dimecres, 29 de novembre del 2006

HOMILIA DG-AD-C01
LA LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL (Lc 21,25-36)

¿QUINA ÉS LA LLEI PRINCIPAL DEL L’UNIVERS? ¿La llei de la gravitació universal? ¿La llei de la relativitat? ¿Les lleis de Mendel? ¿La llei del mercat?

No, totes aquestes lleis miren d’explicar l’univers, la llei principal no es limita a explicar l’univers, sinó que el sosté. ¿Quina és aquesta llei que sosté l’univers, a més d’explicar-lo?
La podríem batejar amb el nom de “LLEI DEL CONSENTIMENT UNIVERSAL”, vindria a dir el següent: el principi dinàmic d’aquest univers creat per Déu és el consentiment. L’univers ha nascut d’un consentiment (¡molt més potent que una explosió!) i camina cap a la consumació d’aquest consentiment.

¿QUÈ ÉS UN CONSENTIMENT? És un “sí” compartit, un “sí” d’anada i tornada. El que passa entre dues persones quan és casen, per exemple, és un consentiment. Ens con-sentim, sentim l’un amb l’altre. Consentim a la comunió. L’univers és el desplegament en el temps d’aquest moviment que va del consentiment a la comunió.

En llatí, el consentiment s’expressa amb una fórmula concisa i rotunda, que no és una marca de cotxes: “FIAT”, que es faci, endavant, via lliure, SÍ...

L’advent subratlla aquest fet. Som fruit d’un consentiment: Déu ha dit “fiat”, que es faci... i anem cap a un consentiment: Maria prepara en el seu interior la resposta, el fiat que ens representarà a tots. Així es tanca el Big-bang: la creació donarà el seu millor fruit, nascut del ventre verge d’una humanitat encara per estrenar.

Des d’aleshores, els cossos graviten atrets per la força d’aquest fiat; el temps és relatiu a la força d’aquest fiat; les plantes vegeten gràcies a la força d’aquest fiat; els animals viuen per la força d’aquest fiat; els homes i les dones estimen amb la força d’aquest fiat; la humanitat, si és que progressa, ho fa gràcies a la força d’aquest fiat.


Al Col·legi Claver de Raïmat hem escollit aquest lema de Nadal: “Sent el Nadal”, podríem adaptar-lo per dir “con-Sent el Nadal”: aquest advent, prepara’t per a consentir el Nadal, prepara de debò el teu fiat al Nadal de Déu en el món. Déu necessita del teu consentiment, el seu fiat s’ha de trobar amb el teu perquè sigui Nadal. Si dones el teu consentiment a tantes altres coses que te’l reclamen (¡amb una insistència tan especial durant aquestes festes!), aleshores no serà Nadal, no per a tu, perquè Déu no és com el Corte Inglés, Déu no pot imposar-nos el Nadal.

Aquest advent hem de guardar el nostre consentiment per a Déu, com Maria, i això exigeix una intensa preparació. Com podem preparar el nostre consentiment per a Déu?

§ “que l’excés de menjar i beure...”: donant-nos de baixa de tots aquells consentiments que ocupen el nostre cor i les nostres mans. L’austeritat és una purificació del consentiment. Només puc donar el fiat a una cosa important quan he dit no a tantes altres de secundàries.
§ “estigueu alerta pregant en tota ocasió”: covant el desig d’allò que és realment important en la intimitat del silenci i la pregària, santuaris del consentiment primordial, espai i temps per reviure el consentiment de Déu a la nostra vida.
§ “molt aviat sereu alliberats”: només alliberats de la tirania de l’ego podem consentir als altres. Con-sentir implica con-servir, Jesús ens ensenya a consentir quan diu que el Fill de l’home no ha vingut a fer-se servir, sinó a servir i a donar la vida pels altres. El servei és el bressol del consentiment.


