divendres, 9 de desembre de 2011

APÒSTATA

HOMILIA DG-AD-B03 (Jo 1,6-8.19-28)

Uns em pregunten si jo sóc la llum; em diuen: «ets jesuïta i en teoria has d'estar preparat per donar resposta a tots els reptes del món amb un cop de bareta màgica»... Però els he dit que no, que jo no sóc pas la llum.

Altres em pregunten si sóc Elies perquè escric unes homilies reeixides que fan sentir que Déu se t'acosta o, si més no, que no sembla tan lluny... però jo els reponc que no ho sóc pas, de profeta.

Encara hi ha qui em pregunta si sóc jo el Messies perquè surto en uns vídeos parlant de la meva malaltia i que això els omple de respecte reverencial... però els he respost com el tiet Eusebi d'Incerta Glòria: «no sóc de pasta de messies, jo; ¡de pasta de sopa i gràcies!»

¿I qui sóc jo, aleshores? Ho diré el més breu i el més exacte: sóc un apòstata, sí, un apòstata de debò, i no com tota aquesta gent que pensa que apostatar és "esborrar-se de l'església". És a dir, sóc algú que davant la mort ha fet un pas enrere, algú que crida cada nit "no vull morir" fins a esgargamellar-se, algú que ha conegut el Messies, ¡aquest Messies!, i no gosa seguir-lo més enllà, algú que no vol perdre la vida i que a l'hora de la veritat no s'acaba de creure que "qui la perdi per mi i per l'evangeli la guanyarà". Aquest sóc jo, pobre de mi, que goso batejar amb aigua.

Escolta'm ara, tu, que tens vocació de profeta i de messies i que ignores que davant la mort, si no estem assistits per l'Esperit Sant, tots som apòstates. Tu que menysprees els pobres afirmant que el més important és que els donem aigua, i que això de l'Esperit Sant és imposició cultural i proselitisme. Tu que creus que entre l'aigua i l'Esperit Sant no hi ha, en el fons, gaire distància. Tu que t'omples la boca amb "donar la vida", "perdonar l'enemic", "vèncer la mort" i "despullar-se" i no esclates en plors només de pensar el que volen dir de debò aquestes paraules.

«¿Per què bateges, doncs, si no ets Elies ni el Messies?» ¿No t'adones que bateges només amb aigua, litres i litres d'una aigua que empapa l'ànima però no la salva? Adona't que si té sentit tot això que fas amb tants litres d'aigua és perquè darrera teu ve Aquell que pot batejar amb Esperit Sant i omplir així de gràcia la teva pobra aigua.

8 comentaris:

ni ha dit...

:)

Ignacio Terrado ha dit...

tots som apòstates, m'assembla a mi, davant la creu. Fins i tot Jesús va tremolar, no?

Per cert, he tingut una curiositat i ara odio els diccionaris (i apostato d'ells també). Per si algú pensa tenir la mateixa ocurrència que jo, que se l'estalviï:

apòstata

m. i f. [LC] [RE] Persona que apostata.

apostatar

v. intr. [LC] [RE] Cometre una apostasia.

apostasia

1 f. [LC] [RE] Acció d’abandonar algú la religió en què ha nascut per professar-ne una altra.
2 f. [RE] Acció de trencar els vots un eclesiàstic o religiós catòlic.
3 f. [LC] Acció d’abandonar, de desertar, totalment un partit.


ARG!

Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines:

Apostasia: V. estàtic

Estàtic, estàtica: V. estar

Ai!

Anònim ha dit...

no ho sé, Marc... vols dir?
el qui s'enamora del Crist també li passa això? penso que dir-li que sí al Pare és donar-li un xec en blanc, perquè es tracta d'una irrupció en la nostra vida, que descol·loca, però alhora enforteix l'ànima...; però no ho sé. A vegades penso que la malaltia et fa veure la part més lletja d'aquesta vida tan meravellosa. Però repeteixo, no ho sé prou, perquè conec la malaltia, però no tant com tu. Una abraçada.

Marc Vilarassau sj ha dit...

La intenció de l'homilia no és fer veure lo dura que és la vida des de la malaltia, de debò, si no de mostrar com la nostra fe és queda tan curta quan la convertim només en "aigua", en voluntarisme ètic, en fer de profeta o en omplir-se la boca de grans paraules com si fossin petites... i pensar que això de l'esperit sant és una "forma de parlar" del bon rotllo, de la protecció divina, del sentit vagament religiós de l'existència, i no la nostra veritable força i l'única esperança ferma que ens queda davant la mort...

Anònim ha dit...

Gràcies, Marc. Perdona que t'hagi mal entés. Tens raó, l'Esperit Sant tot sovint parla, però és curiós que només sàpigui dir una cosa: "Jesús".
Una abraçada.

Ana María ha dit...

L'Esperit Sant prega en nosaltres amb gemecs inefables.
Ell ens sosté.
Abbà!

Gràcies, Marc

Carme ha dit...

Gràcies sempre per aquest espai setmanal de trobada.
Jo també he mirat el diccionari:
APOSTATAR:
renegar, convertirse, abjurar, retractarse, donde dije digo, digo Diego(coloquial).

Tots volem ser "uns bons cristians" i seguir el Crist i que sigui sempre la llum que ens guia...
això sona molt bé, però "qui és el guapo" que no renega quan les proves que ens posa la vida ens sobrepassen? i no cal patir un càncer (que em consta que és molt dur), pot ser la mort d'una persona molt estimada, pot ser patir una malaltia crònica progressiva, pot ser no arrivar a final de mes o no tenir família o un sostre per passar la nit... hi han mil coses. El problema és que som de pasta de sopa i l'Esperit Sant té molta feina amb tots nosaltres...
Ànims perquè el "Nostre Company" de camí no ens deixa mai, malgrat tot...
Carme

Carme Vilaverd ha dit...

Que Déu et dongui molts anys de vida . Que ens has d'ensanyar molt encara. Una abraçada.