divendres, 30 de març del 2012

MARE I FILL

HOMILIA B-FS-RAMS (Mc 14,1-15,47)

He tornat a mirar-me la pel·lícula de Mel Gibson sobre la Passió de Crist. És cert que li sobren litres de sang i acaba pagant el preu de seguir massa d'aprop els excessos visionaris de la monja agustina Anna Caterina Emmerich (1774-1824). Tot i això, té alguns fragments i un aire que m'acosta com cap altra pel·lícula a la Passió del Senyor, ni que sigui a risc d'agafar una indigestió de sang i fetge.

Per a mi, la clau d'aquesta pel·lícula és la figura de Maria. Penso que és a través de Maria que la Passió de Crist pot ser contemplada i aquesta pel·lícula suportada. La fe ens permet acostar-nos a la Passió de Crist a través dels ulls de Maria, no com una trampa, sinó com una llicència que l'Esperit avala.

Hi ha una escena que, només ella, justifica la despesa de tota la pel·lícula. S'ha fet de nit, Jesús ha rebut doble ració de flagels i "descansa" lligat de mans a una cadena que penja de la volta del calabós. Maria deambula en silenci pel claustre del pretori, amb els cinc sentits posats en alguna cosa que la absorveix per complet. De cop, Maria s'ajup i camina literalment a quatre grapes... és l'amor felí d'una mare buscant el seu fill. S'atura de cop, les mans adherides en aquell lloc precís, com una ventosa... «aquí... ets aquí!» Acosta la galta al terra i la deixa reposar com si a través d'aquella pedra freda pogués acaronar la galta de Jesús. Tanca els ulls... «no tinguis por, fill meu, sóc aquí.» Jesús aixeca els ulls, lentament, com assentint amb la mirada al contacte: «ho sé, mare.»

La Passió és això, fixeu-vos: una mare auscultant, a quatre grapes, el cos malferit del seu fill a través de l'empedrat. La violència del pecat ha decretat entre els dos la més cruel distància i, tanmateix, són un de sol, inseparables. Un món fred i impenetrable col·loca el patiment de l'innocent a l'altra banda d'un empedrat que només l'amor maternal de Déu pot transpassar. I, de fet, ho fa.

divendres, 23 de març del 2012

ESPIRITUALITAT SÍ, RELIGIÓ TAMBÉ

HOMILIA DG-QR-B05 (Jn 12,20-33)

Jesús ha pujat a Jerusalem amb els seus deixebles en ocasió de la festa de la Pasqua. S'estan al Temple, a l'Atri dels Gentils. Es devien formar cercles entorn d'un Rabbi, on es parlava de temes vinculats a la pasqua, el sentit de la vida, la religió jueva o el darrer edicte del governador romà. És en aquest context que uns grecs demanen a Felip que els introdueixi en el cercle de Jesús, per poder-lo conèixer i sentir-lo parlar. Potser així, algun dia, l'estimaran i el seguiran.

No és fàcil accedir als personatges rellevants si no pertanys al seu cercle proper. Més que res per evitar els pesats i la gent que s'hi acosta només per curiositat. Tothom té dret a preservar la seva privacitat de l'abús i de la banalització. Jesús també. I Déu n'hi do quants filtres van haver de passar per arribar al Mestre! Primer de tot, els grecs van anar a buscar Felip, que devia ser un deixeble més aviat afecte als no jueus. Després, aquest va anar a buscar Andreu, que posseïa el títol de primer deixeble, és a dir, algú amb "rang". I tots dos, ara sí, ho van a dir a Jesús.

Quan sento tants discursos que diuen que per accedir, ja no a Jesús, sinó a Déu!, no calen mitjancers, poc menys que al·lucino. Ni mitjancers ni mediacions de cap tipus? Cap precepte, cap obediència, cap tradició? Només gurus autopromocionats i «el que el cor et digui a cada instant»...? Què voleu que us digui? A mi tot això em fa un tuf a narcisisme espiritual que em desconcerta.

Sense mitjancers autoritzats, és a dir, avalats per algú diferent a ells mateixos, tot el camí que fem, per molt espiritual que sigui, comença i acaba en nosaltres, emmirallats. L'altra part ja me la sé i teniu raó, el perill dels mitjancers és que es converteixin en casta i que es plantin davant la porta com si en fossin els guardians, sense entrar ells ni deixar-ne entrar. Però aleshores deixen de ser mitjancers autoritzats i es converteixen en falsaris que s'arroguen el que no els pertany.

Heu sentit que us diuen: «espiritualitat sí, religió no»; doncs jo us dic: «mostra'm la teva flamant espiritualitat sense mediació religiosa i com t'ho fas per perseverar i per expandir el cercle més enllà de tu mateix; i jo et mostraré amb la meva religió, una mica rònega i atrotinada, com hi té cabuda tothom i de quina manera l'espiritualitat transcendeix les modes i el guru de torn.

