divendres, 29 de juliol del 2011

DE SOBRES

HOMILIA DG-TO-A18 (Mt 14,13-21)

Diu que aquell vespre a la vora del llac eren « uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada. » Els deixebles volien que la gent es dipersés pels poblats a proveir-se de menjar. Els entenc: devien pensar "quina mandra". Però s'ha de tenir en compte que els poblats eren petits i no tenien supermercats.

Si haguessin llegit la Contra d'ahir, haurien conegut la possibilitat d'alimentar-se d'aire, que sempre és molt més econòmic. Però no existia La Vanguàrdia en aquells temps, i la temeritat de la gent no arribava a aquests extrems.

La resposta de Jesús sembla, de totes, la més sensata: « No cal que hi vagin. » Sembla evident: on voleu que vagin ? Ens trobem al llac de Galilea i no a l'Àrea de Guisona ! Segur que en tenim prou, sempre en tenim prou quan ho posem en comú i, generalment, en sobra.

L'últim dia de Colònies acostumem a convidar als pares que vinguin a missa i a dinar abans d'endur-se'n els nens cap a casa. L'altre dia va haver un descuit i els monitors es van quedar sense el dinar: podeu creure que van menjar de les restes de les famílies i encara hauríem recollit « dotze coves plens de les sobres » ? I estic parlant de disset monitors !

L'altre dia un amic no creient em preguntava què afegia Déu a la meva vida. Li deia que l'únic que afegeix Déu a la meva vida és Déu mateix. Sense aquest 'excedent', es pot viure, ser solidari, compromés, intel·ligent, sensible ? Sens dubte. Aleshores ? Aleshores, et falta Déu. Ja, però a mi no em fa falta. És clar, a mi tampoc.

El meu amic no ho entenia perquè, per a ell, Déu és allò que et falta, allò que serveix per omplir el buit; per a ell, Déu significa la carència i no l'excés. Però Déu és, estrictament, el contrari: allò que "no fa falta", allò que "està de més", allò que "sobra", la mesura curulla i sobreabundant, la generositat i el do en estat pur.

Nosaltres hem de fer que no en falti, això per suposat, però només Déu pot fer que en sobri. Si arribéssim a construir una societat plenament justa, màximament respectuosa de la llei al servei del bé comú, on a ningú no li faltés res i ningú no fes ostentació d'allò que no necessita... però no es donés aquest 'excedent', aquest reconeixement agraït del do, aquesta superació inesperada i immerescuda de les nostres mesures... aleshores ens passaria allò de Súmmum ius summa iniuria, és a dir, "máxima justicia, máxima injusticia". Seríem justos, però la insatisfacció ens corsecaria l'ànima.

Jesús ens ensenya a agrair i a celebrar aquest 'excedent' que Déu és. I la comesa de la religió és precisament aquesta... o ho hauria de ser.

divendres, 22 de juliol del 2011

De vacances, sense ordinador ni cobertura.
Torno la setmana vinent si tot va bé.
Us animo a fer vosaltres l'homilia aquesta setmana enviant els vostres comentaris.
Les lectures d'aquest diumenge s'ho valen.

divendres, 15 de juliol del 2011

LA FORÇA DEL BLAT

HOMILIA DG-TO-A16 (Mt 13,24-30)

Recentment, s'ha posat de moda fer apologètica de l'ateisme. Dawkins, Hitchens, Onfray, Puente Ojea, Rodríguez... són alguns dels seus portaveus. Títols com "El espejismo de Dios", "Dios no es bueno", "Probablemente Dios no existe"... s'han convertit en súper-ventes. ¿ N'heu llegit algun ? És entendridor veure com els ateus també necessiten nodrir la seva fe i conjurar els seus dubtes.

M'imagino per un moment que jo no crec en Déu, ¿ d'acord ? ¿ Sabeu quin és per mi el drama insuportable de no creure en Déu ? Que no pots pregar. No pots parlar amb Déu, ni escoltar-lo, ni sentir-te acompanyat per Ell, ni abandonar-te a Ell, ni escridassar-lo, ni gaudir de la seva presència, ni patir la seva absència, ni adorar-lo per sobre de tot, ni confessar el pecat i suplicar misericòrdia... Sincerament, no podria.

¿ Sabeu què diuen els que no creuen ? Que ells no preguen perquè Déu no existeix, perquè no és veritat, perquè és una projecció de no sé quantes coses, perquè més val suportar aquesta veritat que viure enganyat, perquè et sents molt més lliure, perquè és el que fan els adults... El fet és que totes aquestes raons em semblen un miratge quan m'agenollo i prego.

Aleshores penso que no creuen en Déu perquè no poden pregar. I sento una compassió que m'apreta el cor fins a fer-me mal. ¡ Potser no han pregat mai ! ¿ Us ho podeu imaginar ?... ¿ Mai ? Mai de genolls, mai en el silenci, mai amb un salm, mai Isaïes, mai les Benaurances i Jesús a la creu, mai Job clavant el seu clam com una urpa, mai « Senyor meu i Déu meu », mai plorant d'agraïment als seus peus, mai el seu Cos de franc... ¿ Mai ?

Llegeixo les lectures d'avui i de seguida em consolo, perquè « nosaltres no sabem com hem de pregar, però el mateix Esperit intercedeix per nosaltres amb gemecs que no es poden expressar. » (Rm 8,26-27) Ni que sigui a l'últim moment, ni que sigui d'amagat, ni que sigui al límit de les forces, ni que sigui per sorpresa, ni que sigui al llindar d'una alegria inefable... tothom, poc o molt, gemega.

