divendres, 27 d’abril del 2007

HOMILIA DG-PQ-C04
CREURE ÉS TREMOLAR (Jn 10,27-30)


Un em deia: "jo no crec en Déu perquè és una projecció dels nostres desigs i les nostres pors." Un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè el Vaticà té moltes riqueses i l'Església està molt antiquada." Encara un altre em deia: "jo no crec en Déu perquè de petit els capellans m'espantaven amb l'infern i la condemnació."

A tots tres vaig respondre el mateix: "No em vinguis amb històries, la raó de que tu no creguis en Déu no pot ser aquesta raó tan inconsistent que em dones: tu no creus en Déu, en tot cas, perquè llegeixes el fragment de l'Evangeli d'aquest diumenge i no tremoles." És un fragment tan breu i tan contundent que val la pena reproduir-lo:

Les meves ovelles escolten la meva veu. Jo les conec, i elles em segueixen. Jo els dono vida eterna: mai no es perdran, i ningú no me les arrencarà de les mans. Allò que el Pare m'ha donat val més que tot, i ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare.

¿Per què no reconèixer-ho? Els creients demanem que se'ns tracti amb dignitat, doncs tractem també amb dignitat als ateus. No creure en Déu és una cosa molt seriosa i no es pot sostenir amb raons tan inconsistents com les que s'accepten com a moneda de canvi oficial. ¡Quin ridícul! ¡Si Nietzsche aixequés el cap!

Creure és tremolar davant un Déu que veu l'home en perill i l'embolcalla amb una muralla d'amor inexpugnable. I ja veieu que aquesta tremolor no correspon a la por, sinó al temor reverencial, a l'estremiment, a la suprema commoció de l'ànima davant el bé i la bellesa més absoluts. ¿Heu vist el film "La lista de Schindler"? ¿Heu vist el que costa arrencar un fill de les mans de la seva mare? Doncs "ningú no podrà arrencar res de les mans del meu Pare." Creure en Déu és creure això i tremolar.

El testimoni de Liviu Livrescu
¿I com és que Déu no va protegir amb una muralla inexpugnable les 32 víctimes de la matança de "Virginia Tech"? La muralla de l'amor diví és inexpugnable a l'odi i a la por, però no a les bales. El professor jueu d'origen rumà Liviu Librescu estava impartint la seva classe de matemàtiques a l'aula 204 de l'universitat quan va sentir trets, crits i corredisses. El professor Livrescu, que havia patit en pròpia pell la persecució i la repressió nazi a la seva Rumania natal, no s'ho va pensar, va barrar l'accés a la classe amb el seu propi cos, impedint el pas d'unes bales que anaven destinades a uns altres. El seu cos va ser com una armilla antibales per a tots aquells que van tenir temps de saltar per les finestres. L'imagino agafat fermament als muntants de la porta, fent tota la pressió que li era possible amb el seu cos menut, traient del no res una força descomunal, més que humana, humaníssima.

¿Creia en Déu el professor Livrescu? No ho sé, el que sí sé és que, arribat el cas extrem, va professar la seva fe, no amb raons inconsistents, sinó amb el seu cos menut clavat als muntants de la porta, fent de muralla inexpugnable davant l'odi i la por. La seva va ser una professió de fe model "armilla antibales", ¡tant diferent de la professió de fe model "cinturó bomba"! El professor va morir salvant; els altres moren matant. Liviu Librescu, petita icona de l'amor inexpugnable de Déu quan ronda el perill, tant semblant al testimoni del seu germà de sang Jesús, ¿no us sembla?

¿Enteneu ara per què creure és tremolar?

divendres, 20 d’abril del 2007

HOMILIA DG-PQ-C03
QÜESTIÓ DE FE (Jn 21,1-14)

L’homilia d’avui no sé si té massa a veure amb l’evangeli, ja us ho anuncio. He fet exactament allò que no s’ha de fer, agafar l’evangeli com a pretext per a fer una arenga personal, però us demano llicència per un cop. Tot m’ha vingut suggerit per una imatge i un oracle.