Em refereixo a discursos d'aquest pal: «La religió és per als que volen evitar anar a l'infern. L'espiritualitat és per als que volen assolir l'Ascensió Espiritual. La religió és per als adormits. L'espiritualitat és per als desperts. La religió és per a aquells que necessiten que un altre els digui què fer. L'espiritualitat és per als que escolten la seva veu interior...» Bla, bla, bla... El mateix gnosticisme de sempre, només que refregit i esferificat.

M'atreveixo a fer un pronòstic: tornarem a la religió, però ja no per por als musulmans o per por a perdre les essències de l'europeisme etnocultural; ja no per por a res, sinó perquè haurem entès que la religió catòlica, malgrat les seves misèries, és un dels millors mitjancers per introduir-nos, potser no a altres coses, però sí al cercle íntim del Senyor, on se'l pot escoltar, estimar i seguir sense grans al·lucinacions espirituals. Déu dirà.

divendres, 16 de març del 2012

ERROR DE CÀLCUL

HOMILIA DG-QR-B04 (Jn 3,14-21)

Us resulta familiar allò del poble d’Israel caminant pel desert, oi? El camí és llarg i molt feixuc. Perden la paciència. Se senten estafats. I comencen a rondinar contra Déu i contra Moisès per haver-los fet sortir d’Egipte. És aleshores que «el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven.» No cal ser molt perspicaç per veure que, en llenguatge bíblic, les serps posen de manifest els efectes mortals que té per a la convivència el verí de les murmuracions i de la desconfiança.

Ara bé, tot seguit, Déu proposa un remei sorprenent: «forja una imatge de serp i posa-la sobre un estendard. Els qui hauran estan picats, si la miren, quedaran salvats.» Mirar la serp vol dir mirar allò que els ha causat la mort! Déu ens convida a mirar cara a cara la mentida que ens enverina i ens mata. Aquest és el primer pas per salvar la vida, per restaurar la confiança i per entrar en una lògica de veritat i de transparència oposada a la lògica pròpia del pecat. El pecat i la salvació: totes dues coses en un mateix lloc. Quin contrast!

L'evangelista Joan fa esment d'aquesta serp d'aram que Moisès va enlairar en el desert, perquè Nicodem entengui com és que «el Fill de l'home ha de ser enlairat», fent referència a la seva creu. Enlairant el seu Fill, Déu exposa als ulls de tothom allò que restava ocult en la seva intimitat. Déu ha jutjat el món digne de rebre el seu Fill únic, digne de contemplar la intimitat d’amor que els uneix des de sempre i per sempre, i de poder-ne participar!

Què podem dir si hem de jutjar pel resultat? La primera resposta que ens ve al cap és que Déu s’ha equivocat. Déu ha comès un immens error de càlcul. No mereixíem tant. En efecte, Déu ha sobrevalorat el món, és a dir, l’ha estimat molt per sobre del què el món val.

Què ens passa als creients, aleshores? No som ni més bons ni més perspicaços ni més ben disposats que els altres. Ens passa que, en mirar el Fill enlairat, hi reconeixem el rostre d’un Déu que ha sobrevalorat el món de tal manera que ha arribat a l’extrem de cometre aquest afortunat error de càlcul que ens ha salvat. I ja està.

divendres, 9 de març del 2012

L'ATRI DELS GENTILS

HOMILIA DG-QR-B03 (Jn 2,13-25)

El temple de Jerusalem era com una ceba: una superposició de capes protectores entorn del més sagrat. Al Sancta Sanctorum només hi entrava el summe sacerdot, un cop l'any. Al Santuari hi entraven només els sacerdots a oferir els sacrificis rituals. A l'atri d'Israel hi entraven només els jueus barons. A l'atri de les dones hi podien accedir també les dones jueves. Finalment, l'atri dels gentils era un pati situat a l'interior de la muralla del temple, on hi podien entrar també els no jueus.

Alguns han pintat aquest atri com el típic lloc turístic on es venen postaletes, souvenirs, corones d'espines i rosaris de nacre... Ignoro quin tipus de turisme hi hauria al segle primer, però molta gent diversa hi devia anar, no tant a comprar souvenirs, com a buscar aquell ambient assossegat que desprenen els espais sagrats. Probablement fos també un lloc de tertúlia i de debat, on les idees devien circular i on es podia discutir de la Torah amb una certa liberalitat.

El fet és que s'havia anat omplint cada cop més de venedors d'animals, canvistes de moneda, predicadors ambulants... deixant cada cop menys espai a aquells que venien al temple amb una indefinida nostàlgia del sagrat, a buscar una casa de pregària, el vestíbul de la fe, un lloc acollidor i prou ample com per no sentir-se encotillat.

