divendres, 3 d’abril de 2009

HOMILIA B-FS-RAMS
JACOBO (Mc 14,1-15,47)

El meu amic Jacobo diu que el cristianisme té moltes coses en comú amb les altres religions, excepte una: la creu. Cap altra religió no exalta un Messies crucificat. Cap altra religió, diu el meu amic Jacobo, no convida a agenollar-se davant una imatge tant insuportablement abjecte, com ho fa el cristianisme.

Totes les religions t’ofereixen el camí més curt per anar al cel, i malament si no ho fessin. En canvi, en el cristianisme aquest camí passa per l’infern i t’hi deixa allà tres dies. Qui és capaç de suportar una sola hora a l’infern? Es nota que no heu estat mai! Jo, certament, no vull ni pensar-ho.

M’he acostat de lluny l’infern dels altres i he llegit algunes coses que m’han deixat glaçat. He passat un any al barri de La Chacra de El Salvador, he viscut al Raval de Barcelona, he acompanyat un nen orfe, un passavolant que va morir al carrer, un cocaïnòman, alguns petits inferns personals, familiars, psicològics... Però l’he tocat poc i de lluny.

Diu el meu amic Jacobo que l’infern és Auschwitz, són les milícies de Darfur massacrant la gent d’un poble del sud, són els baixos ocults de la casa de Joseph Fritzl on va tenir tancada durant vint-i-quatre anys la seva pròpia filla i els set fills que va tenir amb ella. Enteneu ara perquè dic que no he estat ni una sola hora a l’infern?

Si no et porta a l’Infern, diu en Jacobo, no és cristianisme, sinó una religió més i tampoc de les més interessants. Si no et porta a la creu i et fa caure de genolls, no és cristianisme, i trobaràs millor el que busques en un bon llibre d’autoajuda o en un curset de sexe tàntric. El meu amic Jacobo no té res contra l’autoajuda o el sexe tàntric, que quedi clar, però es queixa quan posem el cristianisme al mateix nivell.

Jesús a la creu és l’infern. El just crucificat, l’innocent ajusticiat. El fill de Déu, el predilecte, el que gaudia de la seva protecció, el que no seria mai abandonat per Déu... va ser abandonat per Déu a la creu. Déu no el va baixar de la creu, i el va deixar morir. I què és el que va fer Jesús just abans de morir? Invocar Déu i, en el seu nom, perdonar.

Per això, Jesús a la creu és el cel. L’ajusticiat perdonant el botxí. Un home fent allò que és propi de Déu, fent l’impossible, el que escapa a tota justícia i a tota comprensió humana. Un veritable escàndol, un absurd. El cel és un "absurd". El cel és el perdó de l’enemic, és Déu entrant a l’infern, carregant amb tot el mal, tot l’odi, totes les ferides... pujant amunt. És Déu mirant als ulls del mal absolut fins a fer-li desviar la mirada.

A mi em sembla molt fort això que diu el meu amic Jacobo. Però penso que té raó i que si no fos així, jo no seria cristià. Perquè, si no fos així, jo no tindria salvació. Perquè, si no fos així, l’infern seria per a mi i per a tots nosaltres una fatalitat. Hi estaríem abocats i ningú no ens hi vindria a rescatar.

I l’autoajuda? I les energies? I les aures? I l’harmonia interior? I la llum? I l’encens? I el bon menjar? I els amics? I les nits estelades? I les llavors?... Si no fos veritat el que diu el meu amic Jacobo, tot això no seria més que un pal·liatiu que encara faria més cruel el nostre destí final.

1 comentari:

Aitor Menta ha dit...

Hola, he llegit el text i el trobo molt ben plantejat, molt interessant. Jo no tinc prou consciència religiosa com per dialogar, i tampoc coneixo prou les altres religions com per a comparar-les amb el cristianisme. Però referent a la última part del text, sobre les espiritualitats new-age, que penso que normalment tenen tan poca base que qualsevol (fins i tot jo) pot opinar (amb respecte), una de les coses que te el cristianisme i que a mi em fascina és que practica la penitència i el perdó; si estàs realment penedit, pots tornar a un estat de gràcia, i no perquè t’ho digui una mèdium, sinó perquè una persona formada, seria i amb autoritat et dóna les eines per fer-ho, segons el patró de la teva pròpia fe. Trobo que és una gran base per crear una espiritualitat sana; la nostra consciència, i avans de pensar en inferns, hauríem de pensar en que ens mereixem i en que volem merèixer. Una abraçada!