divendres, 23 de novembre del 2012

AQUESTA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA

HOMILIA DG-TO-B34 (Mc 13,24-32)

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: «en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.» (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb què parla de la mort de Déu la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però d'una manera o altra segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, en canvi, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? L’apòstol és conscient què més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, em costa moltíssim de justificar l’esperança en un món sense Déu.

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps?

¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Si és així, sincerament, no ho entenc.

divendres, 9 de novembre del 2012

QUIN ACUDIT !

HOMILIA DG-TO-B32 (Mc 12,38-44)

Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha posat cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre una viuda pobra tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix la carcanada de riure, però nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té?

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Per exemple, Amancio Ortega, fundador de Zara: diu que n'ha donat 20 mil·lions a Càrites, però diuen també que la seva fundació en mou prop de 6.000 mil·lions. Res, n'ha llençat les escurrialles. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt, vés quina cosa. A més, resulta que, de tot el que hi tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat d'aparador. Isaïes ho diu a la brava: «Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils... les detesto!... em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...» (Is 1,10ss)

De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Vet aquí! Això sí que té gràcia: dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Jesús congela la imatge del món i, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que estava a baix, i fa baixar el que havíem posat amunt.

El profeta Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobra de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No podem trobar Déu mentre el pot i la gerra siguin plens a vessar, sinó quan ens manca fins i tot allò que necessitem per viure. Us ha fet gràcia l'acudit? No, oi? M'ho temia. Què hi farem? És així.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li deixem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens acaba sobrant. Si li donem tot el que tenim, Déu es converteix en tot el que tenim. Aquest és l’acudit: Déu només existeix si li deixem ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no són tots diners que ens sobren, per molt que siguin 20 mil·lions; sinó aquelles dues monedes més petites que necessitem per a viure. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials!

Un Déu que es surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.

divendres, 2 de novembre del 2012

ÉS UN MANAMENT?

HOMILIA B-TO-31DG (Mc 12,28-34)

Vagi per endavant l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: «Avui els diré allò de Déu us estima, blabla, blabla, blabla...»

Dit això, anem a l'evangeli d'avui: pot ser l’amor objecte d’un manament?

És clar que sí i més que cap altra cosa, a no ser que volem convertir-lo en la forma més avorrida i òbvia de blabla, blabla, blabla! Que l'amor sigui un «manament» vol dir que em determino a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L’amor es converteix en objecte d’un manament, perquè l’amor és exigent, ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar «més en les obres que en les paraules», i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta determinació. Una determinació que ens ve de Déu, de la determinació amb què Ell ens ha estimat primer. El manament és la dimensió realista de l’amor.

La resta no és més que blabla, blabla, blabla...