HOMILIA DG-TO-C20
PER AMOR DE DÉU (Lc 12,49-57)

Vinc de fer el Camino de Santiago amb un grup d'alumnes del Col·legi Claver. Vint joves de quinze i setze anys. Ens ho hem passat molt bé, sens dubte, molts volen repetir. Hem rigut, hem jugat, hem caminat, ens hem banyat en platges fluvials, hem fet el sopar sense socarrimar l'arròs, hem dormit a l’antiga biblioteca d’un monestir cistercenc, hem celebrat l’eucaristia en la capella privada dels monjos, ens hem cansat i ens ha cremat el sol, hem omplert una tela groga de vivències i de noms, hem cantat, eufòrics, al bell mig de la plaça de l’Obradoiro, hem contemplat el Botafumeiro en acció, hem comprat souvenirs i hem sopat a Casa Manolo per vuit Euros. Tot molt bé.

Però, no sé perquè, jo no acabo d’estar satisfet del tot. Bé, sí que ho sé. Permeteu-me que dediqui l’homilia d’avui a explicar perquè no estic del tot satisfet del Camino de Santiago, ja veureu com té molt a veure amb l’evangeli d’avui.

No estic del tot satisfet

Vaig al gra. No estic satisfet perquè tinc la sensació que ens hem quedat a les portes del més important. No estic satisfet perquè som experts en nedar i guardar la roba. No estic satisfet perquè guardem sempre una carta sota la màniga, per por o per mandra o per les dues coses alhora. No estic satisfet perquè ens escalfem per fora, però no ens cremem per dins. Sí, riem, fem broma, llancem ganyips al cap de l’altre, fem la melé als matalassos... però ningú no sap que els meus pares s’han separat, ningú no sap que quan em trec el vestit de pallasso em sento nu per fora i buit per dins, ningú no sap que l’altra nit vaig plorar d’agraïment, ningú no sap que al camino m’he sentit estimat pel que sóc i no pel que tinc, ningú no sap que l’altre dia, durant l’eucaristia, vaig sentir quelcom que no havia sentit mai.

No estic satisfet perquè ja s’ha acabat el camino i hi ha massa coses que ningú no sap i potser no sabrà mai, no per res, simplement perquè volem nedar sense mullar-nos massa, perquè volem volar sense despentinar-nos, perquè volem estimar sense cremar-nos. Algun dels nois em retreia un dia: “Marc, és que tu ets massa radical.” Segurament volia dir que ho vull tot o res, que no em conformo amb poc, que exigeixo el que no s’ha plantat i vull collir el que no s’ha sembrat. Té raó i segurament aquesta és la causa de la meva insatisfacció. Hauria de conformar-me amb menys, d’adaptar-me al que hi ha, d’acceptar que el Camino de Santiago sigui una ruta d’estiu com les altres.

Déu és la raó

Però no puc, sóc incapaç, és com si al Fernando Alonso li diguessin que no pot passar de cent vint, o com si al BB King li diguessin que ha de tocar una guitarra només de tres cordes, o com si a Jesús li diguessin que la creu és només per portar-la penjada del coll com un amulet. ¿Oi que no?

Déu no és per a mi una experiència més, entre d’altres, que s’esgota un cop consumida. Déu no és com el meu grup de música favorit, no és com prendre un kebab quan em ve el caprici, no és com un partit de futbol en un polisportiu per a nosaltres sols, ni tan sols és com un bany gratuït a les fonts termals d’Ourense. Déu no és com tot això, per molt bo que tot això sigui. Déu està en tot això, però és molt més que tot això.

Déu, i a veure si m’explico, és la raó de que jo, a les portes dels quaranta anys, estigui passant dotze dies amb vosaltres, mal menjant i mal dormint, camí del sepulcre d’un bon home que va morir fa dos mil anys per amor a Jesucrist. ¿Fort? Doncs, és així. Déu és la raó de que jo sigui feliç fent això, malgrat no estigui del tot satisfet. És la raó de que jo m’aixequi cada dia una hora abans i em vagi a dormir una hora després que vosaltres, que feu tant el ronso quan sona el despertador a dos quarts de set del matí. Déu és la raó de que jo estigui convençut que, malgrat no estar satisfet del tot, el Camino ha estat per a tots vosaltres una experiència fundant que donarà els seus fruits al seu temps, independentment de que jo els vegi o no. Déu és la raó de que jo senti pau al fons del cor, malgrat hi hagi guerra a la superfície; la raó de que jo prefereixi el foc a l’aigua, i l’aigua freda a l’aigua tèbia, i la brasa ardent a l’encens aromàtic, i llençar-me al riu i perdre la roba abans que mirar-m’ho tot des de la riba amb un posat altiu, però trist. Déu és la raó i el seu amor és la força, l’empenta i tot.

Per amor de Déu

“Aleshores, ¿ho fas per amor a Déu i no a nosaltres?” Però, ¿per qui us teniu? Les millors coses a la vida, i les més perdurables, es fan per amor a Déu o no es fan. Jo diria, més que per amor a Déu, es fan per amor de Déu, per l’amor que ell ens té: és per la força d’aquest amor que jo us estimo a vosaltres, si no, ¿de què? Vosaltres que teniu vint i cinc anys menys que jo, que esteu carregats de punyetes, que deixeu la pela del plàtan tirada de qualsevol manera, que perdeu els mitjons a cada alberg, que us passeu una hora i mitja repetint obsessivament la mateixa cançoneta, que us llenceu sobre la vostra xocolata preferida com si us anés la vida, no sigui que algú se m’avanci i em quedi sense. ¿Per què penseu que els vostres pares ho suporten tot això, i coses infinitament pitjors que han de suportar de vosaltres cada dia, si no és per amor de Déu, per un amor que va molt més enllà del gust o el disgust, de la gana o la desgana, del bon humor o el mal humor?

Permeteu-me que us digui una cosa que potser fa una mica de mal, però que algú us l’ha de dir algun dia, pel vostre bé: no teniu ni idea del que és estimar, vosaltres que us creieu experts en la matèria. Tothom us repeteix que esteu a l’edat de l’amor i que mai més tornareu a sentir un amor tan pur i incandescent. ¡Mentida! No són més que mentides per afalagar-vos i perquè compreu samarretes i colònies. La veritat és que no teniu ni idea i que tot just comenceu a tastar les beceroles de l’amor, l’amor que crema i fa mal, l’amor que talla i esporga, l’amor que sap esperar, l’amor que es dóna en silenci, l’amor que, incomprensiblement, pot arribar a engendrar odi i incomprensió i desconfiança i divisió... com li va passar a Jesús, ell sí, l'amor més pur i incandescent que arribareu a conèixer mai, Déu vulgui que hi arribeu.

Dit això, tornaria a fer el Camino amb vosaltres demà mateix, perquè us estimo i estic carregat de records inesborrables, perquè crec i confio en vosaltres més que en mi mateix, perquè m'he fixat i he vist moltes coses que pocs han vist, "darrera un arbre, darrera un braç, darrera un ull que em mira al coll i em fa plorar", perquè sé llegir entre línies i entre riures i entre cops i entre parèntesi; en definitiva, tornaria, i tornaré, a fer el Camino perquè "la vida té molta tela, perquè la vida és com el camí de Compostela."