divendres, 23 novembre de 2012

AQUESTA ÉS LA NOSTRA ESPERANÇA

HOMILIA DG-TO-B34 (Mc 13,24-32)

Les paraules de l’evangeli d’avui són autènticament apocalíptiques, és a dir, profundament esperançadores. Ja poden trontollar el cel i la terra, ja poden enfosquir-se el sol i la lluna, ja poden caure del cel les estrelles... el que no trontolla és l’amor de Déu. Tot passa, és cert, excepte una cosa! Hi ha una cosa que no passa, que no és relativa, que no és avui i deixa de ser demà... les seves paraules no tenen data de caducitat: «en aquell moment serà salvat el teu poble... els justos resplendiran com la llum del firmament... brillaran com els estels per sempre més.» (Dn 12,1-3)

Em meravella la frivolitat amb què parla de la mort de Déu la mateixa gent que es posa les mans al cap per l’escalfament del planeta o pel forat a la capa d’ozó. Un planeta reescalfat, és quelcom a evitar a tota costa, però d'una manera o altra segueix sent un planeta. Un univers sense fonament, en canvi, col·lapsa. Una humanitat sense sentit, s’enfonsa. La creació pot passar, el que no passa és l’impuls irreprimible de vida que va posar en marxa tot això i que ho manté en l’existència i en el sentit. Un món que no és creació, sinó pura mecànica còsmica i biològica, col·lapsa. Però no col·lapsa pel final, sinó pel principi. El més greu no és que no tingui futur, sinó que no té passat, no té origen, no té intenció, no té gènesi, és com un fill desemparat que no coneix el pare.

¿Quin és el fonament de la nostra esperança? L’apòstol és conscient què més decisiu encara que donar raó de la fe, és donar raó de l’esperança (1Pe 3,15). La gent demanarà que doneu raó de la vostra esperança: ¿Què és el que dóna sentit a la vostra vida? ¿Per què us lleveu cada matí i aneu a la feina, a l’escola, a la muntanya o a la família? Sincerament, i no ho dic per justificar la meva paradeta, em costa moltíssim de justificar l’esperança en un món sense Déu.

¿Qui ens alliberarà de les urpes de la mort? ¿Qui donarà a la nostra vida un sentit capaç d’alliberar-nos de la força centrípeta del nostre melic? ¿Qui vindicarà les víctimes de l’odi i de la injustícia que la humanitat ha anat sacrificant al Moloc de la història? ¿Qui tancarà totes les ferides, qui embenarà totes les nafres? ¿Qui farà resplendir la veritat com el migdia, la justícia com el migjorn a la fi dels temps?

¿Qui farà tot això, sinó Déu, aquell que és misericòrdia infinita i amor sense posta? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense creure que ell s’acosta, que ja és a les portes? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, veient com passa tot això que tant estimem, sense estar fermament arrelats en l’esperança que almenys les seves paraules no passaran? ¿Podeu viure un sol minut, un sol segon, sense estar completament segurs de tot això? Si és així, sincerament, no ho entenc.

divendres, 9 novembre de 2012

QUIN ACUDIT !

HOMILIA DG-TO-B32 (Mc 12,38-44)

Avui Déu ens explica un acudit. A Jesús li ha fet molta gràcia, però a nosaltres se’ns ha posat cara de peix bullit... Molts rics tiren molts diners al tresor del temple, mentre una viuda pobra tira només un parell de monedes de les més petites. Jesús es parteix la carcanada de riure, però nosaltres no li trobem la gràcia, sincerament.

Quin és l’acudit que Déu avui ens explica i quina gràcia té, si és que en té?

Jesús mira com els rics tiren molts diners al tresor del Temple. Quin ensopiment. Per exemple, Amancio Ortega, fundador de Zara: diu que n'ha donat 20 mil·lions a Càrites, però diuen també que la seva fundació en mou prop de 6.000 mil·lions. Res, n'ha llençat les escurrialles. Només faltaria que els rics no hi tiressin molt, vés quina cosa. A més, resulta que, de tot el que hi tiren, en recuperen una bona part. Déu s’avorreix infinitament davant la nostra generositat d'aparador. Isaïes ho diu a la brava: «Per què m’oferiu tants sacrificis? Estic embafat... ja en tinc prou... Qui us ha demanat tot això? No porteu més ofrenes inútils... les detesto!... em fan fàstic, són per a mi una càrrega, estic cansat d’aguantar-les...» (Is 1,10ss)

De cop, succeeix quelcom que crida poderosament l’atenció de Jesús i el treu de l’ensopiment: una dona s’acosta tímidament i tira dues monedes de les més petites. Vet aquí! Això sí que té gràcia: dues miserables monedes, una broma, una broma colossal, per fi una broma capaç de treure Déu del seu ensopiment. Jesús congela la imatge del món i, per un moment, restitueix la jerarquia còsmica, posa a dalt el que estava a baix, i fa baixar el que havíem posat amunt.

