divendres, 31 de desembre del 2010

UNA ESTRELLA

HOMILIA EPIFANIA DEL SENYOR (Mt 2,1-12)

Els tres savis d'Orient van arribar a Jerusalem guiats per una estrella que els atreïa amb més força que totes les altres. Per a mi, que sóc un ignorant de les estrelles i no les estimo especialment, totes em semblen iguals. Però ells eren astrònoms i l'amor del seu ofici els feia perfectament capaços de distingir-ne una entre totes les altres. Això és el que fa l'amor: separa una estrella entre totes les altres.

Per què, en un mateix grup, un decideix aixecar-se a les sis de la matinada per anar a veure la sortida del sol, mentre l'altre prefereix no aixecar-se? És que potser l'un té més son que l'altre? Tots dos han anat a dormir a la mateixa hora. És que potser l'un no té tanta força de voluntat com l'altre? Depenent de quina fos la proposta, l'altre s'aixecaria a les quatre de la matinada si fes falta. Què és el que fa, doncs, la diferència? Doncs que un estima les sortides del sol i l'altre no les estima el suficient encara. Un ha après a distingir una estrella entre totes les altres.

Què és el que fa que un jove rebi el sagrament de la confirmació com si hi hagués un abans i un després; mentre un altre ho fa preocupat per si li fa conjunt el pentinat amb la camisa? Per què un és capaç de passar-se tota una tarda jugant amb un nen hiperactiu; mentre un altre desisteix a la segona pregunta insistent que li fa perquè no l'aguanta? Com és que un comença a pensar quinze dies abans en el regal que li farà a la parella i en la cara que posarà quan l'obri; mentre l'altre no se'n recorda que havien quedat per sopar, precisament, aquella mateixa tarda?

Serà que un és més presumit que l'altre? Serà, potser, que un és més pacient que l'altre? Serà, encara, que un és més detallista que l'altre? Tot això influeix, però no és la raó que fa la diferència, us ho asseguro. La raó que fa la diferència és l'amor. Un estima; mentre l'altre no estima el suficient encara. Un estima Déu i s'abandona al desig d'estimar-lo més cada vegada. Un estima aquell nen insuportable i el seu amor el fa suportable. Un estima la parella i la seva alegria més que tota altra cobejança. En definitiva, un estima amb aquell amor que fa distingir una estrella de totes les altres.

Ser cristià és distingir l'estrella de Jesús entre totes les altres i estar disposat a seguir-la fins als confins de la terra si fa falta. Aquesta és la diferència entre l'un i l'altre: no la paciència, la perfecció moral, la ideologia, la prestància o el detallisme... al cap i a la fi cada persona és un món i, en ell mateix, no hi ha un patró millor que un altre. El que fa la diferència és l'amor i la força que la seva estrella exerceix en nosaltres.

divendres, 24 de desembre del 2010

MIRA'T EL MELIC

HOMILIA FS-NADAL DEL SENYOR (Jn 1,1-18)

Et convido que et miris el melic.
Fixa en ell la teva vista...
Què hi veus?
Narcissisme, petites pors, algun complex?
Ara no es tracta de contemplar això... que és Nadal!
De qui et parla avui el teu melic?
De la teva mare potser?
Has pensat que és l´única part del teu cos que li va pertànyer també a ella?
De qui era, si no, el cordó umbilical abans que el tallessin?
Teu o de la teva mare?
És pel melic que et va arribar la vida i l'herència.
Gràcies al melic et pots considerar descendència d'algú.

Jesús també va tenir un melic.
El va compartir amb Maria... que havia compartit el seu abans amb Anna...
Pel melic li va arribar a Jesús l'ascendència de David, de Jacob, d'Isaac, d'Abraham...d'Adam
Tota una història i un Déu barrejat en ella.
Un Déu que ell va aprendre a anomenar Pare, com fan els infants amb el seu progenitor, com a signe d'agraïment per haver-los donat un melic.
A diferència d'Adam, que va nèixer del fang, Jesús va néixer de la carn, de la carn de Maria verge,
de les seves entranyes humanes i del seu melic.
Adam no tenia melic, l'únic entre els homes que no l'ha tingut, junt amb Eva.
Ells són pare i mare de la incomptable cadena de melics que relliga la humanitat amb el seu origen.
Tenim diferent color, diferent sexe, diferent caràcter, diferent ideologia... però tots tenim melic.
Quan dubtis del teu germà i li vulguis mal, mira el seu melic; no el teu, sinó el seu... i el tornaràs a reconèixer... i et tornaràs a reconèixer tu mateix.
Tots ens reconeixem en el melic de l'altre.

Jesús té un melic, fruit del nus que devia fer una humil pastora anònima després de tallar d'un cop sec de navalla el cordó umbilical de Jesús i de Maria, aquella freda nit d'hivern.
Els savis d'Orient van reconèixer la saviesa de Déu en aquell nen amb el melic encara tendre.
Els àngels van cantar la glòria de Déu capaç d'entrar en la història dels homes, no només a través de la paraula, sinó a través d'un melic.
Els pastors van adorar aquell que sanaria les ferides de les persones fins arribar al més íntim del seu melic.
Maria callava en veure que Déu mateix s'agenollava davant d'aquell infant que havia sortit miraculosament del seu melic.
A través del melic de Jesús ha passat Déu i ha vingut a nosaltres.
Jesús és el melic de Déu i en ell ens podem reconèixer tots, sobretot si ens hem perdut o no sabem encara què és el que estem veritablement buscant.
Acostem-nos al pessebre i contemplem el melic de l'Infant com si fos el melic del món, com si fos el melic de Déu.
Pots tornar a mirar ara el teu melic. Què hi veus?

divendres, 17 de desembre del 2010

NECESSITEM UN SENYAL

HOMILIA DG-AD-A04 (Mt 1, 18-24)

"La noia tindrà un fill i li posarà Emmanuel". Aquest és el senyal que Déu, per fi, ens ha donat. Ara bé, nosaltres l'hem de voler rebre.

Arriba un temps en què parlar de Déu i dels seus senyals comença a ser inintel·ligible per a la majoria de la gent. I potser farem com Josep i voldrem desfer en secret el contracte: "prou d’ensurts i de senyals extrafolàries". O potser, com Acaz, no gosarem demanar cap senyal, amb l'excusa de que "no vull temptar el Senyor", quan, de fet, el que no vull és que el Senyor m'incomodi amb els seus senyals.

I começarem a repetir el de sempre, sense esma ni convicció, cada cop més aigualit, conservant només el que el nostre món pot entendre sense esforç, com a cosa natural. En comptes de parlar de Déu, parlarem només de pau, de solidaritat, d'ecologia, ah, i de lo malament que està l'Església. I Déu se'ns anirà fent, primer de tot, evident, després, intranscendent i, finalment, prescindible.

Venen temps d'exili i necessitarem més que mai un senyal prodigiós de la part de Déu. Més que mai quedarà palesa la nostra feblesa i la necessitat del seu sosteniment. Més que mai, serà cert el missatge que Déu li va donar a Acaz abans de donar-li el senyal: "D'aquí a seixanta-cinc anys, Efraïm no existirà com a poble", i afegeix el profeta: "Si no us deixeu sostenir, no tindreu fe".

Aquest Advent em prenc molt seriosament aquest advertiment, però sense cap angoixa. Estic absolutament convençut que, en aquest exili, quedarà una resta fidel. Una resta que, com Josep, escoltarà en somnis la veu de l'àngel i acollirà Maria gràvida del Messies. Una resta que, com Acaz, malgrat les reticències inicials, acabarà acollint el senyal de l'Emmanuel i el propagarà, de nou, als quatre vents.

divendres, 10 de desembre del 2010

WAKA WAKA

HOMILIA DG-AD-A03 (Mt 11,2-11)

Uns esperaven que Shakira, marcant amb els malucs el ritme del "waka waka", els pujaria els ànims tant o més que les ganes de ballar.

Uns altres esperaven que Julien Assange, el fundador de Wikileaks, la web que s'ha dedicat a escampar per la xarxa milers de documents secrets del més alt nivell polític i diplomàtic, els obrís l'accès universal i gratuït, ja no a la informació - que està sotmesa a qui la paga -, sinó a la veritat.

Altres esperaven que Guardiola alliberés el futbol dels mercenaris a sou, de les barreres de sis homes al darrera, del menyspreu de la cantera i dels davanters que no ajuden en defensa.

Altres esperaven que l'Església fos com un partit polític amb la meva ideologia particular, on tots pensessin com jo i els dolents estiguessin clarament a fora.

Les nostres esperances no són mai del tot frustrades, però mai tampoc del tot satisfetes. Sempre hi ha com un remanent que queda per cobrir, un reste expectant, una gana per saciar. Joan n'havia vist uns quants de pretesos messies: d'una banda pensava que sí, però de l'altra alguna cosa li deia que no. Per això, de la presó estant, envia uns deixebles per preguntar-li a Jesús si ell era el qui havia de venir o si havien de seguir esperant-ne un altre.