Déu escolta els gemecs del blat, vinguin d'on vinguin, i no abandona el camp als efectes devastadors del jull. Déu espera i confia perquè coneix la força del blat que ell mateix ha plantat, perquè sap que es mantindrà ferm i donarà el seu fruit el dia de la sega. Només aleshores separarà l’un de l’altre. Davant el foc del seu amor, el jull cremarà i el blat es convertirà en pa. Llavors el qui ha cregut ho celebrarà i el qui no, alliberat també del jull, si ho vol, podrà pregar.

divendres, 8 de juliol del 2011

CRISPETES

HOMILIA DG-TO-A15 (Mt 13,1-9)

Si li preguntes a un nen d'on surten les crispetes, tens moltes possibilitats que et digui que surten de la màquina que hi ha a les sales de cinema. I té raó, surten com 'xurros', què dic jo?, els xurros s'havien de fregir i encara prenien el seu temps. Les crispetes rajen en surtidor, incontinents, com instigades pel dimoni. No heu somiat mai que èreu engolits per un tsunami de crispetes ? Els qui netegen les sales de cinema a les hores punta, segur que ho han somiat més d'una vegada.

Doncs bé, en el món que hi ha més enllà de les sales de cinema, el paradigma de les crispetes no serveix per a quasi res, encara que estiguis temptat de creure que serveix per a quasi tot. Les coses veritablement bones i valuoses a la vida no rajen en surtidor només en apretar un botó. Els diners costen de guanyar, els crèdits costen de fiar, el treball costa d'aconseguir, els fills costen de criar, la família costa de mantenir, els exàmens costen de superar, la vocació costa de nodrir, els malalts costen de guarir, els toxicòmans costen de rehabilitar, els atribolats costen de consolar, els ofesos costen de reconciliar.

Costen el que costen, poden costar 30, 60 ó 100, depèn del moment, de la persona, de la prova... però costen alguna cosa: un esforç, un temps, un talent, un amor, una fidelitat, un compromís, una alegria, una constància. I perquè costen, el fruit que donen té un valor: 30, 60, 100, depèn del moment, de la persona i de l'amor que hi ha posat. Sigui com sigui, és un fruit que dura i nodreix molt més que les crispetes.

Quin és el fruit que ha produït en tu la Paraula de Déu? Va, no et facis el ronso, segur que n'ha produït algun, ni que sigui minúscul. Si no fos així no estaries ara mateix llegint aquesta homilia, oi? No busquis coses massa elevades: un passatge que encara et ronda, una homilia que t'ha quedat gravada, la promesa d'un sentit que comences a intuir...

Si hi ha un fruit, per minúscul que sigui, que has après a reconèixer, vol dir que la Paraula de Déu està fecundant el terreny de la teva vida quasi sense que te n'adonis. Aquest fruit 'minúscul' és la senyal de que la llavor ha començat a germinar en tu i que, si tens cura del terreny i li poses molt d'amor, tard o d'hora produirà el seu fruit, 30, 60 ó 100, tant se val, perquè « la paraula que surt dels meus llavis no tornarà infecunda. » (Is 55,11)

Aquesta promesa, encara que costi de creure, té molta més força que la màquina de fer crispetes.

divendres, 1 de juliol del 2011

SENZILLS

HOMILIA DG-TO-A14 (Mt 11,25-30)

Em sento profundament cansat i afeixugat; per això l'evangeli d'aquest diumenge és per a mi com un bàlsam. Estic cansat dels efectes secundaris del tractament, que són com una 'gota malaia'. Els granets i les picors m'acompanyen sempre, com una alarma que es dispara constantment i no pots aturar. A estones em passa que no m'acabo de reconèixer i, tanmateix, sóc ben bé jo, només que desdibuixat o, millor, sota els efectes d'una llum desconeguda.

Per això, ara que començo els Exercicis Espirituals, suplico que entrin en la meva pregària els "senzills". M'encomano a ells. La dona que renta els peus de Jesús amb les seves llàgrimes i els aixuga amb els seus cabells, vull que sigui la meva intercessora. Vull lloar i servir el Senyor com ho va fer ella. ¿Què seria la sanació al costat de veure el món i les persones amb els seus ulls?

Em sento anímicament tan lluny dels "senzills", Senyor. Tinc massa títols, sermons, mèrits, projectes, lloances... per a presentar-me ara buit de tot això. Has deixat que se m'infli massa el currículum i no li has ensenyat prou al meu ego a desinflar-se. No sé lloar-te sense un mínim de mitjans i de prestigi. No sé reverenciar-te sense el mínim de perspectiva que dóna la alçada. No sé servir-te sense guants. No sé somriure sense tenir res a les butxaques. No sé presentar-me com tu, « muntat humilment en un ase, en un pollí, fill de somera. » (Za 9,9-10)

Per això em resulta tan urgent encomanar-me al "senzills" que et coneixen sense utilitzar-te. En aquesta nova etapa de la meva vida, ajuda'm a cedir el pas als altres sense retirar-me, a donar suport, a fer companyia, a vigilar la reraguarda. Ajuda'm a passar a segona línia sense abaixar els braços i rebaixar els ànims. Ajuda'm a servir en silenci, sense afectació. Ajuda'm a no ser una càrrega pels altres, ni motiu de tristesa o causa de penombra. T'ho demano a Tu, Senyor, que no poses els ulls en qualsevol, sinó en « l'humil i abatut que s'estremeix en sentir les teves paraules. » (Is 66,1-2)