divendres, 15 de maig de 2009

LA PERXA

HOMILIA DG-PQ-B06 (Jn 15,9-17)

Això de l’amor és com el salt d’alçada, comences amb el llistó ben a baix i, poc a poc, l’has d’anar pujant. També l’amor demana un bon entrenament i una gran perseverança.

En l’entrenament de l’amor, els pares van col·locar el llistó al nivell més bàsic de l’amor “biològic”, l’amor pels teus, pels qui tenen la teva mateixa sang. 

De cop, apareixen els amics i eleven el llistó al nivell de l’amor “simpàtic”, l’amor de la sintonia afectiva, del reconeixement d’un altre que està fora del meu cercle i que me l’expandeix saludablement.

Si tot va bé, més tard arriba algú i col·loca el llistó al nivell de l’amor “filantròpic”: “estima els altres com a tu mateix”, “no facis als altres el que no vols que et facin a tu”... Déu n’hi do! Ja no els estimo per conveniència, sinó per convicció; pel que els altres són, i no pel profit que en puc extreure.

Fins aquí el nivell estava alt, però ens hi podíem exercitar i anar fent progressos... com també regressions, per suposat.

Però resulta que ve Jesús i ens posa el llistó a un nivell estratosfèric, impossible per les nostres forces, increïblement alt: “Estimeu els altres com jo us he estimat”.

Ara la referència ja no és l’amor que ens devem a nosaltres mateixos, sinó l’amor que Jesús ens “deu”. Ja no és el nostre amor, sinó el seu. I això ja són figues d’un altre paner.

Ens estàvem entrenant pel salt d’alçada i resulta que Jesús ens ha posat el llistó al nivell del salt de perxa: “Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels amics”.

Però és que resulta que Jesús no ha donat la vida només pels amics, sinó també, i sobretot, pels “enemics”. És a dir, pels qui fugen, pels qui el neguen, pels qui el traeixen, pels qui l’insulten, pels qui l’ultratgen...

I ara, què hem de fer? No res, amics, no podem fer literalment res: res més que caure de genolls i mirar-lo a ell penjat tan amunt, admirant-nos de que algú com nosaltres hagi saltat tan alt.

Mirant l’alçada d’aquest llistó ens sembla impossible, però Déu ens promet que amb l’ajut de la perxa i tenint-lo a ell com entrenador, podem arribar-hi.

Jesús és la perxa que ens ajudará a passar per sobre d’un nivell estratosfèric, impossible, inassolible amb les nostres capacitats biològiques, simpàtiques i, fins i tot, filantròpiques.

Tenim el millor entrenador i tenim la perxa: ara ens toca a nosaltres no fallar als entrenaments.