Quan tens molt clar el que esperes no et conformes amb succedanis. A mi em passa que vaig a comprar-me un jersei, amb una idea molt clara del que hauria de ser, i no paro fins que aconsegueixo exactament allò que buscava. Sóc capaç de descartar-ne molts, fins i tot sóc capaç de no comprar-me'n cap, a no ser que trobi exactament aquell jersei.

Doncs bé, si això ens passa amb el jerseis, com no ens hauria de passar molt més amb el Messies? Abans no trobem el veritable, n'haurem de descartar molts de falsos messies. Abans de reconéixer quins són els seus signes precursors, ens haurem d'empassar moltes aparences i moltes vies intermitges que no ens porten a Ell.

Per això tenim a Joan Baptista, bàsicament per dues raons. Primer, perquè no ens equivoquem de messies i aprenguem a distingir entre un succedani i l'original, per molt que ballin al ritme del waka waka. Segon, perquè no ens desanimem malgrat totes les falses alarmes i no rebaixem el temps i la qualitat de la nostra expectativa messiànica.

Ni el nostre partit polític, ni el nostre músic preferit, ni el líder humà que més ens atreu... no són el messies. Com a molt són veus que s'ajunten a la veu del precursor que crida en el desert, aquella veu que ens diu que estem fets per a molt més, que les ombres no són la realitat definitiva de les nostres vides, que hi ha encara una oportunitat per a la conversió...

Em refereixo a aquella veu que ens diu que, en algun lloc, no massa lluny, algú ha vingut ja i ens està esperant perquè l'ajudem a fer allò que és propi del Messies: «que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin purs, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, que els desvalguts sentin l'anunci de la bona nova i que els qui no s'escandalitzen d'ell siguin feliços».

Sense trampes, sense rebaixes, sense efectes especials, sense impostures... Jesús és el Messies i fa temps que t'està esperant a tu, amb tant waka waka com vulguis.

divendres, 3 de desembre del 2010

BAPTISME DE FOC

HOMILIA DG-AD-A02 (Mt 3,1-12)

Joan no és Jesús, ben cert. La predicació de l'un i de l'altre difereixen en el contingut i en el to. Joan té un verb afilat, com una destral ran de la soca de l'arbre, remou la consciència, sotraga l'ànima, com les aigües d'un diluvi. Joan amenaça amb el judici que s'acosta; no convida a la conversió, la força. Joan anomena "cria d'escurçons" els qui es converteixen només per figurar.

Jesús, en canvi, no té un verb afilat, sinó directament incendiari, com un foc que devora la hipocresia dels benpensants. Jesús no apel·la a l'aigua, sinó a la fornal ardent, on hi haurà "el plor i el cruixit de dents". Jesús, a més d'anomenar "cria d'escurçons" aquells que aparenten més del que són, també els anomena "serps" i "guies cecs" i "sepulcres emblanquinats". El seu repertori és molt més ric, en aquest sentit. Jesús no anuncia el judici: l'inaugura.

Portem uns quants anys predicant l'amor sense ira, la misericòrdia sense judici, la redempció sense necessitat de conversió. El fet que abans es prediqués massa la ira sense amor, el judici sense misericòrdia i la conversió sense cap garantia de redempció, no impedeix que ara patim l'abús de l'efecte contrari: Déu ens estima tant, Jesús és tan dolç, el Regne és tant de bon rotllo... que al final tant n'hi fa que ens convertim o no, que estimem més o menys, que siguem seguidors de Crist o de Cristiano Ronaldo.

Hem apagat el foc de l'Esperit Sant i l'hem convertit en una espelma aromàtica. La ira, el judici, la conversió no són per fer por o per culpabilitzar el personal: són el revers de l'amor de Déu, la seva marca quan et situes a l'altra riba: a la riba de la injustícia, la mentida i la violència contra l'amor... I no hi són perquè et culpabilitzis malaltissament, sinó perquè et decideixis a canviar de riba, perquè deixis d'especul·lar amb la teva vida i t'avinguis a passar, amb una joia indescriptible a l'ànima, pel baptisme de foc de l'Esperit.

No és que jo vulgui fer ara de piròman destraler, mirant d'invocar des de la trona el Déu dels exèrcits, els turments i les calaveres. És nadal, no la fi del món. Però jo sento la necessitat de sortir aquest nadal al desert, d'allunyar-me una mica del vidre i el neó, per entrar de nou en contacte amb la sorra i la palla. Joan Baptista segueix predicant, a l'altra banda de les muralles de les nostres ciutats il·luminades: « Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres.»

I no ho diu pels altres; ho diu per mi.

divendres, 26 de novembre del 2010

TEMPS DE DESCOMPTE

HOMILIA DG-AD-A01 (Mt 24,37-44)

Amb el primer diumenge d'Advent comença l'any litúrgic. No deixa de ser sorprenent que en començar el temps litúrgic, els textos bíblics ens parlin del final del temps. En què quedem: comencem o acabem? Hem d'entendre una cosa, fonamental al meu parer, si volem treure'n l'entrellat de tot plegat: així com el naixement d'un fill és un punt d'inflexió en la vida d'una parella, el naixement del Messies és un punt d'inflexió en la vida de la humanitat. El temps ha patit una contracció, exactament com quan una dona està a punt de parir.

Posem un altre exemple, per veure si ens entenem: quan et comuniquen que tens una "malaltia incurable", de cop, el temps de la teva vida pateix una contracció: el principi és el final i el final és el principi, dit d'una altra manera, avui és demà i demà és avui. Oi que ara queda més clar? Doncs això mateix és el que passa amb el nostre temps després de la vinguda del Messies: els cristians vivim en el temps com si ja se'ns hagués esgotat el temps, com si cada instant fos el definitiu, com si la salvació fos la veritat decisiva de les nostres vides, com si l'amor hagués ja vençut la mort.

Quan diem allò de «no deixis per a demà el que puguis fer avui», o bé allò de «viu a fons el present»... què estem dient? Per a molts, no és més que un eslògan hedonista com tants d'altres que prometen molt, però no donen gaire; diríem, una mena d'incentiu per convidar-te a fer allò que no has pogut fer encara: anar a Caldea, tirar-te en paracaigudes, beure't una ampolla de champagne francès per esmorzar... què sé jo. Un cop ho has fet, segueixes estant tan buit, o tan ple, com ho estaves abans; i el problema del demà et segueix assetjant avui.

Per a d'altres, en canvi, aquests eslògans són un recordatori de què el temps no és una suma indefinida d'instants més o menys intensos; sinó el temps propici per a la conversió i l'agraïment, l'oportunitat de desviar la mirada del nostre melic per descobrir Déu i els altres, l'ocasió per a deixar de queixar-me del poc que em deuen i començar a agrair el molt que he rebut...

Si seguim amb els exemples: un partit de futbol dura noranta minuts, més el temps de descompte. Solen ser de dos a cinc minuts, depenent de les interrupcions que hi ha hagut durant el temps oficial de joc. No pocs partits s'han guanyat o perdut en el temps de descompte. El temps de descompte és com una contracció dels noranta minuts precedents i, en ells, es concentra l'oportunitat de tot el partit: guanyar o perdre. És com una pròrroga que concedeix l'àrbitre quan el temps s'ha esgotat i abans no soni el xiulet final.

Aquesta pròrroga és el temps que Déu ens regala per a la conversió i l'agraïment. Però, volem la pròrroga? Realment la volem? Quina conversió i quin agraïment sortiran de la nostra vida si Déu ens la concedeix? Doncs bé, resulta que Déu ja ens ha concedit la pròrroga: tota la nostra vida és una pròrroga, tota la nostra vida és un temps regalat per a la conversió i l'agraïment.

Doncs això, vivim en temps de descompte i ja n'hi ha prou de tirar pilotes a la grada.

divendres, 19 de novembre del 2010

SALVA'T A TU MATEIX

HOMILIA DG-TO-C34 (Lc 23,35-43)

Quina és la característica principal de l'home creat a imatge i semblança de Prometeu, és a dir, de l'ideal de l'home contemporani? Doncs, la capacitat de salvar-se a si mateix. L'home, emancipat per fi de la tirania de la religió, pren consciència de la seva dignitat i es fa amo i senyor del seu destí. Ara ja no espera cap salvació que li vingui de fora o de més amunt; l'home adult es salva a si mateix fent us de la seva determinació sobirana.

Mireu, quan llegeixo Feuerbach, Marx, Freud... amb el seu optimisme antropològic, amb aquella confiança plena en la raó humana, amb aquella perspicàcia d'haver descobert, per fi!, que Déu no és més que una projecció de les essències i les carències humanes... penso: buf, voleu dir que calia anar tan lluny per arribar tan a prop? Quan medito totes aquestes conquestes de l'enginy humà, sens dubte tan meritòries, i les poso al costat de l'Evangeli, se'm queden tan petites... Què poc contemporani em sento en aquest sentit! Doctor, què m'està passant? És molt greu?

