divendres, 23 de novembre del 2012

AQUESTA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA

HOMILIA DG-TO-B34 (Mc 13,24-32)

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: «en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.» (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb què parla de la mort de Déu la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però d'una manera o altra segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, en canvi, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? L’apòstol és conscient què més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, em costa moltíssim de justificar l’esperança en un món sense Déu.

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps?

¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Si és així, sincerament, no ho entenc.

divendres, 9 de novembre del 2012

QUIN ACUDIT !

HOMILIA DG-TO-B32 (Mc 12,38-44)

Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha posat cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre una viuda pobra tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix la carcanada de riure, però nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té?

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Per exemple, Amancio Ortega, fundador de Zara: diu que n'ha donat 20 mil·lions a Càrites, però diuen també que la seva fundació en mou prop de 6.000 mil·lions. Res, n'ha llençat les escurrialles. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt, vés quina cosa. A més, resulta que, de tot el que hi tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat d'aparador. Isaïes ho diu a la brava: «Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils... les detesto!... em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...» (Is 1,10ss)

De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Vet aquí! Això sí que té gràcia: dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Jesús congela la imatge del món i, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que estava a baix, i fa baixar el que havíem posat amunt.

El profeta Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobra de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No podem trobar Déu mentre el pot i la gerra siguin plens a vessar, sinó quan ens manca fins i tot allò que necessitem per viure. Us ha fet gràcia l'acudit? No, oi? M'ho temia. Què hi farem? És així.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li deixem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens acaba sobrant. Si li donem tot el que tenim, Déu es converteix en tot el que tenim. Aquest és l’acudit: Déu només existeix si li deixem ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no són tots diners que ens sobren, per molt que siguin 20 mil·lions; sinó aquelles dues monedes més petites que necessitem per a viure. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials!

Un Déu que es surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.

divendres, 2 de novembre del 2012

ÉS UN MANAMENT?

HOMILIA B-TO-31DG (Mc 12,28-34)

Vagi per endavant l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: «Avui els diré allò de Déu us estima, blabla, blabla, blabla...»

Dit això, anem a l'evangeli d'avui: pot ser l’amor objecte d’un manament?

És clar que sí i més que cap altra cosa, a no ser que volem convertir-lo en la forma més avorrida i òbvia de blabla, blabla, blabla! Que l'amor sigui un «manament» vol dir que em determino a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L’amor es converteix en objecte d’un manament, perquè l’amor és exigent, ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar «més en les obres que en les paraules», i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta determinació. Una determinació que ens ve de Déu, de la determinació amb què Ell ens ha estimat primer. El manament és la dimensió realista de l’amor.

La resta no és més que blabla, blabla, blabla...

dissabte, 27 d’octubre del 2012

HIPOTÀLEM

HOMILIA B-TO-30DG (Mc 10,46-52)



[VIQUIPÈDIA] L'hipotàlem, a més de participar en moltes funcions nervioses també actua sobre la hipòfisi, que és la glàndula encarregada de controlar la secreció hormonal... És la regió responsable del control de l'expressió fisiològica de l'emoció... regula la fam, la gana i la sacietat... regula el cicle del son i de la vigília... regula el balanç d'aigua en el cos actuant sobre els ronyons... està associada amb el contacte i l'orgasme, tant en homes com en dones... 


...i moltes altres funcions que m'estalvio... petit com una llentia... no és extraordinari? Les dones no en tenen cap dubte: des de ben petites tenen la menstruació. Un cop al mes, uns quants d'aquests paràmetres se'ls descontrolen i es posen com es posen. De fet, jo no sabia com es posaven, ara em puc fer una idea. Una amiga em confessava: «Marc, porto vint anys feliçment casada, però un cop al mes estic a punt de deixar el marit.» T'entenc, creu-me: a mi se m'ha alterat l'hipotàlem i, a estones, és com si fos un altre.

Aquestes «sorpreses» formen part de la malaltia. Resulta que, de cop, et tornes un extrany per a tu mateix, imagina't pels altres! L'amor ha de ser molt incondicional: tant, que no ho pots exigir a ningú i només ho pots esperar d'uns quants. Decideixes aïllar-te mentre no tornis a ser recognoscible, intuint que potser mai més no ho seràs. El fet és que ara em sembla entendre millor el cec captaire de l'evangeli, assegut a la vora del camí, mirant de no molestar. El seu «hipotàlem social» havia quedat definitivament alterat i més li valia fer-se a un costat.

«I la vida continua...» com se sol dir (tan equivocadament), quan la veritat és que ens hi estem resignant, convençuts que no hi ha res que pugui interrompre «aquesta fatalitat que ens ha tocat viure.» Thomas Merton va escriure un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però l'essencial es pot resumir en dues línees: «Llavors va passar una cosa estranya. Sense pensar-ho, ni discutir-ho en la meva ment, vaig tancar la porta, em vaig posar de genolls al costat del llit i vaig resar.» De cop, en ocasió de la mort del seu avi, va cridar! I sabeu què és el que va cridar? «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!.» El mateix que va cridar el cec Bartimeu de l'Evangeli. Ja està.

I volien fer-lo callar! Però Jesús els diu: no el feu callar, feu tot el contrari: «crideu-lo.» Ells no tenen ni idea de què és el que ha passat, i és que no han tingut mai l'hipotàlem definitivament alterat. Per a ells, el nom de Jesús és un nom més, i no l'únic nom que ens pot salvar... no només confortar, o satisfer, o tranquilitzar..., sinó salvar. Salvar, sí... de què? doncs, de què ha de ser? de la mort, de què sinó?

Un cop ho saps, tinguis com tinguis l'hipotàlem, el que està clar és que no tornes a pronunciar mai més el seu nom sense cridar.

divendres, 19 d’octubre del 2012

Dreta i esquerra

Jaume i Joan volen el mateix, per molt que demanin aparentment el contrari. Jaume vol seure a la dreta i Joan a l'esquerra. Són coses que passen.




«Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.» Mira, bonic, aquest és el programa d'aquest partit i el seu full de ruta, ho diem perquè et situïs. Aquesta tarda ens lliuren els pòsters amb la teva foto al damunt de l'éslògan i demà comença la campanya. T'ha quedat clar?

«No sabeu el què demaneu.» El noi ens ha sortit saberut: per suposat que ho sabem, qui no ho sap encara ets tu, però ara ho sabràs, per això precisament veníem... T'importa si seiem? Què et vaig dir, Joan?...

«Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Quina mània! A què ve ara tot això? Potser té set? És que no s'ha dutxat aquest matí? Vols dir, Joan, que és tan bo com deies? No funcionarà.

«Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat... però seure a la meva dreta o la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir...» T'ho havia dit o no? Mal rotllo tot el que vulguis, però del que es tracta, dreta i esquerra, res de res. Tant com l'hem ajudat fins ara, cinc-cents anys suportant-lo... desagraït separatista! Quanta raó, Jaume, no som més que un botí de guerra... imperialista dels pebrots!

«Entre vosaltres no ha de ser pas així.» Encara? Com ha de ser, si no?

«Vols ser important? Fes-te servidor. Vols ser el primer? Fes-te esclau.» Ja t'ho deia jo, Jaume: «Ils sont fous ces romains.» Exacte, Joan, es pot dir més alt, però no més clar: «Ils sont fous ces galois.»

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Descans d'homilia

Vaig estar molt ocupat el dia de la hispanitat i aquesta setmana no he fet l'homilia; he escrit, això sí, una entrada a "El Matí Digital" (cliqueu aquí). Insisteixo: no busqueu quelcom semblant a l'homilia en aquest escrit, perquè no la trobareu. Consti que tinc intenció de continuar amb l'homilia, mentre senti que és Déu qui em dóna motius i forces per a seguir-la escrivint. Ho dic per esbandir els dubtes.

divendres, 5 d’octubre del 2012

El divorci

HOMILIA DG-TO-B27 (Mc 10,2-16)

Aquesta va ser l'homilia amb què vaig inaugurar el Blog ara farà sis anys, el diumenge 8 d'octubre de 2006. M'ha semblat més que oportú recuperar-la, degudament retocada en els detalls, però mantenint les línees mestres. Em meravella la seva actualitat, i és que, de fet, l'evangeli, ben interpretat, sempre és actual, sempre és "ara i aquí, per a mi".

