dijous, 30 d’agost de 2007

HOMILIA DG-TO-C22
MONSIEUR HIRONDELLE (Lc 14,7-14)

Monsieur Hirondelle és l’amo de l’Hotel de les Estrelles, l’Eden Roc, a la Ville de Cannes, un dels racons més luxosos i amb més glamour del planeta. En ell s’hi allotgen les estrelles del cel·luloide durant els dotze dies que dura el Festival de Cannes. La Suite Royale costa quatre mil euros al dia, sense complements. Ho vaig veure als "30 minuts" de TV3.
Mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit
El Senyor Oreneta, això és el vol dir el cognom d’aquest bon home, és un charmant monsieur que sap combinar exquisidament els pantalons clars amb les americanes llampants. Sap com s’han d’agafar les ulleres amb la ma dreta mentre es petoneja castament una estrella “mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.” Un exemple destacable del “savoir faire” que cal per dirigir l’hotel més encisador de la costa blava: “jo els segueixo el joc, ells volen viure la il·lusió de ser els únics, de viure en un món modelat al seu caprici, doncs a l’Eden Roc els concedim aquesta il·lusió.” L’Eden Roc és un món on tots són primers i no hi ha darrers, voilà le charme! Pagar-se una suite en aquest hotel comporta aquest privilegi: tenir assegurat el primer lloc a taula, tenir garantit que no hi ha ningú més honorable que tu i estar segur que ningú no vindrà a prendre’t el primer lloc al darrer minut.
S’escollien els millors llocs
Nosaltres no anirem mai a l’Eden Roc, i encara menys gaudirem d’una nit a la Suite Royale, però com ens agrada tenir un Monsieur Hirondelle que ens mantingui viva la il·lusió de ser els únics i els primers! No cal anar a Cannes per trobar un bon Senyor Oreneta, el tenim a la parròquia, a la feina, a l’escola, a casa... Com ens agrada que es destaqui el servei que fem a la parròquia; com ens agrada quedar sempre per sobre del nostre rival, vull dir company, de feina; com ens agrada que algú de fora de l’escola els recordi als de dins el molt que valem... Fins i tot a casa exigim que se’ns concedeixi la medalla d’honor pels serveis prestats a la pàtria... potestat. És normal, ¿qui no té dret, de tant en tant, a reclamar atenció, reconeixement, exclusivitat? ¿Qui no té dret a un Monsieur Hirondelle, mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit?
No et posis al primer lloc
Però Jesús ens commina a humiliar-nos si volem ser enaltits. ¿Què vol dir humiliar-se? Humiliar-se no és abaixar-se artificialment, no és fer-se l’humil, no és menjar ostres a l’Eden Roc en un racó en comptes de fer-ho a la taula principal, ves, que menjar ostres a l’Eden Roc és menjar ostres a l’Eden Roc ni que sigui assegut al wàter. Humiliar-se és una altra cosa. Humiliar-se és preguntar qui és l’últim i posar-se a la cua, sense colar-se i sense rebufar per fer veure que tens pressa a vere si et deixen passar. Humiliar-se és empènyer des del darrer lloc als que ja no tenen força ni esma per pujar. I fer festa.

He estat de vacances i he tingut temps de mirar documentals. Em va impactar molt un documental sobre la parròquia de San Carlos Borromeo a Madrid, la de les rosquilles, perquè ens entenguem. Deixant de banda els “excessos litúrgics”, la seva acollida dels pobres, esguerrats, coixos i cecs i tots aquells que no ho poden recompensar fa un tuf d’evangeli que et deixa l’ànima esponjada i el cor encongit. A Sant Ignasi ens hi acostem tímidament, molt tímidament.
Cedeix-li el lloc
¿Què tenen en comú la parròquia San Carlos Borromeo i l’Hotel Eden Roc? Doncs mira, que a tots dos llocs només hi ha primers, no hi ha darrers. A l’Hotel de les Estrelles no hi ha darrers perquè no hi poden entrar. A la parròquia no hi ha darrers perquè els tenen reservats els primers llocs. El Senyor Oreneta converteix la il·lusió d’uns pocs en realitat durant dotze dies. La parròquia de San Carlos converteix la crua realitat de molts en il·lusió diària de la comunitat que els acull i els acompanya. I ho fa honestament, sense mon chérie, estàs fabulosa aquesta nit. Mira, no, no estàs fabulosa, estàs fotuda, ben fotuda, perquè els últims en aquest món estan fotuts, ben fotuts. Però aquí, mentre tu ho vulguis, tindràs un lloc a taula i la nostra casa serà la teva casa, y ahora ayúdame a pelar cebollas.
Amic, puja més amunt
Allà fora, és la jungla, tens raó i a la jungla no hi ha orenetes. Però tu “aixeca’t, coloma meva, bonica meva, i vine, perquè l’hivern, ho veus?, ja ha passat, la pluja s’ha esvaït i se n’ha anat.” Ara queda el pitjor, que és el millor: passar el mono, refer les forces, buscar feina, sentir-se no jutjat, fer cua a l’oficina d’immigració, assumir que has perdut dotze anys al talego, lluitar per la condicional, creure que és possible, esquivar la cantonada de l’infern... i al girar trobar el rostre del Quique, del Javi, de la Mari, de la Senyora Conchi... que segueixen allà, malgrat tu vagis i vinguis, marxis i tornis, amb els braços oberts, sí, encara que no amb mon Chérie, estàs fabulosa aquesta nit.

¿Qui els paga, aquesta bona gent?, et preguntes, ¿qui els recompensa? ¿Qui paga al Javi, que cobra menos él como cura que yo en los Traperos de Emaús i que tiene cinco chavales en el piso? ¿Qui? Pregunta-li a Monsieur Hirondelle, si ell et diu qui ha pagat la Suite Royale aquesta nit, jo et diré qui li paga al Javi tot el que els seus amics li deixen a deure cada nit, mon Chérie.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Genial, Marc.

Gràcies pels teus comentaris, i per l'estil literari fresc, dinàmic, atractiu i amè, que conjuga amb un sentit profund de les teves paraules.

Has pensat en publicar aquestes homilies?

Gràcies per ajudar-nos a créixer aquells que potser hem perdut el costum d'anar a missa cada diumenge i el teu blog ens reapropa a l'Evangeli.