divendres, 10 de desembre de 2010

WAKA WAKA

HOMILIA DG-AD-A03 (Mt 11,2-11)

Uns esperaven que Shakira, marcant amb els malucs el ritme del "waka waka", els pujaria els ànims tant o més que les ganes de ballar.

Uns altres esperaven que Julien Assange, el fundador de Wikileaks, la web que s'ha dedicat a escampar per la xarxa milers de documents secrets del més alt nivell polític i diplomàtic, els obrís l'accès universal i gratuït, ja no a la informació - que està sotmesa a qui la paga -, sinó a la veritat.

Altres esperaven que Guardiola alliberés el futbol dels mercenaris a sou, de les barreres de sis homes al darrera, del menyspreu de la cantera i dels davanters que no ajuden en defensa.

Altres esperaven que l'Església fos com un partit polític amb la meva ideologia particular, on tots pensessin com jo i els dolents estiguessin clarament a fora.

Les nostres esperances no són mai del tot frustrades, però mai tampoc del tot satisfetes. Sempre hi ha com un remanent que queda per cobrir, un reste expectant, una gana per saciar. Joan n'havia vist uns quants de pretesos messies: d'una banda pensava que sí, però de l'altra alguna cosa li deia que no. Per això, de la presó estant, envia uns deixebles per preguntar-li a Jesús si ell era el qui havia de venir o si havien de seguir esperant-ne un altre.

Quan tens molt clar el que esperes no et conformes amb succedanis. A mi em passa que vaig a comprar-me un jersei, amb una idea molt clara del que hauria de ser, i no paro fins que aconsegueixo exactament allò que buscava. Sóc capaç de descartar-ne molts, fins i tot sóc capaç de no comprar-me'n cap, a no ser que trobi exactament aquell jersei.

Doncs bé, si això ens passa amb el jerseis, com no ens hauria de passar molt més amb el Messies? Abans no trobem el veritable, n'haurem de descartar molts de falsos messies. Abans de reconéixer quins són els seus signes precursors, ens haurem d'empassar moltes aparences i moltes vies intermitges que no ens porten a Ell.

Per això tenim a Joan Baptista, bàsicament per dues raons. Primer, perquè no ens equivoquem de messies i aprenguem a distingir entre un succedani i l'original, per molt que ballin al ritme del waka waka. Segon, perquè no ens desanimem malgrat totes les falses alarmes i no rebaixem el temps i la qualitat de la nostra expectativa messiànica.

Ni el nostre partit polític, ni el nostre músic preferit, ni el líder humà que més ens atreu... no són el messies. Com a molt són veus que s'ajunten a la veu del precursor que crida en el desert, aquella veu que ens diu que estem fets per a molt més, que les ombres no són la realitat definitiva de les nostres vides, que hi ha encara una oportunitat per a la conversió...

Em refereixo a aquella veu que ens diu que, en algun lloc, no massa lluny, algú ha vingut ja i ens està esperant perquè l'ajudem a fer allò que és propi del Messies: «que els cecs hi vegin, que els invàlids caminin, que els leprosos quedin purs, que els sords hi sentin, que els morts ressuscitin, que els desvalguts sentin l'anunci de la bona nova i que els qui no s'escandalitzen d'ell siguin feliços».

Sense trampes, sense rebaixes, sense efectes especials, sense impostures... Jesús és el Messies i fa temps que t'està esperant a tu, amb tant waka waka com vulguis.