divendres, 30 de novembre del 2007

HOMILIA DG-AD-A01
SONA EL DESPERTADOR (Mt 24,37-44)

Algú va dir que el pitjor enemic de l'home és el despertador. El cert és que hi ha poques coses tan desagradables com un despertador. Per això hem intentat la quadratura del cercle: un despertador agradable. El radiodespertador és un bon intent, el problema és que s’està tan bé al llit sentint la radio, que acaba sent pitjor el remei que la malaltia. A casa dels avis feia servir un rellotge d’aquells antics, amb un tic-tac tan exagerat, que el problema no era despertar-te, sinó adormir-te. De forma més o menys agradable, la qüestió al final és despertar-se. Us proposo uns quants despertadors.

El despertador de la utopia
Isaïes fa sonar el despertador de la utopia. Val la pena despertar-se perquè ens espera un dia meravellós, en un món meravellós. Un món que transformarà la força destructiva en força productiva i la força defensiva en força creativa: "forjaran relles de les seves espases i falçs de les seves llances”.

Però, com sabem que això de la utopia no és una ensabonada, una manera elegant d'enganyar-nos, com s'enganya el nen petit amb promeses llamineres de futur? Isaïes no ens parla de demà passat o l’altre, sinó dels “darrers temps” i, a la Bíblia, els “darrers temps” són a tocar dels “temps primers”. El que ens espera al final és el que ja hi era al principi, és a dir, el paradís.

El despertador de l’enyorança
És per això, que la utopia, més que un desig, és una enyorança. Per això té tanta força. ¿Heu llegit mai els comentaris que molts adolescents escriuen als fotologs? Pura enyorança del paradís, en versió original subtitulada. Darrera una aparent histèria afectiva, hi ha l’enyorança, la urgència de qui apura una cosa que, en el fons, sap que dura poc. I que és un poema, o una simfonia, o el compromís polític, o buscar en el sexe una forma de redimir-se, o donar de menjar un avi de noranta sis anys com si fos el primer dia, o beure a galet en el desert, o llegir avui aquesta homilia esperant quelcom més que paraules... sinó pura enyorança?

Si enyorem el paradís (i qui no l’enyora!), és que ja hi hem estat, perquè no s’enyora el que no es coneix. El paradís és el nostre horitzó perquè és el nostre bressol. La utopia bíblica no és un camí d’anada, sinó de tornada, com el del fill pròdig. Per això compromet tant. No podem aspirar a un paradís final sense mirar de reconstruir l’original. Com escrivia el meu company Santi Thió: “Els carrers ja estan il·luminats. La societat comença pel final. El camí de l’esperança és més obscur.” Però també més ferm. La veritable esperança és lluminosa perquè s’ha brodat en la obscuritat. El despertador sona quan encara la nit no s’ha esvaït.

El despertador traumàtic
Perquè, no ens enganyem, a fora és de nit i fa fred. Sembla que el planeta s’escalfa per fora, al mateix ritme que la humanitat es refreda per dins. Aquest estiu he llegit un llibre trasbalsador que acaben de traduir al català: “Les benignes” de Jonathan Littell, premi Goncourt 2006. Encara l’estic paint, per això en parlo sovint, ara no sé si per exorcitzar un dimoni o per aclarir una revelació.

La novel·la comença amb tota una declaració d’intencions: “Germans de l’espècie humana, permeteu-me que us expliqui com va anar... ja veureu com us toca de prop... Durant molt de temps, ens arrosseguem per aquesta terra com una eruga, a l’espera de la papallona esplèndida i diàfana que portem en nosaltres. Però el temps passa i la papallona no arriba mai, ens quedem en la larva que realment som”. Realisme brutal, sense concessions, enganxat al nostre clatell, com una paparra que no aconsegueixes arrencar per molt que rasquis. També ens poden despertar a cops.

El despertador de Pau
El despertador de Pau també ressona com un cop: “Prou de dormir; ja és hora d’aixecar-nos. Avui tenim la salvació més a prop nostre que quan vam abraçar la fe”. Afirmar això sembla a totes llums una temeritat en el nostre món. Però no em feu parlar del que sembla, deixeu-me parlar del que és. El que sembla prou bé que ho sé: sembla que anem enrere i no endavant, sembla que ens enfonsem en comptes de surar, sembla que les coses són sempre susceptibles d’anar a pitjor. Però deixeu-me que us parli del que crec i del que espero, malgrat no coincideixi necessariament amb el que sembla.

