divendres, 24 d’abril del 2009

HOMILIA DG-PQ-B03
PEIX (Lc 24,35-48)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat tenen quelcom de sorprenent i d’inquietant alhora: no és suficient amb una sola aparició, sinó que en calen moltes. Jesús s’apareix vàries vegades i sembla que cada vegada els agafa amb els pixats al ventre.

La fe en el Ressuscitat no és evident, és molt fràgil i necessita d’una gran insistència per part seva. Jo desconfio una mica d’aquells que et parlen del Ressuscitat com si l’haguessin vist fent cua a la caixa del supermercat.

El text d’avui és molt gràfic al respecte: “mireu-me les mans i els peus... palpeu-me... doneu-me un tall de peix a la brasa... i que més caldrà que faci perquè cregueu que sóc jo, i no un fantasma?”.

Nosaltres, com els deixebles, seguim esglaiats i sorpresos, dient-nos els uns als altres: “serà ell?, serà veritat?”. I, mentrestant, aquí ens tens, esperant que passi alguna cosa, explicant-nos històries antigues, remenant misèries amb una vara.

És ara que vens tu a capgirar la fràgil pau d’aquest capvespre? És ara, a les nostres velleses, que hem de tornar al nomadisme del desert, a viure en tendes i a reunir-nos entorn de la foguera?

Ens han cremat la pleta, Senyor, la vella i majestuosa pleta que ens havíem construït a expenses teves. S’han dispersat les ovelles, i no sabem per on començar. Per què ens costa tant d’entendre que som un ramat transhumant, que viu al desert i passa la nit arrecerat al voltant de fogueres improvisades.

Per què ens costa tant d’entendre que ja no hem d’ensarronar les ovelles amb paraules meloses perquè tornin a la pleta? No hi ha pleta, senyors, només una nit estelada i una foguera. El llenguatge del desert és dur com les roques i tallant com el vent.

Ja no som la dona del Cèsar, que a més de ser honesta ho ha de semblar. Ja no som el "sistema" ni l’hem d’apuntalar. Ja no ens cal guardar les formes, ni arrodonir les estelles. Ja podem parlar de nou com els profetes, que no tenien res i no ho temien perdre.

Però no som herois, Senyor. Et necessitem a tu ben a prop, al voltant de la foguera. Et necessitem a tu no d’oïdes o en belles cançons, a tu en persona, a tu “en carn i ossos”, menjant amb nosaltres l’únic que et podem oferir: un tall de peix a la brasa. Et necessitem a tu ressuscitat. És molt demanar?

Si vens tu i ens envies, Senyor, t’asseguro que hi anirem: sense casa, sense barca, sense pleta, sense paraules manses... però hi anirem. Només això, Senyor, no ens cal res més... només tu i un tall de peix a la brasa.

divendres, 17 d’abril del 2009

HOMILIA DG-PQ-B02
CRIT (Jn 20,19-31)

El fe cristiana no és un optimisme, una mena de "subidón" existencial que fa que s’acabin els problemes i només vegis el costat bonic de la vida... Tampoc no és un pessimisme. He conegut gent amb una fe ben pregona en la resurrecció, que encarava la mort des d’actituds psicològicament molt diferents: uns amb una gran serenitat, altres amb una profunda angoixa. Tant els uns els altres eren igualment cristians. L’actitud psicològica davant la vida i la mort queda afectada per la fe, però no ve necessàriament determinada per ella.

D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.

El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.

Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.

Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.

divendres, 10 d’abril del 2009

HOMILIA B-FS-PASQUA
FOC (Jn 20,1-9)

“Fire”, que vol dir “foc” en anglès, és el lema de la Pasqua Jove que té lloc al Claver per sisè any consecutiu. Ens situem al bell mig d’un món en runes, i busquem entre les cendres la brasa viva que pot revifar el foc apagat del món. Dijous, remenant les cendres, descobrim Jesús als peus dels deixebles, encenent en ells el foc d’una vida lliurada per amor. Divendres, la seva creu s’alça entre les runes com el testimoni corprenedor de les dimensions d'aquest amor. Necessitarem dos nits per a comprendre que l’amor amb què Déu ens estima té l’alçada, la profunditat, la llargària i l’amplitud de la creu de Jesucrist. Al matí del tercer dia, de les brases de la creu revifarà un foc que no s’apagarà mai, un foc que encén altres focs... de nou.

Us explico breument la lletra de l'himne que he composat amb aquest motiu: Quatre estrofes ens presenten les vivències de dijous (Treu, treu... del cau la teva banya...), divendres (Cau, cau... enmig de gent estranya), dissabte (Neu, neu... fonent a cada banda) i diumenge (Foc, foc... la nit ja no m’enganya). Dues estrofes corals ens intercalen l'experiència de diversos personatges de l'antiga aliança (Abraham, Moisès, David i Jonàs) i la nova aliança (Simó, Zaqueu, Tomàs...) que han deixat que s'encengui el foc del Senyor en les seves vides. Finalment, la tornada ens situa a nosaltres davant d'aquest foc que crema i no consumeix, aquest foc que encén altres focs... de nou.

[CLICA AQUÍ SI EL VOLS ESCOLTAR]

Treu, treu... del cau la teva banya
Treu, treu... obstacles del camí
Creu, creu... espurnes que no enganyen
Seu, seu i escolta aquesta veu

Abraham va marxar de casa
Moisès va travessar el desert
David passà la nit de guàrdia
Jonàs es moria de set

Cau, cau... enmig de gent estranya
Cau, cau... s’aixeca i de nou cau
Brau, brau... li dóna un cop de canya
Cau, cau... sense trobar la pau

MY HEART IS… ON FIRE
[TINC EL COR... EN FLAMES]
SPARKLING LIGHT ON ME
[LA LLUM ESCLATA EN MI]

DESITJO… CREMAR-ME
FONDRE LES MEVES PORS

UN VENT FRED… CONGELA
PERÒ NOSALTRES CREMEM

ESPURNES… D’UN SOL FOC
QUE ENCÉN UNS ALTRES FOCS… DE NOU

Neu, neu... fonent a cada banda
Niu, niu... ja ha començat l’estiu
Viu, viu... qui no arrisca no guanya
Viu, viu... respira, estima, viu

Simó per ell deixà les xarxes
Zaqueu va repartir els seus béns
Tomàs ficà el dit a la nafra
Jesús els revifà la fe

Foc, foc... la nit ja no m’enganya
De cop... el món se’m fa petit
Sóc, Sóc... foguera incendiària
Foc, foc... el món està cremant

divendres, 3 d’abril del 2009

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.