Un oracle

Comencem per l’oracle. L’oracle pontifica sobre tot. Avui l’he sentit pontificar sobre els joves: “als joves, avui en dia, no els interessa Déu ni la religió ni el sentit de la vida ni històries d'aquestes”. ¡Vés quin descobriment! Però el problema no és la diagnosi, sinó la teràpia que proposa l’oracle: “no té sentit trencar-se les banyes proposant coses que els joves no necessiten, donem-los només allò que demanen”.

M’adono que l’oracle està cansat de fracassar, està de tornada i per això s’ha venut a l’evidència del que és sociològicament correcte. L’oracle ja no busca el que convé més, sinó el que ven més. Tenim els joves que mereixem i que hem fabricat en les campanyes de marketing. L’oracle diu com són els joves i els joves acaben sent com diu l’oracle. És el cercle pervers de la publicitat: presentem la imatge del jove ideal i aquesta imatge es converteix en l’ideal del jove.

L’oracle diu: “els joves són dispersos, superficials, lleugerament anarcos, burgesament disbauxats, asèpticament eixelebrats, artificialment independents i grotescament gregaris.” L’oracle s’estarrufa comprovant que les enquestes confirmen que el jove és tal com ell l’ha descrit. Aleshores, l’oracle es sent superior, infal·lible, dolçament resignat a l’evidència: “no hi ha res a fer, donem-los el que demanen i administrem després l’antídot”. “Joves: consumiu, endolleu-vos, connecteu-vos, no penseu, transiteu el límit en estat de semi-inconsciència... i quan us agafin rampells de lucidesa transitòria, aleshores, preneu l’antídot: el cànnabis, la música tecno-àcid-house, el messenger... us ajudaran a no pensar, a no fugir, a acceptar el jou suau de la vostra joventut sense horitzó ni projecte, la vostra plàcida adolescència umbilical.”

Una imatge

I ara entendreu el perquè de la imatge: Pere i els altres deixebles asseguts a la sorra de la platja, amb les xarxes recollides, intentant recuperar-se del malson de la pasqua, pensant que podia haver estat maco, que “el futbol es así” i que s’ha de tirar endavant. Esgotada la possibilitat de Jesús, s’ha de tornar a bregar amb les mateixes míseres xarxes de sempre. El que queda de la vida és un perpetu anar marejant la sardina i punt. Ja sé que equiparar Pere amb la sòrdida imatge de l'oracle és massa estirar, però ja he avisat al principi.

Un dels problemes de no creure en Déu és que estàs condemnat a creure en tu mateix, i aquesta és una de les pitjors condemnes. M’explico. Creure en un mateix pot ser molt bo i molt saludable o pot ser la trampa més mortífera. Si he de creure en mi mateix per principi, perquè no em queda altra alternativa, perquè és el que diuen els gurus de l'autoajuda... aleshores estic perdut, sincerament, no li desitjaria aquest mal ni al meu pitjor enemic. Creure en mi mateix, ¡si us plau! Però no veieu que un dia em menjo el món i l’endemà m’arrauleixo com un llimac davant un no res. Creure en mi mateix, ¡quin malson! ¡La fe, allò de més noble que té la vida, reduït a una mena d’optimisme antropològic de caire vitalista!

La veritat, no sé on li veuen la grandesa: hi ha qui diu que això de no creure en Déu és més meritori, ja que t'has d'espavilar tu solet a trobar-li sentit a la vida i a la mort, sense el consol d’un déu que te'l garanteixi. ¿Per quin set sous deduïm que és més autèntic allò que és menys atractiu? ¿Per què li donem més credibilitat a l’opció més depriment? ¿Com és que ens neguem metodològicament la possibilitat més noble i més humana? ¿Només perquè seria massa bona com per a ser certa? “Seria massa bonic”, diuen alguns, vés per on, i ¿per què no pot ser tan bonic o infinitament més bonic del que tu ets capaç d’imaginar? Déu no és "bonic", Déu és qui fa "boniques" totes les coses; més ben dit, Déu és aquell que és capaç de fer que tu siguis infinitament "bonic".