El despertador de Crist
I jo crec que el món no és una sala d’espera, sinó una sala d’advent, una maternitat. El Senyor vindrà, perquè està venint. L’adveniment del Fill de l’home no és una expectativa incerta, sinó un infantament que ja ha començat. Déu ja ha vingut, el que passa és que ha entrat per la porta de servei i quasi ni ens n’hem adonat. El lladre ens està entrant a casa i nosaltres mirant el “salsa rosa”. El paradís ha vingut a nosaltres i nosaltres buscant-lo a Port Aventura. El paradís ja no és un lloc, sinó una persona: Jesucrist. Jesucrist és el nou “Eden” i el nou “Adan”, el nou paradís i el nou inquilí. En Ell, tot és nou, fins i tot nosaltres.

Al contrari d’aquell que deia que l’infern són els altres, Jesucrist ha fet que els altres puguin ser per a nosaltres una porta oberta al paradís, especialment aquells que estan asseguts a les portes de l’infern: els qui més pateixen, els proscrits, els qui no tenen lloc a les posades del nostre món i han de passar la nit al ras. Déu està a la porta de tots aquests i ens truca, insistentment, com un despertador.

Però al llit s’està tan bé... Cinc minutets, encara cinc minutets.

divendres, 23 de novembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C34
MAI NO ÉS MASSA TARD (Lc 23,35-43)

Jo també pensava que el Messies havia d’arribar precedit d’una bona claca i que havia d’acabar amb una espaterrant mascletà final. Però no m'imaginava això, francament. A veure si m’explico.

Si Jesús és el Messies, tal com diu de si mateix, ha de disposar del poder de Déu a discreció. No pot ser que es deixi humiliar d’aquesta manera. Déu no s’ho deixaria fer això, ho tallaria de soca-rel, donaria un cop de puny a la taula i prou de tonteries. Però no ho fa, és clar que no ho fa, perquè no ho pot fer, senzillament perquè Jesús no és el Messies.¿De què ens serviria un Déu que no ens pogués baixar de la creu al moment decisiu? Tenen raó els qui fan burla: “Ell que en salvava d’altres, no pot salvar-se a si mateix”.

Però de cop, mirant-lo a Ell, es va trencar quelcom, es va obrir una mena d’abisme dins meu i em va engolir. Algú em va donar la volta, violentament, com un mitjó, i en va expulsar la brutícia. Quin mal i quin alleugeriment.

Imagineu l’escena: un home patint la tortura més cruel que es pugui imaginar i la gent rient-se’n. Es pot imaginar una crueltat més gran? Ni l’animal més salvatge s’hi recrea davant la mort de la seva presa, se la menja i punt. Però el més sorprenent no va ser això per a mi, el més increible, el més incomprensible, va ser la seva mirada.

Jo reacciono a la defensiva quan algú m’ofèn, ell no. Jo em tanco en el meu dolor quan algú em fereix, ell no. Jo responc amb odi a la ofensa, ell no. Vaig veure en Ell una mirada impossible, una mirada que no és d’aquest món.

Per a nosaltres no hi ha dubte: Déu és l’aval del nostre poder, o no és Déu. Déu és la sacralització de la nostra força, o no és Déu. Si Déu és amb Jesús, ho demostrarà contrarestant la força inapel·lable dels claus i el baixarà de la creu. Si no ho fa, o no és Déu o és un déu que no val la pena. Això era el que jo pensava.

Però heus ací el que vaig entendre en aquella mirada: I si resulta que Jesús és el Messies, precisament, perquè no pot baixar de la creu? Precisament, perquè té aquesta mirada a la creu? I si resulta que aquell que no pot salvar-se a si mateix, pot salvar-me a mi que l’estic mirant? De què em salvaria un Messies que fes saltar els seus claus i em deixés a mi penjat? I si fes saltar també els meus claus, de què em salvaria? Em salvaria potser d’una mort passatgera: però em salvaria de l’odi?, em salvaria de la venjança?, em salvaria del pecat?, i de la desconfiança eterna?