Les tres actituds bàsiques de l’advent: el dejuni, la pregària i l’almoina, són la millor preparació per a respondre al consentiment de Déu. Aquest advent, ¿per què no comencem a experimentar, un cop més, els vivificants efectes de la llei del consentiment universal?

diumenge, 26 de novembre del 2006


PERSEGUEIXO UNA MIRADA
Aquella que mira el fons de les persones i de les coses
Que ateny el santuari interior i no el profana
Que veu persones, històries, ferides
On els estranys veuen enemics, defectes, nafres
Que venç el temps perquè l’acompanya
Amb la paciència càlida d’una carícia
Amb el segell cilíndric de la tendresa
Que deixa marca arreu on passa
Que sedueix perquè no busca seduir
Que convenç perquè no busca convèncer
Que despulla perquè ella mateixa va despullada
Que asserena perquè suporta l’esguard inestable de l’ànsia
Que sana perquè ella abans ha estat sanada
I les cicatrius són la cal·ligrafia de la seva història
Escrita en un llibre que comença a cada pàgina
I que mai no es tanca

divendres, 24 de novembre del 2006

HOMILIA DG-TO-B34
MIRADES QUE SALVEN (Mc 13,24-32)

Pilat i Jesús cara a cara. Dos “reis”, dos veritats, dos móns.

¿Qui jutja a qui?

Pilat segueix la llei d’aquest món, el món “real”, el món de la lluita pel poder, dels fràgils equilibris estratègics, del realisme polític, del pragmatisme maquiavèl·lic. Pilat és governador de la província romana de Judea, actua com correspon al seu rol, ha de garantir la pau en una província convulsa, molesta, emprenyadora per l’Imperi. Sap que té la soga al coll, el Cèsar li ha deixat les coses ben clares: un aldarull més, una revolta més... i rodarà el seu cap. Pilat és lúcid, ho veu amb meridiana claredat: en aquest món, Jesús no pot ser rei; en aquest món que ha investit Pilat d’autoritat, Jesús ha de morir.

En aquest món, l’autoritat s’erigeix sobre la por dels súbdits. Si no pots fer que t’estimin, fes almenys que et temin. Pilat està acostumat a veure la por en els ulls d'aquells que estan sotmesos al seu veredicte. Hi ha quelcom en la mirada de Jesús que incomoda Pilat. Jesús no té por. La mirada de Jesús comunica un poder i una força molt diferents al que Pilat està acostumat. Jesús mostra una serenitat, una llibertat, un “poder” que no semblen d’aquest món. La mirada desarmada i desarmant de Jesús es converteix en un mirall per a Pilat. Jesús es converteix en testimoni mut de la veritat, una veritat que parla per ella sola. No és Pilat qui jutja, sinó Jesús. No és Pilat qui dicta el veredicte, sinó Jesús. Només la veritat és sobirana.

Ara bé, Jesús jutja, salvant. La veritat només salva. La condemna és refusar la veritat que salva, negar-li la mirada, girar el cap i fer com qui mira cap a un altre lloc. La condemna és creure que la veritat no taca i que la puc esbandir rentant-me les mans. Hi ha moltes mirades sobiranes com la de Jesús, elles ens jutgen i ens poden salvar si ens deixem mirar, si no apartem la mirada, malgrat faci mal:

La mirada de la periodista russa Anna Politkovskaia, assassinada per denunciar els crims de l’estat rus a Txetxènia.
La mirada de la pacifista nord-americana de 23 anys, Rachel Corrie, que va morir esclafada per una excavadora per oposar-se a la destrucció indiscriminada d’habitatges a la franja de Gaza.
La mirada del Germà Roger de Taizé, colpida per l’afany de la reconciliació en el cor d’una Europa convulsa per les separacions i les discòrdies.
La mirada del meu amic Mamadou, de la padrina del tercer quarta, d’aquell infant... que traspuen una serenitat que contrasta amb la meva ansietat per ser algú, per tenir més, per què no se’m noti...

Hi ha mirades que salven... com la de Jesús... deixem-nos jutjar per elles.

dissabte, 18 de novembre del 2006

HOMILIA DG-TO-B33
COSES QUE NO PASSEN (Mc 13,24-32)

Pot arribar i arriba un moment a la vida en què tot s’enfosqueix i trontolla; pot arribar i arriba un moment en què el cel i la terra s’acaben... ¿què passa quan aquest moment arriba?