Ara sí, ara pots començar a creure en tu mateix, però ja no com creuries per imperatiu categòric o per bon rotllo antropològic o per prescripció del psicòleg; ara pots començar a creure en tu mateix perquè Déu hi creu. L’important no és la teva fe, sinó la de Déu. Aquest és el punt sòlid sobre el que podràs bastir tot el teu món, les teves relacions i la teva felicitat, per minsa i fugissera que aquesta sigui. No la teva fe, sinó la fe de Déu, aquesta és la roca que mantindrà ferma la teva casa, tant el dia que sembla que et menges el món com el dia que et ficaries sota el llit. Creure en Déu, sí Senyor, és l’esquelet de tota fe, també de la fe en un mateix.


Cent cinquanta tres peixos! Ni un de menys, Pere els va comptar, un a un, ell que estava avorrit de sí mateix i de la vida, assegut, com tants dels nostres, a la vora del mar, cansat de creure només en ell mateix, cansat de fer cursets d’autoajuda que no ajuden, cansat d’emmirallar-se en un espill truncat.
Déu omple de peixos grossos les nostres xarxes buides... si creiem en ell, és clar.

divendres, 13 d’abril del 2007

HOMILIA DG-PQ-C02
ELOGI DE TOMÀS (Jn 20,19-31)


Tomàs, el Bessó
Ara que està de moda reivindicar els personatges reprovats dels evangelis, deixeu-me que reivindiqui la figura de l'incrèdul Tomàs. L'evangelista Joan em dóna peu a fer-ne l'elogi quan li afegeix el sobrenom de "el Bessó", perquè ¿qui és el bessó de l'incrèdul, sinó el creient? L'incrèdul és aquell que no està disposat a creure si no veu, d'alguna manera aquell que voldria veure invisible.
Tanmateix la fe és una forma diferent de veure, ubi fides ibi oculos (on hi ha fe, hi ha ulls), sí, una forma diferent de veure
allò que no està disponible a la vista. Si "creure és conèixer realitats que no veiem" (Hb 11,1), aleshores, d'alguna manera, creure és veure l'invisible. El Ressuscitat es va fer disponible a la vista dels primers deixebles, també a la vista de Tomàs. Però no de qualsevol manera.
Un primer "visca" per Tomàs l'incrèdul, el nostre germà bessó.


La fe demana marques
El "Jesús d'Esparreguera", que esmentaven la setmana passada, representa una manera determinada de creure, segons la qual la resurrecció és la goma amb la que Déu esborra la mort i les seves marques. Tomàs es nega a creure d'aquesta manera, i és per això que jo li faig l'elogi. Si he de creure en el Ressuscitat li he de veure les marques, sense marques no hi ha fe: l'invisible es fa visible en les seves marques. Si no mirem i palpem les marques que la injustícia i la violència deixen impreses en el cos de la humanitat sofrent, ¿en quin Ressuscitat volem creure?
A tall d'exemple, val la pena destacar dues iniciatives que miren de fer visible l'invisible, mostra de que la societat civil també sap que no es pot reconèixer el Vivent si no és en les seves marques. D'una banda, els de
Catalunya Radio es desplacen aquesta setmana per transmetre des de Moçambic. D'altra banda, el programa "Millenium" va emetre l'altre dia "Invisibles", una pel·lícula signada per cinc directors de renom que donen la seva particular visió de cinc històries invisibles que succeeixen, la majoria, en un context africà. Àfrica, icona de l'invisible per excel·lència, continent portador de les marques més profundes i escandaloses, emergeix de cop enmig nostre com una aparició.
Un segon "Visca" per Tomàs i tots aquells que volen veure l'invisible.


