divendres, 26 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C30
EL COMPLIDOR I EL PECADOR (Lc 18,9-14)

Dos homes van pujar al temple a pregar:
l'un era complidor i l'altre pecador.

El complidor, dret, pregava així en el seu interior:

Perdona, Senyor, que no m'agenolli,
no saps el que em costa després posar-me dret,
a més, entre tu i jo no hi ha barreres, oi?
- És clar que no, bon rotllo.
Mira, no voldria caure en l'eufòria,
però aquesta setmana m'ha sortit rodona:
no he fallat cap dia a la pregària
i l'altre dia vaig perdonar un empleat que per poc la pífia amb un client.
- Felicitats, estàs fet un crack!
Alguna cosa segur que he fet malament...mm...
bé, les cosetes de sempre, ja se sap que no som perfectes.
- Res, tonteries.
Faig tot el que puc, però no és fàcil, saps?
Molta gent no fa cas de tu
i després s'estranyen de com els van les coses.
- Si és que la gent... com és!
Quanta raó tenia Maria: has fet en mi meravelles!
Només que em corregissis aquell punt de mal humor que se m'escapa de tant en tant i, uf, seria genial.
- A veure què puc fer.
Ah, posats a demanar:
mira si pots arreglar el tema aquell dels pobres que hi ha al carrer
i que no vinguin a captar a la porta de l'església.
- Realment, sóc un desastre.
No et preocupis, Senyor, tu fes la teva feina i confia en nosaltres.
Ja saps que el teu Regne està en bones mans.

- Què faria jo sense vosaltres?


Però el pecador, de lluny estant, no gosava ni aixecar els ulls al cel, sinó que es donava cops al pit, tot dient:

Senyor no tinc res per oferir-te,
estic tan buit,
ni una bona acció, sóc massa covard
ni una bona paraula, estic massa trist
ni un bon pensament, estic massa abatut
el meu amor és miserable i la meva fe és ridícula
- Dóna-me’ls!
Però què et puc donar?
Les ganes de que s’acabi quan abans la jornada?
El desig de fugir de tot i de tothom?
- Dóna-me’ls!
La desgana de fer el bé?
Aquesta insuportable llunyania de Tu, oh, Déu meu?
- Dóna-me’ls!
La pesantor de l’ànima amb el remordiment per la meva mandra?
La mandra encara més forta que el remordiment?
- Dóna-me’ls!
La necessitat de ser feliç?
La tendresa que m’esquinça?
El dolor de ser jo mateix, sense retorn?
- Dóna-me’ls!
Els problemes, les pors, els dubtes?
- Dóna-me’ls!
Senyor, sembles un drapaire, què en faràs de tanta misèria?
- El Regne dels Cels!

divendres, 19 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C29
¡QUINA VIUDA MÉS PESADA! (Lc 18,1-8)

Fa tres anys un equip de metges va posar en marxa un projecte destinat a trobar una vacuna contra la malària. L’equip del Doctor Pedro Alonso va trucar de forma insistent a les portes d’un món que sembla que es fa el sord i va aconseguir que se li fes justícia. Van aconseguir la cooperació conjunta de l’Agència Espanyola per la Cooperació Internacional, representant del món públic; del Departament de Malalties Tropicals de l’Hospital Clínic, representant del món científic; de la multinacional farmacèutica Glaxo, representant del món empresarial; i de la Fundació Bill Gates, representant del món privat. ¿Què té a veure això amb la paràbola? Anem per parts.

En la pell del jutge

El jutge no creu en la justícia, creu només en el seu benestar personal. Pel seu benestar personal (per treure’s de sobre aquella pesada) està disposat fins i tot a fer justícia, encara que això suposi anar en contra dels seus principis.

La finalitat de l'equip del Doctor Alonso era clara: aconseguir una vacuna eficaç contra la malària que sigui accessible a aquells que estan exposats a la malaltia, es a dir, una gran majoria de nens africans sense poder adquisitiu. Sembla just, és just, està claríssim, ningú no en dubta. Ara bé, que sigui just no vol dir que sigui evident ni immediat en el nostre món. Sense una viuda que toqui amb insistència a la porta del món científic, del món públic, del món empresarial, del món privat... no s’aconsegueix res, només lamentació i passivitat.