L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema. No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo: - "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"

Un detall important: els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell que senti doctrina recta i "oficial", sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei al respecte, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.

Primer detall important: l’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei? Com es situen els fariseus davant la llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que "l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn." I saben també que "Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar." Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu mai?

El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien sobre aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei. Com ens situem nosaltres? ¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit, de fet, l’home sovint ho acaba separant.

¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió? El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus?"Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar." El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: "calla mamà, això no ho diguis mai, mai". Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci, d’acord. Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? ¿Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)? La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei.

Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci "per la vostra duresa de cor", per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn. Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?

dissabte, 29 de setembre del 2012

Talla-te-la

«TALLA-TE-LA» (cliqueu aquí)

Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

divendres, 21 de setembre del 2012

«xaxi pirul·li»

Aviso: va una mica de gamberrada; però em comenceu a conèixer i ja sabeu com m'agraden les entremeliadures: «xaxi pirul·li» (cliqueu aquí)
Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

dissabte, 15 de setembre del 2012

Pensar com els homes

Aquesta setmana sí, tenim homilia.
Bona senyal pels qui tenim prou feines en "pensar com els homes" (cliqueu aquí)
Si us en feu seguidors del bloc, rebreu un mail quan es publiqui l'homilia (ho teniu a la barra de la dreta)

dissabte, 1 de setembre del 2012

diumenge, 19 d’agost del 2012

divendres, 6 de juliol del 2012

Si no fos creient...

Un amic em va demanar com seria la meva vida si no fos creient. El primer que vaig pensar és quina bestiesa, i jo que sé!, prou feines tinc com a creient... Tot i això, em vaig animar a donar-li un parell de voltes. Quin mareig! Ho trobareu a El Matí Digital.

dilluns, 2 de juliol del 2012

Sublim o patètic

Sublim o patètic, nova entrada a El Matí Digital, reedició modificada d'una homilia antiga sobre l'evangeli del diumenge passat. Ja veieu que no me'n puc estar.

dimecres, 27 de juny del 2012

Llegir un llibre dues vegades

Estic llegint per segona vegada el "Jo confesso" d'en Jaume Cabré. Si voleu saber el perquè ho trobareu a la nova entrada de El Matí Digital.

dimarts, 26 de juny del 2012

Carta urgent des de Síria

La carta que ens arriba des de Homs d'un company jesuïta sirià, Ziad Hillal, amb qui vaig conviure un temps a París mentre estava estudiant.

"Les escribo acerca de nuestra situación actual en Homs, sobre lo que está pasando en estos días.  Han comenzado las feroces batallas entre las dos partes en guerra unos con otros en Homs, y esta vez su apogeo se desarrolló en nuestro barrio.  Desde el jueves pasado no he podido encontrarme con el Padre Frans van der Lugt, y he intentado muchas veces ir a su encuentro, con la ayuda del Padre Michel Naaman, pero no hemos logrado encontrarlo.   La situación es delicada, y cada intento de entrar en el barrio antiguo significa un suicidio.  Los bombardeos han continuado sin interrupción desde el jueves, y la presencia de numerosos francotiradores hace que la entra en el barrio antiguo de Homs sea imposible. (...). Según Bahjat, el joven que vive con el Padre Frans, la destrucción en nuestra región es inmensa, e incluso moverse a pie es difícil debido a los montones de piedras y escombros en las calles.  Cinco cristianos han sido asesinados estos últimos días, algunos en sus casas, otros en la calle (...). Según las estadísticas existen más de 120 personas en el barrio y veinticinco personas en nuestra residencia.  El problema es atender a las necesidades diarias, ya que no podemos enviar los productos de aquí, pues las carreteras están complemente bloqueadas.


En el barrio Adawiyye-Nouzha si bien la situación es mejor, también estamos expuestos al fuego cruzado y los bombardeos. De hecho, tres niños de nuestro centro han resultado heridos.  En el mismo incidente, uno de nuestros feligreses, Marwan Elias, resultó herido y fue operado varias veces, pero lamentablemente murió poco tiempo después.  Un buen número de bombas cayeron en nuestra zona y destruyeron algunas casas y tiendas. Ayer la lucha fue muy intensa por la tarde y la noche, y dos bombas cayeron cerca de nuestra residencia, pero, gracias a Dios, el interior no sufrió ningún daño.  Ayer, también, habiendo recibido una llamada telefónica de la señorita Mirna Kabak, de Sebaa, que me pidió que fuera a la iglesia para retirar las pocas pertenencias que quedaban, me apresuré allí y me encontré con un espectáculo horrible.  La iglesia había sufrido un daño muy extenso, sobre todo el techo, la iluminación y los iconos y las vidrieras de colores. Yo estaba profundamente conmovido por el llanto de los fieles cuando vieron el estado en que su iglesia se había reducido (...) Sólo deseaba compartir con ustedes nuestra situación en estos días, esperando que recen por el Padre Frans y los que están con él en el barrio, y también por nosotros, y los niños de nuestros centros."

dissabte, 16 de juny del 2012

HE TINGUT UN SOMNI

Arrel d'una conversa amb una amiga vaig pensar en reeditar aquell "somni" de fa uns anys. Els dels somnis més "reals" que he tingut mai. El trobareu a El Matí Digital (cliqueu al damunt).

diumenge, 10 de juny del 2012

ELIHÚ, L'AMIC DE JOB

Podeu llegir una nova entrada que he penjat al El Matí Digital (cliqueu a sobre).
Us hi podeu suscriure i us enviaran cada dia un mail amb les noves publicacions.
¡Perquè vegeu que no us menteixo quan dic que això no és un comiat!
Malgrat tot, agraeixo moltíssim totes les mostres d'afecte que m'heu fet arribar en aquesta mena de "funeral de cos present" que m'heu dedicat amb tot el carinyo. Els vostres comentaris, escrits o de viva veu, m'han deixat ben tocat i m'han omplert de força: ¡ja veureu al setembre, prepareu-vos!

divendres, 1 de juny del 2012

FINS AVIAT


Arriba el moment de fer un cert balanç. Vaig inaugurar «l'Homilia del Marc» el dia 6 d'ocutbre de 2006, aviat farà sis anys. Penso que ha fet un bon servei i no tinc cap dubte que he estat jo el primer beneficiat. M'he sentit molt acompanyat, esperonat, amonestat... i molt, molt gratificat. Déu us ho pagui. Ha de quedar clar que això no és un comiat, és una aturada temporal, exactament de 3 mesos. Tornaré al setembre, amb el mateix ritme setmanal, només que ho faré allotjat al portal de Catalunya Religió, on han tingut la delicadesa de convidar-me a col·laborar. Mentrestant, seguiré publicant de tant en tant al Matí Digital. Ens retrobarem al setembre si Déu vol, amb nous ànims, noves idees i nous formats.

divendres, 25 de maig del 2012

EL FANG I LA POLS

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23

Fa un temps vaig escriure: «La diferència entre donar-ho tot i donar-ho quasi tot és infinita.» I ara, ho he volgut completar: «Al final, et serà pres tot el que no has donat.» Del nostre equipatge existencial no deixem res en herència que no haguem donat en vida, el que ens reservem no ens transcendeix, mor amb nosaltres, sense donar fruit. A què ve això si som a la Pentecosta, tot celebrant la vinguda de l'Esperit Sant que tot ho vivifica i ho renova? Tot no. La pols no. Només el fang.

La Pentecosta és l'hora de la veritat: és «com si es girés una ventada violenta» que ens omple la casa i deixa al descobert totes les trampes que hem fet anar, tantes aparences darrera les què ens hem amagat, tants comodins com ens hem guardat, tants fons reservats per a demà... Cada cosa mostra la seva consistència real i fa mal adonar-se de la quantitat de pols que no hem convertit en fang, tant de nosaltres que no hem volgut donar.

Jo m'ho imagino així: al final, Déu se'ns posarà al davant i ens agafarà les mans, més o menys crispades, i ens les anirà obrint a poc a poc fins que estiguin completament esteses, deixant a la vista tota la pols acumulada miserablement durant els nostres anys. Llavors ens mirarà als ulls i ens convidarà que nosaltres també mirem les mans. Quanta raó: per molt que apreti només hi ha pols... Què se n'ha fet de totes aquelles coses imprescindibles que guardava tan gelosament, no fos cas?

