divendres, 24 d’agost del 2007

HOMILIA DG-TO-C21
AVUI HE TINGUT UN SOMNI (Lc 13,22-30)

Avui he somniat que em moria. Venia una gentada d’orient i d’occident, del nord i del sud, i se m’enduien d’una revolada. I jo que cap a on ens dirigim?, i algú que no t’has assabentat?, i jo que no, i un altre doncs que anem convidats a la taula del Regne de Déu, i jo que m’hi apunto, no tinc res millor a fer.

I de cop que arribem a les portes del Regne de Déu i un àngel d’esquenes amples, en un to dolç, però inapel·lable, nom si us plau, i jo que Marc Vilarassau per servir-lo a Déu i a vostè, i ell a veure... mm... sí, faci el favor d’esperar aquí, no obstrueixi la porta, gràcies.

I la gent passant, i jo sol esperant, i jo què passa neng...

Juan Antonio

I en aquestes veig el Juan Antonio que fa cap i jo ¿qué tal?, ¿cómo va la vida?, i ell bueno la vida se acabó de aquella manera, ¿qué te voy a contar?, pero aquí estamos, i jo ¿quién te ha invitado?, i ell pues yo que sé, i jo con lo que le diste a la coca y a la mala vida, qué suerte, ¿no?, i ell que arronsa les espatlles i amb boca de mosca, ¿qué quieres que te diga?, a mi me han llamado y aquí estoy, i l’àngel de la porta que en veure el Juan Antonio li fa una abraçada com si el conegués de tota la vida i el fa passar. I jo a la porta, esperant.


Senyor Andrés

I gent i gentada, i jo que, darrera un nen negre amb una cicatriu immensa al rostre, reconec el Senyor Andrés. Va passar els dos darrers anys de la seva vida al banc davant de casa, a Collblanc. Li baixava mantes a l’hivern i les pixava totes. Va passar dues temporadetes a Obinso i es recuperava força, però l’Andrés tirava de nou al carrer como la cabra tira al monte. La seva germana vivia tres carrers avall, però no en volia saber res, i jo la que le habrás hecho pasar, bandido, i ell si tu supieras, es normal que no me quiera ni ver. De cop va desaparéixer, i jo potser se n’ha sortit. Un mes més tard, uns nens el van trobar mort a l’interior de la casa abandonada al fons del carrer. El van ficar a la fosa comuna i jo que hauria volgut acomiadar-lo li vaig anar a portar unes flors, què sol que deus estar, estimat Andrés. I jo cridant, Señor Andrés, ¿se acuerda de mi?, i ell que em veu de lluny i se l’il·lumina el rostre, però l’àngel que el fa passar i ell que em fa signe amb les mans, nos vemos dentro, ya hablaremos. I jo a la porta, esperant.


Niña Julia

De cop, uns riures molt familiars, i jo que em giro i la Niña Júlia que se’m llença al coll, i ella padrecito ingeniero, ¿cómo anda usted por aquí?, ¿espera a alguién parado en la puerta?, venga para dentro, i l’àngel no señora que el padrecito espera todavía un poquito, i ella que bueeeeno, no se preocupe yo me adelanto a prepararle unos tamalitos y unos frijoles. I jo que recordo la resposta de la Niña Julia quan li vaig preguntar pero cuántos hijos tiene usted, Niña, i ella hijos, lo que se dice hijos, cinco, pero cinco más son recogidos, i jo pero con los apuros que pasan en la casa... i ella ai, padrecito, donde comen cinco comen diez. I jo que no m’estranya que entris tan ràpid, santa Julia de la Chacra, i jo que se m’escapen unes llàgrimes. I jo que començo a entendre, segueixo esperant.


I tanta gent...

I passa el Pau de l’Olivera i el Pare Joan de Sant Ignasi i el meu germà Bernat amb tota la colla i en Xerric Xerrac i en Sergi de Montserrat i la Txaro de l’Esplai i el Garreta amb la guitarra i l’Eloi Bon Noi i la Marta marcant el pas i la Minerva amb pneumònia i la Mercè amb una certa urgència i el Josep amb la seva filla... i tants i tants i tants, tot i que la porta és tan estreta i l’àngel tan inapel·lable, em dic, la sala deu de ser molt espaiosa. I jo que tinc moltes ganes d’entrar-hi, i al principi em feia ràbia, però ja no tinc pressa. I penso, sort que això del Regne de Déu no són com les rebaixes del Corte Inglés, campi qui pugui. Sort que la porta és estreta i que aquí s’hi entra d’un a un, amb nom i cognoms, amb històries i no amb histèries. I jo cada cop més estranyament feliç, oi que m’enteneu?