El profeta Elies coneix també aquesta broma i busca la viuda més pobra de Sarepta per a verificar-la. Busca aquella persona que no li pot donar el que ell necessita, perquè és tot el que li queda per viure. El pot de farina i la gerra d’oli han de quedar buits. Només aleshores, Déu les pot omplir. Si no es buiden, no hi ha espai. No podem trobar Déu mentre el pot i la gerra siguin plens a vessar, sinó quan ens manca fins i tot allò que necessitem per viure. Us ha fet gràcia l'acudit? No, oi? M'ho temia. Què hi farem? És així.

Déu ocupa el lloc que nosaltres li deixem. Si li donem del que ens sobra, Déu ens acaba sobrant. Si li donem tot el que tenim, Déu es converteix en tot el que tenim. Aquest és l’acudit: Déu només existeix si li deixem ocupar el lloc d’allò que necessitem per a viure. I allò que veritablement necessitem per a viure no són tots diners que ens sobren, per molt que siguin 20 mil·lions; sinó aquelles dues monedes més petites que necessitem per a viure. Quina broma de mal gust per les nostres afinades economies existencials!

Un Déu que es surt del pressupost, sincerament, és una broma que no ens esperàvem.

divendres, 2 novembre de 2012

ÉS UN MANAMENT?

HOMILIA B-TO-31DG (Mc 12,28-34)

Vagi per endavant l’anècdota que expliquen d’un company jesuïta francès. Abans de començar l’eucaristia, algú li va preguntar a la sagristia què pensava dir a l’homilia i ell va respondre, sense adonar-se que tenia el micro connectat: «Avui els diré allò de Déu us estima, blabla, blabla, blabla...»

Dit això, anem a l'evangeli d'avui: pot ser l’amor objecte d’un manament?

És clar que sí i més que cap altra cosa, a no ser que volem convertir-lo en la forma més avorrida i òbvia de blabla, blabla, blabla! Que l'amor sigui un «manament» vol dir que em determino a fer allò a què estic obligat, ho intento una vegada i una altra, em veig molt lluny i, malgrat tot, cada cop més atret, més decidit, més animat. Déu ens mana l’amor, no pot ser d’altra manera, ens el posa com a deure, com a projecte i com a sentit de la nostra vida.

L’amor es converteix en objecte d’un manament, perquè l’amor és exigent, ens produeix un saludable formigueig interior, però també obre ferides i ens fa patir. El manament ens recorda que l’amor l’hem de posar «més en les obres que en les paraules», i que posar-lo en les obres no és fàcil, demana molta determinació. Una determinació que ens ve de Déu, de la determinació amb què Ell ens ha estimat primer. El manament és la dimensió realista de l’amor.

La resta no és més que blabla, blabla, blabla...

dissabte, 27 octubre de 2012

HIPOTÀLEM

HOMILIA B-TO-30DG (Mc 10,46-52)



[VIQUIPÈDIA] L'hipotàlem, a més de participar en moltes funcions nervioses també actua sobre la hipòfisi, que és la glàndula encarregada de controlar la secreció hormonal... És la regió responsable del control de l'expressió fisiològica de l'emoció... regula la fam, la gana i la sacietat... regula el cicle del son i de la vigília... regula el balanç d'aigua en el cos actuant sobre els ronyons... està associada amb el contacte i l'orgasme, tant en homes com en dones... 


...i moltes altres funcions que m'estalvio... petit com una llentia... no és extraordinari? Les dones no en tenen cap dubte: des de ben petites tenen la menstruació. Un cop al mes, uns quants d'aquests paràmetres se'ls descontrolen i es posen com es posen. De fet, jo no sabia com es posaven, ara em puc fer una idea. Una amiga em confessava: «Marc, porto vint anys feliçment casada, però un cop al mes estic a punt de deixar el marit.» T'entenc, creu-me: a mi se m'ha alterat l'hipotàlem i, a estones, és com si fos un altre.

Aquestes «sorpreses» formen part de la malaltia. Resulta que, de cop, et tornes un extrany per a tu mateix, imagina't pels altres! L'amor ha de ser molt incondicional: tant, que no ho pots exigir a ningú i només ho pots esperar d'uns quants. Decideixes aïllar-te mentre no tornis a ser recognoscible, intuint que potser mai més no ho seràs. El fet és que ara em sembla entendre millor el cec captaire de l'evangeli, assegut a la vora del camí, mirant de no molestar. El seu «hipotàlem social» havia quedat definitivament alterat i més li valia fer-se a un costat.