Llavors, es tornaran a trobar les nostres mirades, i esclafirem a riure, bé, aquell riure alliberador que surt sempre una mica barrejat amb llàgrimes. I, de cop, com moguts per un mateix ressort, farem tots dos una forta alenada que deixarà lliures del tot les nostres mans i neta de pols la nostre modesta figureta de fang.

Sí, quan arribi l'hora de la veritat, perdrem tot allò que no hem donat, l'Esperit Sant esbandirà d'una alenada tota quanta pols no haguem convertit en fang. I aquesta alenada també ens reviscolarà.

divendres, 18 de maig del 2012

EL VERÍ DE L'ESCORPÍ

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

L'evangeli d'avui és com l'agulló afilat d'un escorpí: «els qui creuran i es faran batejar, se salvaran; els qui no creuran, seran condemnats.» Ja sé que per a molts això de la condemnació està carregat de connotacions traumàtiques, però ara mireu-vos-ho d'una altra manera: per a nosaltres, creure sí és important, és cabdal, perquè el que està en joc és la vida, el sentit, la salvació. És una qüestió de vida o mort. I si no és així, no val la pena.

Si t'és igual amb Déu que sense, no hi ha res a fer, creu-me, tanca l'evangeli i busca altres recursos que et subministraran allò que busques amb molta més eficàcia. Si per a tu la qüestió no és "salvar-te o condemnar-te", sinó com fer més agradables les pessigolles espirituals, aleshores no siguis insensat i llença al contenidor tots els evangelis que tinguis a l'abast, perquè o bé els adulteràs o bé només et faran mal.

Recordo com feien els nens al Salvador per treure-li el verí als escorpins: els giraven d'esquenes i mentre amb un pal els immobilitzaven amb l'altre premíem la bossa amb la metzina fins que la buidaven. Per acabar l'operació li arrencaven l'agulló d'una estrebada. D'aquesta manera ja podien jugar amb ells i fer bromes espantant els altres. Hi ha qui s'acosta a l'evangeli amb la mateixa traça: mirant d'esbrinar quina és la millor forma de treure-li el verí i amputar-li l'agulló. I això ho fan amb tot, perquè només volen pessigolles i jugar. Els fa pànic que la vida els piqui, i qui diu la vida, diu Déu i els pobres i la injustícia... I que els piqui l'evangeli, sí, d'aquella manera que ens pica només allò que hem adquirit després de vendre-ho tot a canvi.

La qüestió no és només a quant estem disposats a renunciar per tal d'assolir la pau al preu que sigui, sinó també en nom de qui estem disposats a anar a la guerra. No us escandalitzeu, vull dir que la funció de l'evangeli no és fer-nos pessigolles sinó també mostrar-nos l'agulló, és a dir, on és el nostre irrenunciable, el nostre tresor i quina és a partir d'ara la nostra frontera. Perquè és a aquesta frontera que Jesús ressuscitat ens envia a predicar a tothom la Bona Nova de l'Evangeli i a confirmar amb els miracles que l'aventura humana és incomparablement millor amb aquest Déu que sense.

divendres, 11 de maig del 2012

ELL HA DISPARAT PRIMER

HOMILIA DG-PQ-B06 (1 Jn 4,7-10)

Per un dia, comentaré l'epístola en comptes de l'evangeli, i és que avui la primera carta de Joan ens diu que «no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ha estat el primer d'estimar-nos.» Dit d'una altra manera, en el nostre duel particular amb Déu, ha estat ell el primer en disparar. I això ho canvia tot.

M'ha vingut al cap aquella escena de «Gran Torino» on Walt Kowalski es planta davant la casa dels "japos" dolents que amenacen la vida dels seus bons veïns vietnamites, decidit a acabar amb el problema per la via ràpida.

Breu: el vell Kowalski s'està davant la casa, amb mirada amenaçant, però sense cap arma a les mans. Els dolents se'l miren a través dels espiells de les seves armes d'assalt. Els cinc "japos" el tenen encanonat esperant el més lleu senyal d'amenaça per disparar.

Kowalski, treu una cigarreta de la butxaca i els fa vacil·lar: «un poco nerviosos, ¿verdad?...¿Teneis fuego? ¿No? ... Yo sí tengo fuego... Ave María, llena eres de gracia...» Aleshores, fica la mà a la butxaca interior de la jaqueta i fa aquell gest brusc del pistoler que vol desenfundar. Pim, pam, pum, tra, traaaaa, tra...

El nostre heroi, cosit a trets, queda estès al terra amb els braços en forma de creu. La càmara fixa en un primer pla la mà que s'havia dut a la butxaca, suposadament, per agafar la pistola. La mà inerta s'obre lentament i deixa a la vista allò que realment havia anat a buscar, el seu encenedor "zippo" de vell combatent retirat. Volia obrir foc, però no l'han deixat.

A què ve tot això? Mireu, m'ha suggerit que nosaltres, amb les millors intencions, tenim a Déu ben encanonat, no sigui que desenfundi abans i obri foc sobre els nostres mèrits i sobre tot allò que hem decidit per endavant que li convé a Déu i és veritat.

Ens passem la vida -i la filosofia, les tertúlies radiofòniques i, fins i tot, els sermons- disparant contra Déu a tort i a dret, a veure si l'encertem sense deixar-lo desenfundar. Parlem, parlem de Déu, sense deixar-lo parlar, no sigui que digui coses que o no entenem o ens facin mal. L'estimem per damunt de totes les coses, renunciem al món i a les seves vanitats, li oferim en sacrifici el millor de nosaltres... sense escoltar si l'interessa res de tot això que li donem com si en tingués necessitat.

No ens adonem que estem ben equivocats: per molt que disparem a veure si el fem callar, per molt que el tinguem quiet a la creu i ben callat, per molt que estem segurs d'estimar-lo com ell vol ser estimat... resulta que la referència a partir d'ara ja no és el nostre amor, sinó el seu. A la lectura de l'evangeli d'avui, Jesús diu quelcom que podria sonar així: «no m'estimeu a mi com us estimeu a vosaltres mateixos, sinó estimeu els altres com jo us he estimat.» No sé si queda clar?

La bona notícia és aquesta: per molt que ens pensàvem el contrari, no hem estat nosaltres, sinó ell el primer en disparar. I és això el que, paradoxalment, ens ha salvat.

(Aviso que el diàleg està farcit d'expressions no aptes per a menors)

divendres, 4 de maig del 2012

GUARDIOLA I «LA IGLÉSIA CREMADA»

HOMILIA DG-PQ-B05 (Jn 15,1-8)

Guardiola deixa el Barça. Com serà el Barça després de Guardiola? I el futbol, com serà? Com serà Mourinho, fins i tot, després de Guardiola? Segur que en sortirem guanyant tots plegats. Guardiola reposarà i tornarà renovat per presidir el Barça o la Generalitat, qui sap? I nosaltres descansarem un temps del handbol sobre gespa, del teva-meva-cap enrere, del perdre partits amb el 80 % de possessió...

En el cas de Guardiola, el personatge s'havia fet tan descomunal que amenaçava amb engolir la persona. Ja se sap, si vols que segueixi donant fruit, tota vinya ha de ser esporgada. Els sarments que no donin fruit cremaran com la palla i els que sí que en donen seran esporgades perquè en donin més. A tots ens arriba el moment de passar, en part pel foc, en part per la tisorada.

La raó que ha adduït el Pep, és la mateixa que addueix la vinya després de donar tot el fruit que podia donar-ne: «m'he buidat i necessito omplir-me». Heu vist com queda una vinya tot just esporgada? Fa autèntica pena, veritat? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui tornar a donar fruit. I mireu si en dóna! De l'arbust més rònec, sec, escarransit... surt el nèctar més fi i preuat de tots. Vet aquí el miracle.

Amb tot això, m'ha ressonat de nou aquella arenga que Joan Maragall posa en boca del capellà de "la Iglésia cremada": «Entreu, entreu, la porta és ben oberta... destruint la iglésia heu restaurat la iglésia, la que se fundà per a vosaltres, els pobres, els oprimits, els desesperats... aquí el trobareu com encara no el coneixíeu... com Ell vol ésser conegut pertot i sobretot per vosaltres...»

