TÚNELS I VIADUCTES

[HOMILIA C-AD-02 (Lc 3,1-6)]

El viaducte de Millau (França) és el més alt del món, amb una altura de 343 metres sobre el riu Tarn, i una longitud de 2.460 m. D'altra banda, el túnel més llarg del món es construirà a Suissa i tindrà una longitud de 57 quilòmetres. Quan l'home s'hi posa, no hi ha obstacle que valgui.

Déu arriba a tota velocitat i demana via lliure. Perquè Déu tingui via lliure en les nostres vides i en el nostre món, cal sobrevolar l'abisme i cal foradar molta pedra. Sobrevolem l'abisme quan tendim ponts entre dues ribes oposades i aparentment irreconciliables. La pedra es forada quan deixem que Déu travessi els escuts i les cuirasses que impedeixen la seva entrada.

Un parell d'exemples.

La Mercè, metgesa d'urgències, casada i amb dues filles ja emancipades, deixa la feina i la família per treballar de cooperant durant sis mesos en l'hospital de Goundi (Txad). Aquests viaductes no s'improvisen, el seu ha costat cinquanta anys. Molts gestos, molt d'amor callat, molt patiment acompanyat, molta pregària en silenci, molt de desig covat, provat, madurat, macerat, molta paciència i un sol Rostre en tots els rostres.

El Miquel no creu en Déu, però ha passat uns dies al monestir de Taizé. La pregària no fingida, els silencis, la soletat habitada, altres joves com ell, la música feta adoració... han aconseguit en tres dies el que no han aconseguit tots els discursos en cinc anys. Han aconseguit fer forat, atravessar la cuirassa, pulveritzar molta pedra: "com puc estar vivint una cosa en la què no crec?". Déu atravessa muralles quan li deixem una excletxa, i amb una sola càrrega de dinamita ho rebenta tot.

"Tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: es faran túnels i es construiran viaductes."

UN PLANÇÓ

[HOMILIA C-AD-01]
Estem acostumats a les correspòndencies lògiques: un hort amarat d'aigua florit de tomateres, per exemple. Però no heu vist mai un arbust eixint de la pared vertical d'una església antiga? O la força miraculosa d'un plançó brotant d'una soca de castanyer tallada i seca? És un contrast que sembla impossible.

El cristianisme neix, com la vida, d'un d'aquests contrastos que semblen impossibles. Un Messies sortit de Natzaret, on res no pot sortir de bo. Un Salvador gestat en el ventre virginal d'una nena. La Vida eterna brostant, com un plançó impossible, de la soca tallada i seca de la creu.

La preparació del Nadal és el conreu de l'expectativa en la nostra vida. Advent és adveniment, acollida de la vida que brolla allà on menys ho esperaves, com un plançó tendre, delicat, insolent.

Per això s'ha d'estar atent. Tot excés és un obstacle, un embotament dels sentits que han d'estar concentrats en el veure i el sentir. Com és que hem convertit Nadal en un excés? Excés del menjar, del beure, de la preocupació pels negocis, dels cors embafats i afeixugats.

Nadal ha perdut el seu mordent escatològic, ha perdut la tremolor, l'ai al cor, l'esverament per la novetat radical que arriba, l'expectativa febril, les contraccions i les suors de la inminència.

Nadal no és nit de pau, sinó de guerra. El pessebre no és un paisatge bucòlic, sinó un camp de batalla. Nadal no és la molsa, sinó la soca tallada i seca d'un món que s'entesta a no veure, a no sentir, mentre tants cauen i tants es queden al marge.

Nadal no és una tomaquera fruitant enmig d'un hort exhuberant, Nadal és un plançó fràgil, delicat, però insolent com la vida que només l'amor d'un Déu és capaç de fer brollar de la mort.

EL FAUNE INTERIOR

Hi ha personalitats dionisíaques, propenses a l'excés i al desvari, i personalitats apol·línies, geloses de l'ordre i el concert.

Dins d'una personalitat apol·línia hi ha sempre un Dionís amagat, un faune interior emmordassat que de tant en tant es deslliga i ho posa tot cap per vall vinga a fer saltironades.

De tant en tant, apareixen notícies rocambolesques de personalitats públiques, molt vinculades a l'ordre i la jerarquia, sorpreses en una festa sadomasoquista, o ficats en una xarxa de pedofília, o carregats de coca fins als colzes en una nit desenfrenada.

Però també sorprèn aquella persona mesurada i mosqueta morta que practica el vudú verbal a esquena dels seus adversaris i, en cinc minuts, els deixa cosits d'agulles fins als moll de l'os. D'on ha tret aquesta ràbia? de quines profunditats brolla aquesta inquina? Dionís riu, arrecerat al seu racó.

