Recordeu aquelles imatges estereoscòpiques que si miraves fixament a una certa distància durant una estona, de cop, deixaven entreveure una figura ? Doncs bé, dec ser un inútil perquè mai vaig ser capaç de veure res. L'únic que vaig treure de tots aquells intents va ser mal de cap. Quina enveja quan algú exclamava: «ai sí, ara ho veig! ». Una cosa semblant m'ha passat amb la fe: m'he trobat amb gent que veia coses que jo encara no era capaç de veure. I m'han entrat unes ganes brutals de veure-les també. Però no per curiositat, sinó per una altra raó molt més pregona: no volia només veure el que ells havien vist, sinó viure com ells vivien després de veure el que havien vist. M'explico?
Jo pensava...
Si Abraham surt del seu país, de la seva família i de la casa del seu pare, arriscant tot el que té, per dirigir-se cap a un país que no coneix... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.
Si Pere, Jaume i Joan baixen de la muntanya, arriscant tot el que tenen, amb una novetat que incendiarà la humanitat només amb el gest i la paraula... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.
Si els monjos trapistes de Thibirine decideixen quedar-se al monestir, arriscant tot el que tenen, malgrat el perill real de mort que els amenaça... és perquè han vist alguna cosa que jo no he vist encara.
Si l'Ignasi vol fer-se jesuïta, arriscant tot el que té, per parlar de Déu amb aquesta convicció i aquesta força que s'encomana... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.
Si la Carol fa l'èxode dolorossíssim que la malaltia li imposa al cos, arriscant tot el que té, acollint i consolant des de la seva fragilitat la fragilitat dels altres... és perquè ha vist alguna cosa que jo no he vist encara.
...
Sabeu quina és la tècnica per a reconéixer la imatge en un estereograma? Resulta que la imatge virtual es forma quan els ulls es concentren més enllà del pla de la imatge, com si haguéssim de veure a través d'ella, fent la mirada perduda com es diria popularment.
Per tant, havia de concentrar els ulls més enllà del pla de la imatge, arriscant-me a perdre la mirada. Però això em feia ràbia, perquè jo volia veure sense moure'm del seient i sense fer coses rares amb la mirada. No entenia « perquè el qui em veu no pot continuar vivint », com diu la Bíblia tantes vegades.
Però ara veig que la Bíblia tenia tota la raó: no pots veure Déu i continuar vivint de la mateixa manera que vivies abans. Vaig entendre perfectament que si volia veure de debò el que tots aquells testimonis havien vist, m'havia de disposar a perdre la mirada. I la vaig perdre. I ara ho veig! He reconegut en Jesucrist la imatge estereoscòpica d'un Déu que ha transfigurat amb amor infinit totes les imatges.
Deu ser per això que l'Enric em va dir l'altre dia: « Marc, em fa una mica de mal el cap, però vull veure el que tu has vist i no sóc capaç de veure encara ».
1 comentari:
M'ha arribat la teva l'homilia, Marc. La vaig llegir quan la vas publicar, però aquest cap de setmana pensava: alguna vegada he vist això de què parla el Marc, això que el fa viure com viu?
I pensava també que la Bíblia és molt optimista, que això de "qui em veu no pot continuar vivint..." potser no té en compte la meva mala memòria.
O potser és que no he vist del tot la imatge, només un esbós a través d'un vidre opac que encara he de refinar.
Publica un comentari a l'entrada