divendres, 24 de febrer del 2012

RETALLADES

HOMILIA DG-QR-B01 (Mc 1,12-15)

De tant en tant, arriba un diluvi. En els darrers anys, hem patit un tsunami a Indonèsia, un sisme severíssim a Haití, una catàstrofe nuclear al Japó... Més a prop nostre i salvant les distàncies, estem patint les retallades. Periòdicament, l'univers s'enfurisma i decideix trencar l'ordre còsmic per deixar ben clar qui és aquí el que mana.

Jo m'estimava més quan era Déu qui s'enfurismava i no l'univers, el cosmos o Gaia. Tots aquests són cecs i la seva ira també ho és. Destrueixen sense raó i sense cap finalitat. És una mica el que passa amb les actuals retallades, que semblen cegues i indiscriminades i, el que és pitjor, que ningú sap dir-nos si treurem alguna cosa positiva d'elles. En canvi, quan era Déu qui s'enfurismava, i no la fatalitat o el "sistema capitalista", sortíem sempre de la calamitat amb una promesa renovada: «posaré el meu arc en el núvols com a signe de la meva aliança

Les retallades són un problema, molt seriós en molts casos, revisable en d'altres, però al cap i a la fi, la majoria reconeix que són necessàries. Hi ha molta gent disposada a assumir-les com un mal menor el temps que faci falta, mentre es gesta alguna cosa. El problema rau aquí: s'està gestant alguna cosa?

Va començar fa dies la quaresma, d'acord; dejuni i abstinència, els guardarem; però ens cal intuir, ni que sigui de lluny, la "pasqua" (una nova configuració social, unes noves relacions econòmiques, una nova forma de fer política?) que doni sentit a tot això i per a la qual val la pena anar-s'hi preparant.

A Jesús també li va caure a sobre un "diluvi" carregat de retallades. Al desert, durant quaranta dies, va suportar tots els embats del temptador i va aprendre el valor de la fidelitat «entre els animals ferèstecs i alimentat pels àngels.» Quan l'Esperit ens empeny al desert, no és per dur-nos a un hotelet de cinc estrelles en una haima, sinó per a deixar que Satanàs ho posi tot potes enlaire amb les seves retallades indiscriminades.

Però passa que, de cop, el vent s'atura, la sorra es decanta, el soroll s'apaga... És el silenci: no posar la ment en blanc, sinó allò que queda després que tots els crits, els dolors i les preguntes s'han expressat i, tot d'una, callen. Del desert se'n surt mort, boig o amb una paraula. Jesús va sortir-ne amb aquesta paraula: «Ha arribat l'hora i el regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova.» Quanta sorra, quants crits, quantes temptacions, quant silenci li va caldre? Déu ho sap, però el que és cert és que d'aquesta paraula va viure i per aquesta paraula va donar la vida.

És quaresma, sí, alegreu-vos: l'última paraula a la vida no la tenen les retallades, sinó la Pasqua.

divendres, 17 de febrer del 2012

21 GRAMS

HOMILIA B-TO-07DM (Mc 2,1-12)

«Vingueren a dur-li un paralític. El portaven entre quatre»: quants esforços calen per portar una sola persona fins a Jesús? Per la raó que sigui, la porta d’accés sembla barrada per a molta gent que busca una mà que guareixi i una paraula que salvi. Haurem d’ajudar molts dels nostres contemporanis a arribar fins a Jesús, ni que sigui fent un forat al sostre de l’església.

La iniciativa d’aquells quatre homes no devia fer massa gràcia al propietari de la casa. Un forat al sostre! I m'imagino també la indignació de la bona gent que s'esperava a la porta per veure el Mestre: «A la cua! Com tots! Haver arribat abans!» El criteri per a Jesús no és qui ha arribat abans sinó qui té més necessitat de salvació, una mica com passa a les urgències dels hospitals.