Salvar-me jo mateix? Però com? Prenent consciència de la meva omnipotència? Desenmascarant els meus traumes infantils? Reconeixent les meves alienacions? Tot això ajuda, no dic que no, i quan més millor... però d'aquí a salvar-me a mi mateix hi ha un abisme. Ho sento, però dir el contrari em sembla d'una ingenuïtat aclaparadora, inconcebible en algú que s'hagi acostat ni que sigui una mica al vestíbul de l'infern. Un infern, no creat per Déu (ja ens agradaria!), sinó pels homes i per la força del seu pecat, el meu pecat.

Qui escoltarà el clam dels qui jeuen a l'abisme? Qui els salvarà? Qui els treurà a fora? A mi que em registrin. I pel que jo sé, ja poden anar registrant també a Feuerbach, Marx, Freud... i a tots els altres emancipadors i pseudosalvadors de l'home contemporani. Només Déu pot treure de l'abisme, a nosaltres, pobres pecadors, però també a Jesús, que va compartir totes les conseqüències del ser home com nosaltres, tret del pecat.

Els impius que es burlaven de Jesús crucificat, dient-li que baixés de la creu, eren la caricatura "avant la lettre" de l'home contemporani, no ho veieu? Per a ells, Déu, o bé era l’aval del poder humà, o no era Déu; o bé era la sacralització de la força humana, o no era Déu. Per tant, si Déu era amb Jesús, ho hauria de demostrar baixant-lo de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que ells pensaven.

Però, i si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que s'alliberés dels seus claus i em deixés a mi penjat? I si m'alliberés a mi dels meus claus i res més, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

Però cal anar encara més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

La salvació és reconéixer en el Crucificat l’amor i la seva mirada. La salvació és poder dir, com el bon lladre: «he vist l’amor crucificat», l’amor estimant enmig l’absència total d’amor, l’amor estimant a aquell que mata l’amor, l’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor que venç la por, l’amor més poderós que la mort, l’amor sobirà, l’amor que regna sobre tot i sobre tots... l'amor rei de l'univers.

La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta. Per això, i només per això, puc dir amb tota la raó que Ell m'ha salvat, sí, a mi, que no podia de cap de les maneres salvar-me a mi mateix.

divendres, 12 de novembre del 2010

EN BLANC

HOMILIA DG-TO-C33 (Lc 21,5-19)

Ja ha començat la campanya electoral. Diuen que força gent votarà en blanc perquè "els polítics són tots corruptes", o perquè "no hi ha cap que se salvi", o perquè "no em sento representat per cap partit". Fins i tot, ha sortit un partit polític ("Ciudadanos en blanco") que pretén que computi el vot en blanc en forma d'escons buits en el Parlament. La intenció sembla pura; però per poc que llegeixis la lletra menuda del seu programa, t'adonaràs que al darrera hi ha també una ideologia ambigua i imperfecta com totes les altres.

La política, com totes les coses que toquen la realitat de les persones i de la societat, és imperfecta i ambigua. No hi ha polítics perfectes, com ni tu ni jo no som perfectes. Tenim els polítics que mereixem i, si no t'agraden, fica't tu en política i fes-ho millor que ells. Preferiries un Parlament buit? No m'ho crec. Vaig estar a Albània en un moment de la seva història en què el Parlament no funcionava i, creu-me, allò era terrible: imperava la llei de les màfies i la situació social era depriment.

Passa semblant amb l'Església. Hi ha molta gent que vota en blanc perquè l'Església no és com hauria de ser; perquè és tan diferent a com la pinten els evangelis i a com Jesús la va imaginar. Bé, i què imaginaves? Estàs segur que la teva vida és com la pinten els evangelis o com Jesús la va imaginar? Tenim dret a la decepció i al desencís, però hem d'anar en compte que no es converteixi en un estat d'ànim crònic i irreversible. No podem viure instal·lats en la "moció a la totalitat".

A uns no els agrada que el Papa sigui cap d'estat, a d'altres els escandalitza el paper de la dona en l'Església, altres voldrien que l'Església fos més democràtica en les formes i més conciliadora amb la modernitat... Però també hi ha descontents en l'altre extrem, no us penseu: voldrien que tots els capellans anessin vestits de capellà, que el presbiteri fos inexpugnable a gent no ordenada, que la litúrgia fos íntegrament en llatí i d'esquenes al poble... La immensa diversitat que es mou entre els dos extrems és l'Església i es manté unida gràcies a l'Esperit que l'acompanya en el seu pelegrinatge per la història, malgrat les seves divergències i ambigüitats. No et demano que t'ho empassis tot i que no tinguis la teva manera de pensar; et demano que tinguis paciència i que perseveris malgrat les coses sembli que no van sempre tal com tu voldries.

Potser voldríem una Església purament espiritual, sense tara ni contradiccions... però Déu no, Déu l'ha volguda de carn i ossos, feta d'homes i dones, encarnada en la història. Déu s'ha arriscat i ha pres forma en la "carn" d'un home com nosaltres. No ens ha tret del món, ficant-nos en una mena de bombolla esterilitzada, sinó que ens ha salvat del pecat i ens ha enviat al món perquè li anunciem aquesta salvació. Ser cristià és embrutar-se de món, és estimar-lo fins que faci mal, tal com Déu mateix ha fet en Jesucrist. Perquè només es pot salvar allò que s'ha estimat primer.

Com a ciutadans i com a cristians estem massa mal acostumats a donar la culpa de tot als qui estan a dalt, als polítics, als bisbes, als qui manen... El vot en blanc pot ser una coartada perfecte per treure'ns nosaltres les puces del damunt. Em pregunto, aleshores, si no hem promogut un cristianisme massa "blanc", massa purità i angelical, que espera que l'Església sigui perfecte per dignar-se a concedir-li el seu "vot", igual com passa amb la política.

Les coses d'aquest món, i l'Església és una d'elles, són sempre imperfectes i ambigües. Fins que no ens reconciliem amb el fet que el món és imperfecte, no el podrem millorar. Fins que no ens reconciliem amb les nostres pròpies imperfeccions, no podrem créixer i fer-nos més persones. Fins que no ens reconciliem amb la realitat i la història de la nostra Església, no la podrem transformar.

Aquest món passa, nosaltres passem, la nostra Església passarà... només les seves paraules romanen per sempre, i l'amor infinit amb què Ell les ha pronunciades. Mentrestant, anem a votar i embrutem-nos per aquest món i aquesta Església nostra que tant estimem.

divendres, 5 de novembre del 2010

CREC EN LA RESURRECCIÓ DELS MORTS

HOMILIA DG-TO-C32 (Lc 20,27-38)

M'agrada llegir "la Contra" de la Vanguardia. Per deformació professional, sempre busco què diu la persona de les seves creences. El ventall és infinit. Alguns diuen que són ateus i punt, però la majoria afirmen creure en alguna cosa. Alguns creuen en la vida, altres en l'home, altres en la solidaritat, altres en la naturalesa, altres en la bondat humana. I jo, en què crec?

Començo millor per dir en què no crec. Pròpiament, no crec ni en l'home (en general? en quin d'ells?), ni en la bondat humana (què passa amb la maldat?), ni en la vida (la del peix gran menjant-se al peix petit?), ni, per suposat, en la naturalesa (quina bestiesa!). Hi ha moltes coses en aquest món que admiro, que suscric, que hi dono suport, que estimo..., però això no vol dir que "cregui" en elles.

Per a mi, creure és quelcom fort: creure és esperar (Lluís Llach no tenia raó), creure és posar-hi la darrera confiança, creure és saber amb tota certesa que no pot fallar... Segons aquest sentit del creure, l'home, o creu en Déu o, pròpiament, no creu.

I jo, en què crec? Crec en un Déu que ressuscita els morts. Crec que Déu és l'Amor que resisteix, sense espasa ni armadura, l'embat terrible de la mort. Crec que Déu és el vindicador dels justos, el protector dels innocents, el salvador de tots els sacrificats de la història, el qui rescata la víctima de la violència del botxí.

Crec que Déu eixugarà totes les llàgrimes i embenarà totes les ferides, totes, sense deixar-ne ni una, per petita que sigui, i mira que són moltíssimes! Crec que Déu ja ho està fent tot això, per mitjà de tots aquells que ho creuen i ho posen en pràctica. No aquells que diuen creure-ho, però no ho posen en pràctica, que quedi clar, perquè no es creu amb la boca, solament, sinó, sobretot, amb el cor i amb les mans.

No crec, doncs, que la resurrecció sigui una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. Això fa riure! No crec de cap manera, que la resurrecció sigui una mena d'expansió de la consciència o una mena de salt a un nivell de consciència superior, però sense el pes feixuc de la carn. Això fa riure! No crec en un Déu com una mena d'amor universal sense costures, que tot ho engulleix, transfonterer, transconfessional i transoceànic. Això fa riure!

A la primera lectura, els botxins dels 7 germans riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. D’on els ve aquest coratge? Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, què és la vida, sinó una "passió inútil", oi?

El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó la fe en la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres certeses del revés i ens dóna una passió per viure.

I tu, en què creus?

divendres, 29 d’octubre del 2010

DALT D'UN ARBRE

HOMILIA DG-TO-C31 (Lc 19,1-10)

Si vull veure Jesús m'he d'enfilar a un arbre. Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... A més, l’ambient general és més aviat un obstacle, has passar per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal. Et convido a pensar quin pot ser el teu arbre.