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles i els estols... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: “en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.” (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb la qual parla de la mort de Déu, la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Tant o més catastròfic i d’efectes igualment destructius pel futur de la humanitat, és el primer que el segon. Una casa sense sostre, sense finestres o sense xemeneia, mal que bé segueix sent una casa; però una casa sense fonament, col·lapsa. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però mal que bé segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’amor creador, l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

Nietzche, pare putatiu del neo-paganisme occidental, s’estiraria els cabells en veure la frivolitat amb què el nostre nihilisme ambiental de baixa estofa es pren el tema de la mort de Déu. El genial filòsof, en la figura del boig cec de la Gaia Ciència, s’ho va prendre molt més seriosament. ¿No tremoleu de pànic davant la perspectiva d’un món sense fonament, d’una existència abandonada a la vostra voluntat? ¿No sou presos per un vertigen aclaparador davant la tasca titànica de justificar de nou la vostra existència cada matí, sense cap més suport que el vostre humor, la vostra força de voluntat o el vostre optimisme congènit? O sou uns insensats o sou uns estúpids, ens diria. Un món sense Déu és un món lliurat al superhome, i l’home, per molt “súper” que sigui, té els peus de fang.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? Més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança, això sí que és decisiu, això sí que interessa: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, sóc incapaç de trobar una sola raó realment convincent per a justificar l’esperança en un món sense Déu, una sola raó capaç de donar resposta convincent a preguntes com aquestes:

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps? ¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança de que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Sincerament, no ho entenc.

dimecres, 15 de novembre del 2006

QUÈ VOL DIR "XVR"?

Contracció de "XAVIER", amb la pelada horitzontalitat d'Occident, denota la "divina impaciència" del nostre personatge, vermell, com el foc que l'abrusava per dins. Planeja sobre uns signes japonesos, blancs com el silenci i verticals com la serena espiritualitat de l'Orient.

LA FRASE: "Què en trauria l'home de guanyar tot el món si perdia la vida?" Frase de l'Evangeli (Mt 16,26; Mc 8,36; Lc 9,25) que va provocar la conversió de Francesc Xavier.

diumenge, 12 de novembre del 2006

“XVR”: Francesc Xavier, un sant sense fronteres.
Una obra de teatre sobre Sant Francesc Xavier, en ocasió del Cinquè Centenari del seu naixement (1506-2006).

RESENYA: Jesuïta, missioner, navarrès universal, patró de les missions catòliques i de les agències de turisme, precursor de la multiculturalitat i el diàleg interreligiós. Va recórrer més de cent mil quilòmetres, a peu o per mar, i va unir en la seva persona dos mons tan fascinants com allunyats en l’espai i en la mentalitat. D’una banda, representa l’occident renaixentista en el seu desig immoderat de superar barreres i d’obrir nous horitzons. D’altra banda, Francesc Xavier representa també a un Orient captivador tant per la seva rica tradició espiritual com per la seva saviesa mil·lenària.

L’obra de teatre parla de la transformació d’una persona que té el coratge d’abandonar les pròpies seguretats per seguir les petjades d’un Déu que depassa sempre les fronteres que volem imposar-li. Francesc Xavier va començar batejant els indis a milers i va acabar a les portes de la Xina, despullat ja de tot paternalisme, disposat a escoltar abans de parlar.

REPRESENTACIONS: L’obra es representarà al teatre de l’Acadèmia Mariana de Lleida i la seva estrena està prevista pel proper dissabte dia 2 de desembre de 2006 a les 18h, vigília de la festa de Sant Francesc Xavier. Hi ha programada una altra representació el mateix dissabte dia 2 a les 21h, així com el diumenge dia 3 de desembre a les 18h.

Està previst que es puguin fer més representacions al llarg del primer trimestre de l’any 2007 segons demanda, posant un accent especial en aquelles escoles que hi estiguin interessades. Per a més informació adreçar un mail a: infoxavier@gmail.com

DADES ARTÍSTIQUES: L’obra es desenvolupa en 10 escenes i té una duració aproximada d’una hora i deu. Hem pretès fer compatibles la seriositat de l’evolució personal de Xavier, amb l’humor i l’agilitat en els diàlegs. El guió ha estat traduït i adaptat al català per Marc Vilarassau, jesuïta, a partir d’una obra escrita en francès per l’autor Fabrice Hadjadj que porta per títol: “À quoi sert de gagner le monde. Une vie de saint François Xavier”. El director és el Sr. Jaume Belló, professor de l’Aula Municipal de Teatre de Lleida, i membre de la Companyia de Teatre de Carrer “Xip Xap”. Els actors són: Víctor Polo, Toni Vílchez, Anna Lloveras i Marc Vilarassau. El Col·legi Claver ha elaborat l’escenografia i el grup de teatre Xip Xap ha cedit gentilment el vestuari. La Sra.Trini Catalan ha portat amb gran diligència bona part de les gestions, i el Marc Cañelles ha dissenyat amb gran encert la propaganda.

