HOMILIA DG-PQ-A05
CAMÍ, VERITAT, VIDA (Jn 14,1-12)

Què és el camí de Santiago? És només Santiago com a punt d’arribada? Són només les etapes del camí? És només l’experiència viscuda al llarg del trajecte? Per poc que un hagi fet una experiència semblant, reconeixerà que són les tres coses, íntimament lligades. No hi ha camí sense destí; no hi ha destí sense l’experiència de cada etapa; no hi ha experiència si no estem disposats a caminar.

Jesús és com el camí de Santiago, les tres coses alhora: el destí cap el qual ens dirigim, el camí que hi duu i l'experiència que dóna vida al camí. Jesús és camí, veritat i vida.

Camí

Jesús no és com un GPS que es limita a indicar el camí més directe per arribar al Pare. Jesús no es limita a donar una informació “objectiva” sobre el camí i després espavila’t. Jesús mateix és el camí, i no una simple informació. Pots saber coses del camí abans de fer-lo, et pots informar, pots buscar a les guies, pots preparar les etapes, valorar les diferents opcions; però no pots conèixer el camí abans de fer-lo. El GPS no és el camí, Jesús sí.

Tomàs i Felip han consultat el GPS de Jesús, saben algunes coses sobre la seva persona, però segueixen força desorientats: “si ni tan sols sabem on vas, com podem saber quin camí hi porta?”. I és que “saber” no és el mateix que “conèixer” (només heu de fixar-vos com s’utilitzen aquests verbs en el text per a copsar la diferència). Aquests deixebles “saben” algunes coses de Jesús, però potser encara no el “coneixen”: “Felip, fa tant de temps que estic amb vosaltres, i encara no em coneixes?”.

Veritat

Un GPS et pot fallar, un plànol pot estar mal fet, però el camí no falla, si estàs disposat a fer-lo, a no ser que sigui un camí trampós, un parany. Jesús no és un parany, com alguns van estar temptats de creure després de la seva mort. Jesús ha anat al Pare, ha recorregut des del principi fins al final totes les etapes d’aquest camí, sense saltar-se’n cap, ni per suposat la definitiva, que ha estat la més dura.

L’experiència de la Resurrecció de Jesús es podria resumir en aquesta convicció: la mort de Jesús en creu no ha estat un parany, sinó l’etapa del camí que l’ha dut definitivament al Pare. És per això que Jesús ha esdevingut el camí humà cap a Déu. Nosaltres sabem del cert que qui va per aquest camí arriba al Pare, més tard o més d’hora, més conscient o menys, més accidentat o menys, però arriba al Pare: “qui m'ha vist a mi ha vist el Pare”.

Vida

I qui fa el camí comença a “veure” el destí cap el qual es dirigeix molt abans d’arribar-hi: el comença a assaborir, a pressentir, a desitjar, a experimentar els seus efectes en la pròpia carn... el comença no només a “veure”, sinó també a “viure”. El destí cap el qual ens dirigim deixa de ser un simple nom i comença a ser una història, personal i entranyable, en aquest cas, la història de Déu amb nosaltres i de nosaltres amb Ell.

Amb Jesús passem del “saber” al “conèixer” i del “veure” al “viure”, però això seria insuficient si no passéssim també del “viure” al “fer”: “qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans, perquè jo me'n vaig al Pare”. La promesa és increïble, ho sé, i l’empresa descomunal, però no som nosaltres qui ho diem, sinó ell, i si ho diu ell, va a missa.