Primer de tot, l’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar. El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs.

Segon, he de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta. És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de tantes maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.

Tercer, si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta ànima.

divendres, 22 d’octubre del 2010

EL COMPLIDOR I EL PECADOR

HOMILIA DG-TO-C30 (Lc 18,9-14)

Torno a recuperar una homilia antiga.

Dos homes van pujar al temple a pregar: l'un era complidor i l'altre pecador. El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo. -
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack! -
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries. -
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer. -
Per cert, entre tu i jo, hem d'arreglar el tema de l'Església, però ja.
La mala premsa que té, no te n'adones?
Capellans pederastes, bisbes ultramontans, riqueses vaticanes...
Necessitem gent, com jo, que visqui la puresa original de l'evangeli.
- Realment, sóc un desastre! -
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina que de la resta ja me n'encarrego jo. Ja saps que el teu Regne està en bones mans.
- Què faria jo sense la gent com tu? -

Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te, estic tan buit:
ni una bona acció, sóc massa covard;
ni una bona paraula, estic massa trist;
ni un bon pensament, estic massa abatut.
- Dóna-me’ls! -
Però, què et puc donar?
Les ganes de que acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls! -
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls! -
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls! -
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls! -
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls! -
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne del Cel! -

divendres, 15 d’octubre del 2010

QUANT COSTA LA VISITA DEL PAPA?

M'haureu de perdonar, però avui en comptes de l'homilia deixeu-me que publiqui un comentari ad hoc sobre un tema d'actualitat que ens afecta a tots i a mi personalment: la visita del Papa. No me n'he pogut estar.

Sembla increible, però la pregunta que encapçala l'article és la qüestió que major interès ha suscitat fins ara la visita del Papa a Barcelona. Tothom sembla preocupadíssim i fins el més pintat té algun suggeriment genial al respecte. Doncs jo proposo que l'Església tregui pit i, en comptes de demanar perdó, s'atreveixi amb la gestió econòmica de l'esdeveniment. També jo m'atreveixo a fer la meva aportació i proposo el següent pla d'explotació econòmica de la visita papal.

El paquet més important és sens dubte el dels drets televisius. TV3 emetrà el senyal a no sé quantes cadenes de televisió, perquè sigui captada per cent cinquanta milions de persones. Sí, heu sentit bé, ho repeteixo en xifres: 150.000.000 de persones. No cal ser molt astut per adonar-se que això són molts calers. L'Església hauria de contractar un dels més aguerrits intermediaris, perquè no li prenguin el pèl en la negociació. Què tal en Mino Rahiola?

Per descomptat, s'implementaria un impost en concepte de venda de souvenirs. En alguns casos, no seria un impost sinó directament una multa, per atemptar contra el més elemental bon gust. Sense oblidar aquells que volen treure un profit llogant la terrassa o el terrat amb vistes a la Sagrada Família. No seria exagerat gravar-los amb un 18% del lloguer, com l'IVA, perquè la visita del Papa serà aquell dia, sens dubte, el gran Valor Afegit de les seves tribunes.

També cotitzarien, és clar, tots els grups antipapistes que aprofitaran la visita per manifestar públicament els seus idearis, ja que obtindran un altaveu immillorable per donar a conèixer al món les seves reivindicacions. Inclouríem en aquest grup, per afinitat, tota la corrua de vàndals professionals que, ben segur, no desaprofitaran l'ocasió per cremar algun container, amparats darrera pancartes impecablement antisistema. Proposo que una bona part d'aquesta quota "altercadista" reverteixi directament en els pobres Mossos que ben merescut ho tenen.

Ah, i per descomptat res de demanar als fidels una aportació especial. Per una vegada, que els fidels no paguin res, que gaudeixin i punt, que ho tenen més que merescut. La pregunta aleshores no serà ja quan costa la visita del Papa, sinó què farà l'Església amb tots els diners recaptats? Si la pregunta és interessant, la resposta ho és encara molt més: ras i curt, farà el que li vingui de gust, faltaria més que hagués de donar explicacions!

De totes maneres, i coneixent al personal, molt em temo que farà servir la major part de la recaptació en assistir socialment a persones que queden fora dels ajuts oficials, com ha fet sempre, escurant-se la butxaca i sense demanar subvencions. I amb el que quedi, seguirà mantenint per compte propi tant de patrimoni artístic i religiós comú, tot i saber que els demagogs de sempre ho seguiran imputant, amb grans escarafalls, a la seva "escandalosa riquesa".

divendres, 8 d’octubre del 2010

NOMÉS UN

HOMILIA DG-TO-C28 (Lc 17,11-19)

A l'època de Jesús, la lepra era una falla del sistema amb categoria de maledicció. El resultat és que quedaves al marge, condemnat a esperar que Déu, per mitjà d'un miracle, es dignés aixecar la condemna. I, de tant en tant, Déu ho feia. Hi havia taumaturgs que oferien amb més o menys eficàcia la sanació. Els leprosos ho sabien i per demanar que no quedi, no sigui que un dia funcioni.

Aquest cop, amb Jesús, va funcionar. Ja havien sentit que aquest era diferent, que no era un bocamoll, que no ho feia des de la barrera, sinó a peu de nafra. Jesús escolta la seva reclamació i els envia als sacerdots. Ells se n'hi van i, pel camí, queden guarits. I aquí s'acaba la història, ens ha tocat la loteria, i a viure que són dos dies.

Aleshores va passar que, dels deu leprosos, només un va tornar per donar glòria a Déu i agrair la seva curació. Nou es van curar i van tornar a la vida subvencionada, a la vida merescuda, viscuda com un dret adquirit. Nou es van curar, però només un va entendre que la vida és un regal que cal agrair cada dia i que aquest és precisament el gran miracle. Nou es van curar, però només un es va salvar.

En els nostres dies, el càncer també és una falla del sistema, un malentés, una pífia. No sempre s'arregla, però de tant en tant sí. Un té tot el dret a esperar-ho, només faltaria. O no és veritat que venim al món amb el Certificat de Protecció Oficial en regla? Per això està la Seguretat Social, el cos sanitari i la investigació mèdica: per servir-nos, per arreglar la pífia, per tornar les coses al seu lloc i restablir els nostres drets quan la malaltia els tira pel terra. Però no n'hi ha prou.

Si deu malalts de càncer es curessin demà mateix, seguiria sent veritat el que ens explica avui l'Evangeli: només un dels malalts tornaria per donar gràcies a Déu, només a un la malaltia li hauria canviat la perspectiva de la seva vida, només un acabaria entenent que la vida és un miracle i que no hi ha cap altra resposta digna que l'estupor i l'agraïment. Seguiria sent veritat que, dels deu malalts de càncer, nou s'haurien curat, però només un s'hauria salvat.

divendres, 1 d’octubre del 2010

GRA DE MOSTASSA

HOMILIA DG-TO-C27 (Lc 17,5-10)

D'on ens ve el complexe de que, pel que fa a la fe, tots la tenim petita? També els deixebles ho pensen i per això li demanen a Jesús que els augmenti la fe. Jesús els contesta que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és a dir molt menuda. Podem estar tranquils, doncs, perquè en aquest cas està clar que "el tamaño no importa". Què és, aleshores, el que importa?

Ara que estic lluitant amb el càncer m'arriben moltes propostes, diguem-ne, alternatives per mirar de vèncer-lo. Tinc l'habitació plena d'aigües de santuaris marians: Lourdes, Efes, Fàtima... Algú m'ha parlat de les bondats miraculoses del suc de papaia. Un altre em convida a provar infusions d'una planta crassa que un metge alternatiu ha testat amb contrastada eficàcia. Hi ha qui m'anima, amb tota la candidesa, a provar directament amb la marihuana (m'imagineu fumant porros a la meva edat, ni que sigui per prescripció mèdica?).

Us he de confessar una cosa, sense cap ironia, i és que no tinc fe. Confesso que no crec massa en l'eficàcia de les aigües miraculoses, el suc de papaia, les infusions... Voldria creure-hi, però no hi crec. Ara bé, tot i no creure en l'eficàcia de l'aigua miraculosa, sí que crec en l'eficàcia de la fe d'aquella persona que me l'ha regalada. Crec en la seva fe, en les seves ganes de que em curi, en l'estimació que hi ha posat pensant en mi, en la seva convicció de l'efecte positiu que l'aigua pot tenir en mi. L'aigua va carregada amb la força de la fe i l'amor d'aquella persona, i en això sí que hi crec. Estic convençut que aquesta fe posa en marxa en nosaltres uns mecanismes que la raó per ella sola no és capaç d'activar.

Quedi clar que em refereixo a la fe, no a la suggestió. Hi ha molta gent que pensa erròniament que la fe és una suggestió, víctimes com són d'aquest prejudici típicament il·lustrat. La fe veritable, la que és suficient que sigui com un gra de mostassa, és tot el contrari d'una suggestió. Proveu, si no, de suggestionar-vos sobre un tema qualsevol, proveu de forçar-vos a creure alguna cosa: "a partir d'ara creuré en Déu, creuré que els miracles són possibles, creuré que el Marc es pot curar si beu aigua de Lourdes". Us adonareu que no funciona, perquè no és més que una suggestió.