«I la vida continua...» com se sol dir (tan equivocadament), quan la veritat és que ens hi estem resignant, convençuts que no hi ha res que pugui interrompre «aquesta fatalitat que ens ha tocat viure.» Thomas Merton va escriure un llibre de 800 pàgines sobre la seva vida, però l'essencial es pot resumir en dues línees: «Llavors va passar una cosa estranya. Sense pensar-ho, ni discutir-ho en la meva ment, vaig tancar la porta, em vaig posar de genolls al costat del llit i vaig resar.» De cop, en ocasió de la mort del seu avi, va cridar! I sabeu què és el que va cridar? «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!.» El mateix que va cridar el cec Bartimeu de l'Evangeli. Ja està.

I volien fer-lo callar! Però Jesús els diu: no el feu callar, feu tot el contrari: «crideu-lo.» Ells no tenen ni idea de què és el que ha passat, i és que no han tingut mai l'hipotàlem definitivament alterat. Per a ells, el nom de Jesús és un nom més, i no l'únic nom que ens pot salvar... no només confortar, o satisfer, o tranquilitzar..., sinó salvar. Salvar, sí... de què? doncs, de què ha de ser? de la mort, de què sinó?

Un cop ho saps, tinguis com tinguis l'hipotàlem, el que està clar és que no tornes a pronunciar mai més el seu nom sense cridar.

divendres, 19 octubre de 2012

Dreta i esquerra

Jaume i Joan volen el mateix, per molt que demanin aparentment el contrari. Jaume vol seure a la dreta i Joan a l'esquerra. Són coses que passen.




«Mestre, voldríem que ens concedissis el que et demanarem.» Mira, bonic, aquest és el programa d'aquest partit i el seu full de ruta, ho diem perquè et situïs. Aquesta tarda ens lliuren els pòsters amb la teva foto al damunt de l'éslògan i demà comença la campanya. T'ha quedat clar?

«No sabeu el què demaneu.» El noi ens ha sortit saberut: per suposat que ho sabem, qui no ho sap encara ets tu, però ara ho sabràs, per això precisament veníem... T'importa si seiem? Què et vaig dir, Joan?...

«Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» Quina mània! A què ve ara tot això? Potser té set? És que no s'ha dutxat aquest matí? Vols dir, Joan, que és tan bo com deies? No funcionarà.

«Prou que beureu la copa que jo beuré i sereu batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat... però seure a la meva dreta o la meva esquerra, no sóc jo qui ho ha de concedir...» T'ho havia dit o no? Mal rotllo tot el que vulguis, però del que es tracta, dreta i esquerra, res de res. Tant com l'hem ajudat fins ara, cinc-cents anys suportant-lo... desagraït separatista! Quanta raó, Jaume, no som més que un botí de guerra... imperialista dels pebrots!

«Entre vosaltres no ha de ser pas així.» Encara? Com ha de ser, si no?

«Vols ser important? Fes-te servidor. Vols ser el primer? Fes-te esclau.» Ja t'ho deia jo, Jaume: «Ils sont fous ces romains.» Exacte, Joan, es pot dir més alt, però no més clar: «Ils sont fous ces galois.»

diumenge, 14 octubre de 2012

Descans d'homilia

Vaig estar molt ocupat el dia de la hispanitat i aquesta setmana no he fet l'homilia; he escrit, això sí, una entrada a "El Matí Digital" (cliqueu aquí). Insisteixo: no busqueu quelcom semblant a l'homilia en aquest escrit, perquè no la trobareu. Consti que tinc intenció de continuar amb l'homilia, mentre senti que és Déu qui em dóna motius i forces per a seguir-la escrivint. Ho dic per esbandir els dubtes.

divendres, 5 octubre de 2012

El divorci

HOMILIA DG-TO-B27 (Mc 10,2-16)

Aquesta va ser l'homilia amb què vaig inaugurar el Blog ara farà sis anys, el diumenge 8 d'octubre de 2006. M'ha semblat més que oportú recuperar-la, degudament retocada en els detalls, però mantenint les línees mestres. Em meravella la seva actualitat, i és que, de fet, l'evangeli, ben interpretat, sempre és actual, sempre és "ara i aquí, per a mi".

L’Evangeli parla del divorci, un tema candent i calent, avui i sempre. He estat temptat de comentar la primera o la segona lectura i fer-me el longuis amb l'evangeli. Però m’he decidit a agafar la cassola per la nansa que crema. No és la primera vegada que els fariseus busquen Jesús per provar-lo: - "Moisès en la Llei ens ordenà d’apedregar aquestes dones. I tu, què hi dius?"

