divendres, 7 de setembre de 2007

HOMILIA DG-TO-C23
ÉS MASSA DUR (Lc 14,25-33)

El Joan diu que l'homilia del Camino de Santiago era massa dura. No que no li agradés o no hi estigués d'acord, però que la troba massa dura. L'evangeli d'avui també és massa dur, no que no m'agradi o no hi estigui d'acord, però el trobo massa dur.

No faré un panegíric en favor de la duresa evangèlica. No m'atreveixo. ¿Qui sóc jo per a gloriar-me de la duresa del seguiment de Jesús? La Rosario em diu: "Home, tu ets jesuïta, ho has deixat tot, has estimat més Jesús que el pare, la mare, l'esposa i els fills..." Ai, Rosarillo! Va haver un temps en que jo també m'ho creia i portava la medalla penjada; però ja no sé què se n'ha fet d'aquella medalla.

No ens enganyem

Tanmateix, prefereixo que no m'enganyin. Jesús engresca, però no enganya. ¿Vols seguir-me? Doncs primer calcula. No t'emocionis massa, atura't, fes recompte, amb realisme (que és el mateix que dir amb modèstia): ¿com estic de forces?, ¿fins a on estic disposat a arribar?, ¿què és el que realment em mou?, ¿quina data de caducitat tenen les meves motivacions?, ¿què passarà quan passi el pessigolleig inicial?

No tot és rauxa, radicalisme, cremar les naus, tirar la casa per la finestra... en el seguiment de Jesús. També hi entra el seny. No per prudència, sinó per ambició. Hi ha un seny que frena, però hi ha un seny que precedeix el salt, que mesura la distància, que calcula l'impuls i fixa amb precisió l'objectiu. Es tracta de no quedar-se a mig camí.

¿Val o no val la pena?

¿És massa dur? Potser sí, però el tema no és aquest, el tema és si val la pena. ¿Vols arribar d'un salt a l'altra banda del riu, amb totes les seves promeses, o prefereixes mirar-t'ho a través dels prismàtics? Quan creus que una cosa val la pena, et seus a calcular si les oportunitats compensen els riscos, i si decideixes tirar endavant, no hi ha recança. Jesús vol això: que seguis i facis els teus càlculs, no per a desanimar-te, sinó perquè no facis curt.

En Pau ha tornat de Libèria després de dos anys treballant amb el Servei Jesuïta per als Refugiats. Està una mica descol·locat, fora de lloc, desconcertat. És dur. Ell va fer els seus càlculs: quin és el lloc més estret, quanta tirada he d'agafar, on posaré el peu per impulsar-me..., però després va com va, diferent al que tu havies calculat. Ara bé, pregunteu-li si el salt ha valgut o no la pena. Pregunteu-li si, ara que coneix el resultat, hagués deixat de fer el que ha fet perquè era massa dur.

¿Sabeu el què és realment massa dur?

No les meves recances, els meus dubtes, les meves perplexitats, les meves inconsistències... el que és realment massa dur són els milers de refugiats que fugen de la por, de la gana, de la guerra; el que és realment massa dur són les dones que moren cada any per maltractament, els nens que són abusats sexualment, els joves que s'adonen massa tard que la droga no és un joc; el que és realment massa dur és, no el que Jesús diu a l'evangeli, sinó el que els homes fem, massa sovint, amb el món i amb la vida humana, aquest món i aquesta vida que Jesús va estimar tan forassenyadament.

¿És que potser no devia asseure’s, Jesús, a fer els seus càlculs? ¿És que no li devia semblar massa dur? Segur que sí, però, gràcies a Déu i sortosament per a nosaltres, va agafar tirada i no va frenar a l'últim moment.

1 comentari:

Pere Fons ha dit...

Gràcies Marc pels teus comentaris. Aquest fragment sempre l'he trobat "massa dur". Diumenge passat quan el vaig tornar a sentir vaig donar-hi voltes i voltes, però no em vaig quedar amb una idea clara, avui en tornar-hi a pensar m'ha ajudat molt el comentari del teu bloc. Certament cal calcular bé. Sort que comptem amb l'ajuda del Senyor, tot i així molt cops no ens atrevim a fer un saltet.