La fe és un do, una gràcia de Déu, per això no pot ser de cap manera una suggestió. I com es pot fer algú mereixedor d'aquesta gràcia? Simplement, demanant-la i disposant-se a rebre-la, com un servent que fa la seva feina i punt, sense mirar-se el melic i sense estar pendent a cada moment de rebre la recompensa pel seu mèrit, perquè la fe no és una recompensa per cap mèrit.

El Joan em va dir una vegada que compartia plenament els meus valors, però no la meva fe. Li vaig preguntar si això li era un problema o el feia patir. En certa manera sí, em va contestar, perquè intueixo clarament que els teus valors són el que són perquè s'alimenten de la teva fe. Per què no demanes, doncs, també la fe? No puc, em va respondre, ho he provat, però sento que m'estic suggestionant. Evidentment que t'estàs suggestionant, li vaig dir, perquè no ho demanes bé. I com ho he de demanar? Li vaig contestar, l'important no és com ho has de demanar, sinó a qui ho has de demanar? I a qui li he de demanar, aleshores? A l'únic que te la pot donar i la pot sustentar: a Déu. Però jo no crec en Déu, va exclamar, com li puc demanar res? Simplement digues: "Déu del Marc, de la Txaro, del Pare Agustí, si existeixes, fes que hi cregui, dóna'm una fe com un gra de mostassa".

I després de demanar-la, disposa't al combat, i a no guanyar res, i a perdre-ho tot, i només aleshores a guanyar-ho tot, però d'una altra manera, oi que m'explico? Sí, disposa't a lluitar el temps que calgui, sense posar més condicions que la fe mateixa: no li demanis a Déu res més que Déu. Això sí, segueix anant a missa, gaudint de les homilies, col·laborant amb l'esplai... del contrari les teves peticions s'aniran progressivament buidant de contingut i d'eficàcia, perquè aquest és el teu petit gra de mostassa que algú dia farà moure la morera si perseveres. Segur.

divendres, 24 de setembre del 2010

PSICÒPATA

HOMILIA DG-TO-C26 (Lc 16,19-31)

Aquest estiu he llegit un llibre veritablement inquietant: «Cara a cara con el psicòpata». No és cap novel·la negra, és un assaig sobre la psicopatia escrit per un psicòleg criminalista amb una àmplia experiència professional en el tema. ¿Què n'he tret?

Primer de tot, un psicòpata és un idiota moral, per dir-ho més finament, encara que més brutalment, algú incapaç de sentir el patiment de l'altre. No que frueixi amb el patiment de l'altre, ja que aquest seria un sàdic, sinó algú que no el sent.

He après també que hi ha psicòpates violents, típic cas dels maltractadors de dones, dels assassins en sèrie, dels grans dictadors, de l'assassí de la catana i tota aquesta còrrua de monstres humans que de tant en tant es donen en el nostre món.

Però també hi ha psicòpates socials, gent més o menys integrada en el teixit social i laboral, que no actuarà amb violència física, i que pot civilitzar la seva psicopatia amb una bona educació i un cert equilibri emocional; però capaç d'una violència psicològica inusitada en determinades circunstàncies.

M'interessen ara dues coses. Primera, el psicòpata ocupa el darrer lloc de la cadena de la deshumanització per una simple raó, perquè no té aquella qualitat bàsica que distingeix l'home de la bèstia: l'empatia, la capacitat de sentir com a teu el patiment de l'altre. Us podeu imaginar un èsser humà sense capacitat de compassió? Ho sento, però a mi em fascina la possibilitat.

El ric de la paràbola d'avui no sé si era un psicòpata social, però la seva conducta manifesta una psicopatia flagrant: no és que faci patir Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria... és que no el veu, simplement, no sap que existeix, no coneix el seu patiment perquè és incapaç d'imaginar-lo, de concebre'l.

La nostra societat, i nosaltres en ella, té conductes psicopàtiques que la deshumanitzen, no perquè frueixi amb el patiment dels altres, sinó simplement perquè no el veu, perquè no el concep, perquè és incapaç de posar-se en el seu lloc, d'empatitzar. I mireu que Déu ens envia constantment missatgers que ens l'expliquen, que l'han conegut i compartit. Però no en fem cas, per molt que Llàtzer ressusciti i se'ns planti al davant amb les seves nafres ben visibles.

Segona, he conegut un psicòpata social. És capellà i està al darrera, encara que anònimament, d'un blog a internet que es dedica a generar una bilis malaltissa contra el Bisbe de Barcelona, la Companyia de Jesús i tots aquells que en un moment o altre han desenmascarat la seva greu psicopatia social, la seva infinita capacitat de seducció al servei del seu ego, de la seva ànsia de poder i domini. Ara va de carca espanyolista, a l'estil de la Cigueña i tota aquesta penya, però abans era més aviat progre, però tant se val perquè ell no és ni carca ni progre, ell és, estrictament, un psicòpata.

Si encara no l'han suspès a divinis, intueixo que és només per no donar-li publicitat, i imagino també per un exagerat sentit de la compassió que els altres encara conserven malgrat tot. Potser perquè no saben el que és un psicòpata social, com no ho saben tampoc tots aquells que encara li donen suport i li riuen les gràcies, perquè en la seva empresa no està sol, evidentmemt.

S'ha de dir que el psicòpata és el veritable seductor, perquè sedueix en estat pur. Un cop ha seduït és molt difícil desfer l'encanteri i aleshores pot dominar, afalagar o tallar la gespa sota els peus, amb la mateixa fredor i indiferència moral. Només així s'explica aquesta sanya, aquesta ferida mantinguda oberta com un record sempre viu de la infinita i sagrada voluntat de venjança, una venjança que no es sacia mai. Només qui ho ha conegut sap de què estic parlant.

Estimat R, et compadeixo, de debò. Tinc un càncer i no sé si me'n sortiré, tard o d'hora ningú no surt viu d'aquesta aventura que és la vida. L'única cosa digna que podem fer en el temps que ens ha estat concedit és humanitzar-nos i l'única via és la compassió i l'empatia. No conec altres camins, demana ajuda, crec encara no està tot perdut, encara et pots salvar.

Pren-te aquesta homilia com la visita de Llàtzer. Abraham no ho va poder permetre amb el ric de la paràbola, però Jesús ho permet amb tu, perquè Ell ha penetrat el sheol per rescatar els qui hi esteu, de fet, a dins. Creu-me, hi ha una cosa pitjor que estar morint-se, i és estar ja mort. Germinans non germinabit.

divendres, 17 de setembre del 2010

VLADIMIR ILICH

HOMILIA DG-TO-C25 (Lc 16,1-13)

Perdoneu la sortida de to en l'homilia d'avui, prometo que no es tornarà a repetir, però hi ha coses que necessites manifestar de tant en tant, i ara que venen les eleccions, no me n'he pogut estar de publicar aquesta homilia de marcat to polític, el tema de l'evangeli d'avui crec que ho justifica. Ho sento, atribuï-ho als efectes fatals de la malaltia.

Hi ha alguns tòpics, diguem-ne mundans, dels que ens hem d'anar desenpallegant tots plegats d'una vegada. Molts d'ells tenen a veure amb el tema de les riqueses. Per exemple, que els pobres són bons i els rics uns interessats. O que els empresaris són tots uns aprofitats i els obrers els únics que guanyen el pà amb la suor del seu front. O que els sindicats defensen, sempre i exclussivament, els drets dels treballadors. O que la riquesa es genera sola i només cal repartir-la bé. O que la riquesa és una creatio ex-nihilo d'Emilio Botín, per obra i gràcia de l'Esperit Sant que per suposat és catòlic i de dretes, i per això li nega el crèdit als pobres d'esquerres.

El problema de les dretes espanyoles no és que siguin conservadores, és que són obscenes, però sovint són més progressistes que les esquerres. El ser conservador no és un patrimoni de la dreta, de fet hi ha molts consevadors d'esquerres. Tenim el telepredicador Fidel Castro, el gorila magnat del petroli, corrupte i corruptor, dictador implacable Hugo Chávez i, per no anar tan lluny, el sindicat USTEC al nostre país, i fins i tot, el bon jan Herrera. Tots ells són Vladimir Ilich, perquè ens entenguem, conservadors d'esquerres, carques amb pell de progre. No és progre aquell que s'omple la boca amb "polítiques de progrés", amb "mesures progressistes", amb "majories d'entesa" i amb "sostenible", "igualitari", "treballadors", "justícia social". La gent més "carca", tancada, dogmàtica, impositiva, inflexible, que he conegut són gent suposadament progre.