PROMOCIÓ: En l'apartat dels promotors cal esmentar la Companyia de Jesús a Catalunya, la Diputació Provincial de Lleida, així com l'Institut Municipal d'Acció Cultural de la Paeria de Lleida. Hem rebut igualment el patrocini privat de Catafruit, Gardeñes Constructors, Fundació Sorigué, Hispano Igualadina, Iltrida Viatges i Parrot Pintors. Altres promotors han volgut restar en l'anonimat. Gràcies a tots ells.

dissabte, 11 de novembre del 2006

HOMILIA DG-TO-B32
LA VIUDA POBRE (Mc 12,38-44)


Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha quedat una cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre que una viuda pobre tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix de riure i nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

L'Informe Mundial Sobre Desenvolupament Humà 2006, elaborat pel Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD), ens explica un acudit diferent, aquest és de mal gust: cinc-centes persones molt riques, devoren els béns de quatre-centes setze milions de viudes que no tenen més que dues monedes de les més petites per a viure.

Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té...

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt... A més, resulta que de tot el que tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat postissa. Isaïes ho diu molt finament: «Per què m’oferiu tants sacrificis? ...Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? ...No porteu més ofrenes inútils... les detesto! ...em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...»


De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Ja! Això sí que és bo, dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi, una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Déu somriu. La veritat és el somriure de Déu. Jesús congela la imatge del món i recol·loca les coses, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que està a dalt, i fa baixar el que està a baix.

Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobre de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No trobem Déu quan tenim el pot i la gerra plens a vessar, sinó quan ens manca com allò que necessitem per viure.

En un món on Déu sembla que només serveix per a justificar guerres d’una banda o atemptats de l’altra...
En un món on Déu és el darrer recurs que els queda als bufons sense imaginació per a fer mofa...
En un món on Déu és el boc expiatori de les frustracions de tots els nostres somnis pressuposadament emancipadors...
En un món on Déu és l’expressió d’allò que sobra, la resultant de dividir 500 entre 416 milions (la xifra de l'absència de Déu en el món no és 666, sinó 0,0000012)...

En un món així... aquesta broma no fa gràcia.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li donem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens sobra. Si li donem tot allò que necessitem per a viure, Déu omple a vessar la nostra esperança de vida. Aquest és l’acudit: Déu vol ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no es paga amb molts diners, es paga amb dues monedes de les més petites. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials. Un Déu que se surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.

divendres, 3 de novembre del 2006

HOMILIA DG-TO-B31
EL MANAMENT DE L’AMOR (Mc 12,28-34)

Avui em proposo respondre a la següent pregunta: pot ser l’amor objecte d’un manament? No és l’amor, pura i simplement, una feliç reacció química que es produeix en el nostre cervell?
Anem per parts.

Se’ns acusa als cristians de càndids, de creure que estimar més enllà del propi interès és possible en aquest món, de pensar que voler i poder són una mateixa cosa. Se’ns acusa de ser massa tous, massa ingenus, massa idealistes. Aquestes crítiques tenen una part de raó, per què no reconèixer-ho? Sovint, quan no sabem com justificar la nostra fe, tirem de beta del comodí de l’amor, que sempre queda bé. Així sortim del pas. D’aquesta manera, hem arribat a endolcir la nostra fe fins a fer-la molts cops embafadora. Frases com “Déu ens estima”, “Déu és amor”... han passat de ser els compendis més breus i més sublims de la fe cristiana, a convertir-se en els eslògans més recurrents dels nostres discursos més banals. Els capellans també hi tenim bona part de culpa en aquesta banalització de l’amor cristià. Una banalització que, amb la canonització que la nostra societat fa de l’adolescència, ha assolit uns nivells vertiginosos.

