dijous, 24 de desembre del 2009

HOMILIA DE NADAL

Deien els anarquistes: "L'Església que més il·lumina és la que crema". Tot i que no sabien el que deien, tenien raó.

Per fer llum hem de cremar... com les llànties.
La cera es consumeix.
L'oli s'evapora.
L'amor de Déu és ardent.

Per això, Déu va decidir cremar.
I va escollir una verge (una espelma per estrenar)
I als afores de la ciutat (que és freda i quasi no crema)
Al bosc (ple de rostolls)
Entre la palla (que de seguida crema)
I amb els pastors (que encara encenen fogueres perquè estan en vetlla i esperant)

I va cremar, i tant si va cremar: un infant en una menjadora!
Quin incendi!
Una mare en flames
i Josep cremant
i molts dubtes i molta expectativa,
per fi, il·luminats, cremant.

És Nadal: el Nadal que més il·lumina és el que crema.
I ens crema tanta llum artificial i tanta buidor.
I ens crema tanta emisió de gasos contaminants i tan poca escalfor.
I ens crema que dos senegalesos hagin mort aquesta nit perquè tenien fred i una mala calefacció.

Però, sobretot, ens crema Déu estimant tant.
I Jesús infant il·luminant els segles i totes les foscors.
I la possibilitat de donar-se, sense por.
I cantar nadales als ancians.
I pregar quan es fa fosc.
I totes les flames que il·luminen amb infinita tendresa a les sales d'espera dels hospitals.
I els àngels que vetllen els darrers instants d'aquells que ens estan deixant.

Ens crema Déu quan no l'entenem
i quan, de cop, l'entenem tant.
I ens encega aquesta petita llum tan gran
i aquesta llàntia fràgil tan descomunal.
I que la cera de la nostra vida es consumeixi
i que no sigui en va.

Perquè els cristians que més il·luminen són els que cremen i es consumeixen estimant.

Fa fred... és fosc... però és Nadal.
I estem cremant.

divendres, 18 de desembre del 2009

ELISABET

[HOMILIA C-AD-04 (Lc 1,39-45)]

Per a nosaltres els noms no són més que mots que serveixen per anomenar persones. Escollim el nom del nostre fill, generalment, perquè ens agrada, perquè ens sona bé, perquè és diferent i original. A la Bíblia els noms són més que mots, són paraules gràvides d'una història, són paraules carregades d'un sentit que es decanta sobre les persones com una benedicció i com una promesa.

L’escena de l'evangeli d'avui és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. Què vol dir "Elisabet"? Quin és el sentit d'aquest nom? Quina és la història que porta la cosina de Maria en el seu nom?

Si busquem l’arrel semítica del nom trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu).

El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia.

Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?

divendres, 11 de desembre del 2009

SI EN TENS DOS

[HOMILIA C-AD-03 (Lc 3,10-18)]

La pregunta reina del Nadal és “¿què em falta?”, “¿què puc demanar?”. Als reis, a santa claus, a l’amic invisible o a la loteria nacional... la qüestió és demanar. Joan Baptista ens convida a fer-nos la pregunta contrària: “¿què em sobra?”, “¿què puc donar?”.

Ja sé que no és comercialment correcte, però el Nadal no va néixer per incentivar el consum, sinó la felicitat. Joan ens proposa coses que semblen evidents: tens dos vestits, dóna’n un; tens dos torrons, dóna’n un; tens dues hores, dóna’n una; tens dos motius per estar content, comparteix-ne un; tens dues certeses, encara te’n sobra una.

Afortunadament, el Nadal també és prolífic en gent d’aquest tipus. S’ha de preparar el pessebre, què hem de fer? S’ha d’anar a visitar els iaios, què hem de fer? S’ha de preparar la carn d’olla, què hem de fer? S’ha de fer la recollida de joguines, què hem de fer? S’ha d’acollir a la gent que viu al carrer, què hem de fer? S’ha d’animar la missa del gall, què hem de fer?

Ara bé, això de donar està molt bé, és un primer pas, però encara no és el Nadal. Pensa que tu encara en tens dos i pots donar-ne un. N'hi ha que no en tenen més que un. Déu, per exemple, no en tenia dos, no en tenia més que un i l’ha donat: el seu Fill únic, l’estimat. Déu no ens ha donat del que li sobrava, Déu se’ns ha donat.

Nadal és donar-ne, però sobretot és donar-se. Quan hagis fet lo primer, deixa els teus mèrits de banda, acosta't en silenci al pessebre, inclina't davant l'Infant i adora'l. Llavors sí que serà Nadal.

divendres, 4 de desembre del 2009

TÚNELS I VIADUCTES

[HOMILIA C-AD-02 (Lc 3,1-6)]

El viaducte de Millau (França) és el més alt del món, amb una altura de 343 metres sobre el riu Tarn, i una longitud de 2.460 m. D'altra banda, el túnel més llarg del món es construirà a Suissa i tindrà una longitud de 57 quilòmetres. Quan l'home s'hi posa, no hi ha obstacle que valgui.

Déu arriba a tota velocitat i demana via lliure. Perquè Déu tingui via lliure en les nostres vides i en el nostre món, cal sobrevolar l'abisme i cal foradar molta pedra. Sobrevolem l'abisme quan tendim ponts entre dues ribes oposades i aparentment irreconciliables. La pedra es forada quan deixem que Déu travessi els escuts i les cuirasses que impedeixen la seva entrada.

Un parell d'exemples.

La Mercè, metgesa d'urgències, casada i amb dues filles ja emancipades, deixa la feina i la família per treballar de cooperant durant sis mesos en l'hospital de Goundi (Txad). Aquests viaductes no s'improvisen, el seu ha costat cinquanta anys. Molts gestos, molt d'amor callat, molt patiment acompanyat, molta pregària en silenci, molt de desig covat, provat, madurat, macerat, molta paciència i un sol Rostre en tots els rostres.

El Miquel no creu en Déu, però ha passat uns dies al monestir de Taizé. La pregària no fingida, els silencis, la soletat habitada, altres joves com ell, la música feta adoració... han aconseguit en tres dies el que no han aconseguit tots els discursos en cinc anys. Han aconseguit fer forat, atravessar la cuirassa, pulveritzar molta pedra: "com puc estar vivint una cosa en la què no crec?". Déu atravessa muralles quan li deixem una excletxa, i amb una sola càrrega de dinamita ho rebenta tot.

"Tal com està escrit en el llibre del profeta Isaïes: es faran túnels i es construiran viaductes."

divendres, 27 de novembre del 2009

UN PLANÇÓ

[HOMILIA C-AD-01]
Estem acostumats a les correspòndencies lògiques: un hort amarat d'aigua florit de tomateres, per exemple. Però no heu vist mai un arbust eixint de la pared vertical d'una església antiga? O la força miraculosa d'un plançó brotant d'una soca de castanyer tallada i seca? És un contrast que sembla impossible.

El cristianisme neix, com la vida, d'un d'aquests contrastos que semblen impossibles. Un Messies sortit de Natzaret, on res no pot sortir de bo. Un Salvador gestat en el ventre virginal d'una nena. La Vida eterna brostant, com un plançó impossible, de la soca tallada i seca de la creu.

La preparació del Nadal és el conreu de l'expectativa en la nostra vida. Advent és adveniment, acollida de la vida que brolla allà on menys ho esperaves, com un plançó tendre, delicat, insolent.

Per això s'ha d'estar atent. Tot excés és un obstacle, un embotament dels sentits que han d'estar concentrats en el veure i el sentir. Com és que hem convertit Nadal en un excés? Excés del menjar, del beure, de la preocupació pels negocis, dels cors embafats i afeixugats.

Nadal ha perdut el seu mordent escatològic, ha perdut la tremolor, l'ai al cor, l'esverament per la novetat radical que arriba, l'expectativa febril, les contraccions i les suors de la inminència.

Nadal no és nit de pau, sinó de guerra. El pessebre no és un paisatge bucòlic, sinó un camp de batalla. Nadal no és la molsa, sinó la soca tallada i seca d'un món que s'entesta a no veure, a no sentir, mentre tants cauen i tants es queden al marge.

Nadal no és una tomaquera fruitant enmig d'un hort exhuberant, Nadal és un plançó fràgil, delicat, però insolent com la vida que només l'amor d'un Déu és capaç de fer brollar de la mort.

divendres, 20 de novembre del 2009

EL FAUNE INTERIOR

Hi ha personalitats dionisíaques, propenses a l'excés i al desvari, i personalitats apol·línies, geloses de l'ordre i el concert.

Dins d'una personalitat apol·línia hi ha sempre un Dionís amagat, un faune interior emmordassat que de tant en tant es deslliga i ho posa tot cap per vall vinga a fer saltironades.

De tant en tant, apareixen notícies rocambolesques de personalitats públiques, molt vinculades a l'ordre i la jerarquia, sorpreses en una festa sadomasoquista, o ficats en una xarxa de pedofília, o carregats de coca fins als colzes en una nit desenfrenada.

