dimarts, 26 de juny del 2007

HOMILIA DG-TO-C13
CATACREC (Lc 9,51-62)

Jesús va ser un pèssim publicista. Va començar bé: cops d'efecte, miracles, bany de multituds, una posada en escena impecable. Però en el moment del màxim benefici potencial va començar a cometre errades imperdonables, si atenem a les lleis més elementals del màrqueting.

Tres intents, tres pifiades

Primera pifiada: el primer que necessita un producte per a fer-se un lloc en el mercat és un bon eslògan. Una frase breu, frapant, directa al fetge. Una declaració d'intencions que connecti amb les aspiracions dels seus compradors potencials: "Sigues tu mateix", "Per a gent com tu", "Perquè tu ens interesses"... Ara mireu quin és l'eslògan que escull Jesús: "les guineus tenen caus, i els ocells, nius, però el Fill de l'home no té on reposar el cap". Quanta raó tenia santa Teresa: "Senyor, no m’estranya que tinguis tan pocs amics, tal com els tractes..."

Segona pifiada: per si el missatge no havia quedat prou clar, Jesús engega un altre lema d'aquests que fan història: "deixa que els morts enterrin els seus morts; tu vés i anuncia el Regne de Déu." ¿Us imagineu la cara que se li devia posar al pobre home que, amb tota la bona fe, li va demanar d'anar primer a enterrar el seu pare? ¿Quin Regne de Déu es pot anar a anunciar amb aquestes premisses? Abans dubtàvem, però ara estem segurs: Jesús no vol que el segueixin.

Tercera pifiada: encara no havíem recuperat l'esma després de la darrera estocada que Jesús entra directament a matar: "ningú que mira enrere quan ja té la mà a l'arada no és bo per al Regne de Déu." “Pues vale!” I ho dic en castellà, perquè no ho ser dir en arameu. Ja em direu quines piruetes exegètiques s'han de fer per tal de donar sentit a un text com aquest, a no ser que es reconegui l'evidència: el que vol Jesús és espantar la gent.

O potser no...

Ja entenc que si deixo les coses així no tornareu a llegir l'homilia, i amb tota la raó. M’agraden els textos “difícils” de l’evangeli, perquè t’obliguen a sortir de tu mateix. Són aquests fragments que alguns voldrien retallar per tal de convertir l’evangeli en un llibre compatible amb l’educació per a la ciutadania. No tinc res contra aquest tipus d’educació, però cal dir en veu ben alta que l’evangeli no és un manual de bona conducta i de màximes edificants, sinó una Bona Nova de salvació.

L'evangeli sempre té sentit, potser no és el sentit que jo li voldria trobar, però és un sentit amb el qual jo estic convidat a entrar en sintonia, des de la conversió del cor i les actituds. Espero que la següent reflexió us ajudi a sintonitzar amb el text d'avui.

El "catacrec" de la fe

Amb aquests tres eslògans, en aparença tan desafortunats, Jesús sembla que ens vol fer entrar en conflicte amb tot allò que ens dóna estabilitat i seguretat: la llar (el cau, el niu), les arrels (enterrar el pare) i la família (dir adéu als de casa). ¿Però, per què? Jesús vol que ens adonem de tot el que està en joc si volem ser deixebles seus, per això ens porta als límits de la nostra existència i ens convida a prendre la temperatura real del nostre seguiment. La fe no està en renyida amb la necessitat d’un niu, però ¿què passa quan el seguiment de Jesús ens deixa a la intempèrie? El seguiment no va contra les arrels, però ¿què passa si el seguiment de Jesús trenca les cadenes que sovint ens lliguen al passat? L’evangeli no és contrari a la família, però ¿què passa quan "els de casa" comencen a fer xantatge emocional a propòsit del nostre compromís cristià?

Tot això potser no us ha arribat mai, tant de bo, però ¿què passa si un dia us hi trobeu? Jesús sembla que vol aconseguir que es trenqui alguna cosa, que la nostra fe, potser massa ingènua i circumstancial, faci un "catacrec". Ens podríem preguntar si la nostra fe ha fet un “catacrec”. ¿Quin fet, quina paraula, quina persona, quina experiència... han marcat un abans i un després en la nostra fe? Allò que ens ha fet dir: “Ara ja no creiem pel que tu dius; nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que aquest és realment el salvador del món”, altrament dit, “contigo pan y cebolla.”