Això sí, el que no s'esperava ningú és la resposta de Jesús: «Fill, els teus pecats et queden perdonats.» Els mestres de la llei van quedar escandalitzats: «com s’atreveix aquest marrec a perdonar pecats?» Però és que el paralític devia quedar, com a poc, desconcertat: «ja està bé que et perdonin els pecats, però el que jo voldria, si no li fa res, és caminar.»

Llavors Jesús, per acabar-ho d'adobar, llança una pregunta que remata tant als decebuts com als escandalitzats: «què és més fàcil, guarir o salvar?» Què és més fàcil, que un pecador sigui reconciliat o bé que un paralític camini?

Michel Foucault deia amb encert que avui en dia «la salut ha ocupat el lloc de la salvació.» La salut del cos, molt més objectiva i més realista que la salut de l’ànima, tan vaporosa. Un cos adult pesa un mínim de cinquanta quilos, mentre l'ànima pesa com a molt 21 grams. Abans, la salvació de l'ànima ens preocupava amb la mateixa obsessió amb què ara ens preocupa la salut del cos. Una obsessió per l'altra.

La resposta a la pregunta de Jesús sembla evident avui dia: és més fàcil salvar que guarir. Salvar no costa res perquè no som culpables de res, mentre que som víctimes de quasi tot. En canvi, guarir... això sí que és objectiu i mesurable.

Però no ens adonem que la trampa està en la pregunta: allò que nosaltres separem, per a Jesús és una mateixa cosa. No hi ha salvació de l'ànima que no tingui un efecte guaridor en el cos, així com no hi ha veritable guarició que no vagi acompanyada, d'alguna manera, d'una salvació: salvats de la por, salvats de la desesperança, salvats del tancament en el nostre propi dolor.

Que un paralític torni a caminar és digne d'agraïment i d'admiració, però que algú se senti salvat provoca un canvi que modifica l'estat del món.

divendres, 10 de febrer del 2012

HO VULL, QUEDA PUR

HOMILIA DG-TO-B06 (Mc 1,40-45)

Antigament, els leprosos havien de cridar: «impur, impur», i estaven obligats a viure sols, en llocs despoblats. Al llarg de la història, tota societat ha inventat les seves quarantenes, per tal d’evitar els contagis i prevenir les epidèmies. No fer-ho semblaria una temeritat. Han estat els empestats, els jueus, els gitanos, els malalts de SIDA, els immigrants sense papers... cada època ha segregat els seus propis "leprosos", imposant-los la campaneta de l’estigma social, relegant-los així als afores de les nostres ciutats.

L’evangeli ens presenta Jesús anant a aquests llocs, cridant: «pur, pur.» Trencant d’aquesta manera la quarantena, Jesús incorre en risc seriós de provocar una epidèmia. Per tal d'evitar-ho, mana al leprós de no dir-ho a ningú i d’anar de seguida a regularitzar la seva purificació davant les instàncies pertinents. Però el leprós no en fa cas i l’epidèmia s’estén com la pólvora. 

Conseqüències? Jesús, després de purificar el leprós, es converteix ell mateix en un impur, «sense poder entrar manifestament als pobles, havia de quedar-se fora, en llocs despoblats.» No es pot tocar un impur, impunement. Si t’acostes als impurs i els toques, t’arrisques al contagi; passes a compartir la impuresa de l’altre, la seva impotència, el seu arraconament.

No tot amor gosa anar tan lluny, no tot amor és com aquest amor de Jesús que trenca quarantenes i s’arrisca al contagi. A partir de Jesús, no hi ha «inflors, crostes o erupcions a la pell» (segons la descripció de la lepra que fa el llibre del Levític) que ens puguin separar de l’amor de Déu. Jesús és el principal culpable que aquest amor se t'enganxi d'aquesta manera i sigui tan contagiós. I no parlo de coses que va fer Jesús i mai més no han tornat a passar, parlo de coses que succeeixen avui mateix entre nosaltres.