El faune interior no es deixa fàcilment domesticar, que per això és faune i no gatet. Hi ha qui s'aproxima ingènuament al faune com si fos un gatet mansoi i, és clar, a la primera de torn li arrenca la mà d'arrel.
Quin és el teu faune interior? Per on se't desboca la hibris? Per on es cola a casa teva la fascinació autodestructiva que exerceix en nosaltres el caos i l'excés?

No ens queda més remei que conèixer bé el nostre faune interior i aprendre a dialogar amb ell, en comptes de parlar-li sempre a crits; aprendre a domesticar més que a reprimir, a integrar més que a ocultar.

Conec persones que s'han rendit obertament al faune interior, amb l'excusa de que "si no pots vèncer l'enemic, uneix-te a ell". Però la realitat és que han acabat, no units, sinó destruïts per ell, que això és el que fan els enemics. I és que els faunes amaguen molta mala llet sota l'embadaliment que produeixen els seus salts ditiràmbics.

Conec altra gent que ha reprimit el faune a força de punys i cadenes, pagant el preu d'un rostre opac i un judici implacable. Es mostren orgullosos del seu trofeu, però són extremadament vulnerables davant els embats esporàdics de l'enemic, que els agafa sempre desprevinguts i me'ls deixa encara més rancuniosos i opacs.

Però conec també persones, encara que poques, que han aconseguit reconciliar-se amb aquest faune i guanyar-lo per la seva causa, que han aconseguit convèncer-lo de que es poden fer moltes altres coses amb aquesta força desmesurada i caòtica, més enllà de trencar vidres i fer estirabots.

TALENT

Hi ha coses que no ens costa de fer, que les fem sense dificultat i perdem la noció del temps quan les fem. Hi ha coses que no cauen sota les urpes d'aquella rància ideologia que ho supedita tot a la causa, fins i tot l’alegria. Estem obligats a fer també el que ens agrada i ens surt de dins. Cultivar el talent, poc o molt, és un deure que el món mereix de nosaltres i que no li podem negar.

Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.

Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.

L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.

mpressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]

L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.

Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.

Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.

PUNXADES

Qui no s'ha quedat tirat alguna vegada a la carretera per culpa d'una punxada?

Se m'ha punxat la roda del cotxe, de la bicicleta, la pilota de bàsquet i fins la barca pneumàtica. Se m'ha punxat l'estoreta inflable en ple camí de Santiago, el recolza colls inflable per a viatges llargs, l'ampolla del sabó dins de la maleta i, per descomptat, aquell globus gegant que em va comprar la mare a la festa major. Fins i tot, el Barça punxa quan menys t'ho esperes, per molt bé que estigui jugant.

Se m'ha punxat un somni quan més ho estava gaudint, una il·lusió se'm va punxar i em vaig venir avall, vaig deixar escapar un tren important en la meva vida per culpa d'una punxada i, en l'últim moment, la voluntat punxa quan se’m demana una cosa que no m'atreveixo a donar.

Cada punxada és un fiasco, per la impotència que et deixa el no poder-hi fer res ja. Li pots posar un pedaç i anar tirant un tram més enllà, però tard o d’hora l’has de canviar. Ja no és el mateix i mai res no queda igual.

La vida és així: té punxades que no sempre es poden evitar. El que passa és que vas aprenent a desinflar-te sense naufragar, a funcionar amb pedaços fins que et pots recuperar, a tirar endavant amb menys aire, però sense parar.

Però no totes les punxades són traumàtiques, també hi ha punxades que salven vides i punxades que serveixen per drenar zones inundades. Va ser gràcies a una punxada que un dia algú va descobrir que en el fons de la terra s'amagaven fonts d'aigua, o pous de petroli, o bosses de gas natural. Quantes riqueses personals han sortit a la superfície gràcies a una punxada!

Hi ha l'alleugeriment que sents quan algú et punxa una molesta ampolla que t’has fet al caminar. Tots sabem que, per donar sang, el primer que s’ha de fer és punxar. I les agulles del acupuntor punxant exactament allí on s'ha de punxar. Fins i tot, hi ha els punxa discos que es guanyen la vida a base de punxar.

Hi ha qui té l'art de punxar amb elegància una situació tensa quan estava a punt d'esclatar. Periodistes que punxen trames brutes i es juguen la vida per denunciar. Paraules que et punxen l'ànima, travessant la closca que les vol empresonar. Mirades que punxen i es queden clavades al cor, i ja no es poden desclavar. Hi ha punxades que salven, encara que punxin. Punxades per on surt l'aire i entra una cosa que s'assembla molt a la veritat.

APOSTES

Proliferen les apostes a Internet: misapuestas.com, apuestasdeportivas.com, apuestasinternet.net, quinielaonline.com, betfair.com, bwin.com, loteriasyapuestas.es, lotojuegos.com, iapuestas.com, 888.com, apuestalo.com, qweb.es, apuestashoy.com, onlinebookies.eu.