A l'Església també li cal periòdicament una bona esporgada i, com que ella mateixa no s'ho faria mai perquè és covarda, ha de ser l'Esperit qui li clavi en nom de Déu una bona i santa tisorada: «Heus aquí el vostre mal: que en la Iglésia del Crist i cerqueu massa la pau, que hi entreu sense l'amor, que us hi adormiu, que se us hi està morint la fe...» Per això «no reedifiqueu les runes, no n'esborreu la sang, ni poseu bàlsam al dolor: perquè no hi ha millor esquer ni engranall per a atreure als malcontents i als que pateixen...» que una Església esporgada i neta, retallats els sarments que, tot i fer ombra, ja no fruitaven.

La meva amiga Montse que s'ha llegit l'article i l'ha entès perfectament m'ha donat la clau per entendre què caram tenen a veure Guardiola i «la Iglésia cremada»: «Últimament m’han preguntat dues vegades per què vaig a missa cada diumenge i no m’ha agradat trobar-me incòmoda amb la pregunta, com incapaç de respondre-hi sense tartamudejar. És veritat que potser no es tracta tant de raonar-ho com de viure-ho, però em venen al cap els cristians que encara avui s’hi juguen la vida i em sembla que hi ha d’haver alguna cosa que ells han entès millor que jo. Maragall ho deixa anar sense embuts: potser la major part dels cristians marxem d’aquest món sense haver conegut encara el Crist. Tampoc no es tracta de tornar-nos nostàlgics d’uns temps més difícils, no és una lloa de la persecució i la destrucció sinó d’una fe que no reclama accessoris, de la taula de fusta amb el Crist maltractat per únic ornament. I la paradoxa (que és estrany!) que, més enllà de la trencadissa, les coses han tornat al seu lloc.»

divendres, 27 d’abril del 2012

QUIN RAMAT!

HOMILIA DG-PQ-B04 (Jn 10,11-18)

Vivim temps agitats també per a l'Església. Tensions, amonestacions, notificacions... Hi ha qui pensa que el Concili Vaticà II s'ha quedat curt i proclama la urgència d'un nou concili. Mentre d'altres pensen, en canvi, que el Concili Vaticà II ha anat massa lluny i proposen que es derogui... Per la dreta i per l'esquerra, l'Església pateix estrebades molt fortes que amenacen amb esquinçar-la i sovint ho aconsegueixen.

Per la dreta, fa vint anys que la Fraternitat sant Pius X, fundada per Marcel Lefevre, es va situar fora de la comunió catòlica en l'ordenar quatre bisbes sense el permís de Roma. Mireu com justifiquen aquests angelets el seu trencament: «ens neguem i ens hem negat sempre a seguir la Roma de tendència neomodernista i neoprotestante que es va manifestar clarament en el Concili Vaticà II i després del Concili en totes les reformes que d'aquest van sortir». Déu n'hi do! A tu, segurament, et semblen una colla de carques irredempts que millor que se'n vagin a parir panteres, però per a Roma, que té el carisma de presidir l'Església en la unitat, aquests també formen part del ramat i s'ha mirar que renunciïn a la seva contumàcia i tornin a sentir-se'n part.

Per l'esquerra, la LCWR (Leadership Conference of Women Religious) dels Estats Units, associació que agrupa el 80 % de les monges en aquell país, està revoltada per la decisió de la Congregació per a la Doctrina de la Fe de sotmetre-les a una depuració doctrinal en tota regla. En la mateixa línia, a Europa ha aixecat bromera la reacció vaticana contra la "Pfarrer Iniciative", manifest de 400 capellans austríacs demanant reformes, així com la Notificació que la Congregació per a la Doctrina de la Fe espanyola ha adreçat al teòleg Andrés Torres Queiruga exhortant-lo a corregir algunes imprecisions doctrinals. Potser convindria respirar a fons un parell de vegades abans de fer segons quins estirabots, però sembla clar que la institució eclesial té menys cintura amb aquest extrem que amb el contrari.

El Bon Pastor, es distingeix per dues actituds fonamentals. La primera és que «dóna la vida per les seves ovelles». La segona és que vol que hi hagi «un sol ramat amb un sol pastor». La primera actitud demana una dosi molt elevada d'Esperit Sant, però és que la segona el demana tot sencer! Us imagineu el que deu ser mantenir unides en un mateix ramat tot un plegat d'ovelles que tiren cada una pel seu costat? Deu ser com pretendre un cert ordre en una classe de segon d'ESO amb 800 milions d'alumnes! Només per això, ja hauríem de ser una mica més benèvols amb els que exerceixen aquest carisma, no sempre de forma afortunada (només faltaria), en l'Església.

Cal molta confiança que és l'Esperit Sant qui guia en darrer terme l'Església, per a no atabalar-se i no caure en la temptació de posar el fre de mà, els de la dreta, o de fer fugides endavant, els de l'esquerra. L'Església ha oscil·lat sempre, a uns ritmes que depassen les generacions, entre els cismes i els concilis, entre un temps per a trencar i un temps per a restaurar, un temps per a separar i un temps per a unir... em pregunto en quin temps ens trobem ara: si en un temps més cismàtic o en un temps més conciliar? No serà el temps, espero, sinó l'Esperit qui ho dirà.

divendres, 20 d’abril del 2012

QUÈ T'EMPATOLLES?

HOMILIA DG-PQ-B03 (Lc 24,35-48)

El rector d’una parròquia d’un barri de la perifèria de Barcelona m'explicava una divertida anècdota. Mentre repartia la comunió, se li va quedar plantat un jovenet al davant i al veure que li mostrava la forma consagrada i li deia «el cos de Crist», aquest li va contestar: «Tú la flipas» que, traduït del txoni al català, vol dir: «què t'empatolles?»

De fet, aquesta ha estat la primera reacció de moltíssima gent al llarg de la història davant el missatge cristià. I no és d'estranyar. No és d'estranyar si tenim en compte el que s'afirma en els relats de les aparicions del Ressuscitat. Avui, per exemple, Lluc deixa ben clar que el Ressuscitat s'apareix als deixebles «en carn i ossos» (sarka kai ostea), i per subratllar que no està parlant de forma metafòrica, insisteix que no només el van poder veure, sinó que també el van poder tocar. Però és que si no quedava prou clar, encara s'obstina a dir que li van oferir un tros de peix a la brasa i se'l va menjar (efaguen) davant d'ells.

Vicenç Villatoro, en el llibre de cartes creuades amb Francesc Torralba que ha publicat Fragmenta Editorial amb el títol «Amb Deú o sense», diu, referint-se al «Cant espiritual»: «Maragall, creient, accepta que hi ha una altra vida després de la mort. Però no s'hi consola en absolut. Gairebé s'hi revolta. ¿Per què vull jo una altra vida, si la que m'agrada és aquesta?» I es fa la següent pregunta que, al meu parer, és, precisament, la que l'evangelista Lluc mira de respondre en el seu relat: «El subjecte d'aquesta vida eterna que proposa el cristianisme... ¿sóc realment jo?» La resposta de Lluc és que sí, efectivament, el Ressuscitat és el mateix Jesús «de carn i ossos» que va morir a la creu, i no un fantasma espiritualitzat.

D'això va el cristianisme, d'una fidelitat a la carn que només Déu pot sustentar. Aquesta fidelitat és la raó de ser de l'Església que té la missió de donar testimoni d'allò que li ha estat donat, a saber que «el Messies ha de patir i ha de ressuscitar el tercer dia d'entre els morts, i cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats, començant per Jerusalem.»