La fe demana raons
Tomàs demana raons, i és saludable que ho faci, contràriament a una idea força estesa que pensa que la fe no ha de demanar raons. Abans de creure, tots demanem raons i malament si no ho féssim. L'apòstol Pere ens diu que hem d'estar sempre disposats a donar raó de la nostra esperança, i si les hem de donar és que algú les pot demanar. La gent que s'acosta al llindar de la fe, la segona cosa que fa, després de mirar i olorar, és demanar raons. I nosaltres mirem de respondre amb els llavis i amb el cor. Amb els llavis diem: "creiem en el Déu que va ressuscitar Jesús d'entre els morts"; i amb el cor diem: "per això estem al costat dels "invisibles" fent una mica més visible aquest Déu que és amor".
Conec l'Anna, per exemple, que ja fa un temps que viu al llindar de la fe i que demana raons. L'Anna ha escoltat les raons que es donen amb els llavis cursant la diplomatura en teologia. I ha escoltat les raons que es donen amb el cor anant cada estiu a l'Àfrica amb un amic seu missioner. Però l'Anna encara no ha traspassat el llindar de la seva incredulitat, ¿per què, si té les millors raons? Senzillament perquè li falta el mateix que li faltava a Tomàs, el seu germà bessó, a saber, li falta reconèixer el Ressuscitat en les seves marques. Li sobren les bones raons, però potser li falta
LA raó per excel·lència, Jesús ressuscitat, l'única raó definitivament convincent. Tomàs buscava, per sobre de totes, aquesta raó.
Un tercer "Visca" per Tomàs el "busca raons" i la seva bessona l'Anna.


Senyor meu i Déu meu!
Quanta gent, com Tomàs, s'encaparra en mantenir la memòria dels claus en el cos del Ressuscitat! No ho fan perquè sí, per caprici, per fastiguejar o per masoquisme... ho fan per fidelitat i per amor. Ho fan per què creure sigui possible, per què aquells que busquen veritables raons per creure les puguin trobar algun dia, per què la fe no sigui una coartada que contribueixi a fer invisible allò que Déu vol fer visible.
La marca dels claus ens diu dues coses en una: que Jesús va morir de debò i que l'amor que el va portar a la creu és més fort que la mort. Creure això és veure l'invisible; creure això és tenir vida en el seu nom; creure això és caure als peus del Ressuscitat i, per fi, exclamar: "Senyor meu i Déu meu!"
Un darrer "Visca" per Tomàs el creient, el nostre entranyable germà bessó.

dissabte, 7 d’abril del 2007

HOMILIA DG-SS-PASQUA
UN SEPULCRE OBERT I BUIT (Jn 20,1-9)


Un sepulcre obert
Els sepulcres han d’estar tancats, aquesta és la seva funció, la mort acull el cadàver a casa seva i passa el forrellat. Però si la mort tanca els sepulcres, Déu és aquell que pot obrir-los de nou. Maria no ho sap encara, ella veu que la pedra ha estat treta de l’entrada del sepulcre i fa dues suposicions molt interessants:
1) que el cos del Senyor no està a l’interior del sepulcre: cal suposar que si algú s'ha pres la molèstia de moure la pedra enorme que tancava el sepulcre és per endur-se el cos.
2) que han robat el cos del Senyor: aquesta és, sens dubte, l'explicació més raonable, donades les circumstàncies. La resurrecció no pot ser una raó perquè encara no és una experiència.
La primera trobada amb Déu es produeix davant un sepulcre obert: una contradicció en els termes i una subversió de la lògica mundana. Allò que havia d’estar tancat, segons tots els anàlisis psicològics o geopolítics, resulta que està obert. Només qui ho veu, ho sap. Només qui ho viu, ho creu.
Posem un exemple: l’Àfrica, per a molts analistes, economistes i metges, és una realitat tancada. La llosa que tanca l’entrada del sepulcre africà és massa pesant com per a què ningú la pugui moure. Malgrat tot, moltes Maries Magdalenes, de dins i de fora de l’Àfrica, troben que algú ha aconseguit moure la pedra de l’entrada. És una primera escletxa, encara molt ambigua, encara molt feble, però indispensable.
Maria estimava el Senyor, condició primera i fonamental per a no defugir el sepulcre i per atansar-s’hi de bon matí. Sense aquest previ, hom defuig el sepulcre.