Us convido llavors a fer una aposta. Disposeu de 100 euros i els heu d’apostar d'alguna manera. Què en faríeu? Sou dels que diversifiquen o dels que arrisquen tot a un sol número? Faríeu cinc apostes de 20 € o una sola aposta de 100 €?

Diversificant, el risc es divideix per cinc, però també es divideix per cinc la satisfacció cas que guanyis. Concentrant a una sola aposta, tens moltes més possibilitats de perdre-ho tot, però i si guanyes? Si guanyes, ho guanyes tot.

Sigui com sigui, el que està clar és que disposem d'un capital limitat. Podem passar-nos la vida lamentant que és molt poc i no moure peça perquè, total, el que pots guanyar no compensa el risc de perdre-ho tot.

Hi ha qui aposta amb comptagotes, miniapostes sense risc en les que mai t'enganxes els dits i el que guanyes, ho segueixes invertint en altres apostes petites en les que mai no perds ni guanyes massa. Em pregunto si no vivim immersos en aquest model de miniapostes sense risc, miniapostes existencials on invertim el mínim, amb resultat immediat i cancel·lació exprés sense necessitat de passar per caixa, m'explico?

Hi ha qui, en canvi, ignora el capital que té i passa la vida apostant uns diners dels qual no disposa i que, tard o d'hora, li passa factura. No seria millor abandonar la il·lusió de viure una adolescència perenne? Mentre uns arrisquen inconscientment un capital que no és seu, altres pretenen una vida de Monopoli, on el diner és fals i les apostes duren només el que dura la partida.

Em pregunto si s’han acabat les grans causes i no ens queden més que aquestes petites apostes indolores. No és que les grans apostes siguin avui combatudes ideològicament, simplement sonen estrany, com vingudes d'un altre món, aptes només per a uns pocs herois que semblen marcats pel destí. És més, s'admira a aquells que ho aposten tot a un sol número i, en el fons, es voldria tenir com a ells una gran causa per invertir-hi la vida sencera. Però no es té.

Sigui com sigui, no hauríem d'enganyar-nos, són 100 € i no disposem d'un temps il·limitat per decidir què fem amb ells.

ELOGI ALS FUSIBLES

Els fusibles són uns dispositius que tenen la funció de protegir el sistema elèctric quan aquest pateix un excés de tensió, per tal d'evitar que es cremin els objectes que estan connectats a ell. El fusible provoca un accident "fictici", per fer que posem atenció a la amenaça real. D'aquesta manera, es crema el fusible i es salva el sistema. Funcionen com una alarma que ens adverteix d'un error greu que pot afectar seriosament a tot el conjunt si no se li presta atenció.

El nostre cos, per no anar més lluny, està ple de "fusibles" que salten quan perceben una amenaça. Quan amenaça l'estrès, per exemple, a uns els salta el "fusible" de l'estómac, provocant acidesa extrema, a altres els salta el "fusible" de l'esquena, provocant una contractura, a altres els salta el "fusible" del cabell, provocant la seva caiguda sobtada ... Es típic llavors prendre un antiàcid, gastar una fortuna en el fisioterapeuta o en un producte anti-caiguda, però sense posar atenció a la causa real que va provocar l'estrès. De res serveix canviar el fusible, si no arreglem el problema que ha causat la sobrecàrrega en el sistema, ja que aquest s'anirà reproduint periòdicament fins que el sistema col·lapsi definitivament.

També salten els fusibles en l'àmbit de les relacions humanes. Una persona que, sense pràcticament conèixer-la, em provoca un rebuig instintiu, potser m'està parlant d'un aspecte de mi mateix que no tinc ben integrat i que veig reflectit en aquella persona com en un mirall. O també quan no faig més que retreure'ls als altres els seus errors en l'amistat, pot tractar-se d'un fusible que em prevén d'un sentit de l'amistat massa centrat en mi mateix. Per descomptat, puc ignorar els fusibles i seguir atribuint el problema als altres, però llavors em perdo una ocasió única de millorar com a amic i com a persona.

Podem aplicar aquest mecanisme també a la vida de l'esperit. Posem un exemple: la sequedat en la vida espiritual no sempre és negativa i pot actuar com un "fusible de la gràcia". Per mitjà d'aquest fusible, Déu em pot estar advertint del risc d'apropiació de l'experiència espiritual. Després d'un temps de consolació, en el qual imperceptiblement començo a sentir-me amb dret a ella, no és estrany que passi un temps de sequedat, en què Déu em convida a desapropiar-me fins i tot de la consolació. Déu ens vol amb poc equipatge al seu costat i, de tant en tant, toca alleugerir la càrrega.

Podria funcionar un sistema sense fusibles? Estrictament, sí podria funcionar, però el risc de deixar el sistema sense protecció és massa elevat. Afortunadament, encara que normalment no els percebem, tenim els fusibles sempre de guàrdia, disposats a complir la seva comesa quan els excessos de tensió posin en perill el nostre sistema.

Llarga vida als fusibles!