Un detall important: els qui plantegen la qüestió no són els divorciats, sinó els fariseus; i, a més, no ho fan per rebre un consell que senti doctrina recta i "oficial", sinó per posar-lo a prova. Els fariseus saben molt bé el que diu la llei al respecte, massa bé, se la coneixen fil per randa. El problema és que utilitzen la llei per posar trampes i per discriminar. Per posar trampes a Jesús que posa la llei al servei de les persones i no les persones al servei de la llei; i per discriminar la dona en un sistema social que permet el marit de repudiar la dona, condemnant-la així a la marginació social i a la indigència.

Primer detall important: l’evangeli d’avui no va dirigit al divorciats, sinó a tots, i la qüestió que ens planteja Jesús no va tant sobre el divorci com sobre la manera que tenim nosaltres de situar-nos davant la llei? Com es situen els fariseus davant la llei? Els fariseus són aparentment fidels a la lletra, però profundament infidels a l’esperit. Saben molt bé que "l’home deixa el pare i la mare per unir-se a la seva dona, i des d’aquest moment formen una sola carn." I saben també que "Moisès va permetre de donar a la muller un document de divorci i fer-la marxar." Aleshores, com pot ser que la llei es contradigui, si Déu no es contradiu mai?

El divorci ja era un tema polèmic a la Bíblia i feia temps que els fariseus discutien sobre aquest punt. Als fariseus no els interessa el divorci, sinó utilitzar el divorci per atacar una persona que critica la manera que tenen ells de situar-se davant la llei. Com ens situem nosaltres? ¿No fem potser nosaltres el mateix quan ens prenem les paraules de Jesús com una sentència discriminatòria de tanta gent que passa pel drama de la separació i del trencament matrimonial? Hi ha un fet que no podem negar: allò que Déu ha unit, de fet, l’home sovint ho acaba separant.

¿Però és que no passa això amb tantes altres coses de la nostra vida, tant o més greus que el divorci, i no per això quedem fora de la comunió? El problema ve quan aïllem les sentències de Jesús i les convertim en llei immutable. ¿No ens dirigiria Jesús a nosaltres les mateixes paraules que dirigeix en l’evangeli als fariseus?"Utilitzeu la llei per discriminar i per excomulgar, en comptes d’utilitzar-la per acollir i humanitzar." El divorci no és bo, per a ningú. Déu no vol el divorci. Nosaltres no volem el divorci. Una mare mirava d’explicar-li al seu fill petit la separació d’un matrimoni amic i el fill se li va plantar en sec i li va dir: "calla mamà, això no ho diguis mai, mai". Aquell nen tampoc no podia acceptar la idea d’un divorci: no hi ha res que sigui més instintivament antinatural i dolorós per a un nen que imaginar la separació dels seus pares. Ningú no vol el divorci, d’acord. Però, ¿què passa quan greus circumstàncies porten a la separació d’una parella unida en matrimoni? ¿Què passa quan s’ha trencat la convivència, el respecte, la felicitat, la confiança? ¿Què passa quan s’ha trencat de fet allò que Déu va unir de dret? ¿no cal, a vegades, en nom de l’esperit de la llei, posar el bé de les persones per davant de la lletra de la llei? ¿No és això el que feia Jesús quan acollia, en nom de l’esperit de la llei, aquells que se situaven al marge o contra la lletra de la llei (publicans, prostitutes, leprosos, paralítics en dissabte...)? La llei no està per saltar-se-la, només faltaria, Jesús és un defensor a ultrança de la lletra de la llei.

Però Jesús posa per damunt de la lletra de la llei, per molt justa que sigui aquesta lletra, l’esperit de la llei; i això ho fa, no ho dubteu, en nom de l’Autor de la Llei. Això és el que feien els grans profetes, els grans mestres... adaptar la llei a les persones, a fi que compleixi la seva missió: ajudar-les a viure i a assolir la seva plenitud i no esclafar-les sota un pes insuportable. Moisès va fer això amb el divorci "per la vostra duresa de cor", per mirar que la llei no esquarteri d’un cop sec aquest cor de pedra, sinó que el vagi estovant poc a poc fins a convertir-lo en un cor de carn. Divorciats i feliçment casats, vidus i solters, parelles i religiosos... aquest evangeli ens interpel·la avui a tots per igual. Com ens situem davant la llei? Com ens situem davant les febleses pròpies i les febleses dels altres? Com i on situem Déu enmig de tot això?