divendres, 30 de desembre del 2011

VISIÓ NOCTURNA

HOMILIA-B-SANTA MARIA, MARE DE DÉU (Lc 2, 16-21)

Fa poc, el meu company Àlvar va explicar-nos que al Gihembe Refugee Camp de Rwanda els nois han d'estudiar de nit i que, com que no tenen electricitat, han de fer-ho amb uns lots frontals que recarreguen amb una dinamo a pedals. Us imagineu funcionar així? Ens concentraríem molt més perquè el feix de llum projectat pel frontal limitaria el nostre camp de visió a l'àrea il·luminada. Fora d’aquesta aura, només foscor. Veuríem menys coses però les veuríem més clarament.

Potser és per això que els pastors van reconèixer el Salvador de nit. De nit se'ls va aparèixer l'àngel i l'esclat del seu anunci va il·luminar la fosca. De nit es van posar en camí i de nit el van veure en una menjadora, il·luminat per un feix de llum diví. Maria «guardava tot això en el seu cor i ho meditava» de nit, perquè és de nit que el Senyor «il·lumina el seu rostre sobre nosaltres i ens fa veure la claror de la seva mirada», com ens assegura la famosa benedicció del llibre dels Nombres.

Hi ha coses que només es veuen de nit, un cop els ulls s'han acostumat a la penombra. Què important és acostumar els ulls a la penombra! Què important és desenvolupar una certa visió nocturna! Wilde va escriure De Profundis en penombra i a la presó. En condicions semblants, Sant Joan de la Creu havia composat, quatre segles abans, la Noche oscura del alma. I ningú no ha descrit millor l’esperit del nostre temps que Novalis en els seus Himnes a la nit. Heu provat de treballar de nit? Sembla que els pensaments flueixen més àgils i es produeix un silenci que no podem trobar de dia.

Déu ens va pensar per al dia, per a la felicitat diürna, per a la vida en plena llum... però jo estic segur que ens va crear de nit.

divendres, 23 de desembre del 2011

PESSEBRE

HOMILIA DE NADAL (Jn 1,1-18)

El pessebre és segurament la icona més pura de la innocència humana. Els nens hi veuen la possibilitat d’un món ideal, els adults l’enyorem. Tenim nostàlgia d’un món fet de rius brillants com la plata, de muntanyes nevades, de pastors amb el sarró ple de torrons i garapinyades, de bous i mules ben alimentats, d’homes savis que venen de lluny per portar presents, de pares i mares humils però dignes, d’infants embolcallats sobre un feix de palla tova i càlida.

Nadal és tot això, sens dubte. Nadal és aquest desig d’autenticitat, de senzillesa, de pau i harmonia. Vaig sentir a la radio que es fan més de dos-cents pessebres vivents en diferents pobles de Catalunya. I no només això: quantes representacions dels pastorets?, quantes misses del gall?, quants tiós cagaran de nou?, quants poemes de Nadal? La tradició del Nadal sembla que no es perd entre nosaltres i no crec que sigui veritat que el consum s’ho mengi tot. Molta gent i en molts indrets aprecia les tradicions nadalenques i les conserva, encara que sigui una mica al marge de la fe.

Ara bé, Nadal no és només això. La gran alegria de què Isaïes parla en la primera lectura no és una alegria superficial com el tremolor d’una nostàlgia que dura el que dura el pessebre en les nostres llars abans de tornar a la cruesa del món real. Nadal no és un parèntesi que Déu obre en la nostra història, sinó la revelació del seu sentit, més enllà dels dies i els símbols d'aquesta entranyable festivitat.