Com va dir Benet XVI en ocasió del seu viatge a la República Txeca, l'any 2009: «Me vienen a la mente las palabras que Jesús cita del profeta Isaías, es decir, que el templo debería ser una casa de oración para todos los pueblos. Él pensaba en el llamado patio de los gentiles, que liberó de negocios externos para que se diera el espacio libre para los gentiles que allí querían rezar al único Dios, aunque no pudieran participar en el misterio, a cuyo servicio estaba reservado el interior del templo.»

Aquest discurs conté unes paraules que van inspirar aquesta lloable iniciativa eclesial que és l'«Atri dels Gentils», promogut pel Cardenal Ravassi, actual President del Consell Pontifici de la Cultura: «Pienso que la Iglesia debería abrir también hoy una especie de "patio de los gentiles", donde los hombres puedan de algún modo engancharse con Dios, sin conocerle y antes de que hayan encontrado el acceso a su misterio, a cuyo servicio se encuentra la vida interior de la Iglesia. Al diálogo con las religiones hay que añadir hoy sobre todo el diálogo con aquellos para quienes la religión es algo extraño, para quienes Dios es desconocido y que, sin embargo, no querrían quedarse simplemente sin Dios, sino acercarse a él al menos como Desconocido.»

El model de l'«Atri dels Gentils» em sembla un model més adient pel diàleg entre creients i no creients, que no pas les versions "bonistes" que proliferen en tots els temps. El model "bonista" proposa que «ens despullem de les nostres particularitats (fem veure que no hi ha fronteres ni diferències) i d'aquí en sortirà una nova síntesi curulla de fecunditat.» No hi ha manera més despietada de rebentar un debat que pronunciar aquella frase nefasta: «en el fons, tots pensem el mateix...» A més de ser fals és humiliant! La condescendència amaga infinitament més violència que la divergència oberta i franca.

És per això que existeix l'Atri dels Gentils, per possibilitar la trobada, sense deixar de celebrar la diferència. Ens pot enriquir enormement la perspectiva del no creient, del qui s'ho mira des de la barrera amb respecte, de qui no pot ni vol traspassar el llindar... però que s'acosta al vestíbul de l'Església amb desig de trobar quelcom que no troba en cap altre lloc.

Celebro que l'Església s'hagi decidit a purificar aquest Atri que se li havia omplert d'andròmines inútils, de discursos tronats, de guàrdies uniformats i de càlculs estadístics sobre si som més o menys que l'any passat.

divendres, 2 de març del 2012

HIEROFANIES

HOMILIA DG-QR-B02 (Mc 9,2-10)

Mircea Elíade escriu a la seva obra magna «El sagrat i el profà» que una hierofania és quan «quelcom sagrat se'ns mostra», és a dir, «la manifestació de quelcom "completament diferent", d'una realitat que no pertany al nostre món "profà".» Per altra banda, el sociòleg Max Weber va descriure molt bé el procés de secularització de la nostra societat occidental com un progressiu "desencantament del món". En un món desencantat no hi ha hierofanies, tot és profà i susceptible d'explicacions profanes. És la condició indispensable per a garantir el funcionament de la nostra civilització "cientificotècnica". Què voleu que us digui? A mi em sembla molt coherent. O hi ha hierofanies, irrupcions del sagrat, i el món està encantat, o tot és profà.

Personalment, això que tota cosa, des d'un pèsol a un rinoceront, és una espurna incandescent del sagrat, em costa de visualitzar. M'adhereixo més aviat a la desconfiança bíblica pel que fa a una divinitat suposadament espurnejant. Déu és d'aquells que parlen i es mostren poc, però que quan ho fan és perquè tenen quelcom a dir i, aleshores, es fan escoltar. Ben mirat, jo m'inclino més aviat pel desencantament del món i perquè tot en el nostre món sigui profà, excepte Déu, és clar. I si hem de reencantar alguna cosa que no sigui el món sinó les persones. Les persones, i no les coses, s'han de reencantar!

Potser hi ha moltes maneres de reencantar les persones sense alienar-les; sigui com sigui, la fe, quan ens la prenem seriosament, n'és una de les més eficaces. Abraham es va haver de desencantar d'un Déu capaç de demanar el sacrifici d'Isaac i quan va entendre de debò en quin Déu creia, aleshores, es va reencantar. Pere, Jaume i Joan van quedar com encantats contemplant el Senyor transfigurat, amb Moisès i Elies al seu costat, però es van haver també de desencantar i van necessitar molta pols, tres negacions, una pila de dubtes i beure un calze amarg que semblava no tenir fons abans de deixar-se reencantar, aquest cop per sempre i de veritat.

És clar que sí, home, deixem-nos reencantar per Déu! I veureu com el món, a poc a poc, sense hierofanies estranyes, se'ns va tornant més habitable i l'altre -el germà!- menys estrany.