divendres, 26 de juny del 2009

SUBLIM O PATÈTIC?

HOMILIA DG-TO-B13 (Mc 5,21-43)

Ens recordem de Déu quan toquem els límits de la vida: la malaltia, la mort, o bé la vida recobrada i l’agraïment fora mida. Només l’adolescent creu que la vida no té límits, i és per això que l’adolescent, pròpiament, no “necessita” creure en Déu.

L’adolescent no creu en els límits, però els intueix, perquè no és estúpid. Per això surt constantment a buscar-los, a desafiar-los, a temptar-los... fins que hi topa. Tots plegats fem ara com els adolescents: volem viure ignorant els límits... fins que hi topem.

L’experiència del límit fa emergir de nosaltres el més sublim i el més patètic. L’experiència del límit fa que una dona que ha fet bandera del seu ateisme, no pari de bramar contra Déu, com si Déu existís i la pogués escoltar. Patètic o sublim?

Un pare desesperat s’abraona als peus de Jesús, suplicant-li amb tota l’ànima que impedeixi la mort de la seva filla. Patètic o sublim?

Un grup de persones rient-se’n de Jesús perquè diu que la criatura no és morta, sinó que dorm. Patètic o sublim?

Una dona amb hemorràgies arrossegant-se d’amagatotis fins a tocar la borla del mantell de Jesús, convençuda de posar-se bona. Patètic o sublim?

Quantes vegades m’he arrossegat jo demanant a Déu que aturi les hemorràgies per les què perdo el coratge de sortir de mi mateix i de donar-me? Patètic o sublim?

Som carn fràgil i impotent davant el límit, amb l’agraïment com a única arma. Patètic o sublim?

No sabria què dir, la veritat. Però prefereixo creure que Déu converteix en sublim allò que als nostres ulls és patètic. En canvi, no hi ha res més patètic que creure que el cinisme i la descreença són l’únic refugi “sublim” que ens queda davant el límit, davant Déu.

L’agraïment és sublim, encara que la necessitat sigui patètica. La fe és sublim, encara que la pregària sigui patètica. Als ulls de Déu, nosaltres som sublims, encara que de vegades puguem semblar patètics.

divendres, 19 de juny del 2009

TEMPESTA

HOMILIA DG-TO-B12 (Mc 4,35-41)

El mar és com les persones, no les coneixes del tot fins que s’emprenyen. Tothom sap que un mariner es gradua el dia després del primer temporal i que els galons del navegant són les tempestes que ha sobreviscut. Posats a escollir, tant el bon mariner com el dolent, prefereixen mil vegades una tempesta mortal que no pas una calma “chicha”, perquè si has de morir almenys que sigui lluitant.

La calma és pitjor i més mortal per a la nostra barca que no pas la tempesta. Ara per ara, tenim més perill de morir d’inanició que no pas de sotragada. Per això, benvinguda la tempesta que ens posa dempeus, primer, i de genolls, després: qualsevol cosa menys penjar les nostres lires als salzes ploraners!

Una bona tempesta és la millor ITV que podem passar, és l’informe més exhaustiu i més fiable
que es pot fer de l’estat general de la nau i la competència de la tripulació. La tempesta posa al descobert els veritables recursos i només deixa en peu els recolzaments ferms. La tempesta col·loca la nostra fe en estat d’emergència: la màxima atenció i el mínim dispendi (és a dir, les mínimes floritures).

Tot això per dir que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca, qui millor coneix la virulència del mar i els seus canvis d’humor. També és qui millor coneix la barca i les seves possibilitats de sobreviure a una tempesta. Per això, no s’immuta quan esclata el temporal i manté ell mateix una calma “chicha” que posa dels nervis als deixebles.

El bon capità sap quan ha d’estar despert i quan no, quan s’ha de fer present i quan ha de desaparèixer. La tripulació ha de ser capaç de capejar el temporal encara que ell dormi. La veritable fe es prova quan Déu dorm i no quan està despert, i si Déu ens fa un espai a proa és perquè l’ocupem nosaltres.

Jesús, amb el cap recolzat sobre un coixí, confortablement adormit a la popa del vaixell; mentre nosaltres, a proa, conduïm una nau que esberla com pot les onades, mirant de no quedar ennuegada. Costa de mantenir la calma i de vegades se’ns abonyega l’esperança, però molt millor això que tancar-se a port i viure només trampejant tempestes.

divendres, 12 de juny del 2009

PRENEU-LO

B-FS-CORPUS CHRISTI (Mc 14,12-26)

M’ha impressionat la força d’aquesta ordre: “preneu-lo”. Jesús no diu “en voleu?”... “ve de gust?”... “qui vulgui que mengi”...; sinó “preneu-lo”.

