divendres, 2 de gener de 2009

HOMILIA DG-ND-B02
ACONCAGUA (Jn 1,1-18)

Una de les coses que m’enduc d’aquests sis mesos passats a Xile és aquesta foto de l’Aconcagua, la muntanya més alta dels Andes amb 6.962 metres. La vaig fer des de el Paso Los Libertadores, el principal pas fronterer entre Xile i Argentina. És el més a prop que he estat, i probablement seré mai, d’aquesta muntanya mítica. En canvi, el meu germà Pere, que viu a Xile i és escalador, ha pujat unes quantes vegades a l’Aconcagua. És una ascensió que dura entre 15 i 20 dies segons el temps, la via i la preparació dels expedicionaris.

Per a mi, “Aconcagua” és un mot exòtic que em parla d’una muntanya molt alta i poc més; en canvi, pel Pere, “Aconcagua” és una paraula plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre.

“Déu” també pot ser un simple mot o pot ser una Paraula carregada de significat, plena de persones, de dificultats, de paisatges increïbles, d’experiències que queden gravades per sempre. A Déu, com a l’Aconcagua, ens el podem mirar de lluny o podem anar-hi.

Per conèixer una muntanya, per fruir d’un paisatge increïble, per experimentar la satisfacció d’assolir un cim proper als 7000 metres... s’hi ha d’anar. I per anar-hi, t’hi has de preparar, has d’entrenar, has de fer l’aproximació, t’has d’acostumar poc a poc al nivell d’oxigen, has de pujar al primer camp, després al segon, al tercer...

Perquè Déu no sigui un mot, sinó una Paraula plena de carn i d’història... hi has d’anar, has de fer la preparació, apassionar-t’hi, has d’escollir el bon material, el bon guia, fer aproximacions progressives, caminar, suar, fruir...

Si no vols quedar-te amb una imatge de postaleta, no et queda altra alternativa que acceptar el risc i la gràcia de l’expedició. S’ha de tenir moltes ganes, molt desig, molta passió, molta constància, d’acord, però és que les muntanyes que valen la pena no es pugen en telecadira.

3 comentaris:

Cristina ha dit...

Gràcies Marc

carme vilaverd ha dit...

Molt bona la comparació de Déu i la montanya, pot ser em servirà per parlar-ne amb els meus fills,poc creients pero molt amants de les montanyes.

Anònim ha dit...

La teva homilía del diumenge dia 3 em va agradar molt, no se com expressar-me, falta gent que ens presentin a Déu com una il-lusió,un Esser que no ens posa Ell les dificultats( paraula per mí gens cerrecta)tot al contrari, jo diria que la vida és com una gimcama, una sèrie de proves que si les fem amb ul-lusió, amb caritat cap als altres tot pot sorti-nos bé, perquè tot a la fí està bé, fem les coses el millor que sabem, el pitjor que ens pot passar és tenir POR a...tenir rabia, el poc perdó,la intolerància Aquesta motxilla que anem plenant al llarg de la vida m'agradaria tenir-la plena de la llum amb la que s'il-luminent els ulls al teu germà , només desitjaria poder atançar-me una mica a aquesta llum, i que al parlar, fer..., ho fessi tot amb aquesta llum als ulls.Et felicito el teu sermó va ser tant senzill i al mateix temps tant ple de contingut que em va impactar més el teu llenguatge tant proper que el que resum que has posat al bloc.Ho vas enrequir tant que voldria que aquest treball amb equip que s'ha de fer per pujar a la muntanya fos una realitat en les nostres vides. Gràcies.