L’alegria de Nadal no neix de la dolça enyorança que provoca en nosaltres un pessebre fet amb figuretes de fang. L'alegria inefable de Nadal neix de la paraula que Déu ha volgut plantar, com una tenda, en el cor de la humanitat. Nadal és un temps únic per reconèixer aquesta paraula que tenim arrecerada al cor, i posar-nos en sintonia amb aquest nadó que encara jeu indefens en tantes menjadores com hi ha escampades pel nostre món, en tants pessebres potser no tan idíl·lics com els de les nostres llars, però sens dubte molt més reals.

divendres, 16 de desembre del 2011

AMOR CARNAL

HOMILIA DG-AD-B04 (Lc 1,26-38)

Hi ha qui parla encara, ni que sigui per fer-ne broma, de l'amor carnal com si es tractés de la forma menys digna de l'amor. Més o menys digna, és la forma que Déu ha escollit per estimar-nos. Déu ens estima carnalment; no estima la nostra ànima si no és ben enganxada al nostre cos, a la nostra carn. Ja em direu si no tinc raó: tant estima Déu la nostra carn que l'ha fet seva! 

Només pot entendre això qui ha estat enamorat, carnalment enamorat. El desig de l'altre és un desig que no separa la persona estimada en parts. No estimes el seu caràcter abans que el seu físic o els seus valors humans més que no pas la seva part espiritual. L'estimes tot sencer, sense dividir-lo en parts, com un pack.

L'amor carnal de Déu és per a nosaltres la forma que ha pres el seu amor espiritual. Estima la nostra història, amb les nostres ferides que ell ha anat amorosint amb infinita tendresa; estima el nostre caràcter, esquerp o generós; estima cada un dels nostres intents de ser millors i estima també els nostres fracassos perquè ens fan més forts.

Tot i que ens coneix millor que nosaltres mateixos, estima tots els nostres accidents, fins i tot aquells que a nosaltres més difícils se'ns fan de suportar. I no ho fa perquè a ell li agradi la rebequeria, la malformació física o el caràcter depressiu... li agrada perquè som nosaltres, en aquell moment i en aquelles circumstàncies, com un pack.

Us deixo un enllaç amb imatges delicioses de l'anunciació.
Au doncs, amics, Bon Carnal!

divendres, 9 de desembre del 2011

APÒSTATA

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

divendres, 2 de desembre del 2011

RETALLADES

HOMILIA DG-AD-B02 (Mc 1,1-8)

«Consoleu, consoleu el meu poble...» Amb aquestes paraules comença el tercer llibre d'Isaïes, la millor obra de la literatura escatològica universal, el més commovedor cant a l'esperança que s'hagi escrit mai. «Parleu al cor de Jerusalem i digueu-li que s'ha acabat la crisi... ja heu rebut doble retallada pel vostre pecat...»

¿Qui ens anunciarà a nosaltres la fi d'aquest temps de núvols i tempesta? ¡La crisi s'ha acabat! ¡Ja no són necessàries les retallades! ¡Els aturats trobareu feina i els que passàveu penúries us veureu alleujats! ¡El temps de la sang, la suor i les llàgrimes ha passat! Això és el que desitgem tots per Nadal.

Tanmateix, ens costa creure als missatgers que voldrien superar la crisi a base de bons sentiments i bona voluntat, de la mateixa manera que desconfiem dels profetes de la crisi eterna i de l'empitjorament constant. Els cristians sabem que allò que preval no és la fallida sinó el rescat; no és la crisi sinó la bonança; no la depressió sinó el Nadal.

No és optimisme, és esperança. Mentre l'esperança creix, l'optimisme es desinfla amb les dificultats. És per esperança que fem un Gran Recapte d'aliments en plena crisi i n'arrepleguem 1095 tones, dues vegades i mitja més que quan la crisi no era tan gran. És per esperança que Intermon-Oxfam ens convida a no esperar amb els braços creuats. És per esperança que la gent d'Arrels «prepareu el camí del Senyor i aplaneu les seves rutes» acollint a tots aquells que no tenen família i no tenen llar per molt que sigui Nadal.

«No és que el Senyor retardi el compliment de la promesa, com alguns suposen que fa; més aviat és pacient amb vosaltres, perquè no vol que ningú es perdi, sinó que tothom arribi a la conversióL'advent és temps de desert, pèl de camell, llagostes i mel boscana, és temps de crisi i de retallades, temps de pèrdues i de sacrificis compartits; però és, sobretot, una ocasió única per sentir-nos a tocar d'un Déu que ens vol desguarnits, sí, però esperançats.