dijous, 10 de setembre de 2009

SOTA EL SIGNE DE RUTH

Ruth i Orpà eren dues dones moabites, casades amb els dos fills de Noemí, dona jueva establerta en terra estrangera. Doncs bé, diu el relat bíblic que va morir el marit de Noemí i també els seus dos fills, quedant ella sola, amb les seves dues nores. Noemí va prendre llavors la decisió de tornar a la seva terra on algun familiar pogués emparar-la en la seva viduïtat. Va reunir les dues nores i les va alliberar de tota obligació familiar, animant-les a casar-se de nou i refer la seva vida. Amb llàgrimes als ulls i gran dolor al cor, Orpà va acceptar la raonable proposta i es va acomiadar de Noemí. Però Ruth no.

Amb una proverbial tossuderia, Ruth va fer una solemne promesa que queda als annals de la insensatesa humana: "No em demanis que et deixi i em separi de tu! Aniré a on tu vagis i viuré on tu visquis. El teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu. Moriré on tu moris, i allà vull ser enterrada. Que el Senyor em castigui amb tota duresa si em separo de tu, a menys que sigui per la mort!"(Rt 1,16-17).

Tinc 40 anys, la qual cosa vol dir que estic a penes iniciant el tram llarg de la vida. Estic a temps de refer la meva vida, de "començar de nou". Podria abandonar la vida religiosa, que sembla llanguir a occident, i començar una altra aventura més refrescant. Noemí se m’acosta, afectuosa, i em diu: "Marc, gràcies pels serveis prestats, va estar molt bé mentre va tenir sentit, ara s'ha acabat. No et facis l'heroi, deixa que el vaixell vell s'enfonsi, d’altres s'han enfonsat abans, tu vés-te'n. No et sentis culpable, jo sóc la vídua, no tu, tu ets jove, tens l’espurna suficient per encendre un altre foc i no consumir-te sota les brases d'aquest. Apa, sigues raonable, no siguis insensat, vés-te'n".

A la vida no podem cometre més que una gran insensatesa i aquesta és la meva: em sento sota el signe de Ruth i no ho sento com una fatalitat, sinó com una benedicció. Conec bé a Orpà, i l'entenc. Però no vull deixar a Noemí, ella és la meva història, en el sentit més ple del terme: ella és el meu passat i el meu futur. Em vaig casar "amb el seu fill" i vaig quedar vinculat a ella, amb uns llaços que són més forts que la prudència.

Ruth i Noemí van continuar la seva història en terra de Judà, allà van ser acollides per Booz que va prendre a Ruth per esposa i Noemí per mare. Una història que va donar llum a "Obed, que va ser el pare de Jessé, i Jessé, el pare de David" (Rt 4,17). A mi m'apassiona aquesta història, no us penseu que ho faci mogut per un fals sentit de l'heroisme o per una visió romàntica del sacrifici personal. Jo vull seguir aquesta història, perquè sé que porta a bon port. He vist coses, no només aquí, també en altres llocs, he vist empremtes, he reconegut el pas vulnerable però ferm de molts altres que caminen també sota el signe de Ruth, i això m’omple d'ànim, de coratge i de consol.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Crec que t'he sentit mil vegades i de mil maneres explicar o compartir la teva "opció"... i tanmateix aquest cop ha estat (malgrat ser el mateix que sempre) molt diferent. Tan debò tots sapiguéssim ser fidels i estimar tant a qui ens ha estimat i qui forma part del nostre passat i futur.

Gràcies Marcus!

Francesc xerric ha dit...

Recordo bé aquets anys de homilies. Gràcies!

Sentir-se sota el signe de Ruth! Reptes, confiança cega, conviccions fermes, fidelitat, amor correspost, determinació... L’opció és envejable. Enhorabona i ànim!

Alguna cosa haurem après de tu a l’hora d’actualitzar l’Evangeli als nostres dies, i si no, sempre com a mal menor, ens queda el ressò de les teves paraules: “trobarem altres maneres de compartir l'amor a la Paraula de Déu...”

Cris Ruano ha dit...

Moltes paraules recull aquest blog, i realment s'agraeixen!
Em sento molt afortunada d'haver pogut seguir gran part d'aquests tres anys. Tot i que trobaré a faltar noves actualitzacions, amb tot el que has escrit en aquest temps hi ha teca per replantejar-se una i altre vegada.
Gràcies per tants escrits i noves idees, Marc!

Anònim ha dit...

Bones Marc,

M'explicaràs amb calma el signe de Ruth, doncs és d'una insensatesa que en el temps que corren es fa més inexplicable encara. Intueixo l'aposta, però em queden molts dubtes que respecto.

T'he seguit al blog, moltes gràcies,

Una abraçada,

Bernat