Una viuda que no espera que el món canviï per aconseguir que es faci justícia. Una viuda que és conscient de la maldat del "sistema" i que, en comptes de fer la pataleta, no s'atura fins a obtenir d’aquest sistema "injust" la justícia que busca. D'aquesta manera, sense que el "sistema" ho sàpiga, la insistència de la viuda l'està canviant per dins, l'està obligant a ser millor.

En la pell de la viuda

La dona coneix bé el jutge i sap que és incapaç de fer-li justícia. Malgrat tot, ella està disposada a aconseguir el que vol… perquè és just. No creu en el jutge, creu en la justícia.

La viuda sap que, a força d’insistència, un món injust pot donar fruits de justícia. Aquesta viuda, ¿no ens recorda a algú? La veritable fe és una mica com aquesta viuda. La fe està segura del que espera, està convençuda d’allò que és just i sap esperar i insistir. Arrelada i sostinguda per la promesa divina, la fe anticipa d’alguna manera la justícia que espera.

Però al mateix temps, la fe sap que això no és immediat, que cal posar tots els mitjans a l’abast. La fe sap trucar a la porta amb insistència i, al mateix temps, la fe sap buscar els mitjans necessaris per tal de mantenir els braços alçats tot el temps que dura la batalla, com passava amb Moisès. La fe sap resistir i sap insistir. Un món injust pot donar fruits de justícia si hi ha la gent necessària per a resistir amb els braços alçats i si hi ha viudes suficients per a insistir trucant a la seva porta.

En la pell de Déu

Un Déu que escolta els clams d’aquells qui estimen la justícia, com ell l’estima. Però el Fill de l’Home, quan vingui, ¿trobarà persones que clamin justícia, de nit i de dia, per ells i pels altres, sense defallir?

Els cristians creiem que, fins i tot en el cas que no hi haguessin viudes suficients per a tocar a la porta del jutge sense entranyes i no hi hagués la gent necessària per mantenir aixecats els braços del profeta, fins i tot en aquest cas, hi ha encara una viuda que no cessa i un profeta que no ha baixat encara els braços. Jesucrist és la viuda que no deixa d’insistir a les portes d’un món sense entranyes. Jesucrist és el profeta que ha aixecat per sempre els braços a la creu i ningú no li podrà fer baixar.

Ho expressa molt bé la Pregària Eucarística I de la Reconciliació quan diu abans de la consagració: “Jesucrist, estenent els braços entre el cel i la terra, ha traçat el signe inesborrable de l’amor de Déu”. Ningú no podrà fer-li baixar els braços a Déu. Déu no deixarà mai d’insistir a les portes d’un món sense entranyes, enemic de la justícia. Ni que el Fill de l’home no trobés ningú amb fe a la terra, Déu no baixarà mai els braços.

La pregunta és, aleshores, ¿qui voldrà ajudar Déu a mantenir les mans aixecades? Els creients, ¿serem capaços d’aguantar dia i nit, al costat de Déu, a les portes d’un món que prefereix refugiar-se en el cinisme o la lamentació? ¿Què en dieu vosaltres?, “quan el Fill de l’home vindrà, ¿creieu que trobarà aquesta fe a la terra?”

divendres, 12 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C28
EL DEUTE DE L'AGRAÏMENT (Lc 17,11-19)

Per a molts, la vida és un deute que algú ens ha de pagar. Aquest "algú" poden ser els pares, però també pot ser la realitat, el món, la societat, l'estat o déu. El fet és que, pel fet de néixer, ens deuen una vida digna, sana, reeixida, feliç i sense contrarietats: una vida subvencionada, una vida amb el certificat de Protecció Oficial. Aquest és el contracte i, si no, haver-nos demanat permís abans.

El primer desengany

De cop ens adonem que no hi ha ningú que respongui a les nostres reclamacions quan la vida no compleix les condicions del contracte. Poden ser uns pares que es separen, un fracàs amorós, una calvície que no retrocedeix o una cel·lulitis que no perdona, un daltabaix laboral, un amic que mor sobtadament, un fill que es droga... per mencionar només algunes de les "sorpreses" que esbocinen aquell contracte ideal del viure que havíem signat a contracor.

