divendres, 30 de maig del 2008

HOMILIA DG-TO-A09
SOBRE LA ROCA (Mt 7,21-27)

Tothom coneix la faula dels tres porquets. Tres germans del gènere porcí han de construir-se una casa que els protegeixi del llop. El mandrós la construeix de palla, el conformista de fusta i el prudent la construeix de totxanes. Evidentment, les dues primeres s’ensorren i només la tercera resisteix l’embat de la fera. La moral és alliçonadora: només els diligents salven la casa.

La paràbola que ens proposa Jesús avui a l’evangeli no té res a veure amb la faula dels tres porquets, per molt que sovint l’hem interpretat en la mateixa línia. Mentre la faula posa l’accent en la casa, en l’obra del constructor, Jesús posa l’accent en la roca, en el terreny que serveix d’assentament a la casa. La diferència és molt significativa.

En el primer cas, no sortim del moralisme de bons i dolents, de perfectes i imperfectes. Jesús, en canvi, ens diu: “feu la casa tan sòlida com pugueu, però no oblideu que l’important és la roca”. La casa ja pot ser de formigó armat, disseny hi-tech, setze habitacions i jacuzzi, que, si ha estat bastida sobre la sorra, caurà igual com si fos de palla. Encara pitjor, perquè farà molt més d'espetec al caure.

No es tracta de ser uns cutres i de construir la casa de qualsevol manera, aquesta també seria una lectura esbiaixada. La casa importa: pot ser més gran o més petita, més acollidora o menys, més sòlida o menys. I no és el mateix una cosa que l’altra. De fet, la casa del porquet diligent va servir de refugi als altres dos brètols quan les seves es van ensorrar. No és veritat que Jesús faci l’elogi de la indolència.

El que sí fa Jesús és alertar-nos contra el puritanisme i l’elitisme moral, contra la impostura dels qui es creuen bons i miren els altres amb menyspreu. Això és sorra. Les nostres construccions, més tard o més d’hora, amb més espetec o menys, passen. Per molt ben construïdes que estiguin, al final, s’ensorren. El que no passa i no s’ensorra és la Roca sobre la qual poden estar assentades.

No és la perfecció moral, intel·lectual o física la que ens fa perdurables. No són els nostres criteris ni les nostres estadístiques. No són les nostres paraules, ni que siguin molt religioses, les que aguanten la casa. Fins i tot un lloro aprèn a dir “Senyor, Senyor” si algú li ho ensenya.


El que ens aguanta és la seva voluntat i les seves paraules. I el que ens fa perdurables no és dir-les, sinó complir-les. I quines són les seves paraules? Només hem de llegir els tres capítols que precedeixen el fragment d’avui, en l’evangeli de Mateu. En efecte, el Sermó de la Muntanya és la roca ferma que pot donar consistència perdurable a la nostra casa. Si construïm al damunt d'aquestes paraules, sigui com sigui de gran, d'espaiosa i de bonica la nostra casa, resistirà els embats del vent i la crescuda de la riuada.

divendres, 23 de maig del 2008

HOMILIA A-CORPUS CHRISTI
SENSE NECESSITAT (Jn 6,51-58)

És que no es pot lluitar per un món més just sense necessitat de complicar-se la vida? És que no es pot ser bona persona sense necessitat de creure en Déu? És que no es pot ajudar els altres sense necessitat de fer-se religiós? És que no es pot ser cristià sense necessitat d'anar a missa? Estic cansat de que em preguntin sempre el mateix. I jo què sé. Suposo que sí, que es pot fer tot allò sense necessitat de fer tot això. El problema no està en la pregunta, sinó en la motivació de fons. No serà, potser, que volem fer les coses “sense necessitat” de viure a fons les seves conseqüències? Per què fem les coses? Només per “necessitat”? Per a mi, no és una qüestió de “necessitat”, sinó de "copiositat". Però cadascú veurà.