I la meva comprensió va anar més lluny i més al fons: no és que Jesús no “vulgui” salvar-se a si mateix, és que Jesús no “pot” salvar-se a si mateix. Jesús no “juga” a ser feble de la mateixa manera que Déu no “juga” a ser home. Jesús és el Messies dels miracles, però desconfia dels cops d’efecte. Jesús és el Messies de les paràboles, però desconfia de l’oratòria. Jesús és el Messies de l’entrada triomfal a Jerusalem, però desconfia de les proclames. Jesús és el Messies a la creu, i només a la creu no desconfia. Per molt escandalós que sembli, per molt insensat que sigui, Jesús és el Messies Crucificat.

Puc dir que, a l’últim moment, he conegut l’amor i la seva mirada. L’he conegut perquè l’he vist crucificat. He vist l’amor crucificat. L’amor estimant enmig l’absència total d’amor. L’amor estimant a aquell que mata l’amor. L’amor desarmat, l’amor despullat, l’amor poderós en amor, l’amor que treu fora la por, l’amor sobirà, l’amor absolut, l’amor més poderós que la mort, l’amor que regna sobre tot i sobre tots. La clau del paradís és l’amor i la creu és el pany. Jesús l’ha obert per a mi i l’ha deixada oberta.

Em rendeixo, per fi, em rendeixo, davant la creu, sí, per primera vegada, plorant, sí, per primera vegada, llàgrimes que no m’ofeguen en la impotència, sinó que em salven. Ara ho entenc, tan evident, ¿on era jo, Senyor?, ¿tan lluny he hagut d’anar per arribar tan a prop?

divendres, 16 de novembre del 2007

HOMILIA DG-TO-C33
PORTAR EL SEU NOM (Lc 21,5-19)

Com reconeix el Parlament Europeu, portar el Nom de Crist, a molts llocs, és perillós. No podem dir que no ens en havien advertit: "Pel fet de portar el meu Nom us perseguiran... us acusaran... us trairan... us odiaran... us mataran." Sentir això, amb dos mil anys de perspectiva, provoca una barreja de sentiments. El Nom de Crist ha portat de tot: persecucions, però també perseguidors; acusacions, però també tribunals de la Inquisició; traïcions, però també abús de les indulgències; odis, però també un amor impúdic pel poder i la riquesa; martiri, però també venjances i atrocitats en el seu Nom. Hi ha, certament, moltes maneres de portar el seu Nom i moltes més encara de profanar-lo.

  • El podem portar com qui porta un vestit. El vestit és quelcom que em poso i em trec segons el dia i segons les conveniències. El vestit per anar a la feina, el vestit per sortir a la nit, el vestit pels esdeveniments socials, el vestit d'anar per casa, el vestit dels diumenges.

  • El podem portar escrit a la mà com qui s’apunta quelcom que no vol oblidar. El telèfon d’aquell amic, el resultat de l’examen, l'avís de posar la rentadora... Ens ha marcat en un moment donat, per una experiència forta, però després de rentar-nos les mans 2 ó 3 vegades, la tinta poc a poc va desapareixent fins que no queda ni el rastre.

  • El podem portar escrit en un paper que guardem a la butxaca. Ningú més no sap que el porto, és un nom escrit per a mi sol i ningú no n’ha de fer res. La meva fe és cosa meva, jo crec a la meva manera, encara que no ho mostri. L’important no és anar a missa, sinó estimar els altres. Amb aquests eslògans tan contundents, no hi ha res a dir. Estimo el seu Nom, però no estimo a tots aquells que el porten, perquè no són com jo. Sóc un cristià sense església, un apàtrida, un Blade Runner de la fe.

  • El podem portar tatuat en un lloc ben visible del nostre cos perquè tothom el vegi i l’admiri. No se sap ben bé si volem que admirin el Nom o que ens admirin a nosaltres que el portem: com aquell que porta un tatuatge als pectorals, no acabes de saber si vol que la gent admiri el tatuatge o els pectorals. I si la gent mostra indiferència o cansament, que és el que sol passar en aquests casos, encara mirem de fer el tatuatge més gros, més barroc i cada vegada més patètic.

  • El podem portar en un estendard, com un emblema corporatiu que traiem al carrer en ocasions especials, en processó, com els armats. Orgull de casta, privilegi de pasta. D’aquell Nom, ens interessa només la marca, l’embolcall, la fama vana i la glòria mundana. Tothom panxa a terra que venim nosaltres, portant a l’esquena, el Rei de la terra.

