EL FANG I LA POLS

HOMILIA B-FS-PENTECOSTA (Jn 20,19-23) 

Fa un temps vaig escriure: «La diferència entre donar-ho tot i donar-ho quasi tot és infinita.» I ara, ho he volgut completar: «Al final, et serà pres tot el que no has donat.» Del nostre equipatge existencial no deixem res en herència que no haguem donat en vida, el que ens reservem no ens transcendeix, mor amb nosaltres, sense donar fruit. A què ve això si som a la Pentecosta, tot celebrant la vinguda de l'Esperit Sant que tot ho vivifica i ho renova? Tot no. La pols no. Només el fang.

La Pentecosta és l'hora de la veritat: és «com si es girés una ventada violenta» que ens omple la casa i deixa al descobert totes les trampes que hem fet anar, tantes aparences darrera les què ens hem amagat, tants comodins com ens hem guardat, tants fons reservats per a demà... Cada cosa mostra la seva consistència real i fa mal adonar-se de la quantitat de pols que no hem convertit en fang, tant de nosaltres que no hem volgut donar.

Jo m'ho imagino així: al final, Déu se'ns posarà al davant i ens agafarà les mans, més o menys crispades, i ens les anirà obrint a poc a poc fins que estiguin completament esteses, deixant a la vista tota la pols acumulada miserablement durant els nostres anys. Llavors ens mirarà als ulls i ens convidarà que nosaltres també mirem les mans. Quanta raó: per molt que apreti només hi ha pols... Què se n'ha fet de totes aquelles coses imprescindibles que guardava tan gelosament, no fos cas?

Llavors, es tornaran a trobar les nostres mirades, i esclafirem a riure, bé, aquell riure alliberador que surt sempre una mica barrejat amb llàgrimes. I, de cop, com moguts per un mateix ressort, farem tots dos una forta alenada que deixarà lliures del tot les nostres mans i neta de pols la nostre modesta figureta de fang.

Sí, quan arribi l'hora de la veritat, perdrem tot allò que no hem donat, l'Esperit Sant esbandirà d'una alenada tota quanta pols no haguem convertit en fang. I aquesta alenada també ens reviscolarà.