Sense aquest “catacrec” la nostra fe és com una flor que encara no s’ha obert, com un ou que encara no s’ha trencat per deixar sortir el pollet. Podem seguir Jesús a distància, podem identificar-nos els diumenges amb el seu missatge, podem engrescar-nos una estona amb el seu projecte... però la pujada a Jerusalem és costeruda i està plena de sots. ¿Què passarà quan aquell grup tan ferm es dissolgui? ¿Què farem quan aquell catequista tan genial marxi a l’Àfrica? ¿Què quedarà de la nostra pregària estil Taizé quan la feina o els fills refredin les escalfors de l’encens? Sense “catacrec” no quedarà més que la marca que deixa en la pols un objecte quan ja no hi és.

divendres, 22 de juny del 2007

HOMILIA DG-TO-C12
APRENDRE A DESESPERAR (Lc 1,57-66.80)


S'ha de dir Joan

No sé a què ve tant d’enrenou, total perquè el pare del nen decideix que no portarà el seu nom. Vés quina cosa, i més ara que els fills, en comptes de portar el nom del pare, porten el nom del darrer finalista de “Operación Triumfo” o del concursant més pintoresc de “Factor X.” En aquella època, però, alguna de grossa devia de passar per a trencar amb un costum tan arrelat. Elisabeth sembla decidida: el nen no es dirà com el pare ni com cap altre membre de la família, sinó “Joan”. Zacaries li dóna la raó. Un cop més, és la dona la que mana i l’home el qui va al darrera, malgrat sembli tenir la darrera paraula.

La imatge del fill és una bona paràbola de l’esperança. Abans que el fill no arribi, ja li tenim assignat el nom, la foto, el currículum i quasi que la núvia. ¿Com s’explica si no aquesta mena d’obsessió compulsiva dels pares perquè els seus fills facin anglès, alemany, judo, clarinet i informàtica en jornades extraescolars que res no tenen a envejar de les de l’executiu més estressat? Afortunadament, la vida ens fa desesperar de totes aquestes falses esperances que havíem projectat sobre el nostre fill i ens ensenya a esperar d’una forma més despresa i gratuïta. El nostre fill té personalitat i vida pròpia més enllà de les nostres expectatives i cal que la pugui desenvolupar al seu ritme i al seu temps.

Es va quedar mut

Amb els plans de Déu passa una mica el mateix: per aprendre a esperar, s’ha de desesperar primer. Igual que Zacaries, nosaltres també hem de passar nou mesos sense poder parlar, nou mesos en silenci aprenent a rebre de Déu el que ell ens vol donar. Zacaries, després de tant de temps sense rebre un fill, ja havia baixat les mans: “si Déu no em diu el que jo vull sentir, quan ho vull sentir i com ho vull sentir... és que ja no té res a dir-me.” Zacaries, a diferència del vell Simeó, ja no esperava de Déu cap novetat. Quan ens succeeix això, la nostra fe es converteix en una rutina i la nostra pregària en un monòleg.

Jo em pregunto si Déu no ens està portant als cristians al llindar de la promesa, en la mida que ens porta al llindar de la desesperació. Déu ens està ensenyant a desesperar de les nostres expectatives pel que fa al nostre futur. Estem encara en la fase de la confusió, és cert, i no ens falten símptomes: el col·lapse institucional, els pals de cec, el desencís, l’aferrament a allò que hem estat... L’obsessió quasi malaltissa de la Conferència Episcopal Espanyola d’estar present a tort i a dret en el debat públic ni que sigui a cop de manifestació i d’objecció de consciència, ¿no denota una negació de la pèrdua per la via de l’autoafirmació obsessiva? (que em perdonin els psicòlegs... i els senyors Bisbes).

Qui espera, desespera

I que consti el següent: hi ha una forma narcisista de desesperar, que és el que han fet bona part dels creients desesperats de Déu, de l’Església o del món: una mena de rendició a l’evident, una resignació carregada de raons, una retirada vergonyant, una nova forma de monòleg autocomplaent. Quants no han deixat la vida religiosa, la militància cristiana, la vida espiritual, la pràctica de la fe... perquè ja no compensava, perquè tenia més força la inèrcia ambiental que la seva set de Déu i l'amor del seu Regne. Aquell qui espera, igual que aquell qui estima, desespera. ¿O què ens pensàvem?

¿Què serà aquest infant?

Déu ens convida a desesperar sense baixar els braços ni el talent ni el bon humor. Ens ha promès una criatura nova i, vés per on, nosaltres no ens l'hem acabat de creure: "som vells i la nostra dona és estèril, ¿què ens vens a dir?". I tu insisteixes, però ens imposes silenci durant nou mesos:
"Deixeu de parlar i apreneu a escoltar;
"Deixeu de dir que “sempre s’ha fet així”, i apreneu una nova manera de fer;
"Deixeu d’imposar-me el nom d’abans, el nom familiar, i deixeu que jo imposi un nom nou, desconegut, inèdit;
"Deixeu de lamentar que la criatura no hagi sortit com vosaltres volíeu, i comenceu a preguntar-vos admirativament:
“¿Què serà aquest infant?”