Però també sorprèn aquella persona mesurada i mosqueta morta que practica el vudú verbal a esquena dels seus adversaris i, en cinc minuts, els deixa cosits d'agulles fins als moll de l'os. D'on ha tret aquesta ràbia? de quines profunditats brolla aquesta inquina? Dionís riu, arrecerat al seu racó.

El faune interior no es deixa fàcilment domesticar, que per això és faune i no gatet. Hi ha qui s'aproxima ingènuament al faune com si fos un gatet mansoi i, és clar, a la primera de torn li arrenca la mà d'arrel.
Quin és el teu faune interior? Per on se't desboca la hibris? Per on es cola a casa teva la fascinació autodestructiva que exerceix en nosaltres el caos i l'excés?

No ens queda més remei que conèixer bé el nostre faune interior i aprendre a dialogar amb ell, en comptes de parlar-li sempre a crits; aprendre a domesticar més que a reprimir, a integrar més que a ocultar.

Conec persones que s'han rendit obertament al faune interior, amb l'excusa de que "si no pots vèncer l'enemic, uneix-te a ell". Però la realitat és que han acabat, no units, sinó destruïts per ell, que això és el que fan els enemics. I és que els faunes amaguen molta mala llet sota l'embadaliment que produeixen els seus salts ditiràmbics.

Conec altra gent que ha reprimit el faune a força de punys i cadenes, pagant el preu d'un rostre opac i un judici implacable. Es mostren orgullosos del seu trofeu, però són extremadament vulnerables davant els embats esporàdics de l'enemic, que els agafa sempre desprevinguts i me'ls deixa encara més rancuniosos i opacs.

Però conec també persones, encara que poques, que han aconseguit reconciliar-se amb aquest faune i guanyar-lo per la seva causa, que han aconseguit convèncer-lo de que es poden fer moltes altres coses amb aquesta força desmesurada i caòtica, més enllà de trencar vidres i fer estirabots.

divendres, 13 de novembre del 2009

TALENT

Hi ha coses que no ens costa de fer, que les fem sense dificultat i perdem la noció del temps quan les fem. Hi ha coses que no cauen sota les urpes d'aquella rància ideologia que ho supedita tot a la causa, fins i tot l’alegria. Estem obligats a fer també el que ens agrada i ens surt de dins. Cultivar el talent, poc o molt, és un deure que el món mereix de nosaltres i que no li podem negar.

Jesús ho explica a la paràbola dels talents: l'important no és la quantitat absoluta, sinó la quantitat relativa. No és important si donem 30, 60 ó 100, mentre donem el 100% del que podem donar. Qui més en té que més en doni, i qui en té menys que en doni menys, però tant l’un com l'altre que donin tot el que tenen. Això és el talent.

Dos enemics amenacen aleshores aquesta alliberadora concepció del talent. D'una banda, hi ha una moral de banda estreta que ofega el talent i estimula la falsa modèstia, amb la coartada de que no serveix o no val la pena. Hi ha una vergonya carregada de supèrbia. Cras error camuflar el talent, dissimular-lo, i no diguem ja sepultar-lo per por de perdre'l. No perdo el talent quan l’exposo, sinó quan l’amago.

L'altre enemic del talent és la malaltissa dependència que tenim del judici aliè. El judici aliè és imprescindible si està fet per estimular, encara que sigui crític. El problema és quan aquest judici busca reprimir i desactivar el talent dels altres per enveja o per mesquinesa. És una llàstima veure com proliferen els jutges mesquins del talent aliè.

mpressiona veure el que han fet amb Susan Boyle, una dona senzilla amb una portentosa veu, a qui van aconseguir confondre, espectacularitzant el seu indubtable talent i convertint-la així en una caricatura d’ella mateixa. El talent convertit en pura carnassa televisiva.]

L'important no és l'èxit ni la fama, sinó el talent. L'important és l'amor que destil·lem quan li deixem via lliure al talent, per molt que ens puguem equivocar. El talent neix quan s'alia una determinada inclinació personal amb el seu pertinaç cultiu en el modest hivernacle dels intents fallits i del tornar-ho a intentar.

Això no vol dir que el que fem hagi de tenir un valor reconegut; és més, pot ser que es tracti, pel que fa a valoració "objectiva", d’un autèntic xurro. Però si està fet amb talent, amb el desvergonyiment que dóna el talent quan és viscut sense complexos i sense escrúpols paralitzants, aleshores el seu valor és el màxim que es pot esperar, i no hi ha valor “objectiu” que valgui.

Perquè allò que dóna valor al talent és l'amor, aliat sens dubte amb l'ofici, en una combinació lúdica que li treu aquesta aura de solemnitat adusta amb què acostumem a embolicar sovint les veritats més simples. I el talent n'és una d'elles.

divendres, 6 de novembre del 2009

PUNXADES

Qui no s'ha quedat tirat alguna vegada a la carretera per culpa d'una punxada?

Se m'ha punxat la roda del cotxe, de la bicicleta, la pilota de bàsquet i fins la barca pneumàtica. Se m'ha punxat l'estoreta inflable en ple camí de Santiago, el recolza colls inflable per a viatges llargs, l'ampolla del sabó dins de la maleta i, per descomptat, aquell globus gegant que em va comprar la mare a la festa major. Fins i tot, el Barça punxa quan menys t'ho esperes, per molt bé que estigui jugant.

Se m'ha punxat un somni quan més ho estava gaudint, una il·lusió se'm va punxar i em vaig venir avall, vaig deixar escapar un tren important en la meva vida per culpa d'una punxada i, en l'últim moment, la voluntat punxa quan se’m demana una cosa que no m'atreveixo a donar.

Cada punxada és un fiasco, per la impotència que et deixa el no poder-hi fer res ja. Li pots posar un pedaç i anar tirant un tram més enllà, però tard o d’hora l’has de canviar. Ja no és el mateix i mai res no queda igual.

La vida és així: té punxades que no sempre es poden evitar. El que passa és que vas aprenent a desinflar-te sense naufragar, a funcionar amb pedaços fins que et pots recuperar, a tirar endavant amb menys aire, però sense parar.

Però no totes les punxades són traumàtiques, també hi ha punxades que salven vides i punxades que serveixen per drenar zones inundades. Va ser gràcies a una punxada que un dia algú va descobrir que en el fons de la terra s'amagaven fonts d'aigua, o pous de petroli, o bosses de gas natural. Quantes riqueses personals han sortit a la superfície gràcies a una punxada!

Hi ha l'alleugeriment que sents quan algú et punxa una molesta ampolla que t’has fet al caminar. Tots sabem que, per donar sang, el primer que s’ha de fer és punxar. I les agulles del acupuntor punxant exactament allí on s'ha de punxar. Fins i tot, hi ha els punxa discos que es guanyen la vida a base de punxar.

Hi ha qui té l'art de punxar amb elegància una situació tensa quan estava a punt d'esclatar. Periodistes que punxen trames brutes i es juguen la vida per denunciar. Paraules que et punxen l'ànima, travessant la closca que les vol empresonar. Mirades que punxen i es queden clavades al cor, i ja no es poden desclavar. Hi ha punxades que salven, encara que punxin. Punxades per on surt l'aire i entra una cosa que s'assembla molt a la veritat.

divendres, 30 d’octubre del 2009

APOSTES

Proliferen les apostes a Internet: misapuestas.com, apuestasdeportivas.com, apuestasinternet.net, quinielaonline.com, betfair.com, bwin.com, loteriasyapuestas.es, lotojuegos.com, iapuestas.com, 888.com, apuestalo.com, qweb.es, apuestashoy.com, onlinebookies.eu.

Us convido llavors a fer una aposta. Disposeu de 100 euros i els heu d’apostar d'alguna manera. Què en faríeu? Sou dels que diversifiquen o dels que arrisquen tot a un sol número? Faríeu cinc apostes de 20 € o una sola aposta de 100 €?

Diversificant, el risc es divideix per cinc, però també es divideix per cinc la satisfacció cas que guanyis. Concentrant a una sola aposta, tens moltes més possibilitats de perdre-ho tot, però i si guanyes? Si guanyes, ho guanyes tot.

Sigui com sigui, el que està clar és que disposem d'un capital limitat. Podem passar-nos la vida lamentant que és molt poc i no moure peça perquè, total, el que pots guanyar no compensa el risc de perdre-ho tot.

Hi ha qui aposta amb comptagotes, miniapostes sense risc en les que mai t'enganxes els dits i el que guanyes, ho segueixes invertint en altres apostes petites en les que mai no perds ni guanyes massa. Em pregunto si no vivim immersos en aquest model de miniapostes sense risc, miniapostes existencials on invertim el mínim, amb resultat immediat i cancel·lació exprés sense necessitat de passar per caixa, m'explico?

Hi ha qui, en canvi, ignora el capital que té i passa la vida apostant uns diners dels qual no disposa i que, tard o d'hora, li passa factura. No seria millor abandonar la il·lusió de viure una adolescència perenne? Mentre uns arrisquen inconscientment un capital que no és seu, altres pretenen una vida de Monopoli, on el diner és fals i les apostes duren només el que dura la partida.

