divendres, 24 de setembre de 2010

PSICÒPATA

HOMILIA DG-TO-C26 (Lc 16,19-31)

Aquest estiu he llegit un llibre veritablement inquietant: «Cara a cara con el psicòpata». No és cap novel·la negra, és un assaig sobre la psicopatia escrit per un psicòleg criminalista amb una àmplia experiència professional en el tema. ¿Què n'he tret?

Primer de tot, un psicòpata és un idiota moral, per dir-ho més finament, encara que més brutalment, algú incapaç de sentir el patiment de l'altre. No que frueixi amb el patiment de l'altre, ja que aquest seria un sàdic, sinó algú que no el sent.

He après també que hi ha psicòpates violents, típic cas dels maltractadors de dones, dels assassins en sèrie, dels grans dictadors, de l'assassí de la catana i tota aquesta còrrua de monstres humans que de tant en tant es donen en el nostre món.

Però també hi ha psicòpates socials, gent més o menys integrada en el teixit social i laboral, que no actuarà amb violència física, i que pot civilitzar la seva psicopatia amb una bona educació i un cert equilibri emocional; però capaç d'una violència psicològica inusitada en determinades circunstàncies.

M'interessen ara dues coses. Primera, el psicòpata ocupa el darrer lloc de la cadena de la deshumanització per una simple raó, perquè no té aquella qualitat bàsica que distingeix l'home de la bèstia: l'empatia, la capacitat de sentir com a teu el patiment de l'altre. Us podeu imaginar un èsser humà sense capacitat de compassió? Ho sento, però a mi em fascina la possibilitat.

El ric de la paràbola d'avui no sé si era un psicòpata social, però la seva conducta manifesta una psicopatia flagrant: no és que faci patir Llàtzer, o que disfruti amb la seva misèria... és que no el veu, simplement, no sap que existeix, no coneix el seu patiment perquè és incapaç d'imaginar-lo, de concebre'l.

La nostra societat, i nosaltres en ella, té conductes psicopàtiques que la deshumanitzen, no perquè frueixi amb el patiment dels altres, sinó simplement perquè no el veu, perquè no el concep, perquè és incapaç de posar-se en el seu lloc, d'empatitzar. I mireu que Déu ens envia constantment missatgers que ens l'expliquen, que l'han conegut i compartit. Però no en fem cas, per molt que Llàtzer ressusciti i se'ns planti al davant amb les seves nafres ben visibles.

Segona, he conegut un psicòpata social. És capellà i està al darrera, encara que anònimament, d'un blog a internet que es dedica a generar una bilis malaltissa contra el Bisbe de Barcelona, la Companyia de Jesús i tots aquells que en un moment o altre han desenmascarat la seva greu psicopatia social, la seva infinita capacitat de seducció al servei del seu ego, de la seva ànsia de poder i domini. Ara va de carca espanyolista, a l'estil de la Cigueña i tota aquesta penya, però abans era més aviat progre, però tant se val perquè ell no és ni carca ni progre, ell és, estrictament, un psicòpata.

Si encara no l'han suspès a divinis, intueixo que és només per no donar-li publicitat, i imagino també per un exagerat sentit de la compassió que els altres encara conserven malgrat tot. Potser perquè no saben el que és un psicòpata social, com no ho saben tampoc tots aquells que encara li donen suport i li riuen les gràcies, perquè en la seva empresa no està sol, evidentmemt.

S'ha de dir que el psicòpata és el veritable seductor, perquè sedueix en estat pur. Un cop ha seduït és molt difícil desfer l'encanteri i aleshores pot dominar, afalagar o tallar la gespa sota els peus, amb la mateixa fredor i indiferència moral. Només així s'explica aquesta sanya, aquesta ferida mantinguda oberta com un record sempre viu de la infinita i sagrada voluntat de venjança, una venjança que no es sacia mai. Només qui ho ha conegut sap de què estic parlant.

Estimat R, et compadeixo, de debò. Tinc un càncer i no sé si me'n sortiré, tard o d'hora ningú no surt viu d'aquesta aventura que és la vida. L'única cosa digna que podem fer en el temps que ens ha estat concedit és humanitzar-nos i l'única via és la compassió i l'empatia. No conec altres camins, demana ajuda, crec encara no està tot perdut, encara et pots salvar.