  • I es pot portar discretament, però sense amagar: com el metge porta el fonendo, l’esportista el xandall o el músic un diapasó a cada butxaca. Com portem allò que ens és connatural. Com es porta un altre Nom al costat del propi nom, el record del seu aroma i el to de la seva veu, sense confondre’l. Com es porta la saliva a la boca, la llàgrima als ulls i la sang a les venes. Com es porta una història i una forma de ser i de celebrar i de viure. Com es porta la vida, que no saps si ets tu o ella la que et porta.
    Portar el Nom de Crist és portar-lo a ell: la seva marca en forma de creu, la seva fama crucificada, el seu tatuatge amb les benaurances i, a l’estendard, la llum nova de la Pasqua.
    Ah, i també portar l’església que és la seva nissaga.

  • I tu, ¿com ho portes?
  • divendres, 9 de novembre del 2007

    HOMILIA DG-TO-C32
    NO ÉS AIXÒ, COMPANYS, NO ÉS AIXÒ (Lc 20,27-38)

    Els fariseus creuen en la resurrecció, pobrets, en alguna cosa hem de creure. Ja se sap, no és fàcil d’acceptar la caducitat de la vida humana. Per això ens calen il·lusions que ens facin suportable l’existència.

    Els saduceus, en canvi, se'n riuen: ¿De quin dels set marits serà l’esposa? ¿De tots set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la monogàmia? ¿De cap dels set? Però, aleshores, ¿què hi ha de la indissolubilitat del matrimoni? ¡Ja, ja, quin riure!

    Volen mostrar que la fe en la resurrecció és una bajanada. I a fe de Déu que ho és. La resurrecció en la que diuen no creure els saduceus és, efectivament, una bajanada. La resurrecció entesa com una reedició de la vida present sense la limitació del temps, com un canvi de domicili on ens enduem l’equipatge de la vida present. ¡És clar que fa riure!

    Però no és això, companys, no és això

    A la primera lectura, els botxins dels 7 germans també riuen. Volen obligar aquest jueus piadosos a abjurar de les seves creences. Els 7 germans s’hi neguen i ho justifiquen amb un comentari que fa riure: "Estem disposats a morir abans de violar les lleis dels nostres avantpassats". ¡Ja, ja, quin riure! Només caldrà acostar-los una mica a la mort i veuràs com canvien d’opinió.

    La tortura comença. Quant més esfereïdor és el mal, més decidida és la resposta dels germans. ¿D’on els ve aquest coratge? ¿Qui són aquests que desafien el poder absolut de la mort per fidelitat a unes lleis sagrades? Els botxins flaquegen i sembla que els agafa una "crisi de fe".

    ¿I si la creença en la resurrecció dels morts no fos qüestió de "l’altra vida", sinó d’aquesta? ¿I si fos veritat que Déu ressuscita els morts? ¿I si fos veritat que Déu no tanca els ulls davant la injustícia i reivindica la vida del just? ¿I si fos veritat que ells són els vius i nosaltres els morts?

    Però no és això, companys, no és això

    Seria molt maco, però això no fa que sigui veritat. Compte-Sponville afirma que, precisament perquè seria molt maco, és fals. La veritat és que ningú no reivindica la vida del just més enllà de la mort, fora dels vius. Els tribunals humans poden mirar de restaurar la "memòria històrica", però no poden tornar la vida als morts. Ens agradi o no, ens hi hem de conformar.

    Jo hi estic totalment d'acord, és a dir, estaria completament d'acord, de no ser per Jesucrist. De no ser pel testimoni d'aquells i aquelles que han proclamat la seva mort, confessat la seva resurrecció i esperat el seu retorn. De no ser per aquells 7 germans que van confiar en Déu més que en la seva pròpia vida. De no ser per un periodista, amenaçat de mort en una ciutat injusta, que va dir: "us equivoqueu, no estic amenaçat de mort, estic amenaçat de resurrecció."

    Un "Déu de morts", no molesta. Un "Déu de morts", calla. Un "Déu de morts", s’ocupa del més enllà i no es fica amb el més ençà. L’injust i el botxí poden estar tranquils. Els innocents ja poden seguir morint injustament. Uns quants "matats" ja poden seguir jugant-se la vida inútilment. Al cap i a la fi, ¿què és la vida, sinó una "passió inútil"?