Em pregunto si s’han acabat les grans causes i no ens queden més que aquestes petites apostes indolores. No és que les grans apostes siguin avui combatudes ideològicament, simplement sonen estrany, com vingudes d'un altre món, aptes només per a uns pocs herois que semblen marcats pel destí. És més, s'admira a aquells que ho aposten tot a un sol número i, en el fons, es voldria tenir com a ells una gran causa per invertir-hi la vida sencera. Però no es té.

Sigui com sigui, no hauríem d'enganyar-nos, són 100 € i no disposem d'un temps il·limitat per decidir què fem amb ells.

divendres, 23 d’octubre del 2009

ELOGI ALS FUSIBLES

Els fusibles són uns dispositius que tenen la funció de protegir el sistema elèctric quan aquest pateix un excés de tensió, per tal d'evitar que es cremin els objectes que estan connectats a ell. El fusible provoca un accident "fictici", per fer que posem atenció a la amenaça real. D'aquesta manera, es crema el fusible i es salva el sistema. Funcionen com una alarma que ens adverteix d'un error greu que pot afectar seriosament a tot el conjunt si no se li presta atenció.

El nostre cos, per no anar més lluny, està ple de "fusibles" que salten quan perceben una amenaça. Quan amenaça l'estrès, per exemple, a uns els salta el "fusible" de l'estómac, provocant acidesa extrema, a altres els salta el "fusible" de l'esquena, provocant una contractura, a altres els salta el "fusible" del cabell, provocant la seva caiguda sobtada ... Es típic llavors prendre un antiàcid, gastar una fortuna en el fisioterapeuta o en un producte anti-caiguda, però sense posar atenció a la causa real que va provocar l'estrès. De res serveix canviar el fusible, si no arreglem el problema que ha causat la sobrecàrrega en el sistema, ja que aquest s'anirà reproduint periòdicament fins que el sistema col·lapsi definitivament.

També salten els fusibles en l'àmbit de les relacions humanes. Una persona que, sense pràcticament conèixer-la, em provoca un rebuig instintiu, potser m'està parlant d'un aspecte de mi mateix que no tinc ben integrat i que veig reflectit en aquella persona com en un mirall. O també quan no faig més que retreure'ls als altres els seus errors en l'amistat, pot tractar-se d'un fusible que em prevén d'un sentit de l'amistat massa centrat en mi mateix. Per descomptat, puc ignorar els fusibles i seguir atribuint el problema als altres, però llavors em perdo una ocasió única de millorar com a amic i com a persona.

Podem aplicar aquest mecanisme també a la vida de l'esperit. Posem un exemple: la sequedat en la vida espiritual no sempre és negativa i pot actuar com un "fusible de la gràcia". Per mitjà d'aquest fusible, Déu em pot estar advertint del risc d'apropiació de l'experiència espiritual. Després d'un temps de consolació, en el qual imperceptiblement començo a sentir-me amb dret a ella, no és estrany que passi un temps de sequedat, en què Déu em convida a desapropiar-me fins i tot de la consolació. Déu ens vol amb poc equipatge al seu costat i, de tant en tant, toca alleugerir la càrrega.

Podria funcionar un sistema sense fusibles? Estrictament, sí podria funcionar, però el risc de deixar el sistema sense protecció és massa elevat. Afortunadament, encara que normalment no els percebem, tenim els fusibles sempre de guàrdia, disposats a complir la seva comesa quan els excessos de tensió posin en perill el nostre sistema.

Llarga vida als fusibles!

divendres, 16 d’octubre del 2009

COBRAMENT A DESTINACIÓ

La primera vegada que vas a estudiar a l'estranger, truques a casa pel sistema de cobrament a destinació. N'hi ha prou amb connectar amb l'operadora, donar-li el número de telèfon i esperar que la mare digui "accepto" quan l'operadora li pregunti: "Pepet demana conferència per cobrament a destinació, accepta la trucada?". És fàcil viure segons el sistema de cobrament a destinació, tens tots els beneficis (de la distància, de la independència, del contacte sense fregament) i cap cost.

Però és possible viure sempre segons aquest sistema? Durant un temps et penses que sí, que no hi ha res de més evident i més fàcil. A més, tothom et convida a viure segons aquest sistema: compra sense pagar, paga sense treballar, treballa sense suar, sua sense patir... El problema és quan et passen la factura, perquè, desenganyem-nos, totes les coses en aquest món s'acaben cobrant i sempre hi ha algú que les acaba pagant.

Volem carreteres i places públiques per cobrament a destinació. Volem estudis universitaris de qualitat per cobrament a destinació. Volem sanitat pública eficaç per cobrament a destinació. Volem que algú faci per nosaltres el "treball brut" en el terreny de la política per cobrament a destinació. Volem gent que tiri del carro de les nostres institucions, el nostre club, la nostra associació de veïns, la nostra parròquia... per cobrament a destinació. Volem tenir fills als quaranta, després d'haver viatjat molt, després d'haver sortit molt per les nits i d'haver-nos realitzat personalment, i encara els volem tenir per cobrament a destinació.

D'acord, seria genial, però no és possible. Quan truquis avui a la mare per veure com està el canari, per desfogar-te del mal dia que has tingut, perquè et faci algunes carantoines d'aquelles que aixequen l'ànim..., no t'oblidis de preguntar-li com li va a ella i de fer-li tu també algunes carantoines de les teves, i no t'oblidis tampoc de dir-li al final: "Mare, t'has fixat que avui no he trucat per cobrament a destinació? Avui la trucada la pago jo".

divendres, 9 d’octubre del 2009

FONS RESERVATS

Hi ha un temps en què penses que les coses són blanques o negres, i que les grans opcions sempre es juguen entre tot o res. Fa vint anys, vaig sentir la urgència de donar-ho tot sense reservar-me res, i amb aquest propòsit vaig marxar al noviciat dels jesuïtes. I aquí estic, vint anys després, descobrint que, encara que el fons és autèntic, les coses no són tan simples ni les dicotomies tan nítides.

Ara que passo dels quaranta anys, vaig caient en el compte de que la diferència capital no és la que hi ha entre tot o res, sinó la que hi ha entre tot i gairebé tot. El problema no és tant el que dones -que pot ser molt i boníssim-, com el que et reserves -encara que sigui poc i insignificant-. És aquest "fons reservat" el que, de cop, et passa factura.

Un reconeix que ha viscut a fons, que s'ha lliurat generosament, que ha donat molt; però, tot i així, per poc honest que sigui amb ell mateix, descobreix com una resta d'insatisfacció encara no exorcitzat, una insubornable sensació que alguna cosa falta, que aquella carta que guarda dissimuladament sota la màniga ha d'entrar també en el joc, si no vol que li quedi fixada a la cara aquest somriure que mostra només la meitat de l'ànima.

I no em refereixo a aquestes reserves legítimes i fins i tot necessàries (si no vol confondre la donació amb l’aniquilació); em refereixo a aquestes reserves mesquines, aquesta xavalla existencial que guardem en una caixa, no com a provisió per a donar-se millor, sinó com a reserva per a no donar-se tant. Em refereixo al nostre temps sagrat, al nostre espai inviolable, a les nostres manies intocables, als nostres secrets irrevelables, als nostres petits vicis inconfessables, i també a les mentides que decidim creure'ns per blindar aquests "fons" de tota ingerència aliena i de tota conversió possible.

És llavors quan caus en el compte de que aquest tipus de reserves són trampes que ens tendim a nosaltres mateixos, com aquell que per por de caure en una trampa petita cau en una altra de més gran. Si algú et diu que als quaranta et desenganyes, no el creguis: no és que et desenganyis, sinó que ja no t'enganyes, que no és el mateix. Per descomptat, un pot seguir enganyat durant quaranta anys més, però no val la pena. Encara som a temps de posar aquesta xavalla existencial sobre la taula i afegir-la a la resta. Poc o molt, això és el que tenim i això és "tot" el que podem oferir. Potser no més, però tampoc menys.

dilluns, 28 de setembre del 2009

LES RAONS DE LA MEVA VOCACIÓ

Aquest és el text que vaig llegir al final de la celebració dels meus últims vots a la Companyia de Jesús a la Parròquia Sant Ignasi de Lleida, el dissabte 26 de setembre (un dels moments més consoladors de la meva vida xD!)

Podeu imaginar l’intens sentiment que m’envaeix en aquests moments, al veure-us a tots aplegats aquí en ocasió dels meus últims vots, tant a la família de sang com a la gran família ignasiana. Ara voldria ser capaç de donar raó de perquè estic avui aquí fent els últims vots a la Companyia de Jesús, què és el que m’ha dut fins aquí?

Se m’han ocorregut una sèrie de raons que he agrupat en quatre grups:

Primer grup: estic aquí perquè un dia mirant el Crucificat vaig veure l’expressió més ferma i transparent de l’Amor encarnat. Estic aquí perquè he cregut que aquest Amor manifestat en Jesucrist és Déu i que Déu és aquest amor. Sí, un Déu viu que es desviu per donar vida, o el que és el mateix, un Déu Pare, Fill i Esperit Sant. Per a mi, la frase de Sant Pau als Gàlates que us he posat al recordatori dels últims vots no és simplement una frase pietosa que es posa per fer bonic, sinó la raó més profunda de la meva vida: “aquesta vida present la visc gràcies a la fe en el Fill de Déu que m’ha estimat i s’ha entregat per mi”. Aquesta és la primera i principal raó de perquè estic avui aquí.

