divendres, 20 de maig de 2011

EVANGELI REAL JA

HOMILIA DG-PQ-A05 (Jn 14,1-12)

Estem tots molt indignats: contra les retallades, contra els polítics, contra el món financer, contra la crisi, contra la xenofòbia, contra la campanya electoral, contra el sistema! Quan tens un malestar i no el pots canviar, sembla que no et queda més que la queixa. Tenim dret al crit, només faltaria. Però el crit és insuficient per integrar el malestar i que es pugui convertir en llavor d'una altra cosa.

Un col·lectiu de gent ben diversa s'ha llençat al carrer per escenificar aquesta indignació general sota el lema 'democràcia real ja': « Unos nos consideramos más progresistas, otros más conservadores. Unos creyentes, otros no. Unos tenemos ideologías bien definidas, otros nos consideramos apolíticos. Pero todos estamos preocupados e indignados por el panorama político, económico y social que vemos a nuestro alrededor. »

En el fons, no és democràcia real el que volem: la democràcia real ja la tenim i no ens agrada, ens afeixuga que sigui tan 'real', i això ens indigna. El que volem és 'democràcia ideal ja'. Volem democràcia ideal a cop d'acampada, a cop d'indignació compartida, a cop de bona voluntat globalitzada. I volem aconseguir-ho sense polítics, sense interessos partidistes i, sobretot, sense 'el dia després' de l'acampada: només a cops de democràcia emocional.

Aquests dies, quan sents parlar la gent (joves i grans), queda més clar que mai qui són els bons i qui són els dolents, qui són les víctimes i qui els culpables. S'ha generalitzat l'exabrupte cantinero. No puc evitar un cert distanciament de tanta indignació maniqueista per molt ben intencionada que sigui. De qui és la culpa de que el sistema no funcioni? Dels banquers? Dels rics? Dels polítics?... D'acord, però, i tu? On quedes tu que vols serveis sense pagar-los? Que vols subvencions sense mereixer-les? Que vols un món millor i no hi ha qui et suporti?

Fins que no assumeixis que aquest 'sistema' pervers és una perllongació de la teva pròpia perversitat, no el podràs canviar: podràs indignar-te, donar cops a una cassola fins deixar-la completament abonyegada. Per molt sa i recomanable que sigui exterioritzar sorollosament la indignació, de poc serveix si no assumeixes la teva culpa i no estàs disposat a carregar amb la teva part de culpa institucionalitzada, no per consolidar-la, sinó per expiar-la i transformar-la.

L'encarnació no és un error diví, un particularisme reaccionari, un exclussivisme excloent. L'encarnació és la manera que Déu ha escollit per expiar la culpa, no castigant-la o carregant-la en les esquenes d'un altre, sinó assumint-la i transformant-la. Jesús va abraçar una culpa que no era seva i la va transformar: aquest és el miracle, aquest és el camí, la veritat i la vida que a Tomàs li costa veure. D'on treuràs tu, profeta de la indignació a cop de cassola, la força per abraçar i transformar d'arrel una culpa que és en part teva?

Si no us agrada aquest camí, si us sembla massa feixuc i intransitable, us en proposo un altre: fem una acampada tots els cristians indignats a la Plaça de Sant Pere amb una gran pancarta que digui: « Ja està bé, volem veure Déu d'una vegada, sense mediacions, sense els filtres de la història i la corporalitat, sense la mortificadora opacitat de la carn, amb la mirada neta dels companys d'indignació. Unim, doncs, les nostres veus indignades a les veus de Tomàs i de Felip per dir: ja està bé de camins que no sabem a on porten, ho sentim, Senyor, això no funciona, 'mostra'ns el Pare i no ens cal res més', volem 'evangeli real ja'. »

Em dol que hi hagi tants cristians que han donat emocionalment aquest pas. Penso que Jesús ens convida a fer un camí diferent per mirar d'encarnar un evangeli, potser menys ideal, però molt més 'real'.

11 comentaris:

Yolanda ha dit...

"Fer-nos càrrec, per carregar i encarregar-nos de transformar el món!" Certament, camí difícil..., però no estem sols! Gràcies per les teves paraules sempre encoratjadores.

Flora Grífol ha dit...

Reconèixer que cadascú de nosaltres té una petita responsabilitat en el canvi REAL és dur i aquesta duresa, molts cops, ens fa cecs, recordant les teves paraules d'una altra homilia.
La revolta, la protesta sovint són formes de fugir endavant, d'evitar l'ofec que ens representa i així anem fent camí, amb pals de cec...