Perquè, us agradi més o menys, aquest infant porta l’anunci del vostre esdevenidor, ell és el precursor del Messies Salvador. Espereu-lo com si fos, no el primer dia, sinó el dia abans del primer dia, sí, el dia de la desesperació, sense el qual totes les vostres expectatives són incertes i les vostres esperances il·lusòries.

divendres, 15 de juny del 2007

HOMILIA DG-TO-C11
SÓC SANT (Lc 9,36-50)

L’Oriol m’ha dit que sóc un sant: “no és per dir, de debò, Marc, ets un sant”. No he sabut què respondre, hem rigut i endavant. En un cas així, ¿què has de dir? “No, no diguis tonteries, no hi ha per tant...”, és tan evident que no hi ha per tant que sembla absurd fins i tot contradir-ho. Podria fàcilment omplir una sala de gent disposada a avalar que, en efecte, de santes no en tinc ni les intencions.

Déu pot treure sants de les pedres
Però no és això el que importa en aquest cas, l’important és que l’Oriol, pels motius que sigui, ha vist en mi un “sant”. I el més interessant és que l’Oriol no deia cap mentida. L’Oriol, sense ser-ne massa conscient, estava dient una veritat més fonda del que ell mateix era capaç de captar: per a Déu jo sóc el que seré, és a dir, sant. Vet ací la veritat que l’Oriol ha captat com de passada: Déu és capaç de fer emergir la santedat del no-res.

Malgrat l’aguda consciència de pecat que Déu m’ha volgut donar, i en gran part degut a ella, sempre ha dominat en mi el convenciment de que si Déu s’ha proposat que jo sigui sant, ho seré. I mireu que no dic “bona persona”, sinó “sant”, en hebreu “qaddosh”, que vol dir separat, preferit, estimat. Déu m’estima a la infinita potència de l’amor i això és infinitament més fort que el meu pecat. És aquest amor desmesurat el que em farà sant i no el fet de conservar l’historial immaculat. I si en teniu dubtes, anem a l’episodi de l’evangeli d’avui.


La santa dona pecadora
La Mishnà recull aquest comentari de Rabbi Aquiba sobre el Càntic dels Càntics: "el món sencer no és tan preciós com el dia en què aquest llibre fou donat a Israel, tota l'Escriptura és santa però el Càntic dels Càntics és sant entre els llibres sants." Jo m'atreviria a dir una cosa semblant de l'episodi de l'evangeli de Lluc que llegim avui. Crec que cap altre episodi no recull com aquest de la "santa dona pecadora" la veritat més profunda de l'experiència cristiana.

Recordem-ho: una dona que tothom coneix pel seu pecat (“aquesta dona és una pecadora”), Jesús la reconeix pel seu amor (“aquesta dona estima molt”). La dona respon a l’amor que ha rebut fent coses increïbles que ens farien pujar els colors a qualsevol de nosaltres només de veure-les de lluny: “si ell fos profeta, sabria qui és i quina vida porta.” Aleshores, Jesús provoca el Simó complidor que hi ha en nosaltres perquè es reconegui en la dona pecadora que plora d'agraïment als seus peus: “Simó t’he de dir una cosa...”

Ser cristià és precisament això: fer el trajecte que porta de Simó a la dona; del Simó dels cinquanta i encara gràcies, a la dona dels cinc-cents i encara és poc. Podem romandre tota la vida d'aquest costat de l'experiència de Déu, el nostre costat, fet de pràctiques i de virtuts, de càlculs i de recompenses... sense passar mai a l'altre costat, el costat de Déu, el costat des del qual aquesta dona plora d’agraïment als peus de Jesús. Jesús no la interromp, la deixa fer, descalç, com Moisès, davant la terra més sagrada que es pot trepitjar, la terra estovada d'un cor ferit i reconciliat, un fang que recupera de cop la seva plasticitat i es deixa modelar de nou. És a partir d'aquest fang estovat per les llàgrimes que Déu pot modelar la nostra santedat.