Segon grup: estic aquí perquè, de ben petit, la meva mare m’ensenyà que molt més important que parlar de Déu era parlar-li a Déu, en la intimitat d’una pregària senzilla i entranyable. També perquè vaig anar a petar per casualitat al col•legi dels jesuïtes de Sant Ignasi de Sarrià; perquè vaig conèixer al germà Marcet i em va impactar el seu testimoni humil. Perquè més tard, entrant ja en l’adolescència, vaig trobar-me amb el Jóse Montobbio, un altre jesuïta que em va mostrar un Jesús adult que em convidava al seguiment i al compromís. Estic aquí perquè vaig voler prendre’m seriosament el sagrament de la confirmació i no com un acte rutinari que calia fer per inèrcia social. Estic també aquí perquè en va impactar fortament el martiri de Monseñor Romero, així com l’assassinat dels sis jesuïtes i les dues dones de la UCA de El Salvador, per ser fidels a l’amor preferencial de Jesús pels més pobres. Estic aquí perquè l’Alexis i el Jaume, amics de l’ànima, es van lligar la manta al coll per marxar al noviciat dels jesuïtes dos anys abans que jo i em van insinuar així un camí possible també per a mi.

Tercer grup: estic aquí perquè al llarg d’aquests dinou anys he anat aprenent a ser jesuïta i m’he trobat a mi mateix en aquest aprenentatge. Podria haver estat arquitecte (l’Enric Comas assegura que tenia bona fusta), pare de família, jugador de bàsquet (!)... qui sap? Però he estat jesuïta. I ho he estat passant per Saragossa, l’Hospitalet, Albània, El Salvador, el Clot, Sant Cugat, el Raval, París, Brooklyn, Lleida, Xile... He aprés a ser jesuïta en aquesta Companyia i amb aquests companys que m’han tocat en gràcia, i mai millor dit, perquè és gràcies a ells que sóc millor persona del que era abans. Estic aquí gràcies a ells i a la seva infinita paciència en suportar-me, en acompanyar-me... en estimar-me. I gràcies sobretot també a tots vosaltres que m’heu ensenyat a ser jesuïta per als altres, que heu estirat de mi mateix, que m’heu exigit el millor i que m’heu donat molt més del que m’heu exigit.

Quart grup: finalment, estic aquí perquè vull continuar aquesta història d’ara endavant, tot el temps que Déu em vulgui donar de vida. I ho voldria fer apropiant-me del jurament que Ruth li va fer a la seva sogra Noemí quan aquesta insistia que l’abandonés i se’n tornés a casa seva: “No insisteixis que et deixi, que em separi de tu i me'n torni! On vagis tu, vull venir-hi jo; on visquis tu, vull viure-hi jo. El teu poble serà el meu poble, el teu Déu serà el meu Déu. On moris tu, allí moriré jo i allí seré enterrada. Només la mort ens podrà separar”. Estic aquí perquè aquesta és la meva barca i vull seguir remant, encara que a estones faci aigües, encara que de vegades ens costi de trobar el rumb enmig de la tempesta, encara que sigui una barca més petita i més humil que la d’abans, però també més lleugera. I ho faig esperant que d’altres s’animin també a seguir aquesta mateixa aventura en el futur, com l’Eusebi que porta un any al noviciat, o com el Joan que comença avui mateix el seu noviciat a Sant Sebastià, una aventura tan arriscada com apassionant que pot omplir a vessar tota una vida.

Per acabar, deixeu-me que us digui que us estimo molt i que em sento immerescudament estimat de tots vosaltres, per això no puc més que donar-vos les gràcies i donar gràcies a Déu (i permeteu-me que ho digui en les mateixes paraules d’Ignasi de Loiola) “por tanto bien recibido, para que yo, enteramente reconociendo, pueda en todo amar y servir a su divina majestad”.

dijous, 10 de setembre del 2009

SOTA EL SIGNE DE RUTH

Ruth i Orpà eren dues dones moabites, casades amb els dos fills de Noemí, dona jueva establerta en terra estrangera. Doncs bé, diu el relat bíblic que va morir el marit de Noemí i també els seus dos fills, quedant ella sola, amb les seves dues nores. Noemí va prendre llavors la decisió de tornar a la seva terra on algun familiar pogués emparar-la en la seva viduïtat. Va reunir les dues nores i les va alliberar de tota obligació familiar, animant-les a casar-se de nou i refer la seva vida. Amb llàgrimes als ulls i gran dolor al cor, Orpà va acceptar la raonable proposta i es va acomiadar de Noemí. Però Ruth no.

Amb una proverbial tossuderia, Ruth va fer una solemne promesa que queda als annals de la insensatesa humana: "No em demanis que et deixi i em separi de tu! Aniré a on tu vagis i viuré on tu visquis. El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Moriré on tu moris, i allà vull ser enterrada. Que el Senyor em castigui amb tota duresa si em separo de tu, a menys que sigui per la mort!"(Rt 1,16-17).

Tinc 40 anys, la qual cosa vol dir que estic a penes iniciant el tram llarg de la vida. Estic a temps de refer la meva vida, de "començar de nou". Podria abandonar la vida religiosa, que sembla llanguir a occident, i començar una altra aventura més refrescant. Noemí se m’acosta, afectuosa, i em diu: "Marc, gràcies pels serveis prestats, va estar molt bé mentre va tenir sentit, ara s'ha acabat. No et facis l'heroi, deixa que el vaixell vell s'enfonsi, d’altres s'han enfonsat abans, tu vés-te'n. No et sentis culpable, jo sóc la vídua, no tu, tu ets jove, tens l’espurna suficient per encendre un altre foc i no consumir-te sota les brases d'aquest. Apa, sigues raonable, no siguis insensat, vés-te'n".

A la vida no podem cometre més que una gran insensatesa i aquesta és la meva: em sento sota el signe de Ruth i no ho sento com una fatalitat, sinó com una benedicció. Conec bé a Orpà, i l'entenc. Però no vull deixar a Noemí, ella és la meva història, en el sentit més ple del terme: ella és el meu passat i el meu futur. Em vaig casar "amb el seu fill" i vaig quedar vinculat a ella, amb uns llaços que són més forts que la prudència.

Ruth i Noemí van continuar la seva història en terra de Judà, allà van ser acollides per Booz que va prendre a Ruth per esposa i Noemí per mare. Una història que va donar llum a "Obed, que va ser el pare de Jessé, i Jessé, el pare de David" (Rt 4,17). A mi m'apassiona aquesta història, no us penseu que ho faci mogut per un fals sentit de l'heroisme o per una visió romàntica del sacrifici personal. Jo vull seguir aquesta història, perquè sé que porta a bon port. He vist coses, no només aquí, també en altres llocs, he vist empremtes, he reconegut el pas vulnerable però ferm de molts altres que caminen també sota el signe de Ruth, i això m’omple d'ànim, de coratge i de consol.

divendres, 4 de setembre del 2009

EFATÀ

HOMILIA DG-TO-B23 (Mc 7,31-37)

Hi ha una sordesa que no es cura fàcilment: estem davant el miracle més feixuc de tots els que fa Jesús. La gent li demana una coseta ràpida, imposar les mans i a córrer; però sembla que, en aquest cas, no n’hi ha prou. Jesús s'enduu el sordmut tot sol, lluny de la gent, de l’espectacle i la propaganda, i comença amb ell una feinada. Li posa els dits a les orelles (com si volgués treure un tap), li toca la llengua (per destravar-la) i, després d’un gran esforç, marcat pel seu sospir, li diu una sola paraula: “Efatà”. La homilia més curta i més eficaç de la història.

Ja pots dir moltes paraules i totes boniques, que si no hi ha un treball previ fet amb les mans, apartat de la gent, de l’espectacle i la propaganda, les orelles del sord seguiran tapades i la llengua del mut seguirà travada. Serveix, en aquest punt, allò que es diu al metro o a l’autobús: “deixin sortir abans d’entrar”. Si volem que la paraula de Déu ens arribi com el que és, paraula capaç de salvar, primer hem de deixar sortir tot allò que li barra el pas. I no cal ser un crack per adonar-se de la quantitat de coses que avui en dia semblen bastir una barrera infranquejable.

Venen molt al cas, com a colofó, unes paraules de Sant Pere Claver, un altre home de paraula curta però eficaç. Al final d'una carta en la que descriu fil per randa tot el havien fet per acollir els esclaus negres que arribaven de Guinea en condicions infrahumanes, diu amb una candidesa esparverant: “d’aquesta manera estiguérem parlant-los, no pas amb la llengua, sinó amb les mans i les obres”.

divendres, 28 d’agost del 2009

PASSAR-NOS DE BONS

HOMILIA DG-TO-B22 (Mc 7,1-8.14-15.21-23)

La tradició cristiana ha carregat molt les tintes contra els pobres fariseus, convertint-los en el paradigma social de la hipocresia. Una tradició posterior va fer el mateix amb els jesuïtes (fins a tal punt que la primera accepció de la paraula “jesuïta” en molts diccionaris era precisament la d’“hipòcrita”). Comprendreu la meva simpatia pels fariseus...

