UN DENARI

HOMILIA DG-TO-A25 (Mt 20,1-16)

Tots hem estat salvats alguna vegada pels pèls: de suspendre un exàmen amb un quatre coma nou, de perdre un avió a l'últim minut, de salvar un got de vidre a punt de caure a terra, de perdre una trucada just abans que l'altre pengi. La paràbola de l'Evangeli de Mateu, ens parla d'uns treballadors sense feina que salven la jornada pels pèls, gràcies a l'aparició sobtada d'un propietari ben particular. (¡feu el favor de llegir el text abans de continuar llegint l'homilia!)

Veureu que hi apareix un propietari que té més cura dels treballadors, que són persones, que de la seva propietat, que són coses. Desitja que tots tinguin feina, no vol que ningú estigui desvagat, vol que tots es realitzin com a treballadors. Per això els paga a tots el mateix: als primers perquè és el sou que havien pactat, als darrers per compensar el temps d'espera i d'abandó.

Els treballadors de la primera hora consideren el treball com un dret merescut i no com un privilegi. Per a ells, el treball s'ha convertit en un 'pes': « hem hagut de suportar tot el pes de la jornada. » Han oblidat la duresa de no trobar ningú que et doni feina. Els hi sap greu que el propietari sigui generós amb els altres i no saben alegrar-se amb una sort que no sigui la seva pròpia.

Els treballadors de l'última hora, en canvi, ja no comptaven trobar feina, ja havien baixat els braços després d'una jornada perduda i no es poden presentar enlloc per reclamar res... De cop, algú, quan només queda una hora per a la posta del sol, els contracta pels pèls. Acabada l'hora escassa de feina, passen per caixa i reben el mateix jornal que els altres, com si haguessin treballat la jornada sencera!

No t'ha passat mai a tu una cosa semblant amb la fe? I es pot saber en què se sosté la teva fe, si no és així? La salvació cristiana no depèn del temps que hem estat treballant, no depèn de les nostres moltes o poques obres bones, sinó de l'amor incondicional d'un Déu que estima les persones molt més que les seves obres. Les bones obres són una conseqüència de la salvació i no la seva causa: el cristià mira de fer el bé perquè ha estat salvat, no per veure si així se salva. Aquesta és la diferència entre ser fills i ser esclaus.

Els que segueixen la llei i fan allò que toca per merèixer la salvació, obtindran una salvació proporcional a la llei, obtindran l'estricta mesura del que havien pactat, ells mateixos n'han fixat el treball i la recompensa. Déu complirà estrictament la seva part, cap denari de menys, però tampoc de més.

Els que s'obren a la generositat de Déu, sigui l'hora que sigui, rebran per damunt de tota mesura i tindran una alegria des-mesurada. Alegria per la seva salvació, sens dubte, però més encara per la salvació dels altres. Participaran de la mateixa alegria de Déu, que té més alegria per un pecador que es converteix que per noranta-nou justos que no necessiten conversió.

I és que la salvació és un jornal únic: un denari. Es rep o es refusa, però no es pot dividir en parts, no pots reduir a mesures el que està fora de tota mesura.

Déu és injust, aleshores? Es certa manera sí que ho és... Déu és injust per excés i no per defecte. El conflicte no ve provocat perquè Déu hagi estat injust amb els treballadors de la primera hora, sinó perquè ha estat "massa generós" amb els de l'última.

Si no descobrim la meravella d'aquesta "injusta justícia" que es diu Amor, no tastarem la salvació de Déu. I molt probablement acabarem confirmant l'objecció de Nietzsche que trobava que els cristians feien cara més aviat de garrepes que de salvats.