Queda dit, perquè l'evangeli d'avui lloa la prudència dels homes del món, per incentivar l'astùcia dels fills de la llum, i que no s'adormin en els llaurers dels discursos autocomplaents, ideològics, sectaris i que ens eviten de pensar i de progressar en el nostre pensament. Sovint els cristians ens estanquem en discursos de secta, de grup identitari, d'allò més simplista, sobre els pobres i els rics, sobre la justícia, el materialisme del nostre món, les maldats del neoliberalisme, les bondats dels okupes i dels antisistema... tots els tòpics "bonistes" que ens justifiquen i ens donen la coartada perfecte per no haver de pensar i de revisar el que pensem, discursos que fan riure per la seva ingenuïtat i que ens mantenen en una minoria d'edat espiritual, mental i social. És a dir, Vladimir Ilich.

Us presento el decàleg de Vladimir Ilich en el món, comprovareu que amb aquest nivell d'astúcia mundana, qualsevol li confiaria l'administració dels seus béns. Fugiu com la pesta de manaments com aquests i no els doneu cap cobertura, si us plau:

Primer manament: Els pobres ho són per culpa dels rics que estudien a ESADE.
Segon manament: No et manifestaràs mai en favor d'un germà jueu o nord-americà, perquè són rics i opressors.
Tercer manament: No criticaràs mai Chavez ni Ahmadineyad perquè són pobres i oprimits, ni que defensin la lapidació d'una dona per adulteri.
Quart manament: Defensaràs només els drets dels treballadors que tenen treball.
Cinquè manament: El sistema educatiu no va bé per culpa de l'Escola Concertada, perquè treballen més, millor i molt més barato.
Sisè manament: Fa molta ràbia que la Rahola tingui raó tan sovint (excepte quan es posa èpica), però no se li ha de concedir mai.
Setè manament: Canya al govern socialista, encara que estigui coaligat amb ells, governi amb ells i tingui una mica d'oxígen polític gràcies a ells.
Vuitè manament: La culpa de la SIDA a l'Àfrica és del Papa i de la seva prohibició del preservatiu.
Novè manament: El que fa falta és un govern de progrés, amb solucions d'esquerres, progressistes, i autosotenibles de progrés, és a dir, "bla, bla bla...".
Desè manament: Sóc una bona persona, una molt bona persona, perquè no tinc pecat original.

Si volem avançar, ho sento, però no podem anar per aquí.

divendres, 10 de setembre del 2010

L'ALEGRIA DE DÉU

HOMILIA DG-TO-C24 (Lc 15,1-10)

Què diu Stephen Hawking de l'alegria de Déu? Res, evidentment, per honestedat. La ciència és ciència i Déu és alegria. El científic té, doncs, tota la raó. És massa important l'alegria de Déu com per reduir-la a una mena de guspira inicial, a un tret de sortida, a la posada en marxa de l'interruptor de l'univers. Si necessitem Déu només per garantir aquesta funció, quina inmensa badallada. No m'extranya que a la bona ciència "el tema de Déu" li provoqui un badall còsmic. La ciència està obligada a buscar altres recursos, diguem-ne, més científics i, per tant, més modestos; i que, uns i altres, creacionistes i evolucionistes, deixin Déu en pau pel que val realment la pena.

Una alumna i amiga m'escribia ahir al feisbuc: «Odio reconocer que admiro profundamente esa fe tan espiritual que siempre te ha caracterizado.Y lo odio porque no comprendo como ante el racionalismo de la persona, se puede anteponer algo tan efimero y abstracto como es ese amor a dios.»

Jo li contestava donant-li la volta a les seves mateixes paraules: «Yo no comprendo como ante algo tan rotundo y definitivo como es el amor de Dios manifestado en la Cruz de Cristo, se le puede anteponer algo tan efímero y abstracto como es el racionalismo de la persona.»

Consti que admiro, per damunt de moltes coses, la raó humana, la seva capacitat, sóc un apassionat admirador de la ciència, de la filosofia, de tots els àmbits del saber humà, respecto profundament la facultat intel·lectual, no em considero per a res un "espiritual", més aviat el contrari, desconfio de tot allò que menysté la raó i la raonabilitat en nom de l'esperit o la sensibilitat o les vibracions còsmiques.

Però, és clar, estem mirant de posar al mateix nivell "el racionalismo de la persona" amb l'alegria d'un pastor que surt a buscar una ovella perduda en plena nit, no perquè sigui la més grassa o la més bonica, sinó simplement perquè està perduda. I no només això, resulta que «al cel hi haurà més alegria per un sol pecador convertit que no pas per noranta-nou justos, que no necessiten convertir-se.»

És clar, si comencem així, no hi ha color.

divendres, 3 de setembre del 2010

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que creu en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè ens estimem els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

«Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, sense aquesta vocació, dic, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat i amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

divendres, 27 d’agost del 2010

EXTRAVAGANT

HOMILIA DG-TO-C22 (Lc 14,7-14)

Buñuel té una pel·lícula en la què fa una paròdia sagnant de l'Evangeli d'avui. Em refereixo a «Viridiana»: una noieta pietosa i càndida, seguint el consell de Jesús, omple la casa de pobres i esguerrats per festejar-los amb un dinar. L'escena acaba com el rosari de l'aurora, en una situació grotesca, on cadascú treu de dins el pitjor que té, perquè així són els esguerrats, segons el cineasta: grollers, egoistes i obscens.

L'autor aconsegueix, ni que sigui per la via de l'exabrupte i la caricatura, col·locar-nos davant l'estravagància de l'Evangeli. Cada vegada prenc més consciència de lo foragitat que és l'Evangeli en la majoria dels seus passatges; de lo difícil que és, no ja de viure, sinó d'entendre. I, tanmateix, el seguim proclamant en les nostres celebracions com si fos el més obvi, només perquè «Déu és amor». La qüestió no és si Déu és amor, sinó quin tipus d'amor és Déu?!

Llegiu atentament la frase final de l'Evangeli d'avui i digueu-me sincerament si no tinc raó: «Quan facis una festa, convida-hi pobres, invàlids, coixos i cecs. Feliç de tu, llavors: ells no tenen res per a recompensar-t'ho, i Déu t'ho recompensarà quan ressuscitaran els justos».

La pregunta és la següent: t'has sentit alguna vegada tractat com un dels últims? com si no comptessis res? com si fossis una ombra? pitjor que una ombra? un número en una estadística de víctimes potencials sense rostre? ... Jo tampoc. Potser per això l'Evangeli em sona tan extravagant.

Però molta gent sí, la inmensa majoria dels habitants del nostre món són tractats així, per la inmensa minoria que som la resta. Segur que per a ells l'Evangeli no és ni tan extravagant ni tan difícil d'entendre. Perquè no els convidem a les nostres festes, els posem a la primera fila, els passem el micro i que ens ho expliquin?

divendres, 20 d’agost del 2010

PORTA DEL CEL

[HOMILIA DG-TO-C21(Lc 13,22-30)]

Remenant els arxius he descobert que un diumenge com avui de ara fa tres anys vaig publicar, al meu parer, l'homilia més inspirada i sentida de les que he escrit. És per això que avui us proposo aquella mateixa homilia: AVUI HE TINGUT UN SOMNI
(Cliqueu a sobre del títol i l'ordinador us hi portarà)

divendres, 13 d’agost del 2010

EN COS I ÀNIMA

[HOMILIA DE L'ASSUMPCIÓ DE MARIA (Lc 1,39-56)]

Si vols ser un progre de pro el primer que has de fer és rebutjar els dogmes, digues: «Soy cristiana, pero no me interesa el dogma», com deia una persona entrevistada a la Contra de La Vanguardia dilluns passat, i quedaràs com un rei. I si vols fer el màster especialitzat, aleshores abomina enfàticament dels dogmes marians: «són una imposició obscurantista del segle XX, per marcar distàncies amb el protestantisme i amb la modernitat.» I obtindràs el títol automàticament.

Però aleshores, un dia com avui, no sabràs què celebrar, ni perquè tants pobles catalans celebren la seva festa major, ni perquè celebràvem amb tanta solemnitat el sant de la iaia, ni què punyetes celebren avui a la capital del Paraguai. No passa res, hi ha coses més importants, certament. Tanmateix, deixeu-me que parli del dogma de l'Assumpció de Maria que celebrem aquest diumenge.

Hi ha quatre dogmes referits a Maria: que és Mare de Déu; que és Verge abans, durant i després del part; que va ser concebuda sens pecat original; i que va ser assumpta en cos i ànima al cel després de la seva mort. Els dos primers dogmes ho són des de molt antic, els altres dos van ser proclamats oficialment com a dogmes de fe en els segles XIX i XX.

S'ha d'aclarir que, si bé l'Assumpció de Maria va ser declarada dogma de fe pel Papa Pius XII l'any 1950, l'Església celebra aquest fet des del segle VI. Normalment, el dogma és la proclamació formal i solemne de quelcom que és cregut i celebrat per l'Església des de fa temps; i no et creguis aquell que diu que és «una imposició arbitrària fruit de l'autoritarisme patriarcal de la jerarquia romana.» (sic)

Un jove preguntava l’altre dia com és possible creure en la vida després de la mort. No entenia aquesta possibilitat tan improbable, és a dir tan “sense proves”. Jo li deia que lo difícil no és creure en la vida “després” de la mort, lo difícil és creure en la vida “abans, durant i després” de la mort. La mort és una realitat quotidiana, vivim envoltats de mort, mort física, mort espiritual, mort biològica...