En descàrrec dels fariseus, val a dir que el mateix Jesús probablement ho era, i tenia no pocs amics que certament ho eren. Els fariseus eren una bona gent integral, amb un desig molt noble de reformar la religió jueva, de fer-la més autèntica, més fidel a l’aliança i menys servil del poder romà. Les intencions dels fariseus eren santes i bones, i el mateix Jesús hi combregava en molts dels seus postulats.

El que critica Jesús dels fariseus no és, doncs, que siguin dolents, sinó que es passin de bons. Això és la hipocresia: passar-se de bo. Vull ser tan bo que acabo per convertir la meva bondat en un absolut, enfrontat, és clar, a la maldat dels altres. Això és el que Jesús critica i no pot sofrir: que la gent es passi de bona, de fidel, de complidora, de santa.

L’hipòcrita d’abans girava lleugerament el coll, posava els ulls en blanc i sospirava lànguidament. El fariseu d’ara es posa uns texans estripats, adopta un nen senegalès i ven l’exclusiva al millor postor. Oi que m’enteneu?

El problema no són, doncs, els fariseus, sinó la hipocresia, sigui del color que sigui i vingui d’on vingui. El problema és aquesta tendència, tan arrelada, a passar-nos de “bons” que tenim tots plegats, vull dir, passar-nos de tolerants, passar-nos d’open-minded, passar-nos de solidaris, passar-nos de cosmopolites, passar-nos d’alternatius... i començar a veure tots els altres com massa tancats, massa poc originals i massa de la massa.

Els cristians potser no hem de ser ni els més bons ni els més purs dels homes, en canvi sí que hauríem de ser els més agraïts. Agraïts per haver escoltat aquesta Paraula de vida que té el “poder de salvar-nos” de les nostres hipocresies i de passar-nos de bons.

divendres, 21 d’agost del 2009

INCERTA GLÒRIA

HOMILIA DG-TO-B21 (Jn 6,60-69)

Treuen els déus a subhasta, per quin d'ells estàs disposat a apostar? Per quin d'ells estàs disposat a invertir el millor del teu temps? Per quin d'ells et gastes els quartos?

Escolta el que et proposa Josué: "escolliu avui quins déus voleu adorar". Has de decidir-te, no pots viure en la il·lusió de no escollir mai. No t'enganyis, si us plau, fes el favor de tornar de Neverland.

Jesús no volia adeptes, i fa tot el possible per espantar-los. Els adeptes busquen falsos déus que els garanteixin la pau interior, l'estabilitat emocional, la seguretat econòmica, la salut, l'harmonia familiar, l'eterna joventut... Però els falsos déus en els què creuen no poden garantir cap d'aquestes coses; per això n'hi ha moltíssims que s'enfaden amb déu quan alguna cosa d'aquestes falla.

Si busques en el Déu de Jesucrist alguna d'aquestes garanties ja et puc ben assegurar que no la trobaràs, més tard o més d'hora la cosa fallarà i, aleshores, què és el que quedarà de la teva fe? Només els ossos, sense un bri de carn, fe desencarnada, interessada, buida: un déu més entre tants altres ídols que tranquil·litzen la consciència, però no salven.

Molts no entenien el llenguatge de Jesús, perquè els semblava molt difícil. Altres se n'escandalitzaven perquè el que deia els semblava massa fort. Altres, finalment, l'abandonaven, cansats d'esperar garanties messiàniques i no rebre més que la més crua i modesta veritat.

Quan el que està en joc és la veritat, només ens podem fiar de paraules com les que deia Churchill als soldats de l’exèrcit britànic: "no us puc prometre més que sang, suor i llàgrimes"; però quin sabor més dolç té aleshores la victòria quan no t’enganyes ni et deixes enganyar!

Passa quelcom semblant amb el Camí de Santiago: el camí és llarg, les etapes dures, les ampolles doloroses, les forces massa minses... però tot això queda enrere quan arribes a l’Obradoiro: quin premi, quina alegria més intensa, quin sabor més pur el de la victòria quan l'has pagada tan cara.

I si no et convenç, no passa res, es pot viure sense el Déu de Jesús, molts ho fan i no els va tan malament. Hi ha déus molt atractius i que et surten força bé de preu, i pots passar la vida amb ells passablement enganyat.

Has d'escollir: la "incerta glòria" que et promet Jesús al seu costat, o la certa sensació de benestar que t'ofereixen tots els altres déus que tens a l'abast.

divendres, 26 de juny del 2009

SUBLIM O PATÈTIC?

HOMILIA DG-TO-B13 (Mc 5,21-43)

Ens recordem de Déu quan toquem els límits de la vida: la malaltia, la mort, o bé la vida recobrada i l’agraïment fora mida. Només l’adolescent creu que la vida no té límits, i és per això que l’adolescent, pròpiament, no “necessita” creure en Déu.

L’adolescent no creu en els límits, però els intueix, perquè no és estúpid. Per això surt constantment a buscar-los, a desafiar-los, a temptar-los... fins que hi topa. Tots plegats fem ara com els adolescents: volem viure ignorant els límits... fins que hi topem.

L’experiència del límit fa emergir de nosaltres el més sublim i el més patètic. L’experiència del límit fa que una dona que ha fet bandera del seu ateisme, no pari de bramar contra Déu, com si Déu existís i la pogués escoltar. Patètic o sublim?

Un pare desesperat s’abraona als peus de Jesús, suplicant-li amb tota l’ànima que impedeixi la mort de la seva filla. Patètic o sublim?

Un grup de persones rient-se’n de Jesús perquè diu que la criatura no és morta, sinó que dorm. Patètic o sublim?

Una dona amb hemorràgies arrossegant-se d’amagatotis fins a tocar la borla del mantell de Jesús, convençuda de posar-se bona. Patètic o sublim?

Quantes vegades m’he arrossegat jo demanant a Déu que aturi les hemorràgies per les què perdo el coratge de sortir de mi mateix i de donar-me? Patètic o sublim?

Som carn fràgil i impotent davant el límit, amb l’agraïment com a única arma. Patètic o sublim?

No sabria què dir, la veritat. Però prefereixo creure que Déu converteix en sublim allò que als nostres ulls és patètic. En canvi, no hi ha res més patètic que creure que el cinisme i la descreença són l’únic refugi “sublim” que ens queda davant el límit, davant Déu.

L’agraïment és sublim, encara que la necessitat sigui patètica. La fe és sublim, encara que la pregària sigui patètica. Als ulls de Déu, nosaltres som sublims, encara que de vegades puguem semblar patètics.

divendres, 19 de juny del 2009

TEMPESTA

HOMILIA DG-TO-B12 (Mc 4,35-41)

El mar és com les persones, no les coneixes del tot fins que s’emprenyen. Tothom sap que un mariner es gradua el dia després del primer temporal i que els galons del navegant són les tempestes que ha sobreviscut. Posats a escollir, tant el bon mariner com el dolent, prefereixen mil vegades una tempesta mortal que no pas una calma “chicha”, perquè si has de morir almenys que sigui lluitant.

La calma és pitjor i més mortal per a la nostra barca que no pas la tempesta. Ara per ara, tenim més perill de morir d’inanició que no pas de sotragada. Per això, benvinguda la tempesta que ens posa dempeus, primer, i de genolls, després: qualsevol cosa menys penjar les nostres lires als salzes ploraners!

Una bona tempesta és la millor ITV que podem passar, és l’informe més exhaustiu i més fiable
que es pot fer de l’estat general de la nau i la competència de la tripulació. La tempesta posa al descobert els veritables recursos i només deixa en peu els recolzaments ferms. La tempesta col·loca la nostra fe en estat d’emergència: la màxima atenció i el mínim dispendi (és a dir, les mínimes floritures).

Tot això per dir que Jesús és el millor mariner per a la nostra barca, qui millor coneix la virulència del mar i els seus canvis d’humor. També és qui millor coneix la barca i les seves possibilitats de sobreviure a una tempesta. Per això, no s’immuta quan esclata el temporal i manté ell mateix una calma “chicha” que posa dels nervis als deixebles.

El bon capità sap quan ha d’estar despert i quan no, quan s’ha de fer present i quan ha de desaparèixer. La tripulació ha de ser capaç de capejar el temporal encara que ell dormi. La veritable fe es prova quan Déu dorm i no quan està despert, i si Déu ens fa un espai a proa és perquè l’ocupem nosaltres.

Jesús, amb el cap recolzat sobre un coixí, confortablement adormit a la popa del vaixell; mentre nosaltres, a proa, conduïm una nau que esberla com pot les onades, mirant de no quedar ennuegada. Costa de mantenir la calma i de vegades se’ns abonyega l’esperança, però molt millor això que tancar-se a port i viure només trampejant tempestes.

divendres, 12 de juny del 2009

PRENEU-LO

B-FS-CORPUS CHRISTI (Mc 14,12-26)

M’ha impressionat la força d’aquesta ordre: “preneu-lo”. Jesús no diu “en voleu?”... “ve de gust?”... “qui vulgui que mengi”...; sinó “preneu-lo”.

