L'Evangeli d'avui és impossible. Els homes no podem ser bons del tot, com ho és el nostre Pare celestial. Què sentit té, doncs, demanar-nos l'impossible?Jesús segueix aquí una tradició que té un llarg recorregut a la Bíblia. Ja el llibre del Levític ens deia: «Sigueu sants, perquè jo, el Senyor sóc sant». Impossible. Però el llistó que posava, tot i ser impossible en el fons, semblava assequible en les formes: "no tinguis malícia als teus germans, no et vengis ni guardis rancúnia contra ningú del teu poble, estima els altres com a tu mateix". Si més no, es pot intentar.
Jesús agafa aquesta mania de demanar l'impossible i li dóna unes quantes voltes de més, fins que es passa de rosca. Ser bo amb els germans, encara, però oferir la galta a qui et bufeteja? Vestir un germà que passa fred sembla de calaix, però donar-li el mantell a qui et manlleva el vestit? Fer un servei quan te'l paguen bé, d'acord, però acompanyar mitja hora a qui t'obliga a portar una càrrega un quart d'hora? Estimar algú del teu poble, encara, però estimar els enemics? Desitjar-li el bé al veí, diguem que sí, però pregar pels qui et persegueixen? Impossible.
El més xocant és que Jesús ens proposa tots aquests impossibles com si fossin evidències. Per a ell ser bo amb el germà, amb el veí, amb el compatriota no té res d'extraordinari, és el que fa tothom per pura conveniència. Ho fa el publicà amb els qui l'afavoreixen. Ho fa el pagà amb els qui duen la seva mateixa sang. Ho fem nosaltres amb els qui són creients, bona gent i catalans.
Només hi ha un que fa sortir el sol sobre bons i dolents, i fa ploure sobre justos i injustos. Només hi ha un que dóna per igual al proper i al distant, al nadiu i a l'estranger, a l'amic i a l'enemic. Només hi ha un que basteix ponts on nosaltres bastim fronteres. Només hi ha un per a qui fer això no és impossible sinó evident. Només Ell pot fer que sigui possible per a nosaltres que ho crèiem impossible.
Ser cristià és gosar transitar aquest pont que Déu ha bastit entre nosaltres i l'impossible, entre nosaltres i el foraster, el pecador, l'enemic. I és que, vist des de Déu (que ho veu tot i no s'enganya), la distància entre uns i altres és molt més curta del que nosaltres pretenem.
3 comentaris:
Gràcies, sempre fas que puguem renovar la nostra il·lusió per l'Envageli
Si estigués a les nostres mans l'impossible, alguns ja l'haurien monopolitzat... Gràcies, Marc, per compartir Bona Notícia.
Completament d’acord amb el que ens dius, Marc. Però “gosar transitar aquest pont” per trobar-se amb l’enemic no és igual que gosar de transitar-lo per trobar-se amb l’estranger, per exemple; gosar transitar aquest pont per trobar-se amb el qui t’ha fet violència demana ser capaç de perdonar. I no podem pretendre servir-nos del perdó com si el do fos com una poció d’aplicació màgica. La Gràcia actua en un psiquisme concret i ho fa de forma diferent a com ho faria en un altre ... . Perdonar, també per a qualsevol persona cristiana, no és impossible, cert, però pot quedar-se en un mer intent i prou. I amb molt de dolor per no saber-ne més. Hi ha qui hi pateix molt, entre els cristians, per això ... . I no em sembla que per no saber-ne més no siguin prou cristians ... . Simplement, a tall de matís.
Repeteixo que entenc perfectament el que escrius, i hi combrego. Però en segons quines circumstàncies penso que es bo de diferenciar temporalment col•lectius [ni que Déu no ho faci!] per a no caure en culpabilitzacions estèrils que podrien fer mal de veritat a qui les viu amb molta intensitat.
Gràcies, com sempre. També avui.
Publica un comentari a l'entrada