Els cristians creiem que la Vida s’ha obert pas definitivament enmig de la mort, i ho creiem ja no per optimisme, per voluntarisme o per resignació estoica. Ho creiem gràcies a un home que ha travessat la mort sense cap més garantia que la fe en el Déu que salva per amor. Jesucrist s’ha despullat de si mateix, ha mort a sí mateix i, lluny d’extingir-se, viu per sempre.

Aquell mateix jove va comentar un dia en la pregària de la nit que s’havia adonat que durant uns dies de camp de treball amb inmigrants havia mort a molts egoismes, a molts amors propis, a moltes seguretats personals i que, malgrat tot, se sentia més viu que mai. Aquesta és l’experiència cristiana per excel·lència!

Aquesta és l'experiència que va fer Maria en plenitud, no parcialment com nosaltres, sinó fins a les últimes conseqüències. El dogma de l’Assumpció ens diu que Maria, com a representant de la humanitat redimida, participa de la victòria de Jesucrist contra el poder destructor i corruptor de la mort. Assumpta no només l'ànima, sinó també el cos. La corrupció del cos és potser la prova més clara en favor del poder destructor de la mort, doncs el dogma de l’Assumpció ens diu que Jesucrist ha conculcat fins i tot aquesta prova.

L'amor de Déu no salva només l'ànima, sinó també el cos. Creieu-me que aquest és un dels tresors més preuats de la fe cristiana i que l'hem de preservar de tota temptació d'espiritualisme desencarnat! Un eximi professor d'estètica que vaig tenir a l'universitat, agnòstic confès, deia en un article memorable:

«Católicos no os dejéis arrebatar la Gloria de la carne, no os hagáis hegelianos. Que, sobre todo, el cuerpo sea eterno es la mayor esperanza que se pueda concebir y sólo cabe en una religión cuyo Dios se dejó matar para que también la muerte se salvara. Quienes no tenemos la fortuna de creer, os envidiamos ese milagro, a saber, que para Dios (ya que no para los hombres) nuestra carne tenga la misma dignidad que nuestro espíritu, si no más, porque también sufre más el dolor. Rezamos para que estéis en la verdad y nosotros en la más negra de las ignorancias. Porque todos querríamos, tras la muerte, volver a ver los ojos de las buenas personas. E incluso los ojos de las malas personas. En fin, ver ojos y no únicamente luz.» (Félix de Azúa, El País, 21 de junio de 2000)

Doncs això és el que celebrem aquest diumenge, aquí i al Paraguai, pels segles dels segles, amen.

divendres, 6 d’agost del 2010

TU NO ETS DÉU

[HOMILIA DG-TO-C19 (Lc 12,32-48)]

Començo avui amb un preàmbul. Sovint se m'acosta algú i em diu: «M'ha agradat l'homilia, però no he entès a què et referies amb aquell comentari o aquell altre.» Llavors jo responc: «T'has mirat els enllaços amb les lectures de la missa?» I la persona en qüestió, amb uns ulls com plats, exclama: «Enllaços? Quines lectures?»

Doncs sí, si cliqueu al damunt, tant de les cites bíbliques com d'algunes paraules clau, l'ordinador us portarà a les lectures de la missa que miro de comentar. Abans o després de llegir l'homilia, llegiu les lectures i mireu de pregar-les també. Notareu la diferència.

Hi ha una ermita en no sé quin punt del Camí de Santiago amb la següent inscripció: «Quien va a Santiago y no pasa por El Salvador, visita al discípulo y olvida al Señor.» Cal aclarir que El Salvador es la catedral d'Oviedo, per on va passar el rei Alfons II el Cast quan es va dirigir a Santiago des de Lleó per certificar l'autenticitat del sepulcre de l'Apòstol. De la mateixa manera, qui llegeix l'homilia del Marc i no llegeix l'Evangeli, «visita al discípulo y olvida al Señor.»


Fet el preàmbul, anem a l'homilia. Una de les fases primerenques del dol (i de les més importants, segons diuen) és la negació, la rebel·lió, el rebuig. Jo diria que, a la meva manera, també l'estic passant. Cadascú descarrega contra qui pot: contra els que més estima, contra els que més odia, contra Déu, contra els metges...

Contra qui descarrego jo la meva queixa? Contra els gurus de l'auto-ajuda. Quina culpa tenen pobrets? Cap, evidentment, però són el meu particular boc expiatori en aquesta etapa del dol, i ara us diré el perquè.

He llegit coses com aquesta: «la paz de tu alma será tu salud, si te reencuentras con tu alma, si la pacificas... ¡no habrá cáncer!» O aquesta altra joia: «No salgas corriendo como loco en busca de un médico, de un salvador... Tu salvador vive dentro de ti. Tu salvador eres tú. ¡Tú eres Dios!»

Vaig quedar esfereït: quina forma més cruel d'humiliar els malalts i de banalitzar la malaltia! Quina condemna!: «Si no et cures és que no has mobilitzat la teva energia positiva, el teu déu interior, i encara segueixes lligat a la teva energia negativa.» En altres paraules: «tens el que mereixes.»

Versió contemporània descafeïnada de la meritocràcia bíblica, de la doctrina de la justificació pel mèrit: «El vostre poble esperava la salvació dels justos i la perdició dels enemics». Al menys la Bíblia ha passat aquesta doctrina pel sedàs del servent d'Isaïes, de Job, del Cohèlet... i n'ha sortit molt purificada.

No vull dir que no hi hagi relació entre la malaltia i la actitud o els hàbits de la persona, evidentment que n'hi ha i que moltes coses es poden fer per subsanar-la. Però, què passa amb la persona que ha seguit tots els preceptes del bon rotllo energètic i no s'ha curat? Què passa amb qui no n'ha seguit cap, ha seguit estressat, fumant i menjant bistecs i s'ha curat? No pot ser, diran. I tant que pot ser! Si us plau, feu el favor de llegir Job, oh mestres eximis de l'auto-ajuda, abans de parlar tant i tan a la lleugera.

No vull dir que un règim saludable, el ioga, la serenitat no siguin molt millors pel cos que tot el contrari, però per això no calia tan d'enrenou i potser sí una mica més de modèstia. Perquè molts d'aquest gurus de l'auto-ajuda, a part de dir obvietats com si fossin grans troballes, solen fonamentar la seva autoritat en la desqualificació de la tradició, ja sigui religiosa, científica o psicològica, i això ho trobo d'una arrogància que ratlla el patetisme.

Escolta una de les poques veritats que s'han d'escoltar per força: Tu no ets Déu! Pots fer moltes coses per curar-te, però no pots fer res per salvar-te. Només Déu pot salvar-te i et salva perquè t'estima, no perquè t'ho mereixes. Moltes coses curen, ajuden, milloren, equilibren, asserenen, pacifiquen... fes totes les que puguis per sanar-te, però només la fe salva (encara que no sempre curi).

La segona lectura ens dóna la clau: «gràcies a la fe... tots aquests moriren en la fe, sense haver posseït allò que Déu els prometia, sinó contemplant-ho de lluny i saludant-lo, i confessant que eren estrangers i forasters en el país.»

I l'evangeli rebla el clau: «No tingueu por, petit ramat: el vostre Pare es complau a donar-vos el Regne.» Per què? No perquè hàgiu seguit al peu de la lletra tots els manuals d'auto-ajuda... sinó perquè li dóna la gana. Menys mal.

dimarts, 3 d’agost del 2010

VOCACIÓ

HOMILIA DG-TO-C23 (Lc 14,25-33)

M'al·lucina una cosa: que algú pugui plantejar-se seriosament la vida en la clau que li dóna la fe cristiana i que mai no s'hagi plantejat seriosament la vocació religiosa o sacerdotal. Fixeu-vos en el que dic, no dic que tot cristià s'hagi de fer religiós/a o capellà, sinó que, en algun moment, tot cristià s'hauria d'haver plantejat seriosament la vocació consagrada com una possibilitat real per a la seva vida, en qualsevulla de les seves múltiples formes o variants, i no només com una extravagància marginal per a quatre penjats o per a quatre herois.

Entenc que una persona aliena a la fe cristiana em pugui dir: «No entenc la vostra vocació ni la vostra renúncia», el que em costa més d'entendre és que una persona que pertany a una comunitat cristiana, que ha cregut en el Déu i Pare de Nostre Senyor Jesucrist, l'amor del qual l'ha ressuscitat d'entre els morts, i ens ha donat el seu Esperit perquè mirem d'estimar-nos els uns als altres com ell ens va estimar... no entenc, dic, que una persona que participa de l'eucaristia cada diumenge, que fa el Camino de Santiago, que va a Taizé, que es diu seguidora del Crist... no entengui ni la nostra vocació ni la nostra renúncia.

És a dir, no entenc què pensa i què sent quan llegeix l'Evangeli d'avui. Segurament, se'l salta, el posa entre parèntesi, o agafa les tisores de podar, precisament, perquè no l'entén o li sembla massa radical o integrista. Com Butragueño quan li van preguntar si era catòlic i, en respondre que sí, li van insistir: «¿pero vas a misa cada domingo?», a la qual cosa va respondre: «hombre, he dicho católico, pero no integrista».