Buscant testimonis
Maria va a buscar Pere i l’altre deixeble per a que corroborin el que ella ha vist, per a que certifiquin que no s’ho inventa, que no és el desig de veure viu el Senyor la que li fa veure el sepulcre obert. Aquesta primera trobada amb Déu demana testimonis que la verifiquin. Déu no és una paranoia transitòria, sinó en tot cas una paranoia permanent, sòlida, persistent. Una paranoia que demana una metanoia prèvia, és a dir, una veritable conversió de la ment. Aquesta conversió no és una suggestió provocada pels al·lucinògens, que m’afecta a mi i a ningú més.
No ens convertim isoladament, per dir-ho d’alguna manera, ens convertim en xarxa. L’experiència de Déu no és només ara i amb mi, sinó sempre i amb molts. Per això, quan m’acosto al sepulcre i veig que està obert, busco els altres i els pregunto: ¿què és el que ha passat? ¿m’ho estic inventant?

Cal entrar-hi per creure
Pere i Joan corren cap el sepulcre. No és més important qui corre més ni qui arriba abans, sinó qui entra abans. Perquè aquest és el segon pas: entrar al sepulcre. A la porta, ens movem en l’àmbit de les suposicions i dels desitjos, hem de fer un pas cap a l’interior. Estem parlant d’entrar a l’amagatall de la mort i això, per molt que la porta estigui oberta, no és gens evident.
Per seguir amb l’exemple de l’Àfrica, no és el mateix mirar-s’ho des de la porta que entrar-hi a dins, i si no que li preguntin al Pau o al Carles o al Pedro o a tants d’altres...
El sepulcre obert no és per als cristians cap prova conclusiva de la resurrecció de Jesús. El sepulcre obert i buit no és una demostració de la resurrecció, sinó la seva conseqüència. Per dir-ho d’una altra manera, sense fe, l’única tesi raonable davant el sepulcre obert i buit és la del robatori. S’equivoquen tant aquells que volen provar la resurrecció amb el sepulcre buit, com aquells que volen refutar-la amb fantasioses troballes científiques del veritable sepulcre de Jesús o de les restes del seu cadàver. Mentre uns fan ciència-ficció, els altres fan creença-ficció. Cap d'ells no ha entrat al sepulcre.

¿Gosarem entrar-hi?
El fet veritablement important és que els cristians estem, des d’aquell diumenge sant, a l’entrada dels sepulcres oberts del nostre món, per a verificar que no hem de buscar entre els morts aquell qui viu. Cal dir-ho ben clar, la resurrecció no és una idea abstracta més en el mercat global de les idees: no creiem en la resurrecció, sinó en el Ressuscitat!
El sepulcre obert i buit és la primera experiència que fan els cristians del Ressuscitat, el negatiu de la resurrecció, per dir-ho així. En un negatiu intuïm ja la imatge, però encara s'ha de revelar per veure-la clara. Abans de trobar-se amb Jesús ressuscitat, els deixebles es troben amb la seva absència, amb el buit que deixa el seu cos al sepulcre, amb el llençol d’amortallar aplanat i amb el mocador del cap lligat al mateix lloc.
És la primera traça del Ressuscitat, un sepulcre obert i buit: la mort desnonada del seu domini. ¿Gosarem entrar-hi?