, aquest cansament de tot i de tots. Tot ho trobes inconsistent, fals, poca substància.

Et sents amb ganes de trencar, de protestar, de menysprear. I penses: “Redéu de Déu, després de tot el que he fet per tu, no podries donar-me a mi una mica més que als altres?”. I t’agafen ganes de fer teu el nou lema del Barça. O de fer com el Jaume, un noi de tercer d'ESO, que s'ha deixat cresta i s'ha cosit d'imperdibles la jaqueta, els llavis i les sabates.

Unes ganes irresistibles de maltractar els bons sentiments, la concòrdia, el bon rotllo, quina ràbia! Ganes de callar i posar mala cara, de no respondre, de no trucar, de fer-te odiar. De tancar-te, de soterrar-te, de vestir-te de sac i de convertir-te en una ombra, en una queixa, en una moció a la totalitat d’aquesta existència aparatosa i vana.

Odies el món i els seus valors tous, els falsos profetes de telenovel·la, la pornografia sentimental amb la seva cridòria histèrica i buida, la vida sense combat, només amb puntades de peu i escopinades, només amb crits, insults i gestos exagerats davant la càmera. Odies no ser bo i haver de posar al mal temps bona cara. Odies aquesta disfressa d'ovella que no et deixa mostrar els ullals i la peülla per sota de la llana.

¿D'on ve tot aquest malestar, així, en tromba, desmesurat, sense avisar? ¿De quines profunditats? ¿Com és que hem arribat a banalitzar d’aquesta manera el mal i la seva força devastadora? La temptació és això: sentir el mal a dins, i no a fora, enganxat a l’ànima com una "bomba-lapa".

No som bons, Senyor, tu ho saps. De vegades fem coses bones, gràcies a tu, quan deixem de posar-te pals a les nostres rodes. Però tenim molta brossa acumulada i has de travessar molts estrats, alguns de molt endurits, per arribar a la roca on tu vas posar, fa temps, els fonaments de la teva casa. La resta són paraules dolces, fines argúcies del temptador per enganyar-nos.

Aquell mateix que va enganyar Adan i Eva, fent passar com una justa reivindicació el que no era més que enveja i desconfiança. Aquell mateix que avui ens enganya a nosaltres, fent-nos creure que les pedres són pans, a veure si ens deixem les dents a la primera queixalada, quan en comptes de fe demanem proves i en comptes de llibertat, miracles.

Fent-nos creure, també, que la cornisa del Temple és per a fer puenting, sense corda ni xarxa, mostrant-nos al món en un fastuós espectacle i demanant a Déu que beneeixi les nostres aspiracions mundanes. Fent-nos creure, finalment, que tot el món serà nostre si ens fem més amples els filacteris i més lluentes les sotanes; i que seran nostres els reialmes si ens agafem més fort al púlpit i cridem més fort que els altres.

Senyor, no ens deixis caure a la temptació i deslliura'ns de qualsevol mal. Amen.

dimecres, 6 de febrer del 2008

ESPECIAL DE CENDRA

El meu amic Josep Maria fuma caliquenyos i llença la cendra al terra. La seva habitació sembla un cendrer i el seu coixí una burilla estarrufada. Tot té el color i la textura de la cendra, els llibres, la roba, l’ordinador i fins el paisatge que es veu per la finestra.

La cendra ens recorda que som poca cosa i que, tard o d’hora, tot acaba en cendra. ¿Exagero? Potser sí, però per molt que ho edulcorem, tots hem de passar per la prova, no del cotó, sinó de la cendra. ¿Com queda la nostra vida sota el prisma de la cendra? Els meus èxits, ¿com queden quan són impregnats de cendra? Els meus fracassos, ¿són tan terribles sota la pàtina que hi deixa la cendra? Ens podem desanimar, però això és no entendre l’immens benefici de la cendra.

Quedaríeu sorpresos dels usos i les utilitats que té la cendra: “Con cuidado, la ceniza puede reutilizarse. Se usa en la construcción como componente del hormigón, como hicieron en el dique del Támesis en Londres. En Alemania, con la ceniza reciclada se hacen bloques de cemento con menor gasto de energía. Mezclar pequeñas cantidades de ceniza con la tierra del jardín ayuda a retener el calor. Las cenizas de madera, ricas en potasa, pueden actuar como fertilizantes. También puede hacer senderos de ceniza en las zonas que se embarran enseguida. Ah, y son buenísimas para pulir o limpiar cacerolas quemadas, y hasta puedes hacer legía filtrando agua en las cenizas”.

