divendres, 30 d’octubre del 2009

APOSTES

Proliferen les apostes a Internet: misapuestas.com, apuestasdeportivas.com, apuestasinternet.net, quinielaonline.com, betfair.com, bwin.com, loteriasyapuestas.es, lotojuegos.com, iapuestas.com, 888.com, apuestalo.com, qweb.es, apuestashoy.com, onlinebookies.eu.

Us convido llavors a fer una aposta. Disposeu de 100 euros i els heu d’apostar d'alguna manera. Què en faríeu? Sou dels que diversifiquen o dels que arrisquen tot a un sol número? Faríeu cinc apostes de 20 € o una sola aposta de 100 €?

Diversificant, el risc es divideix per cinc, però també es divideix per cinc la satisfacció cas que guanyis. Concentrant a una sola aposta, tens moltes més possibilitats de perdre-ho tot, però i si guanyes? Si guanyes, ho guanyes tot.

Sigui com sigui, el que està clar és que disposem d'un capital limitat. Podem passar-nos la vida lamentant que és molt poc i no moure peça perquè, total, el que pots guanyar no compensa el risc de perdre-ho tot.

Hi ha qui aposta amb comptagotes, miniapostes sense risc en les que mai t'enganxes els dits i el que guanyes, ho segueixes invertint en altres apostes petites en les que mai no perds ni guanyes massa. Em pregunto si no vivim immersos en aquest model de miniapostes sense risc, miniapostes existencials on invertim el mínim, amb resultat immediat i cancel·lació exprés sense necessitat de passar per caixa, m'explico?

Hi ha qui, en canvi, ignora el capital que té i passa la vida apostant uns diners dels qual no disposa i que, tard o d'hora, li passa factura. No seria millor abandonar la il·lusió de viure una adolescència perenne? Mentre uns arrisquen inconscientment un capital que no és seu, altres pretenen una vida de Monopoli, on el diner és fals i les apostes duren només el que dura la partida.

Em pregunto si s’han acabat les grans causes i no ens queden més que aquestes petites apostes indolores. No és que les grans apostes siguin avui combatudes ideològicament, simplement sonen estrany, com vingudes d'un altre món, aptes només per a uns pocs herois que semblen marcats pel destí. És més, s'admira a aquells que ho aposten tot a un sol número i, en el fons, es voldria tenir com a ells una gran causa per invertir-hi la vida sencera. Però no es té.

Sigui com sigui, no hauríem d'enganyar-nos, són 100 € i no disposem d'un temps il·limitat per decidir què fem amb ells.

divendres, 23 d’octubre del 2009

ELOGI ALS FUSIBLES

Els fusibles són uns dispositius que tenen la funció de protegir el sistema elèctric quan aquest pateix un excés de tensió, per tal d'evitar que es cremin els objectes que estan connectats a ell. El fusible provoca un accident "fictici", per fer que posem atenció a la amenaça real. D'aquesta manera, es crema el fusible i es salva el sistema. Funcionen com una alarma que ens adverteix d'un error greu que pot afectar seriosament a tot el conjunt si no se li presta atenció.

El nostre cos, per no anar més lluny, està ple de "fusibles" que salten quan perceben una amenaça. Quan amenaça l'estrès, per exemple, a uns els salta el "fusible" de l'estómac, provocant acidesa extrema, a altres els salta el "fusible" de l'esquena, provocant una contractura, a altres els salta el "fusible" del cabell, provocant la seva caiguda sobtada ... Es típic llavors prendre un antiàcid, gastar una fortuna en el fisioterapeuta o en un producte anti-caiguda, però sense posar atenció a la causa real que va provocar l'estrès. De res serveix canviar el fusible, si no arreglem el problema que ha causat la sobrecàrrega en el sistema, ja que aquest s'anirà reproduint periòdicament fins que el sistema col·lapsi definitivament.

També salten els fusibles en l'àmbit de les relacions humanes. Una persona que, sense pràcticament conèixer-la, em provoca un rebuig instintiu, potser m'està parlant d'un aspecte de mi mateix que no tinc ben integrat i que veig reflectit en aquella persona com en un mirall. O també quan no faig més que retreure'ls als altres els seus errors en l'amistat, pot tractar-se d'un fusible que em prevén d'un sentit de l'amistat massa centrat en mi mateix. Per descomptat, puc ignorar els fusibles i seguir atribuint el problema als altres, però llavors em perdo una ocasió única de millorar com a amic i com a persona.

Podem aplicar aquest mecanisme també a la vida de l'esperit. Posem un exemple: la sequedat en la vida espiritual no sempre és negativa i pot actuar com un "fusible de la gràcia". Per mitjà d'aquest fusible, Déu em pot estar advertint del risc d'apropiació de l'experiència espiritual. Després d'un temps de consolació, en el qual imperceptiblement començo a sentir-me amb dret a ella, no és estrany que passi un temps de sequedat, en què Déu em convida a desapropiar-me fins i tot de la consolació. Déu ens vol amb poc equipatge al seu costat i, de tant en tant, toca alleugerir la càrrega.