Valgui l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: “Els diré: Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. Quan anava a començar l’homilia, es va sentir una veu del fons de l’església que, amb sorna, repetia: “Déu us estima, blabla, blabla, blabla...”. D’allò que és tremendament simple, convé parlar amb més propietat i amb més moderació que mai!

Contra l’adolescentització de l’amor, l’amor barato, l’amor de rebaixes, l’amor ocasional que no deixa marques, innocu, incolor, indolor, inodor... L’amor és fomudament difícil, fomudament dur, fomudament incòmode i fomudament dérangeant, com diuen els francesos. L’amor ens treu de polleguera, literalment, ens treu dels nostres punts de suport, de les nostres certeses inamovibles, dels nostres fràgils equilibris pseudo-orientals, de les nostres comoditats porugues i desencantades. Com deia Sant Ignasi, l’amor, el de debò, ens treu del nostre propi desig, voler i interès, i això és fomudament fomut.

§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als pares que acaben de perdre un fill de 18 anys en un accident de moto i, en calent, han de respondre si consenten a donar els seus òrgans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... als jueus i als palestins que han perdut familiars en el conflicte i que segueixen apostant malgrat tot per la pau, tot suportant les ires dels seus conciutadans que no els perdonen que els seus fills vagin al mateix col·legi o que juguin en el mateix equip de futbol o que toquin en la mateixa orquestra.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la cooperant francesa que decideix no abandonar Kandahar, malgrat l’han abandonat ja totes les agències estrangeres, davant la imminent ocupació de la ciutat per part dels talibans.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... al missioner que segueix inventant maneres de recuperar la persona que jau sota les runes del nen soldat que va ser obligat a matar el pare i la mare a Sierra Leone.
§ Pregunteu si no què vol dir estimar... a la parella que, després de 25 anys de matrimoni, amb els fills ja crescudets, es decideixen a reviscolar una estimació que roman soterrada sota un munt de rutina, de silencis, d’automatismes, de retrets, de passos en fals...
Pregunteu a les persones adequades, a aquelles que us poden parlar de l'amor amb propietat.


Amb tot això, pot ser l’amor objecte d’un manament?
És clar que sí i més que cap altra cosa! Manament vol dir aprenentatge i projecte: aprenc a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L’amor pot ser, per tant, objecte d’un manament, perquè l’amor autèntic és exigent. L’amor és més que un sentiment, és un convenciment. Ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. Estaríeu d’acord si diguéssim que el sentit de la nostra vida és estimar cada vegada més, cada vegada millor? Doncs, si estem d’acord amb aquest projecte de vida, ara hem de veure com ho duem a terme, com ho posem en pràctica? Cal que l’amor passi de ser un principi general a ser una realitat concreta. El manament és la dimensió realista de l’amor.

L’amor és un munus suavissimus, un manament suavíssim, una dolça exigència. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar més en les obres que en les paraules, i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta abnegació i molta determinació. Però és suavíssim perquè aquesta força ens ve de Déu, ens ve del seu mateix amor, de la força i la determinació amb què Ell ens ha estimat primer.

Se’ns ha repetit molt sovint, que el primer és estimar els altres i després, en tot cas, ja vindrà l’amor a Déu, com si l’amor a Déu fos secundari i prescindible. Estimar Déu vol dir estimar el seu amor, la manera i la radicalitat amb què Déu estima. En aquest sentit, l’amor a Déu és l’ànima de l’amor humà. Sense l’amor a Déu, els nostres amors flaquegen i perden l’ànima, acaben fàcilment convertits en una caricatura de si mateixos.

L’amor a Déu fa molt més exigent i radical l’amor humà. Estem cridats a estimar-nos com Déu ens estima, aquesta és la raó de que l’amor pugui i hagi de ser objecte d’un manament. Només si Déu ho mana, l’amor veritable és possible en el nostre món; perquè, tots ho sabem, Déu et dóna d’avançada allò que després et de-mana. Un amor que no aspira a Déu, en primer i en darrer terme, és un amor mutilat de la seva arrel i del seu cimal. Déu ens ha estimat de tal manera que els nostres amors humans han estat cridats a judici, sí, cridats a judici! Sortosament per a nosaltres, Déu ha emès, en Jesús, el seu veredicte... i el seu veredicte és inapel·lable.