El pa
És que no podria sortir l'espiga sense necessitat de soterrar la llavor? És que no es podria obtenir la farina sense necessitat de moldre el blat? És que no es podria pastar la massa sense necessitat de dispersar el llevat? És que no es podria coure el pa sense necessitat de cremar la llenya? Potser sí. Segur que es pot obtenir un tipus de pa artificial sense necessitat de passar per tot aquest procés traumàtic. Potser té gust i forma de pa, però no estic segur de que sigui pa.

Parlàvem l'altre dia a classe de si la nostra societat emmascara o no el sofriment. Una alumna em deia que no, que ella veu la gent més feliç que mai, que mai no havia rigut tant, que es pot viure sense necessitat d’amargar-se. Només faltaria. Riure està molt bé i tant de bo ho puguem fer tota la vida i en totes les circumstàncies. Certament, hem de riure molt, però hem de riure bé, i jo molt em temo que sovint riem per no plorar, que sovint riem per mirar de convèncer-nos que podem viure només de pa.

El mannà
És que no podia el Senyor alliberar el seu poble sense necessitat de travessar el desert? És que no podia l’home conrear el desert i fer florir l’erm sense necessitat de Déu i el seu auxili? És que no podem viure només de pa, ni que sigui artificial, sense necessitat de cap mannà? El mannà és, per excel·lència, l’aliment que Déu dóna quan la terra ja no el pot donar. És l’excés, la sobreabundància, allò que sobresurt inesperadament quan, esgotats de caminar, comencem a pensar si no podríem haver guanyat la nostra llibertat sense necessitat de patir set i passar fam?

Quan el poble d’Israel es moria de gana al desert, quan el record del flaire dels alls i les cebes d’Egipte es feia més fort que mai, quan la terra no podia, quan l’home no sabia, quan el cel no responia... Aleshores, en veure un aliment desconegut, diuen que el poble va exclamar: “Man-hu?”, és a dir, “què és això?” I és que Déu ens dóna l’aliment que no sabem, el mannà que no coneixem, el sentit que no imaginem, allò que la terra no pot covar i les nostres mans no poden pastar.

La carn i la sang
Per a la mentalitat semítica, la carn i la sang són les dues substàncies que fan de l’ésser viu una unitat: la carn és el suport físic i la sang és la vida que l’anima. Joan expressa, en aquest llenguatge semític que era el seu, que no es pot donar una part “sense necessitat” de vessar-ne l’altre. No es pot donar la carn (el temps, l’esforç, la força) sense necessitat de vessar la sang (la vida, l’esperança, l’ànim); i no es pot vessar la sang (les idees, les bones intencions, l’afecte) sense que això repercuteixi en la carn (el desgast, la ferida, la marca).

L’amor opera una singular unió entre la carn i la sang. El cristianisme és la radical expressió d’aquesta conjunció copulativa. Jesús no és l’aut (o), sinó l’et (i): no és la carn o la sang, sinó la carn i la sang. Pregunteu-li a Ell si no podia donar una cosa sense necessitat de vessar l’altra, a veure què us respon. Pregunteu-li a qualsevol persona que estima de debò si no pot fer això sense necessitat d’allò, a veure què us respon. Us mirarà amb cara de peix i us dirà: -“sense necessitat?; però què vol dir “sense necessitat”?-. Qui viu en el regne de la necessitat no entén que les coses importants a la vida es fan “sense necessitat”, perquè la necessitat se’ls queda curta.