Pren-te aquesta homilia com la visita de Llàtzer. Abraham no ho va poder permetre amb el ric de la paràbola, però Jesús ho permet amb tu, perquè Ell ha penetrat el sheol per rescatar els qui hi esteu, de fet, a dins. Creu-me, hi ha una cosa pitjor que estar morint-se, i és estar ja mort. Germinans non germinabit.

8 comentaris:

Montse ha dit...

Havia vist aquest llibre que dius per casa. El meu germà es va diplomar en Criminologia i ara també és psicòleg. Llegia llibres d'aquest estil. Carai, dins del món eclesial hi ha de tot.
Ànims,

Montse

manel ha dit...

Sincerament Marc, no estic prou posat al tema com per agafar partit, però m’encanta que has parlat clar, amb sinceritat. Crec que hi ha estaments que han de donar bona imatge, però que hi ha que puntualitzar coses perquè si deixem que tot sigui vàlid, si no li posem “d’allò”, no canviaran mai les coses, i les coses, han de canviar, perquè Jesús va venir a canviar-les, a fer-les millors, i nosaltres, l’hem de seguir. M’ha agradat la entrada, dura, però compromesa.

enricp ha dit...

Molt ben dit. Bravo!

Anònim ha dit...

Segur que em compro el llibre que recomanes.
Em sembla que és un tema al que no se li dona encara la importància que té.
Jo vaig conèixer un psicòpata fa 10 anys i us ben asseguro que no s'oblida una cosa així. El vaig tractar durant 3 anys, com qualsevol altre amic, i la meva vida es va començar a complicar com mai, sense saber que la causa era aquesta persona.
Un dia, veient com tractava una noia, em va caure la vena dels ulls i em vaig adonar que no havia estat tractant amb una persona sino amb un personatge fictici. Era un absolut farsant. Mentía, manipulava i abusava de la confiança dels altres sense que, d'entrada t'adonessis del que estava passant. Com podia jo imaginar que hi havia gent així?
Hi ha un llibre fantástic sobre pasicòpates que és el que em va permetre comprendre el que havia passat amb aquell noi i perquè. Es diu "Sin conciencia" i és d'en ROBERT D. HARE.
Tant de bo aprenem tots aviat a reconèixer els psicòpates que ens envolten, perquè l'única manera de evitar problemes amb ells és mantenint-s'hi ben lluny.

Anònim ha dit...

Si aquestos clergues que anomenes "psicotics" son tant de dretes que critiquen al Bisbe sistach i companyia, també el papat Romà no se'n deu salvar de la teva crítica ja que el Papat (els papes actuals, descomptant a Juan 23 han sigut sempre uns integristes). Però pel que veiem també tu mateix estas encaparrat en atacar de psicotics a altres. Doncs quedem empatats ja que ningún bandol demostra. més tolerància.

Marc Vilarassau sj ha dit...

Benvolgut anònim, no estic segur d'haver entès bé el teu comentari, però en tot cas et convido a que consultis si vols la web de la que faig esment i jutgis per tu mateix, només has de posar al google "germinans germinabit". Tot i que et convido a fer-ho, la veritat és que no t'ho recomano perquè sincerament no val massa la pena perdre el temps i l'alegria amb un tipus de crítica destructiva que s'amaga darrera l'anonimat més covard: "Per això, tot el que heu dit en la fosca, ho sentiran a plena llum, i el que heu parlat a cau d'orella en la cambra més retirada, ho pregonaran des dels terrats." (Lc 12,3)
Una abraçada,

Anònim ha dit...

ja els punxo sovint els Germinabis, ja se quin peu calcen. Més aviat si tingués que criticar alguna coseta d'ells sería això de que vulguin fer passar sovint a la gent pel confessionari. Aquest moble de fusta envernissada es el principal problema que existeix en l'Església, ens hi volen clavar ben enganxats. De tot el demés per molt excèntric que sigui del Clero de Dretes no m'inquieta rés i més aviat ho trobo folcloric. Salutacions cordials. Soc l'anónim anterior. Silveri Garrell

Anònim ha dit...

Marc, jo l'he utilitzat per a algun treball de la universitat... I, la veritat, quan el fullejava vaig trobar-lo força interessant!

Tenia intenció de llegir-lo, algun dia, ben llegit, gaudint-lo. Ja se sap que quan un llibre es llegeix per a utilitzar-lo com a font d'informació... no es gaudeix ni una quarta part del que es gaudeix quan se'l llegeix per lleure!
Sigui com sigui, m'ha agradat que el nombressis, ja no me'n recordava d'ell!
Moltíssims ànims i una abraçada ;)

Ares