Per molt que no sempre sigui fàcil i no sempre l'encertem, més que de qualsevol altra cosa, és d'això que els cristians ens hauríem, oportune inportune, d'empatollar.

divendres, 13 d’abril del 2012

RAHOLA I TOMÀS

HOMILIA B-PQ-02DG (Jn 20,19-31)

Tomàs es negava a creure en el Ressuscitat. La Rahola també es nega a creure perquè el seu «nihilisme militant» li impedeix de «fer-se trampes al solitari»; i és que per a ella la fe seria una bonica fugida endavant, una suggestió meravellosa, però falsa. Rahola admira la fe pels efectes que produeix en la vida de tots aquells que «que quan resen, estimen, i estimant doten de llum els racons més ombrívols.» Ara bé, si l'origen de les obres admirables d'aquest «exèrcit de bondat que tinta el món amb la pintura de l'amor» és una trampa al solitari, trist panorama, no? Pot una trampa al solitari, quelcom tan prosaic, justificar un lirisme tan elevat com el que utilitza la periodista per referir-se als creients? No pot arribar a sonar una mica massa impostat, tot plegat?

En la carta que li ha adreçat al jesuïta González Faus en ocasió de la Pasqua, la Rahola es defineix com «habitant del dubte», com si el dubte fos un lloc per habitar i no un lloc de pas, ni que sigui per passar a un altre dubte, però no per quedar-s'hi. Un dubte tancat en ell mateix pot arribar a ser tan conservador (o més encara) que la més dogmàtica de les certeses. Hi ha agnòstics que militen sense cap dubte en el dubte més indubtable. Professen cegament el principi «dubto, ergo existeixo», és a dir, faig del dubte la meva fe, al voltant de la qual basteixo tot un sistema pseudoreligiós fet només de certeses inapel·lables.

La Rahola comença reconeixent-li a González-Faus que «aquest Déu que em vas mostrar, que no busca la contemplació en si mateix sinó ser contemplat en el dolor de la gent, és un Déu davant el qual m'inclino.» Doncs bé, què és creure si no inclinar-se? Certament, la fe no és cap suggestió col·lectiva ni la religió cap bàlsam narcotitzant, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. De la mateixa manera que el periodisme no és un espectacle grotesc de pornografia sentimental, per molt que per a alguns ho sigui o ho hagi estat. Oi que m'explico?

La fe és Tomàs inclinant-se davant del Ressuscitat, i només davant d'Ell, l'única certesa més forta i més definitiva que els dubtes en els que semblava instal·lat: «si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la mà dins el costat, jo no creuré pas!», que és una altra forma de dir: «ho sento, però això que em dieu no m'ho creuré mai», o com diu la Rahola: «creure no forma part del meu diccionari, perquè estic més propera al nihilisme que al bàlsam religiós.»

I per què no es pot incorporar una paraula nova al propi diccionari existencial? Per què no pot començar a creure aquell que només es permetia dubtar? Per què no pot la Rahola, com Tomàs, començar a creure en aquest «Déu que només em dóna certeses», com reconeix ella mateixa en un rampell de franquesa? Això és creure en el Ressuscitat: caure de genolls, inclinar-se davant una certesa que no ens hem inventat nosaltres i exclamar, com Tomàs: «Senyor meu i Déu meu!»

Sí, en efecte, més fort que el dubte és la fe i tots hi estem cridats. Tomàs, Rahola i tots militants del dubte permanent i del nihilisme existencial, feu-ne cas: «feliços els qui creuran».

Referències:
1. Dios y sus cosas, Pilar Rahola, LV 24/04/2011
2. Carta a Pilar Rahola, J.I. González-Faus, CCJ 05/05/2011
3. Carta a González Faus, LV 08/04/12

divendres, 6 d’abril del 2012

MARIA MAGDALENA

HOMILIA B-FS-PASQUA (Jn 20,1-9)

S'ha especulat molt sobre el tipus de relació que hi havia entre Jesús i Maria Magdalena. Hi ha com una mena d'intuïció que funciona quasi com una evidència: un home i una dona alliberats, tan a prop l'un de l'altre, sembla impossible que s'hagin limitat a una relació purament espiritual. Aquestes especulacions tenen el mateix valor històric que J.J.Benítez explicant l'ascensió del Senyor a "Caballo de Troya" dient que va ser abduït per una nau nodrissa. Tot i això...

El que no és una simple especulació és afirmar, a la llum dels evangelis, que l'estimació entre Jesús i Maria Magdalena va ser corporal en la mateixa mesura que espiritual. O dit d'una altra manera, va ser tan corporal perquè va ser tan espiritual. Però això li passava a Jesús amb Maria Magdalena i amb tothom, només que ella era dona i sembla que amb una més que notable presència corporal.

El fet és que Maria Magdalena va ser la primera en anar al sepulcre -«quan encara era fosc», diu el text-. Us n'estranyeu? Qui desconeix encara la importància del cos? Penseu que és una bajanada que l'Església no beneeixi el costum cada cop més estès d'escampar les cendres dels difunts, sinó que s'enterrin o es conservin totes plegades? Penseu que ho fa per mantenir els cementiris? El cos és important perquè l'amor no és diví ni definitiu si no és corporal, i ni que siguin cendres, allò ha estat la persona i ho tornarà a ser quan els cossos ressuscitin el darrer dia; què caram!

Maria va estimar Jesús tot sencer, com estimem tots quan estimem de debò, sense separar l'ànima del cos. Quantes vegades s'havia entretingut en les seves mans quan parlava gesticulant, quan dibuixaven en l'aire una porta, un camí o un camp ple d'espigues de blat? Aquelles mans fortes que s'entretenien dibuixant al terra mentre uns homes furiosos l'acusaven d'adulteri i amenaçaven amb lapidar-la. Aquelles mans que la van agafar per les espatlles i la van redreçar per sempre més: «ningú no t'ha condemnat?»

Aquells peus que ella havia ungit amb llàgrimes i eixugat amb els seus cabells, mostrant tant i tant d'agraïment, sense preocupar-li el judici dels altres que no entenien com és que actuava d'aquesta manera: «els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima tant.» Aquella veu que l'extasiava i aquell esguard que la despullava sempre, però no per fora sinó per dins, que és una nuesa molt més radical.

Aquell cos nu que va quedar definitivament descobert a la creu, com un vel que s'aixeca, com un mantell que s'esquinça, com un retall dolorosíssim del que la vilesa humana és capaç de fer amb els cossos d'aquells que no és capaç d'estimar.

Tot el seu cos era Ell i és per això que Maria Magdalena va necessitar anar al sepulcre quan encara era fosc, per embalsamar-lo, per acomiadar-se de l'únic que li restava d'aquell cos que havia estat Ell... D'aquesta manera, des de l'anhel del cos i la impaciència, Maria anticipava el que més tard proclamaria Melitó de Sardis des de la fe i l'exultança: «Ell ressuscità d'entre els morts i féu ressuscitar l'home de la pregonesa del sepulcre.»

divendres, 30 de març del 2012

MARE I FILL

HOMILIA B-FS-RAMS (Mc 14,1-15,47)

He tornat a mirar-me la pel·lícula de Mel Gibson sobre la Passió de Crist. És cert que li sobren litres de sang i acaba pagant el preu de seguir massa d'aprop els excessos visionaris de la monja agustina Anna Caterina Emmerich (1774-1824). Tot i això, té alguns fragments i un aire que m'acosta com cap altra pel·lícula a la Passió del Senyor, ni que sigui a risc d'agafar una indigestió de sang i fetge.

Per a mi, la clau d'aquesta pel·lícula és la figura de Maria. Penso que és a través de Maria que la Passió de Crist pot ser contemplada i aquesta pel·lícula suportada. La fe ens permet acostar-nos a la Passió de Crist a través dels ulls de Maria, no com una trampa, sinó com una llicència que l'Esperit avala.

Hi ha una escena que, només ella, justifica la despesa de tota la pel·lícula. S'ha fet de nit, Jesús ha rebut doble ració de flagels i "descansa" lligat de mans a una cadena que penja de la volta del calabós. Maria deambula en silenci pel claustre del pretori, amb els cinc sentits posats en alguna cosa que la absorveix per complet. De cop, Maria s'ajup i camina literalment a quatre grapes... és l'amor felí d'una mare buscant el seu fill. S'atura de cop, les mans adherides en aquell lloc precís, com una ventosa... «aquí... ets aquí!» Acosta la galta al terra i la deixa reposar com si a través d'aquella pedra freda pogués acaronar la galta de Jesús. Tanca els ulls... «no tinguis por, fill meu, sóc aquí.» Jesús aixeca els ulls, lentament, com assentint amb la mirada al contacte: «ho sé, mare.»