Sants, és a dir, reconciliats
Sí, sants, com el rei David que va fer matar Uries per tapar l'adulteri que havia comès amb la seva dona Betsabé; però que, ara, un cop reconciliat, pot dansar i cantar davant l'Arca de l'Aliança, exposant-se a que els seus súbdits el prenguin per un sonat.
Sí, sants, com Pau de Tars que perseguia els deixebles de Jesús i mirava complagut com lapidaven al diaca Esteve; però que, ara, un cop reconciliat, pot dir aquestes paraules que sonen tan forassenyades: "Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi."
Sí, sants, com aquesta dona que, per moltes bestieses que hagués fet, difícilment hauria igualat les de David i les de Pau; però que, ara, un cop reconciliada, pot cometre encara la "bestiesa" de mirar de correspondre amb la seva humana mesura la divina desmesura d’un amor que no té preu.

¿Enteneu ara perquè l’Oriol tenia raó quan deia que sóc sant? L’Oriol, sense saber-ho, ha vist el que Déu veu. Sovint els altres són els ulls amb què Déu ens mira. Són aquests ulls els què ens fan sants. La divina capacitat de reconèixer la gràcia entre la cendra, d’escoltar l’íntim alè de vida que batega encara sota les runes. Per a Déu sóc sant i l’Oriol és el millor postulador de la meva causa. Amen.

divendres, 8 de juny del 2007

HOMILIA DG-FS-C-CORPUS CHRISTI
DONEU-VOS VOSALTRES MATEIXOS COM A MENJAR (Lc 9,11-17)

No és que vulgui trobar-li cinc peus al gat, però no em conformo amb pensar que el sentit d’aquest episodi de la multiplicació dels pans sigui simplement que hem de ser bones persones i compartir el que tenim. No perquè no sigui cert, quedi clar, sinó perquè és insuficient. L’evangeli ens diu això i moltes altres coses que són tant o més importants que aquesta. És cert que cinc pans i dos peixos poden donar molt de sí quan es comparteixen, el que costa més d’entendre és que puguin arribar a nodrir cinc mil persones i encara omplir-ne dotze coves amb les sobres. Aquí hi ha una desproporció que cal entendre amb uns paràmetres diferents si no volem reduir el text a una moralina edificant. L’evangeli ens dóna algunes pistes que poden resultar molt inspiradores.

Acomiadeu la gent
Volem assolir l’objectiu del mil·lenni l’any 2015, acabar amb la pobresa en el món. Hi estem posant molt de la nostra part: hem fet seure la gent al terra, els hem agrupat en grups de cinquanta, molt bé ¿i ara què? El món és un mercat, l’àmbit on les persones, en el millor dels casos, intercanvien el que tenen. El polític intenta regular aquest intercanvi, el cooperant intenta equilibrar-lo, l’activista intenta denunciar-ne els abusos. El món és un lloc despoblat, on no s’hi troben queviures si no és a les botigues. D’acord, no volem enviar la gent a comprar queviures, volem fer-ho diferent, però ¿ara què? Hem aconseguit mobilitzar tota la nostra bona voluntat i una no gens menyspreable capacitat d’organització, però ¿com aconseguir que tothom en mengi i, no només això, sinó que en sobri?

Doneu-los menjar vosaltres mateixos
L’evangeli ens convida a interpretar la frase en un sentit intensiu: “doneu-vos vosaltres mateixos com a menjar.” Amb les millors intencions, uns donen mentre altres reben... però sempre i res més que coses. No es tracta simplement de donar coses, sinó de donar-se un mateix amb les coses: no el 0,7%, no un estiu, no allò que ens sobra o allò que necessitem per a sentir-nos solidaris i altermundistes... sinó Tot. Jesús ens diu que només quan ens donem, multipliquem. Qui es dóna, multiplica; malgrat sovint experimenti divisió. Qui es dóna, suma; malgrat sovint senti que això li resta. Per repartir, abans un s’ha de partir. L’home no viu només de pa, viu de tot allò que l’ajuda a esdevenir pa pels altres, eucaristia. ¿Què és el que celebrem sinó tots els diumenges? Només qui s'alimenta d'Ell, pot arribar a ser aliment com Ell.

Feu-los seure en grups de cinquanta
No hauríem de tractar la necessitat dels altres en bloc, ni la pobresa en el món com una entitat abstracta. No hauríem de tractar els pobres com a col·lectiu homogeni, com si es tractés d’entitat metafísica i sense rostre. Quan fem això acabem instrumentalitzant els pobres al servei de les nostres derives ideològiques o d’una bona voluntat carregada d’ansietat i de precipitació. Quan considerem la gent en blocs de més de cinquanta, deixen de ser gent i comencen a ser un número. En un grup de cinquanta descobrirem que un ha menjat fa poc, que l’altre porta tres dies sense fer-ho, que un altre amaga un peix a la butxaca i que el del seu costat està esperant el bon moment per prendre-li, etc. En grups de cinquanta la paraula circula igual que l'aliment, ens escoltem, ens coneixem i podem convertir les polítiques estratègiques en peixos, vacunes, llibres, abraçades o pous d'aigua, segons la necessitat de cadascú.

