HOMILIA DG-TO-A12
NO TINGUEU POR (Mt 10,26-33)

Solem pensar que el contrari de la por és la valentia. Però sovint ni la por és del tot dolenta ni la valentia és del tot bona. La por ben gestionada ha ajudat a salvar moltes vides, mentre la valentia mal discernida ha fet que se’n perdin moltes inútilment.

El nen petit, quan es llença pel tobogan, no té por no perquè sigui molt valent, sinó perquè confia que la mare l'agafarà quan arribi a baix. La confiança és un antídot contra la por molt més eficaç i de més llarga durada que la valentia. I és que el contrari de la por no és la valentia, sinó la confiança.

Jesús convida als seus apòstols, no a la valentia, sinó a la confiança. El valent, sovint, subestima el perill i hi cau de quatre potes. El confiat, en canvi, és conscient del perill, sap que no s'hi pot jugar, però té raons més poderoses que el perill.

Jeremies és molt conscient del perill, ha tastat el gust amarg de la traïció, de la calúmnia, del fals testimoni i de la corrupció; però tot això ha contribuït a fer més ferma la seva confiança. Gràcies a la prova, ha conegut la fidelitat d’aquell a qui ha confiat la seva causa. La prova és, per al creient, com una depuradora de la confiança, és a dir, de la fe.

S'ha parlat molt del pecat original, Pau el descriu com una mena de big-bang de la desconfiança, com una primera explosió que va posar en marxa el mecanisme del mal en el món. Però Pau ens recorda que molt més original que el pecat és la confiança! I és Jesús mateix qui apel·la a aquella confiança original per tal d'ajudar-nos a vèncer la por de debò.

Avui proliferen molts mètodes que volen ajudar-nos a gestionar positivament la nostra por: des de les tècniques orientals d'autodomini, relaxació i autoconsiència, fins el tarot, l'esoterisme, etc. Algunes són molt saludables, altres no tant, però totes elles posen el centre en l'individu i la seva capacitat d’autocontrol: “la pau està en tu, busca el teu centre, tu tens la clau, etc”. No dic que no sigui veritat, però aquestes tècniques poden ajudar-te com a molt a vèncer la inseguretat, la timidesa, l’ansietat... però no la por. La por és una cosa molt més seriosa, és el tancament en tu mateix, és la desconfiança, és la impotència, és el fracàs, és l’absurd.

La confiança que venç aquest tipus de por no pot estar sustentada només en nosaltres mateixos. La confiança capaç de vèncer la gran desconfiança “original” i la seva força disgregadora, o està sustentada en Déu o difícilment està. Un Déu amb entranyes de misericòrdia que ens “té comptats cada un dels cabells” i que avala amb la seva vida la nostra vida; un Déu que és diferent de nosaltres mateixos, tot i ser tan íntim; un Déu que està separat del nostre centre, tot i ser tan proper; un Déu que ens espera a fora tot empenyent-nos des de dins; un Déu que ens espera a baix tot i haver-nos posat ben amunt.

Per això la persona confiada, el veritable creient, no és la persona perfectament equilibrada, sinó la persona perfectament lliurada als altres, lliurada a sostenir la vida dels altres en la veritat i en la justícia, especialment la vida d'aquells que la tenen més amenaçada. La persona que s’arrisca a aquest tipus de confiança, no té por de perdre’s ni de descentrar-se ni de “desequilibrar-se”, no perquè sigui molt valent, sinó perquè sap de qui s’ha fiat i quina és la força d’Aquell en qui té posada la seva confiança.