La Passió és això, fixeu-vos: una mare auscultant, a quatre grapes, el cos malferit del seu fill a través de l'empedrat. La violència del pecat ha decretat entre els dos la més cruel distància i, tanmateix, són un de sol, inseparables. Un món fred i impenetrable col·loca el patiment de l'innocent a l'altra banda d'un empedrat que només l'amor maternal de Déu pot transpassar. I, de fet, ho fa.

divendres, 23 de març del 2012

ESPIRITUALITAT SÍ, RELIGIÓ TAMBÉ

HOMILIA DG-QR-B05 (Jn 12,20-33)

Jesús ha pujat a Jerusalem amb els seus deixebles en ocasió de la festa de la Pasqua. S'estan al Temple, a l'Atri dels Gentils. Es devien formar cercles entorn d'un Rabbi, on es parlava de temes vinculats a la pasqua, el sentit de la vida, la religió jueva o el darrer edicte del governador romà. És en aquest context que uns grecs demanen a Felip que els introdueixi en el cercle de Jesús, per poder-lo conèixer i sentir-lo parlar. Potser així, algun dia, l'estimaran i el seguiran.

No és fàcil accedir als personatges rellevants si no pertanys al seu cercle proper. Més que res per evitar els pesats i la gent que s'hi acosta només per curiositat. Tothom té dret a preservar la seva privacitat de l'abús i de la banalització. Jesús també. I Déu n'hi do quants filtres van haver de passar per arribar al Mestre! Primer de tot, els grecs van anar a buscar Felip, que devia ser un deixeble més aviat afecte als no jueus. Després, aquest va anar a buscar Andreu, que posseïa el títol de primer deixeble, és a dir, algú amb "rang". I tots dos, ara sí, ho van a dir a Jesús.

Quan sento tants discursos que diuen que per accedir, ja no a Jesús, sinó a Déu!, no calen mitjancers, poc menys que al·lucino. Ni mitjancers ni mediacions de cap tipus? Cap precepte, cap obediència, cap tradició? Només gurus autopromocionats i «el que el cor et digui a cada instant»...? Què voleu que us digui? A mi tot això em fa un tuf a narcisisme espiritual que em desconcerta.

Sense mitjancers autoritzats, és a dir, avalats per algú diferent a ells mateixos, tot el camí que fem, per molt espiritual que sigui, comença i acaba en nosaltres, emmirallats. L'altra part ja me la sé i teniu raó, el perill dels mitjancers és que es converteixin en casta i que es plantin davant la porta com si en fossin els guardians, sense entrar ells ni deixar-ne entrar. Però aleshores deixen de ser mitjancers autoritzats i es converteixen en falsaris que s'arroguen el que no els pertany.

Heu sentit que us diuen: «espiritualitat sí, religió no»; doncs jo us dic: «mostra'm la teva flamant espiritualitat sense mediació religiosa i com t'ho fas per perseverar i per expandir el cercle més enllà de tu mateix; i jo et mostraré amb la meva religió, una mica rònega i atrotinada, com hi té cabuda tothom i de quina manera l'espiritualitat transcendeix les modes i el guru de torn.

Em refereixo a discursos d'aquest pal: «La religió és per als que volen evitar anar a l'infern. L'espiritualitat és per als que volen assolir l'Ascensió Espiritual. La religió és per als adormits. L'espiritualitat és per als desperts. La religió és per a aquells que necessiten que un altre els digui què fer. L'espiritualitat és per als que escolten la seva veu interior...» Bla, bla, bla... El mateix gnosticisme de sempre, només que refregit i esferificat.

M'atreveixo a fer un pronòstic: tornarem a la religió, però ja no per por als musulmans o per por a perdre les essències de l'europeisme etnocultural; ja no per por a res, sinó perquè haurem entès que la religió catòlica, malgrat les seves misèries, és un dels millors mitjancers per introduir-nos, potser no a altres coses, però sí al cercle íntim del Senyor, on se'l pot escoltar, estimar i seguir sense grans al·lucinacions espirituals. Déu dirà.

divendres, 16 de març del 2012

ERROR DE CÀLCUL

HOMILIA DG-QR-B04 (Jn 3,14-21)

Us resulta familiar allò del poble d’Israel caminant pel desert, oi? El camí és llarg i molt feixuc. Perden la paciència. Se senten estafats. I comencen a rondinar contra Déu i contra Moisès per haver-los fet sortir d’Egipte. És aleshores que «el Senyor va enviar contra el poble unes serps verinoses que els picaven.» No cal ser molt perspicaç per veure que, en llenguatge bíblic, les serps posen de manifest els efectes mortals que té per a la convivència el verí de les murmuracions i de la desconfiança.

Ara bé, tot seguit, Déu proposa un remei sorprenent: «forja una imatge de serp i posa-la sobre un estendard. Els qui hauran estan picats, si la miren, quedaran salvats.» Mirar la serp vol dir mirar allò que els ha causat la mort! Déu ens convida a mirar cara a cara la mentida que ens enverina i ens mata. Aquest és el primer pas per salvar la vida, per restaurar la confiança i per entrar en una lògica de veritat i de transparència oposada a la lògica pròpia del pecat. El pecat i la salvació: totes dues coses en un mateix lloc. Quin contrast!

L'evangelista Joan fa esment d'aquesta serp d'aram que Moisès va enlairar en el desert, perquè Nicodem entengui com és que «el Fill de l'home ha de ser enlairat», fent referència a la seva creu. Enlairant el seu Fill, Déu exposa als ulls de tothom allò que restava ocult en la seva intimitat. Déu ha jutjat el món digne de rebre el seu Fill únic, digne de contemplar la intimitat d’amor que els uneix des de sempre i per sempre, i de poder-ne participar!

Què podem dir si hem de jutjar pel resultat? La primera resposta que ens ve al cap és que Déu s’ha equivocat. Déu ha comès un immens error de càlcul. No mereixíem tant. En efecte, Déu ha sobrevalorat el món, és a dir, l’ha estimat molt per sobre del què el món val.

Què ens passa als creients, aleshores? No som ni més bons ni més perspicaços ni més ben disposats que els altres. Ens passa que, en mirar el Fill enlairat, hi reconeixem el rostre d’un Déu que ha sobrevalorat el món de tal manera que ha arribat a l’extrem de cometre aquest afortunat error de càlcul que ens ha salvat. I ja està.

divendres, 9 de març del 2012

L'ATRI DELS GENTILS

HOMILIA DG-QR-B03 (Jn 2,13-25)

El temple de Jerusalem era com una ceba: una superposició de capes protectores entorn del més sagrat. Al Sancta Sanctorum només hi entrava el summe sacerdot, un cop l'any. Al Santuari hi entraven només els sacerdots a oferir els sacrificis rituals. A l'atri d'Israel hi entraven només els jueus barons. A l'atri de les dones hi podien accedir també les dones jueves. Finalment, l'atri dels gentils era un pati situat a l'interior de la muralla del temple, on hi podien entrar també els no jueus.

Alguns han pintat aquest atri com el típic lloc turístic on es venen postaletes, souvenirs, corones d'espines i rosaris de nacre... Ignoro quin tipus de turisme hi hauria al segle primer, però molta gent diversa hi devia anar, no tant a comprar souvenirs, com a buscar aquell ambient assossegat que desprenen els espais sagrats. Probablement fos també un lloc de tertúlia i de debat, on les idees devien circular i on es podia discutir de la Torah amb una certa liberalitat.

El fet és que s'havia anat omplint cada cop més de venedors d'animals, canvistes de moneda, predicadors ambulants... deixant cada cop menys espai a aquells que venien al temple amb una indefinida nostàlgia del sagrat, a buscar una casa de pregària, el vestíbul de la fe, un lloc acollidor i prou ample com per no sentir-se encotillat.

Com va dir Benet XVI en ocasió del seu viatge a la República Txeca, l'any 2009: «Me vienen a la mente las palabras que Jesús cita del profeta Isaías, es decir, que el templo debería ser una casa de oración para todos los pueblos. Él pensaba en el llamado patio de los gentiles, que liberó de negocios externos para que se diera el espacio libre para los gentiles que allí querían rezar al único Dios, aunque no pudieran participar en el misterio, a cuyo servicio estaba reservado el interior del templo.»