    Però no és això, companys, no és això

    El que és veritablement perillós i comprometedor en les nostres vides no és l’amenaça de la mort, sinó l’esperança de la resurrecció. El que és veritablement terrible no és aquesta mena de "Déu de morts" que és l’objecte de les nostres mofes i les nostres tertúlies; sinó el "Déu de vius" que posa les nostres funestes certeses potes amunt.

    Als qui creiem en la resurrecció no se’ns pot acusar d’una manca de coratge, sinó, en tot cas, d’un excés de confiança. No és la por de la mort la que ens fa creure, sinó la urgència de la vida. Qui no entén això, no entén res.

    Els alumnes d'una escola benestant, en una ciutat benestant, en un país benestant, en un continent benestant... diuen: "jugar-se-la per algú que coneixes, és una heroïcitat; però jugar-se-la per algú que no coneixes, és una matada." I tenen raó: sense resurrecció, jugar-se la vida per una causa que no sigui el teu propi benestar o és una matada o és una heroïcitat. I no vivim, precisament, temps heroics.

    divendres, 2 de novembre del 2007

    HOMILIA DG-TO-C31
    JO, ZAQUEU (Lc 19,1-10)

    Hi ha quelcom que no rutlla en la meva vida, però no sé què és. Quelcom que em bloqueja per dins i no em deixa viure a ple pulmó, una insatisfacció de fons callada i sorda.

    M'han arribat rumors de Jesús i em pregunto si ell no pot fer alguna cosa al respecte. Ho ha fet amb d'altres, ¿per què no amb mi?

    Però no són més que il·lusions. Em nego a fugir endavant. Seria genial que les vaques volessin, però per molt que jo ho desitgi, les vaques no volen.

    Encara que, ben pensat, no perdo res per provar. Hi ha massa gent i se’m tornarà a escapar. Si el vull veure he de prendre una decisió i posar els mitjans. Ja. Ara. No demà.


    Sóc petit d’estatura, per molt que em posi cotó als talons... He de fer una correguda, m’he d’avançar, he de córrer el risc de quedar-me sol i de fer el ridícul, sortir per un moment del ramat, deixar d’anar allà on va "Vicente".

    La gentada m'impedeix de veure Jesús, l’ambient general és més aviat un obstacle, has d’enfilar-te per damunt de moltes crítiques, desconfiances, caricatures, perdonavides. T’has de justificar a cada moment i quasi has de demanar perdó pel fet de voler ser cristià i d’intentar viure com a tal.

    Per a superar aquestes inèrcies socials tan fortes, he de fer un sobreesforç, un gest clar i visible, exagerat, com el d'enfilar-se a un arbre. ¿Quin és el meu arbre? ¿Quin és el gest “exagerat” que em pot ajudar a donar el pas? ¿M'arrisco a donar la nota?

    L’arbre ha d’estar en el lloc per on passa Jesús. Sé que hi ha "llocs" pels què Jesús passa més sovint, els "llocs" preferits de Jesús, on hi ha més possibilitats de veure'l passar.

    El lloc preferit de Jesús són els pobres, els que pateixen, els que ploren, els compassius, els que treballen per la pau, els perseguits per raó de la justícia. Les benaurances són com una topoguia de Jesús, un mapa on hi ha marcats els seus "llocs" preferits. Consulto la topoguia i n'escullo un d'aquests llocs, el que més s'avingui amb mi, el que em quedi més a prop...


    He de començar per creure que la salvació és possible, que no és una fugida endavant, un consol per a esperits fràgils. És possible que existeixi una mirada capaç de canviar la meva vida, de donar-li la volta.

    És possible que sigui precisament aquesta mirada el que he buscat sempre, de mil maneres, a través de mil viaranys i dreceres. És possible que hi hagi passat més d'un cop ben a prop; però m'ha fet por, o mandra, o no he tingut temps, o estava massa agafat per altres mirades, més febrils, però molt menys tendres.


    Si Jesús passa per algun d’aquests llocs i em veu dalt de l'arbre... ¿t'imagines? La meitat dels meus béns em semblarà molt poca cosa al costat de la seva mirada. No els necessitaré, ni els talons de cotó, ni l'escepticisme que em fa de cuirassa. Res comparat a l'alegria d’acollir Jesús a casa meva i, amb Jesús, a tots els altres.

    Sí, no sóc digne que una alegria així entri a casa meva, però una sola mirada... i la salvació haurà entrat en aquesta casa.