Jo, fins i tot

I Déu que surt a la porta i fa com qui mira que no quedi ningú a fora, i jo que és la primera vegada que el veig em resulta familiar, té el nas del Juan Antonio, les orelles del Senyor Andrés, les mans de la Niña Julia... I ell, com si estigués sorprès de veure’m, ai Marc, quasi me n’oblido de tu, i jo mira que és murri. I ell que has tingut sort, tots els teus amics només de veure’m m’han fet una pregunta, la mateixa, i és per això que, ni que sigui a les postres, tens dret a passar a la taula del meu Regne, i jo, sanglotant, i quina és aquesta pregunta, Senyor? I ell, tots, sense excepció, m’han preguntat, Senyor, com és que el Marc s’està a la porta, esperant?

10 comentaris:

Sergi d'Assís ha dit...

Marc, m'honora que hagis escrit el meu nom, i que l'hagis posat al costat d'en Juan Antonio i el señor Andrés. Tots som pobres. Però Déu és gran en misericòrdia. Gràcies!

Anònim ha dit...

Marc,

senzillament finor en les teves homilies. Això que Pascal deia "l'esprit de la finesse". Si en les relacions humanes ens dediquem a cultivar aquest esperit de finor la porta de ben segur no serà estreta perquè hem vessat amor.
Una abraçada,

eduard lópez sj

Anònim ha dit...

Aquesta homilia m'ha emocionat. El Senyor posa les seves paraules al teu cor i tu les escrius, així l'Esperit arriba a tots els que les llegim.
Marc;
"Bendito Dios por encontrarnos en el camino" Maná

Anònim ha dit...

Eiii,
Soc un jove vetera del grup de la parroquia de St Cugat del Vallés, quan jo hi vaig entrar tu marxaves aixi que no em coneixeras. La veritat es que he entrat aqui per curiositat, pq sempre havia sentit a parlar de tu. M'ha semblat senzillament genial... nomes et volia dir que m'ha tocat, m'ha remogut la fe una mica encarcarada que tenia. Gracies!

Oriol

Unknown ha dit...

La vida té tela i més tela... Moltes gràcies Marc.

ReGiNa ha dit...

Com sempre quan llegeixo les teves homilies, tinc ganes de felicitar-te i no trobo les paraules per expressar com d'encertades i inspiradores les trobo. Així que simplement: gràcies per compartir-les!

Anònim ha dit...

Sort que Jesús és "Jesús", si no amb tots el meus "mèrits", ja em puc endur una motxil.la amb força queviures, que si no surt Jesús i em diu : Ai Josep, però si a les mans només hi duus foteses. Molt anar a Missa i fer coses a la parròquia , però per la vida he passat molts cops pel teu costat i no m'has reconegut...però passa, passa..

Anònim ha dit...

Rellegir aquesta homilia m'ha recordat el meu batxillerat, Marc.

Un curs que no em va ser gens fàcil per mil temes personals que tenia al cap i durant el qual tu vas ajudar-me molt.

Un dia vaig voler-te donar les gràcies i vas sorprendre't, vas dir-me que no havies fet res. Jo vaig dir-te que més del que creies, i vaig sortir del despatx.
El que probablement en aquell moment no recordaves eren un parell de comentaris fets entre els passadissos del cole i... tants somriures com vas dedicar-me en moments fluixos.

Igual que tu, ja no tenia present aquest escrit però... M'ha agradat rellegir-lo, per a què negar-ho? :)

Gràcies Marc!


Ares

Anònim ha dit...

Ondia,genial! M he fet un tip de riure,tan de bo fos aixi,pero al Teu Cel m hi falten els neus estimats animals,gens "animals" que tan de carinyo m han donat a la meva vida

Marc Vilarassau ha dit...

Aquets t'esperen a dins