divendres, 26 de desembre del 2008

HOMILIA B-SAGRADA FAMÍLIA
RIURE (Lc 2, 22-40)

El naixement d’un infant tot ho trasbalsa. Abans del part, tothom s’agita: el metge prepara els estris, la llevadora els panys calents, la mare fa exercicis de respiració, el pare encara més. Tota l’excitació acumulada durant els nou mesos s’allibera de cop amb el plor del nou nat. Ja està fet. Quin alliberament. Els pares no saben com expressar la seva alegria. A estones ploren, a estones riuen.

Com també van riure Abraham i Sara quan el missatger del Senyor els va anunciar que serien pares a les seves velleses. Abraham va riure tot pensant dintre seu: "¿encara pot tenir un fill un home de cent anys? I Sara, que ja en té noranta, pot infantar?" (Gn 17,17). Sara va riure abans de tenir el fill, perquè no s’ho podia creure (Gn 18,11-15); però va riure encara més després de tenir-lo, perquè tampoc no s’ho podia creure: "Tothom qui ho sàpiga riurà amb mi." (Gn 21,5)

L’església festeja avui "la Sagrada Família de Jesús, Josep i Maria". Les lectures estan amarades d’una mena d’eufòria contagiosa que s’escapa per tots costats. Es diuen coses molt importants, molt greus fins i tot; però una mena de riure mal dissimulat s’escapa per sota del nas de tots els qui prenen la paraula.

En la lectura del llibre del Gènesi, el Senyor promet a Abraham una descendència nombrosa. En un moment tant solemne, Déu fa prova del seu bon humor: "Mira el cel i compta les estrelles, si és que les pots comptar". Abraham i Sara escullen pel seu fill el nom d’Isaac que vol dir "has rigut", en hebreu, com per a deixar constància del bon humor de Déu, que fa possible l’impossible.

El Salm 105 converteix aquest riure meravellat en cançó de lloança. Tots els instruments són pocs per a dir l’elogi de les seves meravelles. "Alegreu-vos de cor... vosaltres fills d’Abraham", rieu com ell va riure, ell que va confiar plenament en la promesa "impossible" de Déu.

La lectura de la carta als Hebreus, ens dóna la clau que fa possible que tot aquest riure no sigui una fugida dels problemes del món, sinó una veritable expressió de joia alliberadora: "gràcies a la fe... gràcies a la fe...". Una fe que ens permet sortir de casa sense saber ben bé on anem. Una fe capaç de treure de les nostres entranyes ja mortes una descendència tan nombrosa "com les estrelles del cel i com els grans de sorra de la vora de la mar".

Finalment, a l’Evangeli, l’eufòria pren tonalitats èpiques. Josep i Maria assisteixen astorats a aquest esclat d’alegria desbordant. L’entrada de la família al temple provoca un aldarull considerable. Tot són crits, lloances, profecies, proclamacions...

Simeó i Anna són dos vellets entranyables que de cop esclaten a riure. Feia temps que esperaven una intervenció de Déu, no en favor seu, sinó en favor de tot el poble. I no esperaven guanyar la lliga o la grossa de Nadal: Simeó "esperava que Israel seria consolat", i Anna esperava "que Jerusalem seria alliberada". Consolació i alliberament, les dues coses que podem esperar que, més tard o més d’hora, Déu finalment satisfarà. Encara que sembli impossible.

Eufòria, cant, esclat, riure... tot és excessiu quan es tracta de la promesa de Déu. Així com Josep i Maria, com Abraham i Sara, com Simeó i Anna, nosaltres també esclatem a riure, perquè no ens ho creiem, perquè no ens ho podem creure.

divendres, 12 de desembre del 2008

HOMILIA DG-AD-B03
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.

Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.

Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?