N’havíem rebut moltes exhortacions pel que fa a Déu: busqueu-lo, obeïu-lo, seguiu-lo, demaneu-lo, penseu-lo, guanyeu-lo, mereixeu-lo, estimeu-lo... però “preneu-lo”? Mai no ens havien dit una cosa així de Déu. Déu, com un tros de pa que es deixa prendre i un got de vi que es dóna per beure!

El poble d’Israel havia ja fet experiència de la sorprenent proximitat de Déu: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”. En Jesús, aquesta proximitat es fa escandalosa: la paraula no són només unes lletres, sinó una persona, una vida; la paraula no és només per ser escoltada, sinó menjada; no és només per ser proclamada, sinó beguda. La paraula la tens als llavis i la pots menjar, la tens al cor i la pots beure; és un pa que alimenta i un vi que embriaga... Aquest és el Déu del qual Jesús diu: “preneu-lo”.

I això és quelcom més que una metàfora poètica, és una realitat física i històrica (i fixeu-vos que dic física i no biològica). Jesús no ens està explicant una paràbola com les altres paràboles: ell mateix és ara la paràbola. Quan Jesús mostra el pa i diu “preneu-lo”, està dient “preneu-me”, per això afegeix “això és el meu cos”.

Avui no celebrem la festa de l’altar, ni del calze i la patena, ni de la custodia... ni tan sols del pa i del vi... avui celebrem el cos i la sang de Crist, avui celebrem que Jesús va viure tota la seva vida girat cap a Déu i dient: “preneu-lo”. Per això, en el moment darrer i decisiu de la seva vida, es va poder girar cap els homes i va poder dir també (assenyalant en el pa el seu propi cos lliurat a la creu): “preneu-lo”.

Ningú com sant Joan Crisòstom ha explicat el sentit pregon d’aquesta festa del Corpus: “¿Deseas honrar el cuerpo de Cristo? No lo desprecies, pues, cuando lo encuentres desnudo en los pobres, ni lo honres aquí en el templo con lienzos de seda, si al salir lo abandonas en su frío y desnudez (...) ¿De qué serviría adornar la mesa de Cristo con vasos de oro si el mismo Cristo muere de hambre? Da primero de comer al hambriento, y luego, con lo que sobre, adornarás la mesa de Cristo.”

Agafa també tu el pa de la teva vida i digues: “preneu-lo”. Càritas és la resposta cristiana a aquesta invitació que Déu ens adreça en Jesús: “preneu-lo”. Els cristians són l'actualització constant en el món d’aquesta invitació que Déu ens fa, i Càritas és la traducció institucional d’aquesta invitació. Déu ens diu: “vosaltres aixequeu humilment les vostres vides i digueu, en el meu nom: “preneu-lo”.

divendres, 5 de juny del 2009

LLAR DE FOC

HOMILIA B-FS-SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)

Tres cops l’any m’escapo amb tres companys jesuïtes a passar un cap de setmana a Els Andreus, la Masia de la meva família. Arribo al vespre i el primer que faig és encendre la llar de foc. Podeu imaginar la importància d’encendre la llar de foc? Significa tantes coses... totes de cop! Primer buido les restes de cendra acumulada, després poso paper de diari, branquetes fines i si hi ha sort alguna pinya seca, branquillons més gruixudets i un tronc més consistent (he de confessar que no sóc massa bo encenent llars de foc... manca de pràctica). Misto, atiador, paciència, molt d’amor, sovint més d’un intent... I, de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça, la vibració de la campana xuclant, la flama blava, taronja, blanca... La casa s’omple de records, és com si despertés la seva ànima adormida: els sofàs recobren la vida, els sifons decoratius comencen a parlar de tot el que han vist i sentit. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria familiar, la memòria entranyable dels racons i dels olors i del nostre nom.

Menys mal que tres cops l’any puc practicar el sagrament de la llar de foc, el ritus de la memòria entranyable. Al voltant d’aquest foc, els quatre companys obrim el cor i deixem que el foc encengui la memòria agraïda del que fem i del que som. Surten molts noms i algunes preocupacions, alegries, dificultats... El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, cada cop més properes i diàfanes... i sense necessitat d’alcohol! El foc de la llar et neteja l’ànima i et fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació. Sí, Senyor, jo sóc aquesta història que tu estimes més que no pas jo.

Molts agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de l’abstrussitat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dóna llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.

Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Ai d’aquelles llars que en comptes del foc, només poden encendre la tele o l’ordinador! Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella, perquè “a veure si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc”.

Com tenim nosaltres aquesta llar?

  • Potser un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres... Potser no era un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya (posar primer rostoll, després branca, després tronc... i deixar que l’aire hi circuli!).
  • Potser unes brases encara latents sota les cendres que cal encara reconèixer i deixar que l’Esperit les atiï de nou... És impossible apagar del tot aquest foc!
  • Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi, sense cendra. Una espiritualitat elèctrica, que diu que “som pols d’estrelles en un oceà còsmic de llum on es fa transparent la nostra papallona interior...” Bla, bla, bla...