dissabte, 29 de novembre del 2008

HOMILIA DG-AD-B01
VETLLEU (Mc 13,33-37)

Déu ens fa responsables de la seva “casa”, per això convé que marxi. Convé que els pares marxin de tant de tant de casa, perquè els fills se’n facin responsables. Fins que els pares no marxen de casa no ens adonem de tot el que suposa la vida domèstica: tenir la roba neta, el plat a taula, la sala escombrada i la pols netejada... Convé que l'amo marxi perquè experimentem la responsabilitat que implica la veritable llibertat.

NO DORMIU
Hi ha circumstàncies en les què, per molta son que tinguem, no podem adormir-nos, com per exemple quan estem conduint. Si ens ve la son al volant, obrim la finestra, posem la ràdio, ens posem a cantar, ens fem pessigolles... el que sigui perquè no podem cedir a la son, ens hi va la vida. Molt sovint ens arrossega la son també en la nostra vida cristiana, és molt difícil mantenir-se despert, cedim a la temptació de deixar-nos arrossegar per la corrent. Diu un amic meu que "l'home vell té una salut de ferro" i jo afegeixo que és com el fill de l'anunci dels turrons "El Almendro" que pot trigar més o menys, però "vuelve a casa por Navidad".

NO SABEU
Per què aquesta obsessió per saber “el dia i l'hora”? Potser per controlar Deu i tenir-lo sotmès al nostre calendari, a la nostra agenda? Ens semblem a aquell alumne que estudia només per aprovar, el dia abans de l’examen i encara gràcies. Quin desastre quan el professor li posa un examen sorpresa! Quan estimes allò que estudies no et preocupa el dia ni l’hora, estàs preparat en qualsevol moment. Els deixebles, potser només seguien Jesús per aprovar? Estaven disposats a estudiar només el dia abans de l’examen? Nosaltres, som cristians que aspirem a l’aprovat justet, estudiant el dia abans?

TORNARÀ
No sabem “quan”, però sabem que tornarà, n’estem segurs. No podem fer càlculs, no podem avançar ni endarrerir... però sabem que vindrà perquè, d’alguna manera, ja ha vingut. Jesús és la prova que Déu ja ha vingut, i que ha vingut per quedar-s’hi. Jesús és l’esperat adveniment de Déu a la humanitat. No sabem “quan”, però sabem “qui”. La vinguda de Déu a la humanitat no té lloc en un temps, sinó en una persona: en Jesús, l’Alfa i l’Omega, Déu ha vingut, està venint i vindrà definitivament a nosaltres.

dissabte, 15 de novembre del 2008

HOMILIA DG-TO-A33
EL RISC DE REBRE (Mt 25,14-30)

Un home torna a casa després d'un llarg viatge. Abans de marxar havia repartit els seus béns entre els seus tres servents. Dos d'ells els havien fet produir i el tercer havia amagat els béns sota terra.

En aquella època, quan algú emprenia un viatge llarg, mai no estava segur de poder tornar. Prenent el risc de tal viatge, l’amo pren també el risc de repartir els seus béns, a fons perdut. L’amo confia els seus béns, sense garantia de recuperar-los mai. La marxa de l’amo és doncs l’ocasió d’un do aparentment sense condició.

Quina és, doncs, la diferència entre els dos primers servents i el tercer? Els dos primers prenen els diners i "van de seguida a negociar-hi", tal i com farien si els diners fossin seus. Per a ells, no és un dipòsit provisional el han rebut del seu amo, sinó un do definitiu que els pertany. Acullen el do i el fan fructificar. L’amo va arriscar confiant en ells, doncs ells també són capaços d’arriscar.

En canvi, el tercer rep els diners com un dipòsit provisional que un dia o altre haurà de ser retornat. Segurament, hauria preferit no rebre res del seu amo. Els diners són per a ell un regal enverinat. No són un do, sinó una càrrega. Voldria no haver rebut aquests diners i per això "guardà en un amagatall els diners del seu amo". No vol ni veure’ls.

Ara potser entenem una mica millor la duresa final de la paràbola. Podem dir que "l’administrador dolent i gandul" es trobava, des del començament, a les fosques. No acceptar el do com el que és, a saber, quelcom rebut gratuïtament i que convida a la responsabilitat joiosa, això és estar a les fosques. Guardar els talents sota terra per por de perdre’ls, això són els plors i el cruixir de dents. Viure encongit per por d’arriscar la vida, això és que mata l’esperit i ofega la felicitat.