N’havíem rebut moltes exhortacions pel que fa a Déu: busqueu-lo, obeïu-lo, seguiu-lo, demaneu-lo, penseu-lo, guanyeu-lo, mereixeu-lo, estimeu-lo... però “preneu-lo”? Mai no ens havien dit una cosa així de Déu. Déu, com un tros de pa que es deixa prendre i un got de vi que es dóna per beure!

El poble d’Israel havia ja fet experiència de la sorprenent proximitat de Déu: “La paraula és molt a prop teu; la tens als llavis, la tens al cor, perquè puguis complir-la”. En Jesús, aquesta proximitat es fa escandalosa: la paraula no són només unes lletres, sinó una persona, una vida; la paraula no és només per ser escoltada, sinó menjada; no és només per ser proclamada, sinó beguda. La paraula la tens als llavis i la pots menjar, la tens al cor i la pots beure; és un pa que alimenta i un vi que embriaga... Aquest és el Déu del qual Jesús diu: “preneu-lo”.

I això és quelcom més que una metàfora poètica, és una realitat física i històrica (i fixeu-vos que dic física i no biològica). Jesús no ens està explicant una paràbola com les altres paràboles: ell mateix és ara la paràbola. Quan Jesús mostra el pa i diu “preneu-lo”, està dient “preneu-me”, per això afegeix “això és el meu cos”.

Avui no celebrem la festa de l’altar, ni del calze i la patena, ni de la custodia... ni tan sols del pa i del vi... avui celebrem el cos i la sang de Crist, avui celebrem que Jesús va viure tota la seva vida girat cap a Déu i dient: “preneu-lo”. Per això, en el moment darrer i decisiu de la seva vida, es va poder girar cap els homes i va poder dir també (assenyalant en el pa el seu propi cos lliurat a la creu): “preneu-lo”.

Ningú com sant Joan Crisòstom ha explicat el sentit pregon d’aquesta festa del Corpus: “¿Deseas honrar el cuerpo de Cristo? No lo desprecies, pues, cuando lo encuentres desnudo en los pobres, ni lo honres aquí en el templo con lienzos de seda, si al salir lo abandonas en su frío y desnudez (...) ¿De qué serviría adornar la mesa de Cristo con vasos de oro si el mismo Cristo muere de hambre? Da primero de comer al hambriento, y luego, con lo que sobre, adornarás la mesa de Cristo.”

Agafa també tu el pa de la teva vida i digues: “preneu-lo”. Càritas és la resposta cristiana a aquesta invitació que Déu ens adreça en Jesús: “preneu-lo”. Els cristians són l'actualització constant en el món d’aquesta invitació que Déu ens fa, i Càritas és la traducció institucional d’aquesta invitació. Déu ens diu: “vosaltres aixequeu humilment les vostres vides i digueu, en el meu nom: “preneu-lo”.

divendres, 5 de juny del 2009

LLAR DE FOC

HOMILIA B-FS-SANTÍSSIMA TRINITAT (Mt 28,16-20)

Tres cops l’any m’escapo amb tres companys jesuïtes a passar un cap de setmana a Els Andreus, la Masia de la meva família. Arribo al vespre i el primer que faig és encendre la llar de foc. Podeu imaginar la importància d’encendre la llar de foc? Significa tantes coses... totes de cop! Primer buido les restes de cendra acumulada, després poso paper de diari, branquetes fines i si hi ha sort alguna pinya seca, branquillons més gruixudets i un tronc més consistent (he de confessar que no sóc massa bo encenent llars de foc... manca de pràctica). Misto, atiador, paciència, molt d’amor, sovint més d’un intent... I, de cop, el miracle: el crepitar de l’escorça, la vibració de la campana xuclant, la flama blava, taronja, blanca... La casa s’omple de records, és com si despertés la seva ànima adormida: els sofàs recobren la vida, els sifons decoratius comencen a parlar de tot el que han vist i sentit. La llar de foc és com una immensa biblioteca que guarda fidelment la memòria familiar, la memòria entranyable dels racons i dels olors i del nostre nom.

Menys mal que tres cops l’any puc practicar el sagrament de la llar de foc, el ritus de la memòria entranyable. Al voltant d’aquest foc, els quatre companys obrim el cor i deixem que el foc encengui la memòria agraïda del que fem i del que som. Surten molts noms i algunes preocupacions, alegries, dificultats... El foc de la llar és un netejador increïble de la memòria, et va treballant per dins i vas veient les coses cada cop més nítides, cada cop més properes i diàfanes... i sense necessitat d’alcohol! El foc de la llar et neteja l’ànima i et fa baixar poc a poc les armes. El foc de la llar et torna aquell seré consentiment a la veritat que precedeix sempre la reconciliació. Sí, Senyor, jo sóc aquesta història que tu estimes més que no pas jo.

Molts agafen la Santíssima Trinitat com l’exemple paradigmàtic de l’abstrussitat conceptual del cristianisme, però s’equivoquen. La Trinitat no és un galimaties, sinó una llar, una comunió d’escalf, una combustió divina. Si voleu una imatge simple i entranyable de la Trinitat mireu una llar de foc: el foc és el Pare, la llenya és el Fill, l’aire és l’Esperit Sant. El Pare és amor que crema i dóna llum. El Fill és la vida consumida per aquest amor. L’Esperit és el vent que atia i fa més viva aquesta combustió d’amor.

Déu és com una llar de foc. És la memòria agraïda de la humanitat, el cor encès d’un món convuls, el racó entranyable on són possibles totes les confidències i totes les reconciliacions. Ai d’aquelles llars que en comptes del foc, només poden encendre la tele o l’ordinador! Déu Pare, Fill i Esperit Sant manté encesa la llar del món quan arriba l’hivern i fa que el món sigui una llar habitable. Manté encesa la memòria agraïda del món i li parla a cau d’orella, perquè “a veure si mai s’ha sentit dir que un poble hagi escoltat la veu de Déu que li parlés d’enmig del foc”.

Com tenim nosaltres aquesta llar?

  • Potser un foc mal encès, o apagat, reduït a cendres... Potser no era un bon foc, potser convé apagar-lo del tot i tornar a preparar la llenya (posar primer rostoll, després branca, després tronc... i deixar que l’aire hi circuli!).
  • Potser unes brases encara latents sota les cendres que cal encara reconèixer i deixar que l’Esperit les atiï de nou... És impossible apagar del tot aquest foc!
  • Potser una llar de foc elèctric, sense llenya que es consumeixi, sense cendra. Una espiritualitat elèctrica, que diu que “som pols d’estrelles en un oceà còsmic de llum on es fa transparent la nostra papallona interior...” Bla, bla, bla...

divendres, 29 de maig del 2009

ALÈ

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23)

L’Esperit Sant és la ruah, l’alè, de Déu. L’alè és signe de moltes coses.

És signe de vida. L'alè és el primer senyal de vida i el darrer. La primera alenada és un plor i la darrera una exhalació. No tenim alè: som alè. El nostre cos sense l'alè diví que l'anima no és res més que un tros de carn trèmula. L'espiritualitat hebrea distingeix cinc components espirituals que animem la nostra vida material: Iejidà, Jaià, Neshamà, Ruah, Nefesh... Serveixi per adonar-nos de l'empobriment que suposa reduir la vida al cos i l'alè a la respiració.

És signe de proximitat. Quan sents l’alè d’algú vol dir que el tens enganxat al clatell. Podem sentir l’alè de Déu perquè Jesús ens l’ha enganxat al clatell. Jesús ens ha revelat que tenim la vida de Déu més a prop de nosaltres que la nostra pròpia vena jugular, com diu una coneguda dita de l’espiritualitat musulmana.

És signe d’esforç. Quan fas un esforç l'alè es fa més intens. Pau comparava l'amor a una cursa atlètica, i és que l’amor demana esforç, entrenament, perseverança. L'amor, si no és un joc, et pot deixar extenuat; però l’alè d'aquell que estima es renova constantment. L’Esperit va agafar el relleu que Jesús lliurà, exhaust, a la creu, i continua ara la carrera de Déu al nostre costat. Tu també has rebut el relleu i el seu alè t'empeny endavant.

És signe d’encoratjament. Els afeccionats donen alè al seu equip cridant, aplaudint, cantant. M’agrada que en castellà els afeccionats siguin “los hinchas”, és a dir aquells que bufen i alenen perquè l’equip s’infli i, d’aquesta manera, es faci gran i fort. Si l'afició és bona, “infla” quan les coses van bé, però també quan van malament. En aquest sentit, l’Esperit Sant és el millor “hincha” de la humanitat, el seu suport és incondicional, no es cansa mai d’animar el seu equip, “manque pierda”.

El Pare ha alenat l’Esperit en el vidre de la humanitat i el Fill ha fet una creu amb el dit. Gràcies a aquesta creu ens podem veure les cares a través del vidre entelat.

divendres, 22 de maig del 2009

A LA DRETA

HOMILIA B-FS-ASCENSIÓ (Mc 16,15-20)

Feia d’escolanet del Bisbe Ricard Maria Carles a la parròquia de Sant Cugat quan es va fer públic el seu nomenament com a Cardenal. Mentre es desvestia a la sagristia, preveient l’allau de mitjans de comunicació que l’esperaven a fora de l’església, va agafar pel braç el seu cap de premsa i li va dir amb veu baixeta: “tu, no et moguis de la meva dreta”.