Dues actituds davant la vida

Aleshores ens adonem que no venim al món subvencionats i que la vida no té certificat de Protecció Oficial. Hem vingut nus al món i nus en marxarem. Davant d'aquesta "despullada veritat del viure", alguns reclamen la indemnització i, en cas de no aconseguir-la, es tornen desconfiats o amargs o cínics o més exigents encara o, fins i tot, arriben a rescindir unilateralment el contracte. Altres, en canvi, s'adonen que no és la vida la qui té un deute amb ells, sinó més aviat són ells els que tenen un deute amb la vida, un deute que només es pot pagar amb agraïment. ¿Què fa la diferència?

De la necessitat a l'agraïment

El nen petit canvia la relació amb els seus pares el dia que s’adona que aquests són quelcom més que una font de satisfacció de les seves necessitats, d’aliment, d’escalfor, d’afecte i de protecció. El dia que s’adona que els pares són persones, aleshores pot néixer una acció de gràcies. Més forta que la necessitat, és la gratuïtat i la gratitud. Sense deixar de banda la necessitat, però més enllà d’aquesta, hi ha l’agraïment.

En efecte, Jesús ens convida a no quedar-nos estancats en la queixa i la reclamació; a no quedar-nos tancats en la nostra indigència, en els nostres drets i en la nostra necessitat. Ens convida a viure la vida com un èxode continu de la necessitat a l’agraïment.

"Presenteu-vos als sacerdots"

Jesús convida als leprosos a fer aquest camí, aquest èxode de la necessitat a l’agraïment. Per això, la resposta de Jesús al crit dels leprosos és sorprenent: “presenteu-vos als sacerdots”. ¡Però per a presentar-se als sacerdots han d’estar curats! En el temps de Jesús, un leprós no podia presentar-se al sacerdot: era un impur i havia de mantenir-se al marge. Quan es produïa una curació, aleshores sí, el sacerdot ho testificava públicament i la persona es podia integrar a la societat. Jesús els convida a actuar com si estiguessin guarits, els convida a sortir del victimisme, a anar més enllà de la lamentació, a posar-se en camí vers la seva curació.

Curats, però no salvats

Tots deu leprosos es posen en camí vers la seva curació, però només un es posa en camí vers la seva "salvació". Només un dels leprosos "quan s'adonà que havia estat guarit, va tornar enrere" per donar gràcies. Els altres nou leprosos, han estat curats, però no han estat “salvats”, no han sortit del regne de la necessitat, de la vida com a deute que per fi algú s’ha dignat pagar. L’actitud pròpiament religiosa no és la petició; sinó l’agraïment.

“La teva fe t’ha salvat”

No només de la lepra, la teva fe agraïda t’ha salvat del victimisme, de la lamentació malaltissa. T’ha salvat de creure que, a la vida, tu ets el prestamista i un altre és el deutor. No ets tu qui fa un favor als altres o a Déu pel fet de viure, no és la vida la que té un deute amb tu, no, més aviat ets tu que tens un deute amb la vida i amb aquell que la dóna per tu cada dia.

Només un de cada deu s'adona d'aquest miracle. Si ets un d'aquests deu, si tens la immensa fortuna d'adonar-te que has estat guarit, aleshores torna enrere glorificant Déu amb grans crits, prosterna't als peus de Jesús amb el front fins a terra i no et cansis de donar-li gràcies. Potser algun dels altres nou ho veu i fa el mateix.

divendres, 5 d’octubre de 2007

HOMILIA DG-TO-C27
UNA FE QUE FIA (Lc 17,5-10)

Li vaig preguntar al germà Andrés: "Andrés, ¿tú eres feliz?" I em va respondre: "Mira, no me lo he planteado nunca, yo hago lo que creo que Dios me pide y lo demás es cosa suya." Santa i sana actitud del servent bo i fidel. Li vaig fer la mateixa pregunta ara fa cosa de deu anys a la Niña Julia del barri de La Chacra, feliçment esmentada en altres homilies: "Niña, ¿usted es feliz?" Transcric el que recordo de la seva resposta: "Qué cosas a preguntar, Padrecito, yo no sé pues, vamos para adelante mientras el Señor nos de fuerzas... y ahora, si me permite, voy a llevarle unas tortillas a Niña Barrios que ya no sale de la champita."

