M'ha vingut al cap aquella escena de «Gran Torino» on Walt Kowalski es planta davant la casa dels "japos" dolents que amenacen la vida dels seus bons veïns vietnamites, decidit a acabar amb el problema per la via ràpida.
Breu: el vell Kowalski s'està davant la casa, amb mirada amenaçant, però sense cap arma a les mans. Els dolents se'l miren a través dels espiells de les seves armes d'assalt. Els cinc "japos" el tenen encanonat esperant el més lleu senyal d'amenaça per disparar.
Kowalski, treu una cigarreta de la butxaca i els fa vacil·lar: «un poco nerviosos, ¿verdad?...¿Teneis fuego? ¿No? ... Yo sí tengo fuego... Ave María, llena eres de gracia...» Aleshores, fica la mà a la butxaca interior de la jaqueta i fa aquell gest brusc del pistoler que vol desenfundar. Pim, pam, pum, tra, traaaaa, tra...
El nostre heroi, cosit a trets, queda estès al terra amb els braços en forma de creu. La càmara fixa en un primer pla la mà que s'havia dut a la butxaca, suposadament, per agafar la pistola. La mà inerta s'obre lentament i deixa a la vista allò que realment havia anat a buscar, el seu encenedor "zippo" de vell combatent retirat. Volia obrir foc, però no l'han deixat.
A què ve tot això? Mireu, m'ha suggerit que nosaltres, amb les millors intencions, tenim a Déu ben encanonat, no sigui que desenfundi abans i obri foc sobre els nostres mèrits i sobre tot allò que hem decidit per endavant que li convé a Déu i és veritat.
Ens passem la vida -i la filosofia, les tertúlies radiofòniques i, fins i tot, els sermons- disparant contra Déu a tort i a dret, a veure si l'encertem sense deixar-lo desenfundar. Parlem, parlem de Déu, sense deixar-lo parlar, no sigui que digui coses que o no entenem o ens facin mal. L'estimem per damunt de totes les coses, renunciem al món i a les seves vanitats, li oferim en sacrifici el millor de nosaltres... sense escoltar si l'interessa res de tot això que li donem com si en tingués necessitat.
No ens adonem que estem ben equivocats: per molt que disparem a veure si el fem callar, per molt que el tinguem quiet a la creu i ben callat, per molt que estem segurs d'estimar-lo com ell vol ser estimat... resulta que la referència a partir d'ara ja no és el nostre amor, sinó el seu. A la lectura de l'evangeli d'avui, Jesús diu quelcom que podria sonar així: «no m'estimeu a mi com us estimeu a vosaltres mateixos, sinó estimeu els altres com jo us he estimat.» No sé si queda clar?
La bona notícia és aquesta: per molt que ens pensàvem el contrari, no hem estat nosaltres, sinó ell el primer en disparar. I és això el que, paradoxalment, ens ha salvat.
(Aviso que el diàleg està farcit d'expressions no aptes per a menors)
4 comentaris:
A quedat molt clar!!!!
És en l'altre que estimem Déu!!
Grácies,
Xesca
Ha quedat molt clar, com diu la Xesca.. Hi han moltes maneres d'estimar Déu.. fins i tot amb expressions no aptes.
(no he vist la peli, pro imagino per ón va la cosa)
Així donç,l'únic camí que porta a -Déu deu ser: no fer res(no "disparar",no decidir nosaltres)i deixar fer. Buidar i fer lloc i pregar molt,es clar.
I esperar al mig del pas perqué, amb una mica de sort,Déu s'entrabanqui,ens miri i ens cridi pel nom: María! i poguem contestar: Rabuni.. Mestre
Si a mí em passés això..!!
Es ben curiós... jo sí que havia vist la peli i em feia recorar l'evangeli:
"ningú te un amor tan gran com qui dona la vida pels seus amics" i aquí "un veterà del Vietnam" defensa als seus veins i amics assiàtics donant la vida per ells...
Publica un comentari a l'entrada