Els jueus traspassaven el dret de progenitura posant la ma dreta sobre el cap del fill gran. La dreta era la ma que s’aixecava solemnement quan es volia concertar un jurament. El costat dret era el costat més noble, el que servia per a saludar i per a abraçar i, si havien de donar un petó, ho feien a la galta dreta. Ningú no posaria mai a la seva dreta algú de qui no tingués plena confiança, algú amb qui no s’identifiqués plenament. Finalment, el creient es confiava a la dreta de Déu, perquè era la seva ma forta, la que servia per a sostenir i per a protegir.

Les lectures d'avui ens diuen que Jesús seu a la dreta de Déu. Això vol dir, en llenguatge bíblic, que gaudeix de la seva plena confiança i és el màxim exponent de la seva força (un crucificat que va proposar l'amor com a únic manament!). Déu té assegut a la seva dreta un home amb qui s’identifica plenament, un home que pot parlar legítimament en nom seu... i en nom nostre.

S’han presentat molts altres candidats per ocupar el seient que hi ha a la dreta de Déu: Sòcrates? Zarathustra? Mao? Gates? Messi? Hana Montana? Gandhi? Ningú?... Però de seient només n’hi ha un. Sense desmerèixer els altres, els cristians creiem que és Jesús qui ocupa aquest seient, perquè ningú com ell ha fet visible el rostre invisible de Déu.

Els cristians no sabem massa com és Déu, però hem conegut aquell que seu a la seva dreta. És per això que els cristians no sabem parlar de Déu sense parlar de Jesús, sense parlar d’aquell que seu a la seva dreta i s'hi emmiralla. Assegut a la seva dreta, Jesús és allò que veu, allò que sent, allò que toca: rostre, veu i carn de Déu.

divendres, 15 de maig del 2009

LA PERXA

HOMILIA DG-PQ-B06 (Jn 15,9-17)

Això de l’amor és com el salt d’alçada, comences amb el llistó ben a baix i, poc a poc, l’has d’anar pujant. També l’amor demana un bon entrenament i una gran perseverança.

En l’entrenament de l’amor, els pares van col·locar el llistó al nivell més bàsic de l’amor “biològic”, l’amor pels teus, pels qui tenen la teva mateixa sang. 

De cop, apareixen els amics i eleven el llistó al nivell de l’amor “simpàtic”, l’amor de la sintonia afectiva, del reconeixement d’un altre que està fora del meu cercle i que me l’expandeix saludablement.

Si tot va bé, més tard arriba algú i col·loca el llistó al nivell de l’amor “filantròpic”: “estima els altres com a tu mateix”, “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”... Déu n’hi do! Ja no els estimo per conveniència, sinó per convicció; pel que els altres són, i no pel profit que en puc extreure.

Fins aquí el nivell estava alt, però ens hi podíem exercitar i anar fent progressos... com també regressions, per suposat.

Però resulta que ve Jesús i ens posa el llistó a un nivell estratosfèric, impossible per les nostres forces, increïblement alt: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

Ara la referència ja no és l’amor que ens devem a nosaltres mateixos, sinó l’amor que Jesús ens “deu”. Ja no és el nostre amor, sinó el seu. I això ja són figues d’un altre paner.

Ens estàvem entrenant pel salt d’alçada i resulta que Jesús ens ha posat el llistó al nivell del salt de perxa: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics”.

Però és que resulta que Jesús no ha donat la vida només pels amics, sinó també, i sobretot, pels “enemics”. És a dir, pels qui fugen, pels qui el neguen, pels qui el traeixen, pels qui l’insulten, pels qui l’ultratgen...

I ara, què hem de fer? No res, amics, no podem fer literalment res: res més que caure de genolls i mirar-lo a ell penjat tan amunt, admirant-nos de que algú com nosaltres hagi saltat tan alt.

Mirant l’alçada d’aquest llistó ens sembla impossible, però Déu ens promet que amb l’ajut de la perxa i tenint-lo a ell com entrenador, podem arribar-hi.

Jesús és la perxa que ens ajudará a passar per sobre d’un nivell estratosfèric, impossible, inassolible amb les nostres capacitats biològiques, simpàtiques i, fins i tot, filantròpiques.

Tenim el millor entrenador i tenim la perxa: ara ens toca a nosaltres no fallar als entrenaments.

divendres, 8 de maig del 2009

HOMILIA DG-PQ-B05
SARMENTS (Jn 15,1-8)


Quin gust quan surts del perruquer! Quina delícia el clatell lliure i les orelles airejades! Quina sensació de net després d’afaitar-te o de depilar-se! Quina suavitat tan agradable!

Si la vinya tingués sentiments, experimentaria quelcom semblant quan el vinyater l’esporga i la neteja. Esporgar és tallar allò que sobra, que molesta, que embafa i que no deixa respirar. Esporgar no és mutilar, sinó airejar.

Així com el cabell creix més robust i la barba més poblada després de passar-hi la tisora, també les sarments creixen més fermes i els raïms més densos després d’una bona poda.

No teniu sovint la sensació d’estar com estancats, que no avanceu, que esteu bloquejats amb algun tema o amb alguna persona, com que us patina l’embragatge de la vida? Sol ser un signe de que no s’ha esporgat bé i a fons.

Quantes coses convé encara que siguin esporgades de la nostra vida: tantes coses que ens sobren i no ens deixen respirar. Però estem tan aferrats a elles que no les podem esporgar nosaltres mateixos. Necessitem les tisores amoroses del vinyater.

Perquè el vinyater no és un nen capriciós que talla sense criteri; ben al contrari, sap perfectament fins a on pot tallar i fins a on no, quin tall és productiu i quin tall seria esterilitzant. Perquè estima la cep, coneix les sarments i vol que donin molt de fruit.

Heu vist mai com queden els ceps de peladets després de la poda? Sembla mentida que una cosa tan esquifida pugui arribar a donar fruit. I mireu si en donen! De la planta més rònega, seca, escarransida... surt el nèctar més fi i preuat de tots.

Llarga vida a les sarments que resten unides al cep després de la poda. D’elles colga el raïm que per al món es converteix en vi.

divendres, 1 de maig del 2009

HOMILIA DG-PQ-B04
BON PASTOR (Jn 10,11-18)


Creiem en Jesucrist, el Bon Pastor que, quan van venir els llops, no va fugir, sinó que va donar la vida per amor a les seves ovelles.

Jesucrist és el Bon Pastor, no nosaltres. Nosaltres, com a molt, som aprenents de pastor: pastorets a l’escola del Bon Pastor, confiant que algun dia “serem semblants a ell”.

En aquesta escola rebem difícils i colpidores lliçons sobre pasturatge, com, per exemple, que el bon pastor coneix cada ovella pel seu nom i no les tracta mai a l’engròs.

O com que mereix més dedicació la més magre i no la més grassa, encara que doni menys llet i produeixi poca llana.

O com que les ovelles són ovelles, i les has d’estimar encara que no siguin del teu ramat.

O com que si estimes de debò les ovelles, arribat el moment decisiu, trobes la força per a enfrontar-te al llop, i que aquesta força és superior, fins i tot, a la por a perdre la pròpia vida.

En aquesta escola del Bon Pastor no tots aproven, no tots arriben fins al final i quasi tots repeteixen algun curs. Per què enganyar-nos?

Això sí, a l’escola del Bon Pastor tothom hi pot entrar de franc i no són sempre els més estudiosos els qui treuen les millors notes.

I el que et salva, al final, no són les notes ni les xuletes ni els diplomes. El que et salva al final és el Mestre, el seu Nom i portar-lo a la boca, ja no com un trofeu, sinó com un regal.

divendres, 24 d’abril del 2009

HOMILIA DG-PQ-B03
PEIX (Lc 24,35-48)

Els relats de les aparicions del Ressuscitat tenen quelcom de sorprenent i d’inquietant alhora: no és suficient amb una sola aparició, sinó que en calen moltes. Jesús s’apareix vàries vegades i sembla que cada vegada els agafa amb els pixats al ventre.

La fe en el Ressuscitat no és evident, és molt fràgil i necessita d’una gran insistència per part seva. Jo desconfio una mica d’aquells que et parlen del Ressuscitat com si l’haguessin vist fent cua a la caixa del supermercat.

El text d’avui és molt gràfic al respecte: “mireu-me les mans i els peus... palpeu-me... doneu-me un tall de peix a la brasa... i que més caldrà que faci perquè cregueu que sóc jo, i no un fantasma?”.

Nosaltres, com els deixebles, seguim esglaiats i sorpresos, dient-nos els uns als altres: “serà ell?, serà veritat?”. I, mentrestant, aquí ens tens, esperant que passi alguna cosa, explicant-nos històries antigues, remenant misèries amb una vara.

És ara que vens tu a capgirar la fràgil pau d’aquest capvespre? És ara, a les nostres velleses, que hem de tornar al nomadisme del desert, a viure en tendes i a reunir-nos entorn de la foguera?