Només així s'explica la vida d'algunes persones, com ara la de Grégoire Ahongbonon, que va aparèixer fa uns dies a La Contra de La Vanguardia, així com al diari ARA. Però el que jo no havia vist encara és un documental de Carles Caparrós sobre aquest personatge, «Els oblidats dels oblidats», i vaig quedar ja no impactat, sinó literalment enlluernat. Hi surten les mateixes coses que diu Jesús i amb la mateixa autoritat: els endimoniats encadenats i l'escuma per la boca i la mateixa segregació social i la mateixa gosadia de l'amor que s'arrisca a trencar les barreres i tocar els impurs i cridar ben fort, perquè tothom se n'assabenti: «Ho vull, queda pur.»

Fins que no entens que aquell xicot que porta set anys encadenat a un piló de formigó, dins d'una habitació tancada, és el teu germà... Fins que no t'adones que aquella dona que porta tota la vida clavada a un parell de fustes en forma de creu i que no se sosté sobre les seves cames, no és només una pobre malalta, sinó la teva pròpia mare. Fins que no comprens que la persona que està encadenada d'aquesta manera ets tu mateix i el teu germà i el teu pare i no veus que és la humanitat sencera que està encadenada en aquell malalt, no entens res de res i per això, com a mi, el seu mal encara et queda lluny i se't fa suportable.

Fins que no veus allò mateix que ha vist la gent com Gregoire, no entens el que sentia Jesús quan tocava els impurs i quan curava els malalts, i no entens la urgència amb què ho feia i d'on treia ell les forces per estimar tant. Jesús va ressuscitar després de mort, però va viure des del primer dia com un ressuscitat, com algú a qui li va la vida en tot allò que diu i en tot allò que fa.

divendres, 3 de febrer del 2012

LA SOGRA DE SIMÓ

HOMILIA DG-TO-B05 (Mc 1,29-39)

Josep Rius Camps és un estudiós de la Bíblia amb quasi tanta erudició com imaginació. Algunes de les seves acrobàcies exegètiques provoquen vertigen però certament són oxigenants. En voleu una, d'acrobàcia? Segons el mestre Rius Camps, la sogra de Simó estava «prostrada per la febre nacionalista» (jueva, s'entén) i representa «l'agitació de signe nacionalista que afectava exclusivament el cercle de Simó i li impedia de posar-se al servei del regne.» Versemblant sí que ho és, però no vull pensar què en faria Jiménez Losantos d'aquesta perla exegètica, veient el suc que ha tret de la fallida de Spanair.

Posats a fer acrobàcies jo me'n permeto una altra. Voleu saber de quin tipus de febre es tracta? Ho teniu a la primera lectura del llibre Job: la febre són «les nits en blanc», quan no pots evitar el neguit que et furga «del vespre a la matinada.» La febre és sentir que la vida «no és sinó un respir» que de cop s'accelera i no hi ha manera d'aturar-la, i quanta més força fas per retenir-la, més se t'escapa.

Si el sentit de la vida, almenys per un cristià, és "donar-se" (sempre que això no sigui una manera de desentendre's d'un mateix amb l'excusa dels altres), aleshores la febre és quan, per por a perdre't, et tanques en tu mateix i et converteixes en un garrepa del teu temps, dels teus mèrits, de la teva imatge. La prova definitiva de la fe no és si tens prou arguments per justificar-la o si ets més progre o més carca, sinó si estàs disposat a «perdre la vida per mi i per l'Evangeli» com a única manera de recobrar-la.

La febre no et passa fins que no entens d'una vegada, per obra de la gràcia, que per molt que t'ho proposis i et facis l'heroi, no pots donar res que no hagis rebut abans d'un altre. Aquest és el "secret" de Jesús: després de passar tota la jornada guarint gent enfebrada i alliberant endimoniats, «quan encara era fosc, se n'anà en un lloc solitari i es quedà pregant.» M'atreveixo a pensar que és en la pregària on Jesús va aprendre del Pare que la vida que hem rebut, per molt fugaç que sigui, és per als altres.

Job tenia raó: «la vida és un respir», sí, però és un respir que si el retens, et mata.