El parany de la felicitat

Em permeto qüestionar un dels dogmes més arrelats de la nostra cultura popular contemporània, aquell que defensa que el més important a la vida és ser feliç. Em recolzo en l'evangeli d'avui, però també en una autora contemporània, l'escriptora índia que va guanyar el darrer premi "Booker" amb la seva novel·la "El legado de la pérdida". Kiran Desai deia en una entrevista que mai no havíem estat tan obsessionats per la felicitat i mai no ens havíem sentit tan infeliços. L'escriptora qüestiona l'obsessió moderna per obtenir felicitat a qualsevol preu, oblidant així que darrera totes les pèrdues, per irremeiables que siguin, també s'hi pot amagar una valuosa herència que cal aprendre a reconèixer.

En el fons, la nostra idea de felicitat és un parany. Ser feliç consisteix, segons aquesta idea, en mantenir-se en un estat d'eterna infància, en allargar la sensació agradable que deixa un caramel al paladar. Es tracta d'una felicitat que cal retenir, aferrats com estem a sensacions passades que se'ns escolen entre els dits. Felicitat com a pura sensació, barrejada amb la il·lusió de que la sensació sigui permanent. Però la sensació, per naturalesa, és fugissera i efímera. Una felicitat efímera no pot ser l'horitzó de tota una vida. La felicitat no pot ser la condició de les nostres opcions vitals, sinó, en tot cas, una conseqüència que pot derivar-se d'elles en un grau i una forma que nosaltres no podem determinar mai a l'avançada.

Un horitzó de plenitud

Les coses les fem perquè tenen sentit, perquè ens sentim cridats, perquè és el nostre deure i és de justícia, i no perquè ens fan feliços. Fins i tot les coses que valen molt la pena, ens fan feliços avui i desgraciats demà. Que li preguntin sinó a qualsevol esportista: avui estàs a la glòria i demà et sembla que estàs en la misèria, però no per això deixa de tenir sentit la teva dedicació a l'esport; no per això deixa d'omplir-te allò que has triat. Qui fa les coses per a ser feliç, a la llarga, ni troba la felicitat ni és capaç de donar-la.

Alguns diuen que cal parlar de plenitud, més que de felicitat. La felicitat és una sensació, però la plenitud és un estat i una convicció. La felicitat ve i se'n va, però la plenitud roman, la certesa serena de que estàs fent allò que has de fer i que estàs servint unes persones, un projecte, una causa que has fet teva, girin com girin els vents i les sensacions. I això no per rigidesa, sinó per confiança.

Fiar a Déu

Amb la fe passa el mateix. La nostra fe sovint és més menuda que un gra de mostassa, que ja és dir. És una fe que no fia, fins i tot a Déu li exigim que pagui a l’avançada: "primer dóna'ns felicitat i potser després et fiarem." Així no hi ha qui cregui.

Un amic "ateu" em deia: "demano la fe i no m’arriba." A mi em sortia de dir-li: "Potser demanes la fe sense fe. Dius que vols creure, però no creus que pots creure." El gra de mostassa potser no és encara creure, sinó creure que puc creure, i per això ho demano.

Una amiga "creient" em comentava: "jo li reso sovint a Déu, però darrerament m'ha fallat un parell de vegades." Em vaig veure empès a dir-li: "si que portes els comptes amb precisió, potser et sobra "fe" i et falta confiança, potser la teva fe es gran, però encara no l'has plantada." La llavor de la fe ha de morir molt abans de donar fruit.


El gra de mostassa, tant per l'ateu que vol creure com pel creient que diu creure, consisteix en donar-li crèdit a Déu i fiar-lo: "ja pagarà quan li vagi bé i de la manera que vulgui." Quan et diuen això en una botiga, t'entren unes ganes boges de tornar-hi, ¿o no?