No es pot donar una almoina sense necessitat de donar també el teu temps? No es pot riure amb el qui riu sense necessitat de veure’l plorar? No es pot viure en pau a casa teva sense necessitat de veure com els emigrants s’amunteguen infrahumanament a la Granja d’Escarp? No es pot ser bona persona sense necessitat de complicar-se la vida? No podia Jesús fer bons discursos sense necessitat de fer-se sang? No podríem ser cristians sense necessitat de “menjar la seva carn i beure la seva sang”? No podria ser el món d’una altra manera i Déu no estimar-nos tant?

divendres, 16 de maig del 2008

HOMILIA A-SANTÍSSIMA TRINITAT
TANT (Jn 3,16-18)

Mai no havia posat un simple adverbi com a títol d’una homilia. Que en dirien els entesos? Però és que jo trobo que aquest adverbi condensa com cap altre títol “l’essència del cristianisme”. El gran filòsof Ludwig Feuerbach es va equivocar quan va escollir aquest títol per un llibre en el qual feia una autòpsia magistral de les carències del cristianisme, però no de la seva essència.

Fixeu-vos com comença l’evangeli d’avui: “Déu va estimar tant el món...” De seguida, un té ganes de preguntar: “Tant, d’acord, però quant?”. Aquest és el tema. El cristianisme és la més radical exploració d’aquest “tant” que qualifica l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l’amor amb què Déu estima el món.

Déu estima tant?

Quina és la resposta, doncs? Quant estima Déu el món? La resposta és Jesucrist. Déu estima tant el món que ha donat el seu Fill únic. Tant? Sí, tant. Però anem a veure què vol dir això amb una mica més de detall. Quines mostres de l’amor de Déu teníem abans de Jesucrist i seguim tenint ara al marge d’ell?

Els poetes parlen de la bellesa, els científics de la creació, els amics de l’amistat, els amants de l’amor, els ascetes de la meditació, els místics de la contemplació, tants i tants signes, tantes i tantes penyores que ens parlen inefablement d’un amor que les transcendeix i opera misteriosament en elles. Déu estima tant el món que es mostra en la bellesa de la creació i en la bondat de les criatures.

El món odia tant?

Però no tot s’acaba aquí. Els profetes parlen en la denúncia, els justos en la persecució, els pacífics en la discòrdia, els misericordiosos en la indigència... Perquè la bellesa, la creació, l’amistat i l’amor també es trenquen en un món que es capaç d’odiar tant. Odiar tant, d’acord, però quant? Aquest és també el tema. El cristianisme és, al mateix temps, la més radical exploració d'aquest “tant” que qualifica la crueltat i l’abominació, la iniquitat i l’horror de l’odi que el món és capaç de destil·lar.

Quina és la resposta, doncs? Quant és capaç d’odiar el món? La resposta és Jesucrist. El món pot arribar a odiar tant que és capaç de repudiar i de crucificar l’innocent de la manera més ignominiosa. L’amor de Déu incorpora els dos “tants”, l’un enfront de l’altre, l’amor davant l’horror, la salvació davant la catàstrofe, la vida eterna davant el col·lapse.

Sí, tant

Tenim alguns testimonis que han contemplat el desenllaç d’aquesta confrontació dramàtica al peu de la creu de Jesús: el centurió romà i el bon lladre. El primer va exclamar: “És veritat: aquest home era Fill de Déu” (Mc 15,38); i el segon va demanar: “Jesús, recorda't de mi quan arribis al teu Regne” (Lc 23,42). Tots dos eren botxins, tots dos havien apurat el “tant” de l’odi en les seves vides, tots dos vivien resignats a la catàstrofe i sotmesos al col·lapse d’un món que ignora que Déu l’estima “tant”.

Tots dos van entendre, de cop, al peu de l’escenari on té lloc aquesta confrontació dramàtica entre el “tant” de l’amor i el “tant” de l’horror, que Déu havia resolt aquella fatal equació que ells donaven per perduda, en favor seu. L’impossible era possible, allò que ells s’havien encarregat de negar, d’anorrear, de contradir amb els seus actes, de cop es mostrava com l’única realitat consistent. Aquell a qui ells havien donat l’esquena durant tota la vida, ara els mirava a la cara. Van comprendre quant i fins a quin punt Déu estimava el món en el qual ells vivien condemnats i condemnant. Tots dos es van adonar que, veritablement, Déu és un Pare que dóna allò que més estima, el seu Fill únic, per mirar de salvar allò que “tant” estima.

