divendres, 27 de juny del 2008

HOMILIA A-SANT PERE I SANT PAU
QUI DIU LA GENT QUE SÓC JO (Mt 16,13-19)


Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un kamikaze de l’Altíssim,
un ingenu somiador que es va estavellar
fent cabrioles entre el cel i la terra.
Un jugador que ho va apostar tot a una carta
que no hi és a la baralla.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Uns diuen que ets un Rei com no n’hi ha d’altre
però no del teu Regne, sinó del seu.
Han cobert la teva nuesa amb una túnica daurada,
han posat diamants a la teva corona, en lloc d’espines,
i han perdonat els teus excessos ara que ja no parles.

Qui diu la gent que sóc, jo?

Altres diuen que ets un superhome,
més aviat un semidéu que anava a un pam de terra
i que ho coneixia tot per endavant.
Un que, per donar exemple,
va fer veure que patia quan el van crucificar.

I vosaltres qui dieu que sóc?
Tu ets el Messies, el Fill de Déu viu.


Doncs escolteu el que jo us dic:

Cal que pateixi molt el Fill de l’home,
tothom l’ha de rebutjar, ha de ser mort
i al cap de tres dies, ressuscitarà.
Qui vulgui salvar la vida, la perdrà;
però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà.

divendres, 20 de juny del 2008

HOMILIA DG-TO-A12
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)

Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.

El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.

Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.

Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.

S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.

La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.

Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.

divendres, 13 de juny del 2008

HOMILIA DG-TO-A11
VIURE DE FRANC (Mt 9,36-10,8)

Tenim moltes maneres i molt sofisticades de passar factura a Déu pels serveis prestats. Ningú no fica els diners en un negoci que no té la viabilitat garantida i són pocs els sonats que fan inversions a fons perdut. És francament dur això de donar de franc, què vols que et digui? Que ho hem rebut de franc? Potser sí, però tampoc no es tracta de fer el pallús, que “lo que se da no se quita”.

Una manera de passar factura és la de l’Anna, que va deixar de creure en Déu perquè no va alliberar la seva mare del càncer que va acabar amb la seva vida. Amb el respecte infinit que mereix una situació tan dolorosa com aquesta, l’Anna ha volgut passar factura a un déu insolvent i, és clar, li ha acabat retirant el crèdit. Cal buscar la solvència d’un Déu que és vida, no perquè ens estalvia la mort, sinó perquè ens la fa viure amb sentit. D’acord, és dur, ningú no diu el contrari, però si no acceptem que la vida es rep de franc, difícilment aprendrem a donar-la també de franc.

O la del Ricard, que no sap si fer la confirmació perquè no creu en un déu que no et pot donar allò que li demanes, llavors de què serveix creure en Déu? Amb tots els respectes, Ricard, potser ha arribat l’hora de mirar de confirmar la fe en un Déu que no és Papà Noel, sinó el Déu Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Potser la preparació de la confirmació és l’ocasió ideal per a plantejar-se, abans que les respostes, quines són les bones preguntes, aquelles que amb el temps i una canya ens poden conduir a les bones respostes. Això és dur, potser sí, però encara és més dur viure d’il·lusions o viure desil·lusionat.

O la del Marc, que aparentment no ha cobrat res per haver-se fet jesuïta, però que reclama contínuament un plus de sentit, de felicitat, de consolació, de seguretat... pel fet d’haver arriscat aparentment més que els altres. Amb tots els respectes, amic meu, què tal si aprenem a fer, no només allò que ens agrada, sinó a fer que ens agradi allò que fem? Dius que és dur? Potser sí, però potser ha arribat el moment d’escoltar la “cara B” de la vocació, aquella que no viu de grans projectes que tenen molt de projecció ideal i poc de disponibilitat, aquella que viu l’oportunitat present com si fos l’única i l’oportunitat futura com si fos present.

O la manera de passar factura de tots els segadors que obliden que treballen a compte d'un altre i que ni el camp ni la llavor no els pertanyen. El segador treballa perquè no es perdi el fruit que ha sembrat un altre i perquè aquest fruit serveixi d'aliment als altres. Com deia Samuel Ruiz, bisbe de Xiapes: "el catequista no es quien siembra, sino quien ayuda a recoger lo que el Espíritu ha sembrado". No us resulta això profundament alliberador? D'ansietats, d’impaciències, d’ambigüitats. Hem de fer tot el que és a les nostres mans, res més i res menys, la resta és tasca de l'Esperit. És dur quan oblidem això i ens entestem a collir patates allà on l’Esperit ha sembrat carxofes.

