dissabte, 15 de novembre de 2008

HOMILIA DG-TO-A33
EL RISC DE REBRE (Mt 25,14-30)

Un home torna a casa després d'un llarg viatge. Abans de marxar havia repartit els seus béns entre els seus tres servents. Dos d'ells els havien fet produir i el tercer havia amagat els béns sota terra.

En aquella època, quan algú emprenia un viatge llarg, mai no estava segur de poder tornar. Prenent el risc de tal viatge, l’amo pren també el risc de repartir els seus béns, a fons perdut. L’amo confia els seus béns, sense garantia de recuperar-los mai. La marxa de l’amo és doncs l’ocasió d’un do aparentment sense condició.

Quina és, doncs, la diferència entre els dos primers servents i el tercer? Els dos primers prenen els diners i "van de seguida a negociar-hi", tal i com farien si els diners fossin seus. Per a ells, no és un dipòsit provisional el han rebut del seu amo, sinó un do definitiu que els pertany. Acullen el do i el fan fructificar. L’amo va arriscar confiant en ells, doncs ells també són capaços d’arriscar.

En canvi, el tercer rep els diners com un dipòsit provisional que un dia o altre haurà de ser retornat. Segurament, hauria preferit no rebre res del seu amo. Els diners són per a ell un regal enverinat. No són un do, sinó una càrrega. Voldria no haver rebut aquests diners i per això "guardà en un amagatall els diners del seu amo". No vol ni veure’ls.

Ara potser entenem una mica millor la duresa final de la paràbola. Podem dir que "l’administrador dolent i gandul" es trobava, des del començament, a les fosques. No acceptar el do com el que és, a saber, quelcom rebut gratuïtament i que convida a la responsabilitat joiosa, això és estar a les fosques. Guardar els talents sota terra per por de perdre’ls, això són els plors i el cruixir de dents. Viure encongit per por d’arriscar la vida, això és que mata l’esperit i ofega la felicitat.

Perquè tot do implica un doble risc: el risc de qui fa el do i el risc de qui el rep. Sense risc no hi ha do, sense do no hi ha alegria, sense alegria no hi ha vida.

3 comentaris:

Francesc xerric ha dit...

Una visió nova! Gràcies.
Això em porta a veure els talents que tenim com un do amb un valor que és la suma del que en podem treure per a nosaltres i del potencial de bé que en podem treure per revertir més enllà de nosaltres.
Enterrar-los en la foscor de nosaltres, encongits i tancats per pors de perdre privilegis i seguretats, és el que fem quan el nostre interès operatiu no abasta més enllà de nosaltres mateixos.
Qui els posa en joc per els demés, per la humanitat, ha comprès que en som només dipositaris per una finalitat comuna i ha comprés el valor de ferment transformador que som capaços de desenvolupar en el nostre món que els necessita; ha entès allò de que “qui no arrisca no rasca” cap passet, ni que sigui petit, per la millora d’aquest món.

Cris Ruano ha dit...

Quan vaig escoltar aquest evangeli la setmana passada em van venir molts interrogants al cap, més dels que normalment venen.

I que va ser el primer que vaig pensar? A veure si el Marc ha escrit i ens dóna una mica de llum! ;)

Gràcies per seguir escrivint, encara que sigui des de l'altra punta del món!

Cristina Cazorla ha dit...

Mai havia pensat d'aquesta manera en aquesta lectura. Gràcies Marc!
Un petó!