I entenent això, el seu cor de pedra es va trencar per deixar anar un adverbi, el signe de l’admiració més profunda, el mot que condensa l’essència del cristianisme, la vibració sonora de l'Esperit en el món, la xifra gramatical de la salvació: “tant?”

Sí, tant.

divendres, 9 de maig del 2008

HOMILIA A-PENTECOSTA
DÉU RESPIRA (Ac 2,1-11)


El terme hebreu que la Bíblia utilitza per parlar de l’Esperit és ruah que, literalment, vol dir vent impetuós i normalment s'aplica a l'alè, a l’aire que hom expulsa violentament per les narius fent un cop de diafragma quan està fatigat, irat, eufòric. El terme hebreu, ruah, expressa molt bé aquest sentit de respiració violenta, forta, intensa.

Ruah és també el vent que planava sobre les aigües caòtiques abans de la creació del món; el vent impetuós que es girà abans que el Senyor retirés les aigües del mar Roig perquè el seu poble hi passés a peu eixut; la ventada violenta que sacsejà la sala on els deixebles estaven reunits la diada de la Pentecosta. Així com una ventada sobtada i violenta fa presagiar la turmenta, el ruah fa presagiar l’acció de Déu.

Em manca l’aire
“Un deixeble s’acostà al seu mestre per preguntar-li: - mestre, què he de fer per a trobar Déu? -. El mestre li respongué: - només l’has de desitjar amb tot el cor, amb tota l’ànima, amb totes les forces i el trobaràs -. Digué el deixeble: - Mestre, com puc saber si el meu desig és com vós dieu? -. Llavors el mestre agafa el deixeble, el porta al riu, l’agafa pel cap i el submergí en l’aigua durant una bona estona. Quan notà que el deixeble començava a fer signes d’inanició, el mantingué enfonsat encara uns segons i després el va treure a la superfície d’una estrebada. El deixeble va obrir violentament la boca i els pulmons per tal d’inhalar tot l’aire que li havia mancat dins l’aigua. El mestre li digué: - quan desitgis Déu amb la mateixa intensitat amb què desitjaves l’aire, aleshores el trobaràs -.”

El ruah és això: l’aire que necessitem per a sentir-nos vius, la respiració violenta que es produeix als límits de la vida i de la mort, l'esma. Per això quan experimentem estats d’ànim extrems, respirem més ràpid i de forma més intensa, com si ens faltés l'esma. El plor del nen petit quan li entra aire per primer cop als pulmons, la respiració de l’atleta després de fer un esforç al límit de les seves forces, l’alè sincopat d’aquell que viu una emoció intensa.

Déu respira
L’amor és la respiració de Déu i l’amor és apassionat, és sincopat, és intens. Déu desitja la humanitat, cada home i cada dona, com aquell deixeble desitjava l’aire. Jesucrist és l’expressió viva d’aquest desig de Déu envers la humanitat. La resurrecció és la inhalació violenta que Jesús fa després d’haver estat submergit tres dies en les aigües de la mort. El baptisme per immersió expressa molt vivament aquest renaixement que es produeix quan hom surt de l’aigua i recupera la respiració i la vida que quedava com retinguda dins de l'aigua.

El ruah és la vida en estat de màxima intensitat. L’Esperit Sant és l’esma, l’alè, la respiració de Déu, la vida de Déu en estat de màxima intensitat. I és aquesta vida en estat de màxima intensitat la que Déu comunica als deixebles durant la celebració de la diada de la Pentecosta. Déu Pare, per mitjà del Fill, dóna el seu alè a l’Església perquè respiri a ple pulmó, torna l’esma a aquells que l’havien perdut i a aquells que han fet un esforç al límit de les seves forces, comunica la seva vida als homes i dones que el busquen i el desitgen amb sinceritat de cor.