No serà que volem cobrar per allò que no hem fabricat i rebre per allò que no hem donat? No serà que ens costa tant donar de franc perquè som incapaços de reconèixer que abans ho hem rebut de franc? No serà que vivim tristament i a mitges perquè en comptes de viure de franc, vivim com el “cobrador del frac”?

divendres, 6 de juny del 2008

HOMILIA DG-TO-A10
VINE AMB MI (Mt 9,9-13)

Quan t’adones que allò en què havies posat les teves ànsies existencials (digues-li diners, digues-li nihilisme, digues-li bons pectorals, digues-li vibracions tel·lúriques, digues-li seguretat) no és més que un placebo amb data de caducitat, toques fons i et dius: “bé, això és el que la vida dóna de sí, quina decepció, però de què serveix lamentar-se?, ara m’asseuré a la meva taula d’impostos i seguiré remenant els mateixos rals, qui diu un dia diu un any”. Et resignes i et fas a l'idea d’anar passant, sense esperar res, assegut a la teva cadira fins a quedar ben incrustat. I vet ací que et tornes un usurer, del teu temps, del teu espai, de les teves manies, dels teus èxits i de la teva petita gàbia d’on ja no pots sortir i on ningú no hi pot entrar.

Aquesta podria ser la situació de Leví en el moment que arrenca l’acció en el fragment de l’evangeli d’avui (mireu-lo com compta els cèntims al marge esquerre del quadre de Caravaggio!): assegut a la seva taula d’impostos, cobejat pels seus pocs “amics” i detestat pels seus molts enemics. I és que Leví era un usurer, però no només de diners, això és el de menys, era un usurer de sentit, de felicitat, de generositat i d’esperança. Esperava tan poc, que només esperava diners. Els diners són la fugida endavant de qui no gosa esperar res més a la vida. Els diners són l’últim refugi del desesperat, són la resignació i, probablement, la venjança d’aquell que ha fracassat en tots els altres fronts. És per això que l’ofici de Leví era tan menyspreat, no només perquè li feia el joc a l’invasor romà, sinó perquè consagrava als diners una existència desesperada.

El marge esquerra de la vida està ple de gent asseguda amb el cap cot i comptant quartos, com Leví en aquesta meravellosa imatge. Però mai no és massa tard, mai no és massa avall, la vida no és un fotograma congelat, vivim sempre al llindar de la conversió, per molt instal·lats que estem en la nostra cadira existencial. Déu és així, quan nosaltres estem de tornada, ell encara està per estrenar.

De cop, esclata el llampec, aquesta línia recta, en diagonal, que separa l’ombra de la llum, directa, precisa, que uneix d’un sol tret el rostre de Jesús, la seva mà estesa, la mà dels dos vells assenyalant i el cap de Leví acotxat i despistat. Aquest moment precís marca una frontera, un capgirament radical de tots els esquemes, una revolució en tres paraules: “Vine amb mi”. L’experiència va ser tan forta que li va canviar la vida i també el nom: "ja no et diràs Leví, sinó Mateu".


No us hi heu fixat? El pecador, el dolent, el marginat, aquell per qui ningú no dóna ni un ral... quan algú s’hi fixa i li diu “vine amb mi”, respon amb una disponibilitat i un entusiasme totals. En canvi, el bo, el just, el primer de la classe... està tan acostumat a que el sol·licitin i el facin jugar, que quan li diuen “vine amb mi”, hi va, però arrossegant els peus i perdonant la vida al seu voltant. I és que “el metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts”.

I nosaltres, estem bons o estem malalts? Anem sobrats o necessitats? Esperançats o resignats?

Fem la prova: Imagino que Jesús estén la mà cap a mi, em fa aixecar els ulls amb la força del seu esguard, i em diu, entre sobri i suplicant: “Vine amb mi”. Com reacciono?

Me’l miro i dic, “vols callar, que ja m'he tornat a descomptar”?
Penso, “ara no, potser demà”?
Dubto, “és a mi o al del meu costat”?
Contesto, “d’acord, però m'he de llegir bé el contracte abans de signar”?

O bé, m’aixeco de la cadira i, sense dir res, sense ordenar els meus afers, sense signar papers, sense dubtar, contra tota esperança, com Abraham, contra tot pronòstic, com Mateu, com un miracle, com Caravaggio, com la veritat més nua i inexorable: el que jo vull és amor i no ofrena de víctimes... el que jo vull és amor i no existències resignades o còmodament instal·lades, no m’importa el currículum, sinó les ganes”.