Anònim ha dit...

Reconèixer que tots tenim una parcel·la de responsabilitat en la REALitat que ens envolta és dur i aquesta duresa ens fa cecs, recordant unes altres paraules teves.

La protesta, la revolta i culpar els altres, qui siguin, és una manera de fugir endavant, d'evitar l'ofec que sentim.
I així anem fent camí, amb pals de cec.

Juanjo ha dit...

D'això se'n diu un text profètic... i políticament incorrecte! Hi estic completament d'acord i cada cop m'inquieta més com acabarà aquesta història. O "se va a haber un follon"... o una gran decepció, amb allargament agònic d'una presència residual, a l'estil dels anti-Bolonya que van passar mesos a la Universitat.

Anònim ha dit...

El crit del profeta no és una indignació-resignació, és un crit per denunciar una realitat present injusta, que clama al cel perquè mata al germà que estimes. De la indignació neix la voluntat de compromís amb la història,diu Hessel. Els indignats parlen pels que sense ni saber-ho són víctimes de la injustícia. Aquests, reals, existèixen i pateixen al meu mateix barri. El profeta crida contra uns gegants responsables de molta injustícia. I el seu crit, precisament, anuncia ja una alternativa més real encara, no ideal, vertadera! L'evangeli de Jesús és de màxims. I no per ser de màxis maldarem per que siguin presents.

Roger

Anònim ha dit...

Jesús mateix seria el primer en animar-nos a anar a la Plaça. A la plaça del teu propi barri. Allà on vius, amb la gent que t'envolta, amb la gent més propera a tu. Si tens un problema amb el teu germà (perquè sigui polític o banquer, segueix éssent el teu germà), abans d'anar a l'altar, millor parla amb ell i soluciona'l. Indignació i protesta, una manera de parlar amb el nostre germà que ens veu una mica de lluny. Manifestar-se, en aquest cas, sinònim ja d'haver reaccionat prèviament i haver fet el compromís de voler canviar un mateix. Canviar un mateix, voler comunicar-se amb aquells més propers, i proposar nous camins d'unió, d'organització, que no portin a un món injust i egoísta, com hem estat fent fins ara. No es tracta de donar la culpa als altres. No es tracta de treure's les puces de sobre.. Es tracta de veure que tots tenim puces (nosaltres els primers) i per tant pensar què podem fer -com a individus i com a societat- per a acabar amb aquesta plaga de puces...

Ànims i Endavant!


El sanedrí també estava contra Jesús, però tot i així ell va continuar fins a donar-ho tot

Marc Vilarassau sj ha dit...

Gràcies amic anònim pel teu comentari i per no deixar de recordar-nos això.

Anònim ha dit...

Interesante perspectiva, me parece que me acabas de quitar una tranqulidad y me harás pensar durante un rato. De todos modos, para bien.

Ignacio Terrado ha dit...

Marc, he estat pensant-hi aquesta setmana. Des del meu punt de vista (i jo no tinc estudis teològics) l'ètica cristiana es basa precisament en que tenim un referent, Jesús, i voldríem ser com ell JA, i és la consciència de no ser-ho (i de que mai no serem com ell), que ens obliga a moure'ns. Veure, jutjar, actuar.

Personalment conec persones de Lleida (especialment dones) que, per a mi, són la BONA NOVA REAL JA encarnada. Crec que mai no seré com elles, però el meu deure és intentar-ho.

Crec que elles estarien amb mi en que és una vergonya que les JMJ estiguin patrocinades per empreses tacades de sang (com el Banc Santander) o que tot i tenir beneficis acomiaden treballadors (com Telefònica). "No es pot servir a dos amos"; això també és Evangeli.

Ja és hora de desacampar els nostres cors i passar a l'acció personal, però també crec que les acampades han estat quelcom bo, en tant que han expressat una sana indignació. Sense elles, com començar? En aquest aspecte, potser seria bo que els cristians acampèssim una setmana a Pl. Sant Pere i, després, continuèssim treballant per aquest Evangeli real JA al qual mai no arribarem, però que si no desitgem... què som?

Marc Vilarassau sj ha dit...

Ignasi, en la retòrica no et segueixo del tot, però t'admiro i em sento petit al teu costat al parlar de l'Evangeli i de Jesús

Ignacio Terrado ha dit...

Petit? Bufff, doncs tindrem un problema, perquè jo ja sóc microscòpic ;D

M'has fet pensar una setmana. Això sí que és d'admirar!

Merci!