Som l'alè de Déu
Tenim garantit aquest do de la part de Déu. Podem estar segurs que no ens faltarà mai l’aire, que no perdrem mai l’esma, que podem comptar sempre amb la força de l’Esperit Sant, que és la vida de Déu en estat de màxima intensitat. És per això que no tenim por, és per això que parlem cadascú en la nostra llengua i ens entenem, és per això que som la respiració assistida de la humanitat quan aquesta perd l’esma, és per això que som l’oxigen que el món necessita quan està al límit de les seves forces, l’aire que acarona les ferides i les ajuda a cicatritzar, el ventijol que s’agraeix quan la calor ens sufoca i ens fa suar. Els cristians, plens de l’Esperit Sant, som l’alè amorós de Déu que dóna vida a totes les coses i les fa respirar. I, si no ho som, ho hauríem de ser.

divendres, 2 de maig del 2008

HOMILIA A-ASCENSIÓ DEL SENYOR
QUARANTA DIES (Ac 1,1-11)

Noé va passar quaranta dies dins l'arca i va entendre quin era el sentit de la nova humanitat que s'inaugurava després de l'aiguat. Moisès va passar quaranta dies dins el núvol, a dalt de la muntanya, i va entendre quin era el sentit de la travessia pel desert, camí de la llibertat. Elies va caminar durant quaranta dies fins a la muntanya de Déu, l'Horeb, i allí va entendre que Déu no es fa present en els fenòmens extraordinaris, sinó en un ventijol suau. Jonàs va anunciar durant quaranta dies la destrucció de Nínive i després va entendre que Déu no vol la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui.

Jesús va passar quaranta dies al desert i va entendre quin era el sentit de la seva vida i fins a on arribava l'amor del Pare. Els deixebles van passar quaranta dies amb el Ressuscitat i van entendre també quin era, a partir d’aquell moment, el sentit de les seves vides. Quaranta dies i prou, després, mans a la feina: a escampar la bona nova del Regne, a Jerusalem, a tot el país dels jueus, a Samaria i fins els límits més llunyans de la terra.

Tens quaranta dies per a trobar el sentit de la teva vida: ja pots afanyar-te. De fet, quaranta dies és tot el que necessites per passar de la por a la confiança, del dubte al convenciment, de les reticències a la generositat. Quaranta dies és la xifra de la conversió, de l'oferiment i de la llibertat. Quaranta dies és la data fixada per l’ascensió, pel comiat i la distància, per deixar anar la mà i caminar pel propi peu, per donar un pas endavant i deixar de mirar els núvols esperant de Déu una evidència més gran que la que ja t’ha estat donada.

Quaranta dies són també la vigília dels cinquanta dies, de la nova vida, del nou començament, de la vinguda tan esperada, de l’Esperit Sant: la presència nova de l’Absent entre nosaltres, l’esperança que es deixa estovar per l’aigua i s’esquerda com una llavor plena d’arrels que seran tronc i branques i fulles i fruit i noves llavors amb nova sàvia.

Imagina que et diguessin: “tens quaranta dies de vida”, serien per a tu una eternitat, seria per a tu tot el temps, seria per a tu la xifra de la vida contra la mort, la xifra de la promesa d’una vida lliurada sense més reticències, sense més tardança, sense la por estèril del qui vol arriscar poc per a no perdre massa. Viu, doncs, com si només et quedessin quaranta dies, no els quaranta últims, sinó els quaranta definitius, "els quaranta principals", perquè són veritablement el principi, el començament d’una vida sense excuses, d'una vida que aprèn a lliurar-se sense esperar a demà.

Tens quaranta dies per dir que sí, perquè el teu sí sigui la signatura que rubriqui a partir d'aquest moment i per sempre la teva vida. Des de sempre ell et busca i per sempre, encara que ja no el vegis, t'acompanya. Creu-me, de debò, quaranta dies és temps de sobres, tot el que passa de quaranta dies és temps que li manlleves a la felicitat, a la teva i a la dels altres.