Aquest discurs conté unes paraules que van inspirar aquesta lloable iniciativa eclesial que és l'«Atri dels Gentils», promogut pel Cardenal Ravassi, actual President del Consell Pontifici de la Cultura: «Pienso que la Iglesia debería abrir también hoy una especie de "patio de los gentiles", donde los hombres puedan de algún modo engancharse con Dios, sin conocerle y antes de que hayan encontrado el acceso a su misterio, a cuyo servicio se encuentra la vida interior de la Iglesia. Al diálogo con las religiones hay que añadir hoy sobre todo el diálogo con aquellos para quienes la religión es algo extraño, para quienes Dios es desconocido y que, sin embargo, no querrían quedarse simplemente sin Dios, sino acercarse a él al menos como Desconocido.»

El model de l'«Atri dels Gentils» em sembla un model més adient pel diàleg entre creients i no creients, que no pas les versions "bonistes" que proliferen en tots els temps. El model "bonista" proposa que «ens despullem de les nostres particularitats (fem veure que no hi ha fronteres ni diferències) i d'aquí en sortirà una nova síntesi curulla de fecunditat.» No hi ha manera més despietada de rebentar un debat que pronunciar aquella frase nefasta: «en el fons, tots pensem el mateix...» A més de ser fals és humiliant! La condescendència amaga infinitament més violència que la divergència oberta i franca.

És per això que existeix l'Atri dels Gentils, per possibilitar la trobada, sense deixar de celebrar la diferència. Ens pot enriquir enormement la perspectiva del no creient, del qui s'ho mira des de la barrera amb respecte, de qui no pot ni vol traspassar el llindar... però que s'acosta al vestíbul de l'Església amb desig de trobar quelcom que no troba en cap altre lloc.

Celebro que l'Església s'hagi decidit a purificar aquest Atri que se li havia omplert d'andròmines inútils, de discursos tronats, de guàrdies uniformats i de càlculs estadístics sobre si som més o menys que l'any passat.

divendres, 2 de març del 2012

HIEROFANIES

HOMILIA DG-QR-B02 (Mc 9,2-10)

Mircea Elíade escriu a la seva obra magna «El sagrat i el profà» que una hierofania és quan «quelcom sagrat se'ns mostra», és a dir, «la manifestació de quelcom "completament diferent", d'una realitat que no pertany al nostre món "profà".» Per altra banda, el sociòleg Max Weber va descriure molt bé el procés de secularització de la nostra societat occidental com un progressiu "desencantament del món". En un món desencantat no hi ha hierofanies, tot és profà i susceptible d'explicacions profanes. És la condició indispensable per a garantir el funcionament de la nostra civilització "cientificotècnica". Què voleu que us digui? A mi em sembla molt coherent. O hi ha hierofanies, irrupcions del sagrat, i el món està encantat, o tot és profà.

Personalment, això que tota cosa, des d'un pèsol a un rinoceront, és una espurna incandescent del sagrat, em costa de visualitzar. M'adhereixo més aviat a la desconfiança bíblica pel que fa a una divinitat suposadament espurnejant. Déu és d'aquells que parlen i es mostren poc, però que quan ho fan és perquè tenen quelcom a dir i, aleshores, es fan escoltar. Ben mirat, jo m'inclino més aviat pel desencantament del món i perquè tot en el nostre món sigui profà, excepte Déu, és clar. I si hem de reencantar alguna cosa que no sigui el món sinó les persones. Les persones, i no les coses, s'han de reencantar!

Potser hi ha moltes maneres de reencantar les persones sense alienar-les; sigui com sigui, la fe, quan ens la prenem seriosament, n'és una de les més eficaces. Abraham es va haver de desencantar d'un Déu capaç de demanar el sacrifici d'Isaac i quan va entendre de debò en quin Déu creia, aleshores, es va reencantar. Pere, Jaume i Joan van quedar com encantats contemplant el Senyor transfigurat, amb Moisès i Elies al seu costat, però es van haver també de desencantar i van necessitar molta pols, tres negacions, una pila de dubtes i beure un calze amarg que semblava no tenir fons abans de deixar-se reencantar, aquest cop per sempre i de veritat.

És clar que sí, home, deixem-nos reencantar per Déu! I veureu com el món, a poc a poc, sense hierofanies estranyes, se'ns va tornant més habitable i l'altre -el germà!- menys estrany.

divendres, 24 de febrer del 2012

RETALLADES

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

divendres, 17 de febrer del 2012

21 GRAMS

HOMILIA B-TO-07DM (Mc 2,1-12)

«Vingueren a dur-li un paralític. El portaven entre quatre»: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Per la raó que sigui, la porta d’accés sembla barrada per a molta gent que busca una mà que guareixi i una paraula que salvi. Haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia fer massa gràcia al propietari de la casa. Un forat al sostre! I m'imagino també la indignació de la bona gent que s'esperava a la porta per veure el Mestre: «A la cua! Com tots! Haver arribat abans!» El criteri per a Jesús no és qui ha arribat abans sinó qui té més necessitat de salvació, una mica com passa a les urgències dels hospitals.

Això sí, el que no s'esperava ningú és la resposta de Jesús: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Els mestres de la llei van quedar escandalitzats: «com s’atreveix aquest marrec a perdonar pecats?» Però és que el paralític devia quedar, com a poc, desconcertat: «ja està bé que et perdonin els pecats, però el que jo voldria, si no li fa res, és caminar.»

Llavors Jesús, per acabar-ho d'adobar, llança una pregunta que remata tant als decebuts com als escandalitzats: «què és més fàcil, guarir o salvar?» Què és més fàcil, que un pecador sigui reconciliat o bé que un paralític camini?

Michel Foucault deia amb encert que avui en dia «la salut ha ocupat el lloc de la salvació.» La salut del cos, molt més objectiva i més realista que la salut de l’ànima, tan vaporosa. Un cos adult pesa un mínim de cinquanta quilos, mentre l'ànima pesa com a molt 21 grams. Abans, la salvació de l'ànima ens preocupava amb la mateixa obsessió amb què ara ens preocupa la salut del cos. Una obsessió per l'altra.

La resposta a la pregunta de Jesús sembla evident avui dia: és més fàcil salvar que guarir. Salvar no costa res perquè no som culpables de res, mentre que som víctimes de quasi tot. En canvi, guarir... això sí que és objectiu i mesurable.

Però no ens adonem que la trampa està en la pregunta: allò que nosaltres separem, per a Jesús és una mateixa cosa. No hi ha salvació de l'ànima que no tingui un efecte guaridor en el cos, així com no hi ha veritable guarició que no vagi acompanyada, d'alguna manera, d'una salvació: salvats de la por, salvats de la desesperança, salvats del tancament en el nostre propi dolor.

Que un paralític torni a caminar és digne d'agraïment i d'admiració, però que algú se senti salvat provoca un canvi que modifica l'estat del món.

divendres, 10 de febrer del 2012

HO VULL, QUEDA PUR

HOMILIA DG-TO-B06 (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: «impur, impur», i estaven obligats a viure sols, en llocs despoblats. Al llarg de la història, tota societat ha inventat les seves quarantenes, per tal d’evitar els contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat. Han estat els empestats, els jueus, els gitanos, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers... cada època ha segregat els seus propis "leprosos", imposant-los la campaneta de l’estigma social, relegant-los així als afores de les nostres ciutats.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a aquests llocs, cridant: «pur, pur.» Trencant d’aquesta manera la quarantena, Jesús incorre en risc seriós de provocar una epidèmia. Per tal d'evitar-ho, mana al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no en fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora. 

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, «sense poder entrar manifestament als pobles, havia de quedar-se fora, en llocs despoblats.» No es pot tocar un impur, impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi; passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament.

No tot amor gosa anar tan lluny, no tot amor és com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir de Jesús, no hi ha «inflors, crostes o erupcions a la pell» (segons la descripció de la lepra que fa el llibre del Levític) que ens puguin separar de l’amor de Déu. Jesús és el principal culpable que aquest amor se t'enganxi d'aquesta manera i sigui tan contagiós. I no parlo de coses que va fer Jesús i mai més no han tornat a passar, parlo de coses que succeeixen avui mateix entre nosaltres.