Alçà els ulls al cel
Hi ha gent que considera que això no fa falta, que el que cal és transformar les estructures, revertir els processos històrics que consoliden les raons de la pobresa, i la resta són romanços. Són aquesta gent que fa segles que ens regalen idees genials sobre com canviar el món sense canviar ells mateixos.
Jesús no és d’aquesta gent, ell que va sotragar més que ningú les estructures del seu món i del nostre. El gest que fa Jesús abans de repartir el pa és alçar els ulls al cel, gest que repetirà a la creu abans de lliurar l’esperit. Alceu els ulls al cel, doncs, i demaneu a Déu que us doni allò que només ell pot donar: la força que no surt dels braços, sinó de les entranyes en forma de compassió i de misericòrdia; la força no només per a entrar, sinó, sobretot, per a sortir de vosaltres mateixos; la força d’escoltar la necessitat de l’altre sense humiliar-lo; la paciència, la fortalesa i la humilitat que cal per a lluitar contra la pobresa i la injustícia en el nostre món; i demaneu també la capacitat i el coratge de donar-ne gràcies i celebrar la vida lliurada i multiplicada fins a l’escreix.

divendres, 1 de juny del 2007

HOMILIA DG-FS-C-SANTÍSSIMA TRINITAT
EL CÀSTING DE DÉU (Jn 16,12-15)

Diuen que van convocar un càsting de Déu. Es van presentar molts candidats i un cop passades les dures proves de selecció van seleccionar tres aspirants per a la fase final: el Pare, el Fill i l’Esperit Sant.

El Pare va argumentar d’aquesta manera:
"Tothom sap que la primera i més important qualitat de Déu és la de ser creador. Quan preguntes a qualsevol sobre Déu el primer que et diu és que Déu és un Ésser suprem, creador, que governa misteriosament l’univers i que el sosté amb el seu braç poderós. Un Déu just i magnànim, que castiga fins la tercera generació, però que perdona fins a mil generacions. Un Déu que no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i que visqui. Un Pare amb entranyes de misericòrdia, lent per al càstig i ric en l’amor, amatent amb les seves criatures, i que no deixa de tenir un costat maternal. ¿Què més es pot demanar?"

El Fill va argumentar d’aquesta manera:
"¿Què queda d’un pare sense un Fill? Un fill t’obliga a deixar-te de punyetes, ja no ets el melic del món. Un Déu Pare pot quedar molt lluny i molt per sobre de les seves criatures. ¿Com sabrà què els passa per dins? ¿Com coneixerà de prop les seves alegries i els seus patiments? ¿De quina manera li afectarà la seva mort si ell no l’ha tastada mai? Un Déu així té el perill de sobrevolar la realitat sense trobar mai el terreny perfecte on plantar la seva tenda. Déu ha de plantar la seva tenda enmig dels homes si vol esdevenir realment el seu Pare. Déu s’ha de fer carn de la seva carn si vol tenir fills i no només servidors o adoradors."

L’Esperit Sant va argumentar d’aquesta manera:
"Està molt bé que Déu sigui Pare i que Déu sigui Fill, però ¿com pot arribar aquest Déu a habitar en el cor dels homes? Un Déu que no transformi els homes des de dins no deixa de ser un Déu tancat en ell mateix. ¿De quina manera aquest amor que es tenen el Pare i el Fill pot arribar a totes les seves criatures? ¿Com evitar que Pare i Fill es quedin embadalits l’un en l’altre, mentre la humanitat resta com un espectador passiu, mirant-s’ho des de fora i des de baix? Només l’Esperit Sant pot fer que aquest amor entre el Pare i el Fill surti enfora i s’escampi sobre tot allò que no és Déu. Només l’Esperit Sant pot escampar les llavors d’aquest amor per tota la creació. Només l’Esperit Sant pot regar després aquesta creació fecundada per la llavor divina a fi que doni fruit i el doni en abundància."

Un veredicte sorprenent
Tots tres tenien raó, tots tres havien presentat arguments molt poderosos i convincents, ¿com decidir un únic guanyador? ¿quin dels tres triar? Diuen que després d’una llarga i profunda deliberació, el jurat va arribar a un consens sorprenent, ja què mai s’havia donat el cas: van decidir de concedir el premi
ex-aequo als tres finalistes. Tres candidats i un sol premi, tres aspirants i un sol guanyador, tres persones i un sol Déu... Pare, Fill i Esperit Sant. Amen.