Perquè tot do implica un doble risc: el risc de qui fa el do i el risc de qui el rep. Sense risc no hi ha do, sense do no hi ha alegria, sense alegria no hi ha vida.

dimarts, 11 de novembre del 2008

HA MORT EL ROCA



Ha mort el meu estimat amic i company.
No m'ha esperat.
Jo el volia tornar a abraçar i comentar en directe la bona ratxa del Barça.
Però no ha estat possible.
Tenia un càncer i Déu li ha volgut estalviar el patiment.

Roca, em pregunto si vas veure el 4 gols de l'Eto'o.
Va ser un bon homenatge pòstum.
Però tu m'has ficat a mi molts més gols que l'Eto'o.

Em vas ficar el gol de l'autenticitat, amb la teva patxoca carregada d'humanitat.
Em vas ficar el gol de la saviesa, amb la teva cultura de peus a terra.
Em vas ficar el gol de la tendresa, amb la teva entranyable simpatia.
Em vas deixar el gol de l'amistat, amb les converses i les bromes i la pitança.
Em vas ficar el gol de la humilitat, amb la teva disponibilitat absoluta i sense afectacions.
Em vas ficar el gol de la fe, amb la teva confiança fins al final.
I m'has ficat, per sota les cames, el gol de l'enyorança, amb aquest pes que deixa en el meu cor la teva absència.

Set a zero, Roca, quina pallissa!
M'has guanyat el partit i el cor, company de l'ànima.
Déu et beneeixi i t'acompanyi en aquest darrer viatge.
Que puguis rebre, sense biombos, la claror de la seva mirada.
Que contemplis, per fi, la veritat de tot i se t'ompli de llibres el cor.
Que Déu netegi tota la pols que duguis enganxada.
I que la joia de la festa eterna ompli aquest camp nou de riallades.

diumenge, 2 de novembre del 2008

HOMILIA A-FIELES DIFUNTOS
EL PISO PILOTO (Lc 24,1-9)

Cuando uno acude en busca de vivienda a un condominio que está en fase de construcción, visita el “PISO PILOTO”. Un guía le muestra la vivienda y uno se hace una primera idea de lo que será más tarde su propia casa.

La lectura del libro del Apocalipsis nos dice que Dios tiene una "morada piloto" entre los hombres y esa morada es Cristo: imagen y modelo de la morada definitiva. Él nos hace de guía y nos pasea por las estancias de la casa de su Padre para que nos vayamos acostumbrando a ella.

Nos muestra la habitación donde se secan todas las lágrimas, la estancia donde se alivian todas las penas, el salón donde se atienden todas las quejas, el hall donde se consuelas todos los dolores, la sala donde se sacian toda la sed humana de sentido y de plenitud.

El apostol Pablo nos insiste que Cristo es el primero de todos, al anfitrión, el que va delante nuestro para prepararnos una estancia en la morada de Dios. Él, que fue la morada de Dios entre los hombres, ha inaugurado la morada de los hombres en Dios… por Él todos entraremos definitivamente para quedarnos en ella.

Construyan su casa terrenal, no la descuiden, pero háganlo con los ojos puestos en la morada eterna. Que esa morada sea su único y verdadero modelo, su morada piloto. Esa morada, recuerden, en que todas las lágrimas son enjuagadas, todas las penas aliviadas, todas las quejas atendidas, todos los dolores consolados, y toda sed saciada con el Agua de la vida. Esa es la morada piloto, no se equivoquen de condominio.

De eso nos previene, precisamente, el Evangelio. Lucas nos advierte que a menudo nos equivocamos de dirección, vamos a visitar el condominio equivocado. Nosotros lo buscamos en el sepulcro y esa no es su morada. Él no está ahí, no está entre los muertos, sino entre los vivos.

Buscamos a Dios en el dinero, en el éxito, pero también en la seguridad y el exclusivismo (mi Dios, mi salvación, mi virtud, mi recompensa…). Y así ponemos todo el afán en construirnos nuestra morada en un sepulcro, que por blanqueado y majestuoso que sea… no es más que un sepulcro.

Y una última cosa: nuestro condominio no está acabado hasta que estemos todos los vecinos. El condominio no está completo mientras haya lágrimas por secar, penas por aliviar, quejas por atender, dolores por consolar y sed por saciar. En este condominio, la construcción de la morada del vecino me incumbe tanto como la mía propia.

Ese es el sentido de la comunión de los santos, podríamos decir “el condominio de los santos”, de los que ya recibieron su morada y de los que todavía la esperamos; de los que trabajan desde el cielo y los que trabajamos en la tierra en la construcción de ese gran condominio que es la morada de Dios.

Que María, la que cedió el terreno para la construcción del condominio, nos ayude a conseguirlo.