Només així s'explica la vida d'algunes persones, com ara la de Grégoire Ahongbonon, que va aparèixer fa uns dies a La Contra de La Vanguardia, així com al diari ARA. Però el que jo no havia vist encara és un documental de Carles Caparrós sobre aquest personatge, «Els oblidats dels oblidats», i vaig quedar ja no impactat, sinó literalment enlluernat. Hi surten les mateixes coses que diu Jesús i amb la mateixa autoritat: els endimoniats encadenats i l'escuma per la boca i la mateixa segregació social i la mateixa gosadia de l'amor que s'arrisca a trencar les barreres i tocar els impurs i cridar ben fort, perquè tothom se n'assabenti: «Ho vull, queda pur.»

Fins que no entens que aquell xicot que porta set anys encadenat a un piló de formigó, dins d'una habitació tancada, és el teu germà... Fins que no t'adones que aquella dona que porta tota la vida clavada a un parell de fustes en forma de creu i que no se sosté sobre les seves cames, no és només una pobre malalta, sinó la teva pròpia mare. Fins que no comprens que la persona que està encadenada d'aquesta manera ets tu mateix i el teu germà i el teu pare i no veus que és la humanitat sencera que està encadenada en aquell malalt, no entens res de res i per això, com a mi, el seu mal encara et queda lluny i se't fa suportable.

Fins que no veus allò mateix que ha vist la gent com Gregoire, no entens el que sentia Jesús quan tocava els impurs i quan curava els malalts, i no entens la urgència amb què ho feia i d'on treia ell les forces per estimar tant. Jesús va ressuscitar després de mort, però va viure des del primer dia com un ressuscitat, com algú a qui li va la vida en tot allò que diu i en tot allò que fa.

divendres, 3 de febrer del 2012

LA SOGRA DE SIMÓ

HOMILIA DG-TO-B05 (Mc 1,29-39)

Josep Rius Camps és un estudiós de la Bíblia amb quasi tanta erudició com imaginació. Algunes de les seves acrobàcies exegètiques provoquen vertigen però certament són oxigenants. En voleu una, d'acrobàcia? Segons el mestre Rius Camps, la sogra de Simó estava «prostrada per la febre nacionalista» (jueva, s'entén) i representa «l'agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó i li impedia de posar-se al servei del regne.» Versemblant sí que ho és, però no vull pensar què en faria Jiménez Losantos d'aquesta perla exegètica, veient el suc que ha tret de la fallida de Spanair.

Posats a fer acrobàcies jo me'n permeto una altra. Voleu saber de quin tipus de febre es tracta? Ho teniu a la primera lectura del llibre Job: la febre són «les nits en blanc», quan no pots evitar el neguit que et furga «del vespre a la matinada.» La febre és sentir que la vida «no és sinó un respir» que de cop s'accelera i no hi ha manera d'aturar-la, i quanta més força fas per retenir-la, més se t'escapa.

Si el sentit de la vida, almenys per un cristià, és "donar-se" (sempre que això no sigui una manera de desentendre's d'un mateix amb l'excusa dels altres), aleshores la febre és quan, per por a perdre't, et tanques en tu mateix i et converteixes en un garrepa del teu temps, dels teus mèrits, de la teva imatge. La prova definitiva de la fe no és si tens prou arguments per justificar-la o si ets més progre o més carca, sinó si estàs disposat a «perdre la vida per mi i per l'Evangeli» com a única manera de recobrar-la.

La febre no et passa fins que no entens d'una vegada, per obra de la gràcia, que per molt que t'ho proposis i et facis l'heroi, no pots donar res que no hagis rebut abans d'un altre. Aquest és el "secret" de Jesús: després de passar tota la jornada guarint gent enfebrada i alliberant endimoniats, «quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i es quedà pregant.» M'atreveixo a pensar que és en la pregària on Jesús va aprendre del Pare que la vida que hem rebut, per molt fugaç que sigui, és per als altres.

Job tenia raó: «la vida és un respir», sí, però és un respir que si el retens, et mata.

divendres, 27 de gener del 2012

DISCIPLINA DE PARTIT I AUTORITAT

HOMILIA DG-TO-B04 (Mc 1,21-28)

En tots els col·lectius hi ha un "discurs oficial" els límits del qual s'han de respectar si no vols que es trenqui la cohesió. Passa amb la disciplina de partit, amb la línia editorial, amb la doctrina oficial, etc. Tota institució tolera només un cert grau de dissidència i malament si no té clar quin és el seu límit de tolerància a l'heterodòxia, perquè, si no és així, més tard o més d'hora petarà.

També el profeta, que sovint s'ha presentat com l'home sense lligams, es deu a una disciplina de partit, una línia editorial, una doctrina oficial... fins i tot més rígida que la de qualsevol altre, si fem cas al llibre del Deuteronomi: «li posaré als llavis les meves paraules i ell dirà tot el que jo li ordenaré... Però si un profeta gosa dir en nom meu paraules que jo no li hauré ordenat, o bé parla en nom d'altres déus, llavors aquest profeta morirà.» El profeta bíblic no és el típic personatge àcrata que diu el que li passa pel cap quan li rota només per épater le burgeois. El veritable profeta no va per lliure; està sotmès a Déu i a les seves paraules, que és el sotmetiment més implacable que hi ha.

Com deia Mossèn Rius-Camps a la presentació del "Diari de Teòfil", el seu nou llibre, a l'Ateneu Barcelonès, Jesús estava envoltat de gent ansiosa per fer esclatar el sistema i així forçar l'alliberament d'Israel i la vinguda del Regne. Al principi, molts d'aquests es van apuntar al seu grup perquè pensaven que era un anarquista grenyut com ells, però aviat se'n van adonar que es devia a una causa molt més radical que l'alliberament polític d'Israel; una causa que demanava una obediència molt més fèrria que la que ells estaven disposats a suportar. I és que això d'ensenyar en nom de Déu «una doctrina nova a la qual fins i tot els esperits malignes hi estan sotmesos», no és cap frivolitat.

Si Jesús era tan creïble, si la seva autoritat era tan diferent a la dels mestres de la llei, és per la seva insubornable fidelitat a les paraules d'un altre a qui ell se sentia absolutament vinculat. Ara bé, era precisament aquesta obediència granítica a la voluntat de Déu la que el feia tan oxigenadament lliure als ulls dels homes. L'obediència a Déu l'alliberava, precisament, d'altres obediències que no fan profetes sinó portaveus uniformats.

Els bisbes no han de ser necessàriament profetes, és cert, i de fet es deuen a un discurs oficial que han de mirar com a mínim de respectar. Això no treu que ens entristim quan aquesta obediència enfosqueix aquella altra obediència insubornable que, en darrer terme, els hauria d'esperonar. Que un bisbe catòlic, en els nostres dies, davant de la situació de la dona en l'església i davant de la homosexualitat, es vegi obligat a dir el que va dir la setmana passada un important prelat català, fa mal a l'ànima. Consti que no és el problema d'un prelat, sinó de la incapacitat institucional de modificar un discurs i unes disposicions que escandalitzen a molts dels seus fills i fan mal a cada cop més gent de bona voluntat.

No seré jo el que pontifiqui sobre què és el que Déu vol per a l'Església en aquests temes tan delicats i cal que siguem conscients del límit de tolerància del cos sencer si no el volen trencar, però hauríem de poder parlar a fons i sense dilacions d'aquests temes, perquè correm el risc de quedar relegats definitivament a l'ostracisme social. Ja són massa dones i massa homosexuals a qui es demana de fer un exercici cada cop més injustificable d'hermenèutica institucional. Honestament, quan això succeeix en aquest grau i amb aquesta intensitat, quan el prelat es veu obligat a demanar perdó perquè no s'ha entès bé allò que no es pot entendre d'una altra manera, aleshores hem de reconèixer tots plegats que el discurs oficial violenta de tal manera la realitat que només pot mantenir-se amb autoritarisme, no amb autoritat.

No sigui que Déu es cansi de nosaltres i aboqui damunt nostre el càstig que correspon als falsos profetes que repeteixen un discurs oficial, però no diuen en nom seu les paraules que de debò els està ordenant.