divendres, 18 de desembre de 2009

ELISABET

[HOMILIA C-AD-04 (Lc 1,39-45)]

Per a nosaltres els noms no són més que mots que serveixen per anomenar persones. Escollim el nom del nostre fill, generalment, perquè ens agrada, perquè ens sona bé, perquè és diferent i original. A la Bíblia els noms són més que mots, són paraules gràvides d'una història, són paraules carregades d'un sentit que es decanta sobre les persones com una benedicció i com una promesa.

L’escena de l'evangeli d'avui és ben coneguda: Maria entra a casa de Zacaries i saluda Elisabet. Què vol dir "Elisabet"? Quin és el sentit d'aquest nom? Quina és la història que porta la cosina de Maria en el seu nom?

Si busquem l’arrel semítica del nom trobem “Eli-shaphat”, què vol dir Déu governa, Déu jutja, Déu emet el seu veredicte. Aquesta sí que és bona! Quin és el veredicte de Déu que Elisabet proclama amb tota la solemnitat, plena de l’Esperit Sant? Primer de tot, el veredicte és una benedicció i no una maledicció. Una benedicció a Maria i al fruit de les seves entranyes. El veredicte solemne de Déu a la nostra història és Jesús, és a dir, “salvació” (Jesús vol dir “Déu salva”, en hebreu).

El polze de Déu no és com el polze de l’emperador que pot assenyalar cap amunt o cap avall. El polze de Déu ha estat sempre cap amunt, i no coneix una altra posició (els que estem cap avall, en tot cas, som nosaltres). Fixeu-vos-hi bé: el judici de Déu té a Jesús com a veredicte, i aquest veredicte de salvació és rebut amb un salt d’entusiasme per la humanitat expectant, representada per Joan en el ventre d’Elisabet.

Des de les entranyes silencioses de l’expectació, quelcom en nosaltres salta d’entusiasme, abans de les paraules, abans de les certeses, abans de les proves infalibles. L’amor es previ a tot, previ al nom, previ a la història, previ al naixement. L’amor és previ al Nadal i per això el precedeix i l’anuncia.

Tu també l’has sentit, segur, ¿no se’t remou res per dins?, ¿no salten les teves entranyes d’entusiasme?, ¿no et commous fins al moll de l'os davant la imminència de la salvació?, ¿no el veus ja, ajagut en una menjadora, tot el que la humanitat ha esperat i espera encara sense saber-ho?, ¿què fas, doncs, que no vas a adorar-lo?