HOMILIA DG-AD-B03
CRIDA (Jn 1,6-8.19-28)

El crit és la forma que pren la veu quan ens trobem en una situació límit. Cridem quan estem eufòrics o quan estem enfurismats, quan ens trobem al límit de l’alegria o de la desesperació.

El crit del profeta és la forma que pren la veu de Déu quan s’adreça a aquells que estan al límit de la desesperació, aquells que ja no poden ni tan sols cridar: els desvalguts, els cors adolorits, els captius, els empresonats... El profeta presta la veu a aquells que no tenen veu, i li surt en forma de crit. Déu fa seu el crit de desesperació del poble, es deixa traspassar per ell i queda vinculat a la causa ben humana i ben divina de convertir la desolació en consolació i l’esclavatge en llibertat.

Pels cristians de Tessalònica, el crit de Déu s’ha convertit en crida, és a dir, en “vocació”, a fi que els desvalguts rebin la bona nova, els cors adolorits rebin consol, els captius trobin llibertat, els presos vegin de nou la llum.

Joan Baptista també crida i estem temptats de tapar-nos les oïdes: De la mateixa manera que Déu porta tota la història esgarrinxant-se la veu de tant cridar en el desert, de la mateixa manera que tots els profetes han deixat la veu i la vida per cridar allò que fa mal de sentir, de la mateixa manera, jo també crido en el desert: “aplaneu el camí del Senyor”. I vosaltres seguiu, com els vostres avantpassats, sense voler escoltar.

Nosaltres fem com els nens petits que es tapen les oïdes i criden “la,la,la” per a no sentir el que diu l’altre. Per tot arreu s’escolta un crit histèric, desproporcionat, adolescent. Pura emoció perifèrica, artificial, fabricada en el laboratori d’una productora de programes de gran audiència. Un crit que no porta cap veu, que surt de la boca, només, com una bafarada que entela el vidre i s’esvaeix al passar el dit. Un crit que no surt de les entranyes, allà on les coses realment omplen o fan mal i on els sentiments es cuinen a foc lent i deixen marca.

Al Nadal, aquesta cridòria es torna encara més ensordidora. Potser la crisi econòmica ens ajudi a adonar-nos de l’absurd que s’amaga sota aquest aldarull? Potser baixarem el nivell d’il•luminació artificial als carrers, per veure-hi una mica més clar? Potser baixarem el volum del altaveus que conviden només a gastar una mica més que el Nadal anterior? Potser serem capaços d’harmonitzar el nostre crit amb aquells crits que valen realment la pena? Potser entrarà en ressonància el nostre crit amb el crit del profeta, amb el crit de Joan Baptista, amb el crit de Déu?