I això que Lluc és molt més suau que Mateu: Mateu posa directament «qui no odia el pare i la mare...» Lluc, afortunadament, escull una versió molt més digerible i entenedora: «Si algú vol venir amb mi i no m'estima més que el pare i la mare...» La intenció de Jesús és clara, no es tracta de no estimar el pare i la mare, l'esposa, els fills, els germans i germanes..., que era un dels preceptes més sants del judaisme, sinó d'estimar "encara més" Jesús i la missió d'anunciar el Regne de Déu i la seva justícia... «Estimar més», aquesta és la clau de tota vocació consagrada, i qui no ho entén, no ho entén.

Pot no entendre-ho, però almenys sàpiga que es perd la part més important, Jesús dirà la «millor part» de la fe cristiana. Perquè sense aquest «estimar més», la fe es converteix en un folklore i l'Església en una penya cultural. Sense aquesta vocació consagrada, fonamentada exclussivament en la crida de Déu a un amor més gran i a un seguiment més radical de Jesús, per molt que sigui necessàriament minoritària i pugui reproduir tots els defectes de les altres vocacions, l'Església i els cristians perdem l'ànima, a més de perdre, a poc a poc, l'ànim i l'empenta. Una Església, una comunitat, una parròquia... sense gent que es consagri a Déu i als altres en la vocació religiosa o sacerdotal, és una comunitat sense vitalitat i sense futur, creieu-me, per molt que toqui molt bé la guitarra i es faci un servei social excel·lent.

Jo, si no fos jesuita, i ho dic amb tot el cor, si estigués casat amb vuit fills (que són els que m'hauria agradat tenir, amb el consentiment de la meva parella, és clar), seria el primer i més entusiasta promotor de la vida religiosa en la meva comunitat, començant pels meus fills. De la vida religiosa tota, l'activa i la contemplativa, la sacerdotal i la laical, la tradicional i la moderna, tant se val, amb tal que aquest «estimar més» segueixi recordant-nos quin és el nostre origen i quin és el nostre horitzó vital i eclesial en Jesucrist, Senyor Nostre.

Potser per això m'han fet responsable de la Promoció de Vocacions a la Companyia de Jesús en la meva província i, evidentment, he dit que sí entusiasmat. Faltaria més.

divendres, 30 de juliol del 2010

VANITAT

[HOMILIA DG-TO-C18 (Lc 12,13-21)]

No em queden els cants, ni els poemes, ni els llibres, ni les classes, ni les frases brillants, ni els dossiers, ni les excursions, ni les converses, ni els premis, ni les desfetes, ni els mals humors, ni les trucades, ni els oblits, ni la memòria... tan sols.

Hi ha moments en els què a dures penes suportem el silenci. No hi ha res més que la creu en aquests moments que pugui donar una mica de consol i de sentit. Però sense més, sense pensar-la, sense ni tan sols pregar-la, agafat a ella.

És així com he seguit fent l'homilia aquests dies posteriors a la quimio. Ha estat fotudament dur, perquè enganyar-nos. Senzillament, m'ha agafat desprevingut, no m'ho esperava així. Avui puc tornar a escriure i a escoltar música, oh miracle! Però no em compadiu, ja veureu.

«Aquesta mateixa nit et reclamen el deute de la teva vida i tot això que volies guardar-te, ¿de qui serà?». L'evangeli, si el volem escoltar, és un ribot fulminant contra la vanitat.

I és que la vanitat no és com una mica de pols que marxa quan l'esbandeixes amb un cop d'autoajuda o amb un bon encens o amb dues hores de meditació al dia. La vanitat és com un enzim, enganxat al nucli molecular i que només una bomba de l'estil de la quimio pot arribar a desenganxar (i encara sense totes les garanties). No us heu fixat en la gent que ha vençut la vanitat? Per on han passat? Què és el que han patit? Com ho han afrontat? Aquests són els veritables mestres.

Però una bomba com aquesta, ara m'adono, et pot fer encara més vanitós, et pot tancar en tu mateix, et pot cegar a la vida i a l'amor. Aquesta és també la gran pobresa del malalt, la seva nit fosca. No tens força per estimar ni saps com deixar-te estimar. És el punt més baix.

Sant Pau ens diu: «despulleu-vos de l'home antic». M'he vist tan antic, tan envellit. El meu cos tenia trenta anys més de reserves, de desconfiança, de por, de queixa, de rancúnia. I tot això moix i ridícul, com la vanitat. Com diu el meu amic Xavier: «l'home vell, serà vell, però té una salut de ferro».

Sort en tenim de la fe, però de la fe en estat pur, sense afegitons. Crec i espero en Déu. No sé com serà res, no vull falses imatges que em consolin. Vull Jesús a la creu, crec en Ell, en el seu amor ressuscitat. I sabeu per què? Perquè Ell és l'únic que queda quan no queda res. Només Ell és capaç de vèncer la força de la meva patètica vanitat (fins i tot la que s'endevina, per poca atenció que poseu, en aquesta homilia) i fer de mi un home nou. Sé que això és veritat i que tota la resta està, en el millor dels casos, més o menys lluny de la vanitat.

Encara que ho digui així, en aquest to cendrós que produeix la malaltia, creieu-me, ho dic com qui proclama la millor de les notícies.

divendres, 23 de juliol del 2010

ASSEGUT A LA SALA DE LA QUIMIO

[HOMILIA SANT JAUME (Mt 20,20-28)]

Quan el Quico es va assabentar que m'havien detectat un càncer em va dir: «Fins ara has escrit homilies, a partir d'ara tu seràs l'homilia». El Quico m'estima molt i per això diu aquestes coses. Però he de dir que sempre he mirat de "ser" l'homilia, abans, durant i després d'escriure-la. Espero mirar de ser-ho també abans, durant i després de la malaltia.

No ho entengueu malament: no és que jo "sigui" l'homilia per coherència personal amb el que predico (ni la malaltia, per ella mateixa, em donarà més coherència); el que el Quico volia dir és que la meva malaltia serà a partir d'ara el lloc des del qual l'evangeli es pot convertir en Bona Notícia de Jesús per a mi i per als altres.

Mai fas l'homilia des del llimb, sempre la fas des d'un lloc determinat: el lloc on vius, on et fas preguntes, on trobes respostes, on et relaciones amb la gent i amb Déu, és a dir, el lloc on estàs existencialment ubicat. Ara escric aquesta homilia, per primera vegada, ubicat a l'Hospital de Dia d'Oncohematologia, altrament anomenat "Sala de la Quimio".

Els meus nous companys estan en silenci, alguns veuen la tele, altres dormen o llegeixen o pensen o preguen. Jo ara escric l'homilia. La vida és ben simple a la sala de la quimio. Hi ha tanta gent malalta de càncer que no escriu homilies! Molts d'ells són l'homilia, malgrat no n'hagin escrit mai cap.

I pensar que jo havia demanat insistentment un altre lloc, jo volia la dreta o l'esquerra, al costat de Jesús, en plena acció. He vist Jesús predicant, curant els malalts, lluitant pels més febles, acollint els pecadors, fent el bé, desfent el mal... però no l'havia vist mai a la sala de la quimio, assegut en una cadira, esperant... Sense predicar, sense fer coses, sense donar, sense curar, sense ajudar els altres, sense tirar del carro, sense salvar el món. Esperant.

Fins ara he seguit Jesús en l'activitat, ara em toca aprendre a seguir-lo en la passivitat i la paciència. De cop, travesses una porta que ni tan sols sabies que existia i entres en un lloc del què no tenies la més remota notícia. Ahir, a aquesta mateixa hora, jo era al lloc de la humanitat agent; avui, sóc al lloc de la humanitat pacient. Ahir, Jesús era a Galilea predicant, curant, denunciant i profetitzant; avui és a Jerusalem patint i esperant. Qui hi havia ahir a la seva dreta i esquerra? Qui hi ha avui?

Hi era l'apòstol Jaume, en un lloc i en un altre, encara que de forma ben diferent. A Galilea, Jaume s'oferia com a candidat a la dreta de Jesús, feia oposicions, aportava mèrits, nodria el seu incipient currículum d'apòstol. A Jerusalem, deu o dotze anys després de la mort de Jesús, Jaume serà ofert per Herodes com a candidat pel mateix lloc, amb un cop d'espasa.

Em preguntes si puc beure el calze que tu has de beure? Vull respondre el mateix que va respondre l'apòstol Jaume, sabent que jo, com ell, no acabo de saber el que demano (potser si ho sabés no ho demanaria). «Sí que puc», Senyor, m'atreveixo a dir-ho, perquè Tu ets la força de la meva debilitat i l'eficàcia de la meva passivitat.

«Em sento ple de fe, per això goso parlar», i escriure homilies des del lloc on les paraules no venen avalades per la força i la seducció del missatger, sinó per la consistència del missatge, com un tresor que no deixa de refulgir per molt que les gerres que el contenen siguin de terrissa.