Podria funcionar un sistema sense fusibles? Estrictament, sí podria funcionar, però el risc de deixar el sistema sense protecció és massa elevat. Afortunadament, encara que normalment no els percebem, tenim els fusibles sempre de guàrdia, disposats a complir la seva comesa quan els excessos de tensió posin en perill el nostre sistema.

Llarga vida als fusibles!

divendres, 16 d’octubre del 2009

COBRAMENT A DESTINACIÓ

La primera vegada que vas a estudiar a l'estranger, truques a casa pel sistema de cobrament a destinació. N'hi ha prou amb connectar amb l'operadora, donar-li el número de telèfon i esperar que la mare digui "accepto" quan l'operadora li pregunti: "Pepet demana conferència per cobrament a destinació, accepta la trucada?". És fàcil viure segons el sistema de cobrament a destinació, tens tots els beneficis (de la distància, de la independència, del contacte sense fregament) i cap cost.

Però és possible viure sempre segons aquest sistema? Durant un temps et penses que sí, que no hi ha res de més evident i més fàcil. A més, tothom et convida a viure segons aquest sistema: compra sense pagar, paga sense treballar, treballa sense suar, sua sense patir... El problema és quan et passen la factura, perquè, desenganyem-nos, totes les coses en aquest món s'acaben cobrant i sempre hi ha algú que les acaba pagant.

Volem carreteres i places públiques per cobrament a destinació. Volem estudis universitaris de qualitat per cobrament a destinació. Volem sanitat pública eficaç per cobrament a destinació. Volem que algú faci per nosaltres el "treball brut" en el terreny de la política per cobrament a destinació. Volem gent que tiri del carro de les nostres institucions, el nostre club, la nostra associació de veïns, la nostra parròquia... per cobrament a destinació. Volem tenir fills als quaranta, després d'haver viatjat molt, després d'haver sortit molt per les nits i d'haver-nos realitzat personalment, i encara els volem tenir per cobrament a destinació.

D'acord, seria genial, però no és possible. Quan truquis avui a la mare per veure com està el canari, per desfogar-te del mal dia que has tingut, perquè et faci algunes carantoines d'aquelles que aixequen l'ànim..., no t'oblidis de preguntar-li com li va a ella i de fer-li tu també algunes carantoines de les teves, i no t'oblidis tampoc de dir-li al final: "Mare, t'has fixat que avui no he trucat per cobrament a destinació? Avui la trucada la pago jo".

divendres, 9 d’octubre del 2009

FONS RESERVATS

Hi ha un temps en què penses que les coses són blanques o negres, i que les grans opcions sempre es juguen entre tot o res. Fa vint anys, vaig sentir la urgència de donar-ho tot sense reservar-me res, i amb aquest propòsit vaig marxar al noviciat dels jesuïtes. I aquí estic, vint anys després, descobrint que, encara que el fons és autèntic, les coses no són tan simples ni les dicotomies tan nítides.

Ara que passo dels quaranta anys, vaig caient en el compte de que la diferència capital no és la que hi ha entre tot o res, sinó la que hi ha entre tot i gairebé tot. El problema no és tant el que dones -que pot ser molt i boníssim-, com el que et reserves -encara que sigui poc i insignificant-. És aquest "fons reservat" el que, de cop, et passa factura.

Un reconeix que ha viscut a fons, que s'ha lliurat generosament, que ha donat molt; però, tot i així, per poc honest que sigui amb ell mateix, descobreix com una resta d'insatisfacció encara no exorcitzat, una insubornable sensació que alguna cosa falta, que aquella carta que guarda dissimuladament sota la màniga ha d'entrar també en el joc, si no vol que li quedi fixada a la cara aquest somriure que mostra només la meitat de l'ànima.

I no em refereixo a aquestes reserves legítimes i fins i tot necessàries (si no vol confondre la donació amb l’aniquilació); em refereixo a aquestes reserves mesquines, aquesta xavalla existencial que guardem en una caixa, no com a provisió per a donar-se millor, sinó com a reserva per a no donar-se tant. Em refereixo al nostre temps sagrat, al nostre espai inviolable, a les nostres manies intocables, als nostres secrets irrevelables, als nostres petits vicis inconfessables, i també a les mentides que decidim creure'ns per blindar aquests "fons" de tota ingerència aliena i de tota conversió possible.

És llavors quan caus en el compte de que aquest tipus de reserves són trampes que ens tendim a nosaltres mateixos, com aquell que per por de caure en una trampa petita cau en una altra de més gran. Si algú et diu que als quaranta et desenganyes, no el creguis: no és que et desenganyis, sinó que ja no t'enganyes, que no és el mateix. Per descomptat, un pot seguir enganyat durant quaranta anys més, però no val la pena. Encara som a temps de posar aquesta xavalla existencial sobre la taula i afegir-la a la resta. Poc o molt, això és el que tenim i això és "tot" el que podem oferir. Potser no més, però tampoc menys.