El camí de la quaresma comença amb la cendra, la cendra útil i saludable, la cendra que neteja els ulls, el cor i l’ànima, la cendra que va netejar David de tota la seva misèria amagada. Perquè la cendra potser rebaixa l’autocomplaença, però no l’autoestima. La cendra augmenta la veritable autoestima, la que es mostra quan les falses aparences s’esvaeixen, i la fa més autèntica.

¿No heu sentit mai com Déu us mira? ¿Heu vist mai els seus ulls? Són els únics que veuen a través de la cendra. Alguns místics ho han dit i és veritat: l’amor de Déu crema. I el resultat d’aquesta combustió en la nostra vida és la cendra.

L’altre dia vaig entrar a l’habitació del meu amic Josep Maria i vaig passar el dit per la tapa d’un llibre cobert de cendra. El meu dit va quedar brut, però vaig llegir un títol que deia: “L’Ombra del Vent”, i vaig pensar: “mira, l’Amor de Déu és el vent i la seva ombra és la cendra”.

divendres, 1 de febrer del 2008

HOMILIA DG-TO-A04
CAÇADORS DE TENDÈNCIES (Mt 5,1-12)

Els "coolhunters" són els caçadors de tendències, una mena d'exploradors que es dediquen a viatjar per tot els racons del món i del ciberespai, mirant de detectar els impulsos i les aspiracions latents de la nostra societat. Es tracta d'anticipar-se als usos comuns i poder garantir l'èxit d'un producte abans de llançar-lo al mercat.

Tipus com el Rafa de "Fama", "quiero energy chicos, esto es muy amazing”. O com la persona que va intuir que l'uniforme de muntar a cavall, amb les botes per damunt dels pantalons, podia marcar un estil entre les dones. O com el meu avi que ja apuntava maneres de "coolhunter" quan defensava que només calia penjar-se una ceba al coll, amb convicció, per marcar tendència.

Jesús fa de "coolhunter" en el fragment de l’evangeli d’avui, universalment conegut com "el de les Benaurances". Jesús puja a la muntanya, reuneix els deixebles i els passa l’informe que ha elaborat sobre les tendències del futur. Us passo una còpia i ja em direu.

Amics i socis en aquesta empresa, m’he dedicat a observar la gent i he detectat una tendència amb un potencial increïble que, cas que s’arribi a desenvolupar, pot procurar a l’home una plenitud difícil de quantificar i d’expressar en paraules.

Es tracta de la tendència a la pobresa. No la pobresa imposada com un càstig i una maledicció; no la pobresa que és el contrapès fatal a la descomunal riquesa d’uns pocs; no la pobresa que es cova en els marges d’una opulència demencial i que nodreix la guerra, la prostitució i les fàbriques clandestines de Thailàndia.

Em refereixo a la pobresa estimada com una germana, a l’austeritat compartida que alleuja la pena d’un altre. La pobresa que et porta a prescindir del superflu perquè l’altre tingui el necessari. La pobresa que demana poc per a un mateix, però que sap ser esplèndida amb l’altre. La pobresa que dóna pa als qui tenen fam i dóna fam de justícia als qui tenen pa.

La pobresa que et fa atent al dolor dels altres i que t’empeny a acompanyar-lo i alleugerir-lo, i no tant a explicar-lo. La pobresa que et neteja el cor d’afegits postissos i cobejances, que és com un col·liri que t’aclareix els ulls perquè vegis d’una vegada els qui estan de dol, els qui ploren, els qui han penjat les lires i no tenen forces per iniciar una dansa.

La pobresa sense decorats, en un escenari buit i il·luminat, sense tramoies ni maquillatge, actriu de repartiment en una escena despullada i franca, sense enganys ni falses il·lusions, sense inventar-se un món de faula, parlant clar i a la cara:

“La pau i la justícia no són barates i no les trobes a les rebaixes. Molts no les volen i fan el possible per estroncar-les. Alguns d’aquests enemics els tens a fora i et faran mal si fas valdre el meu nom contra les seves armes. Però els altres enemics els tens a dins i es diuen por, comoditat i mandra, i també et faran violència si et decideixes a plantar-los cara”.

¿Què us sembla l’informe? ¿Agosarat? ¿Precipitat? ¿Desencertat? Amb la de tendències rares que han triomfat en la nostra societat, ja m’ho puc esperar tot. Fins i tot allò de la ceba penjada al coll. Fins i tot això d’una pobresa que enriqueix i d’una fam de justícia que converteix la persecució en benaurança.