Ens han cremat la pleta, Senyor, la vella i majestuosa pleta que ens havíem construït a expenses teves. S’han dispersat les ovelles, i no sabem per on començar. Per què ens costa tant d’entendre que som un ramat transhumant, que viu al desert i passa la nit arrecerat al voltant de fogueres improvisades.

Per què ens costa tant d’entendre que ja no hem d’ensarronar les ovelles amb paraules meloses perquè tornin a la pleta? No hi ha pleta, senyors, només una nit estelada i una foguera. El llenguatge del desert és dur com les roques i tallant com el vent.

Ja no som la dona del Cèsar, que a més de ser honesta ho ha de semblar. Ja no som el "sistema" ni l’hem d’apuntalar. Ja no ens cal guardar les formes, ni arrodonir les estelles. Ja podem parlar de nou com els profetes, que no tenien res i no ho temien perdre.

Però no som herois, Senyor. Et necessitem a tu ben a prop, al voltant de la foguera. Et necessitem a tu no d’oïdes o en belles cançons, a tu en persona, a tu “en carn i ossos”, menjant amb nosaltres l’únic que et podem oferir: un tall de peix a la brasa. Et necessitem a tu ressuscitat. És molt demanar?

Si vens tu i ens envies, Senyor, t’asseguro que hi anirem: sense casa, sense barca, sense pleta, sense paraules manses... però hi anirem. Només això, Senyor, no ens cal res més... només tu i un tall de peix a la brasa.

divendres, 17 d’abril del 2009

HOMILIA DG-PQ-B02
CRIT (Jn 20,19-31)

El fe cristiana no és un optimisme, una mena de "subidón" existencial que fa que s’acabin els problemes i només vegis el costat bonic de la vida... Tampoc no és un pessimisme. He conegut gent amb una fe ben pregona en la resurrecció, que encarava la mort des d’actituds psicològicament molt diferents: uns amb una gran serenitat, altres amb una profunda angoixa. Tant els uns els altres eren igualment cristians. L’actitud psicològica davant la vida i la mort queda afectada per la fe, però no ve necessàriament determinada per ella.

D’altra banda, no puc plantejar-me la fe com aquell que va al dispensari, perquè m’arreglin un problema i em receptin uns medicaments. "Mira Jesús, voldria creure en tu, a veure si així em torno una mica més optimista; també per veure si puc trobar-li sentit al problema de la fam en el món; i de pas potser puc entendre perquè hi ha gent bona que mor prematurament". Per molt punyents que siguin aquestes qüestions, la fe no és com la "Corporación Dermoestética", a on anem perquè ens treguin uns mitxelíns de més o ens rebaixin la papada.

El cristianisme no és ni tan sols una fe en la resurrecció, així en abstracte, què sé jo, com una mena de sedant que ens estalvia el trauma de la mort, o com una assegurança a tot risc de la nostra vida. La fe no és una garantia de res ni un remei contra res: la fe és un risc raonable basat en una confiança plena. Confio plenament, per això crec raonablement. No és quelcom que jo conquereixo després d’haver-ho pensat molt o d’haver-me portat molt bé. La fe és quelcom que em conquereix a mi, sovint per grat i de vegades per força.

Però hi ha més. Nosaltres no creiem en la resurrecció en general, sinó en la resurrecció d’un que va viure d’una determinada manera, que va ser condemnat a mort per viure d’aquesta manera i que va morir perdonant els seus botxins. Creiem en la resurrecció de Jesús de Natzaret. I creiem també que si vivim i morim amb ell (i si pot ser com ell) també ressuscitarem amb ell.

Aquests som els cristians, no importa si som més vitalistes o més angoixats, més optimistes o més pesarosos. La fe en la resurrecció no és per a nosaltres ni una doctrina sublim ni un optimisme psicològic, sinó un crit: "¡Senyor meu i Déu meu!". I panxa a terra.

divendres, 10 d’abril del 2009

HOMILIA B-FS-PASQUA
FOC (Jn 20,1-9)

“Fire”, que vol dir “foc” en anglès, és el lema de la Pasqua Jove que té lloc al Claver per sisè any consecutiu. Ens situem al bell mig d’un món en runes, i busquem entre les cendres la brasa viva que pot revifar el foc apagat del món. Dijous, remenant les cendres, descobrim Jesús als peus dels deixebles, encenent en ells el foc d’una vida lliurada per amor. Divendres, la seva creu s’alça entre les runes com el testimoni corprenedor de les dimensions d'aquest amor. Necessitarem dos nits per a comprendre que l’amor amb què Déu ens estima té l’alçada, la profunditat, la llargària i l’amplitud de la creu de Jesucrist. Al matí del tercer dia, de les brases de la creu revifarà un foc que no s’apagarà mai, un foc que encén altres focs... de nou.

Us explico breument la lletra de l'himne que he composat amb aquest motiu: Quatre estrofes ens presenten les vivències de dijous (Treu, treu... del cau la teva banya...), divendres (Cau, cau... enmig de gent estranya), dissabte (Neu, neu... fonent a cada banda) i diumenge (Foc, foc... la nit ja no m’enganya). Dues estrofes corals ens intercalen l'experiència de diversos personatges de l'antiga aliança (Abraham, Moisès, David i Jonàs) i la nova aliança (Simó, Zaqueu, Tomàs...) que han deixat que s'encengui el foc del Senyor en les seves vides. Finalment, la tornada ens situa a nosaltres davant d'aquest foc que crema i no consumeix, aquest foc que encén altres focs... de nou.

[CLICA AQUÍ SI EL VOLS ESCOLTAR]

Treu, treu... del cau la teva banya
Treu, treu... obstacles del camí
Creu, creu... espurnes que no enganyen
Seu, seu i escolta aquesta veu

Abraham va marxar de casa
Moisès va travessar el desert
David passà la nit de guàrdia
Jonàs es moria de set

Cau, cau... enmig de gent estranya
Cau, cau... s’aixeca i de nou cau
Brau, brau... li dóna un cop de canya
Cau, cau... sense trobar la pau

MY HEART IS… ON FIRE
[TINC EL COR... EN FLAMES]
SPARKLING LIGHT ON ME
[LA LLUM ESCLATA EN MI]

DESITJO… CREMAR-ME
FONDRE LES MEVES PORS

UN VENT FRED… CONGELA
PERÒ NOSALTRES CREMEM

ESPURNES… D’UN SOL FOC
QUE ENCÉN UNS ALTRES FOCS… DE NOU

Neu, neu... fonent a cada banda
Niu, niu... ja ha començat l’estiu
Viu, viu... qui no arrisca no guanya
Viu, viu... respira, estima, viu

Simó per ell deixà les xarxes
Zaqueu va repartir els seus béns
Tomàs ficà el dit a la nafra
Jesús els revifà la fe

Foc, foc... la nit ja no m’enganya
De cop... el món se’m fa petit
Sóc, Sóc... foguera incendiària
Foc, foc... el món està cremant

divendres, 3 d’abril del 2009

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.

divendres, 27 de març del 2009

HOMILIA DG-QR-B05
MANIFESTACIÓ (Jn 12,20-33)

La primavera la sang altera i la vida es manifesta amb tot el seu esclat. Les llavors, mortes durant l’hivern, han brotat i comencen a treure flor, anticipació poètica del fruit que vindrà més tard.

Arriba la primavera i tothom es manifesta. Els estudiants contra Bolònia, els treballadors contra la crisi, els empresaris contra el govern, els periodistes contra els mossos... Fins i tot, Déu es manifesta.

Déu es manifesta contra “el món” i a favor nostre. Contra el gra de blat que es podreix en un calaix per por a perdre’s. Contra la il·lusió de la vida guardada, poruga, autoreferida, que no creu en la força transformadora de la primavera.

Contra tantes vides que es perden per no lliurar-se a quelcom més gran i més noble que elles mateixes. Però també contra la destrucció de la llavor més fràgil, de la llavor “sense papers”, de la llavor “inviable”… amb la coartada del progrés, del benestar i de la vida no desitjada.

Arriba la primavera i Déu surt al carrer. Treu la pancarta i enfila l’avinguda del món disposat a liar-la. Jesucrist és la pancarta viva que encapçala la manifestació. Mira que hi ha escrit: “jo, quan seré enlairat damunt la terra, atrauré tothom cap a mi”.

Ens consta que la manifestació va ser dissolta i els manifestants dispersats per les forces grises de la primavera (que també les té), com el gra de blat quan cau a terra i mor.

Sabem que la pancarta va anar per terra i tothom va passar pel damunt. Va romandre al terra durant tres dies, el temps que calla la primavera, com quan arriba per sorpresa la gelada amb el brot encara tendre.

Però al tercer dia, Déu va tornar a aixecar la pancarta del terra i la va posar ben amunt perquè, ara sí, tothom que la vegi se salvi. Fins avui, són molts els qui arrisquen la seva vida, ebris de primavera, per mantenir-la alçada.

I tu que llegeixes, perquè no surts ara mateix al carrer, t’agafes a la pancarta i et poses, també tu, a manifestar-te.